Seu, amb el cap una mica enterbolit, i es concentra a respirar profundament, sense aixecar massa els ulls. No ha dormit en tota la nit, tota l’estona aquell rau-rau al cervell, com si hi tingués un petit exèrcit de salamandres i les seves cues besllumades no deixessin ni un sol instant d’entortolligar-se i lliscar, humitejades, les unes sobre les altres.
A trenc d’alba s’ha hagut d’aixecar del llit, i la fredor de les rajoles se li ha enfilat per les cames, deixant-li els turmells mig paralitzats de gel, gairebé insensibles. La seva dona dormia al costat, amb la boca molt oberta, els cabells desmanyotats tapant-li pràcticament tota la cara.
S’ha vestit silenciosament, aturant-se un instant per a glopejar una mica d’aigua i eliminar les lleganyes més grosseres que se li enganxaven als fòrnixs oculars. Poc més: no ha agafat ni diners ni abric, ni el retall de diari que, ahir, a la feina, havia desat curosament a la cartera, blegant-lo sobre ell mateix diverses vegades, després d’estar-lo estudiant detingudament, amb la forquilla a mig recorregut entre el plat i la llengua, durant prop d’una hora. Se n’ha emportat les claus, vigilant de no fer-les dringar i despertar la Mercedes.
El Manel ha caminat poc més de mitja hora, perseguint carrers deserts lleugerament inclinats en la direcció de les seves passes. Un escombriaire xiulava alegrement una melodia que només ell sentia a través dels seus auriculars endollats a l’mp3. Devia ser una cançó molt bonica.
Ara seu amb els ulls mig plorosos. Seu a l’arena de la platja, amb les onades visitant-lo no més de dos metres més avall. Respira profundament ja que no es troba massa fi. Es contempla els peus i l’arena, i la petita col·lecció de cristalls acumulats per atzar a deu centímetres a la dreta del seu peu esquerra. Li fa por d’alçar la vista i tornar a veure el mar, de tornar a notar l’aire fresc a les galtes.
El Manel ha viscut a Barcelona tota la vida, però feia més de vint anys que no veia el mar.
8 comentaris:
Hola Poeta,
m'ha agradat molt el relat. En Manel ha de ser valent, ha de vèncer la por, i ser capaç de mirar de nou al mar.
Petonets!!!
... En els dies d'hivern, seure a la sorra humida i freda per perdre la mirada en l'aigua gris-plom, esdevé un plaer melangiós i estranyament agre-dolç...
Poeta, per tu què és el mar del Manel? (i no compta aquella noia tant sensual del dissabte a la nit a la Taska...)
Bona pregunta Antz... és clar que no és la noia de la Taska, en tot cas ella seria un rierol de muntanya, alegre i serpentí, efímer que es gela a la primera nit de tardor... Per contra, el mar, salat, no es gela, és perdurable, és letal, no perdona però t'hi pots ofegar... Vinga, reprenem el joc de les metàfores?
Pero saps quin és el problema Poeta?Que vos va amb una barqueta i un sol rem apedaçat; i mentres que aquell rierol, malgrat ser efímer, et conduirà salvatgement i et faria sentir viu; el mar et provocaria un tedi etern que, al final, t'hi hauries de llançar i quedar al seu àmpar mortífer...
L'important no és el medi que agafis, sigui mar, riu o llac, sinó la barca que portis!
Metàfora correcta?;P
El problema d'anar amb un sol rem és que, a menys que el vagis canviant de costat, no et permet avançar, sinó només donar voltes al mateix punt central. A mesura que dónes voltes tu mateix crees un remolí que t'agava engollint. Per què cal una barqueta per navegar pel mar? Per què busquem un mitjnacer, un escut, un protector o profilàctic? No seria millor moure'ns pel mar nedant amb la força dels nostres braços? Amb l'aigua salada que et fa coure els ulls i te'ls fa plorar, amb una glopada ara i adés... no et sentiries viu llavors també?
... Tens un merescut premi en els comentaris del darrer post del laberint...
... Felicitacions
Gràcies Ariadna... segur que aquest blog no se'l mereix tant com el blog d'on procedeix el premi, i.e. el teu. Sigui com sigui, em sap greu trencar la cadena i no seguir les instruccions i tot això que cal fer. Espero que no em passi res dolent. ;P
Publica un comentari a l'entrada