divendres, de desembre 31, 2010

Caronte


.... negra nit cau sobre el plexiglàs, refracta els lagrange on s'acumulen ànimes, presoneres per sempre a l'espai sense gravetat, difractades entre el cel i l'infern ... negra nit cau, i es trenca a bocins molt petits, cristalls que esclaten amb so metàl·lic sota el pas del temps ... Caronte ofereix descomptes ran de llacuna Estígia i jo me'n vaig a dormir amb una moneda d'euro sobre cada parpella ...

diumenge, de desembre 05, 2010

El monstre


“Què fas que no dorms?”
“Tinc por”
“Por? De què tens por?”
“Del monstre blanc que hi ha dins l’armari”
“Un monstre? A l’armari?”
“Sí, mira, es veu des d’aquí, està allà amagat, esperant que marxis i apaguis la llum per sortir i menjar-se’m”
“L’únic que veig és l’anorac que et poses per anar a l’escola. Va, tanca els ulls i a dormir”
“No, que tinc por”
“Els monstres no existeixen i tu ho saps. Només són aquí, dins del teu caparró, a la teva imaginació. O sigui que si el vols fer desaparèixer només has d’imaginar que ja no hi és. Ja ho veuràs: imagina que el monstre de dins l’armari ja ha marxat cap a casa, amb la cua entre cames, i que ell, també, té tanta son que ja ha anat a dormir. Fa uns roncs i unes ganyotes que fan molt riure. Fins i tot la seva senyora, la senyora monstre, li pica a les cames amb els peus, i a la panxa amb el colze, per fer-lo callar i que pari de roncar, però ell ronca que roncaràs”
“Es difícil”
“Prova-ho. Què? Encara és dins l’armari?
“No ho sé, no el veig ara”
“Ho veus. Va, ara a dormir”
“Deixa la llum encesa, però”
“Ja ets grandet per dormir amb la llum encesa”
“Es que el monstre té por de la llum”
“Deixa’t de monstres. No t’hauria d’haver deixat mirar aquells dibuixos a la tele. Va, dorm”

La mare surt de l’habitació del nen i deixa la porta una mica oberta, la llum encesa. Va a la cuina, renta plats, frega el fogó i passa l’escombra. Després seu al sofà i es posa a llegir. S’adorm, com gairebé cada dia, a la pàgina que fa quatre.

Es desperta una bona estona més tard. Espia a l’habitació del nen i el veu adormit, amb un braç aferrant el gosset de peluix que li va comprar el seu pare el darrer cap de setmana que li tocava passar-lo amb ell. Apaga la llum i, sense fer gens de soroll, surt de l’habitació i ajusta la porta.

L’endemà al matí la mare crida el nen, des de la cuina. Li diu que es llevi, que farà tard a l’escola i haurà de marxar sense esmorzar. El nen no respon i la mare el torna a cridar. Cansada, entra a l’habitació del nen per donar-li pressa.

El troba dormint. El desperta i, malgrat que s’afanya tant com pot a vestir-se i esmorzar, malgrat que ni tant sols té temps de rentar-se les dents, torna a fer tard a l’escola i la mestra s’anota a la llibreta diària que aquell mateix vespre trucarà a la mare per demanar-li que la vingui a veure.

La mare, a casa, posa una rentadora i rumia què farà per dinar i si li cal sortir a comprar o en té prou amb el que hi ha a la nevera. Ordena la seva habitació i també l’habitació del nen. És quan s’ajup per recollir el gosset de peluix, que ha caigut a terra, que descobreix, sota el llit, el blanc cadàver del monstre.

dissabte, de novembre 20, 2010

Opereta en un sol acte


La mort no permet assaigs generals, el dia abans de la primera posada en escena. No és com quan de petits jugàvem a ser soldats, amb espases de fusta i pistoles de plàstic, i ens preparàvem per les trinxeres, la metralla i la sang. No és com les noies del poble, que aprenien a ballar entre elles i, després, potser, amagades darrera la tarima dels músics, també aprenien a fer petons. No és com aquells enamoraments platònics d’actrius fermes i seductores, de mirada incitant dins de fotografies en blanc i negre en pàgines de revistes entaforades sota el matalàs, efímers preliminars de l’amor que vindria, del cor trencat una i múltiples vegades. No, la mort no ofereix un tastet, no et deixa una estoneta per a què la provis i, si no t’agrada, la puguis tornar.

La mort ho sap, i per això, abans de sortir a l’escenari, es passa molta estona al camerino. Es maquilla bé, marcant perfectament el blanc a clavícules, estèrnum, costelles i pòmuls, es burxa els ulls, per enfonsar-se’ls al crani, passa la pedra d’esmolar per la dalla, es passeja per davant del mirall, amb l’embolcall de seda negra, i comprova la cadència de la tela, els reflexos morats que neixen de l’interior de la caputxa. Repeteix diverses vegades el moviment que farà amb la dalla. Cal que li surti perfecte. L’espectador s’ho mereix. Quan creu que està preparada, quan sona l’avís del director, s’enfila per les escaletes que comuniquen el camerino amb l’escenari. En el moment que la diva es posa sota els focus, però, abans que l’espectador hagi tingut temps d’aplaudir, el taló baixa i s’acaba l’únic acte de l’opereta.

divendres, de novembre 05, 2010

El vol de la papallona


Imagina’t, estimada, una papallona que vola erràticament, dibuixa un parell d’arabescos de groc sobre cel blau i, com una fulla seca de tardor, cau lentament, ales plegades en un darrer batec, sobre l’herba acabada de tallar, fresca i neta, d’un petit jardí. Imagina que un nen l’ha vist, i ràpidament s’hi acosta, amb dits tremolosos, l’agafa i se la posa al palmell de la mà, hi acosta molt la cara per veure-la ben de prop. El nen la toca amb la punta del dit, li segueix les ales, impregnant-se la pell de partícules d’arena groga que semblen polsim d’or. Imagina que, de sobte, potser esglaiant el nen, que fa un breu crit de sorpresa, una rialla de pura felicitat, la papallona, reviscolada, obre les ales i es torna a posar a volar, dóna dos tombs al voltant del nen i, molt fràgilment, s’enfila de nou per pintar de groc el cel. El nen la segueix amb la mirada, corre amb els peus descalços sobre l’herba fins que arriba a la vora del jardí, just per observar com la papallona es perd per entremig dels arbres del bosquet fosc i amarg que hi ha més enllà de la tanca, a l’altre costat del caminet.

La nostra relació, estimada, és com el vol d’aquella papallona.

dimecres, d’abril 28, 2010

Breu parèntesi i recomanació


Breu (?) parèntesi en aquest blog. La producció (?) científica (?) mata la literària, em sap greu constatar...
Mentrestant, però, podeu revisar altres llocs, com aquesta petita joia plena de Haikus
:
http://reculldehaikus.blogspot.com/

dilluns, de març 29, 2010

Flames


Seuen al voltant de la foguera. Ella canta, i els que l’escolten no gosen respirar. El seu silenci s’esqueixa a l’escalfor de les flames, es reflecteix als seus ulls, s’enfila cap el cel, xàldigues de foc que s’apaguen a l’aire fred de la nit o, potser, senzillament es converteixen en estrelles. Els troncs s’esberlen com la terra cremada pel sol, dibuixen arestes d’oblit a l’escorça que bateguen com petits cors cansats que ben aviat només seran cendra.

Les darreres notes de la seva cançó s’han clavat com fines agulles als pocs fragments d’ànima que s’arrauleixen darrera els pulmons d’aquells que han vist massa sang, massa mort, massa por. És una cançó preciosa, una veu com un xiuxiueig, una corda acaronada per dits finíssims. Una melodia d’altres temps, quan no calia fer torns per dormir, quan el soroll d’unes ales, més enllà de la claror del foc, no tallava la cadència de la respiració, quan les llàgrimes encara podien vessar-se per la contemplació de la bellesa.

No queda llàgrimes als ulls d’aquells que seuen al voltant de la foguera. El seu silenci està saturat dels crits de les persones que estimaven, de la mirada suplicant de tots aquells que vingueren a continuació, d’una corrua de rostres i de cossos i de formes de morir, de formes de matar, que és precisament a la proximitat quan es difuminen, quan es converteixen en una figura borrosa i fluïda, en un etern gemec d’agonia que els perfora els timpans i extirpa el cervell.

No és una nit diferent de cap altra. Un foc immens, una força destructiva que arrela la terra i el cel, unes flames on no costaria gens d’entrar i quedar-s’hi per sempre. Cada nit ella canta la mateixa cançó i cada nit les precioses petites agulles busquen fragments d’ànima i s’hi endinsen, deleroses, cecs dards plens de verí que només aspiren a trobar una resta d’allò que definia, abans de l’arribada de les ales negres, els xiscles i la mort.

Eren quinze, abans, però des de fa dos dies només són quatre els que seuen vora la foguera. Aviat no hi haurà ningú que escolti la seva cançó, i llavors pujarà al cim més alt per descobrir alguna altra foguera a la nit, per enlluernar, per uns instants, una altra col·lecció d’ulls esbatanats de por, de mans cansades de matar per viure.

Les agulles travessen teixit i costelles, membranes i cartílag. Sovint perforen, i les flames noten el dolor immens d’una mirada. Altres vegades, però, aquells breus dards de verí surten per l’esquena, deixen esvorancs a la pell, només troben foscor dins l’embolcall d’ossos. Ella sap que potser aquella mateixa nit, potser d’aquí uns dies, un a un, en silenci, sense escarafalls, sense comiats, s’aixecaran i sortiran del cercle de claror de les flames. Més enllà, a la nit, la seva foscor només coneixerà ales negres.

dilluns, de març 15, 2010

Mantis


“Se’t menjaria de viu en viu”, digué la pregadéu de rostoll femella, enduta per la passió desbordada.

I se’l va menjar.

dilluns, de març 01, 2010

El final de l'amor


Visqueren junts mitja vida, compartiren moments bons i moments dolents, tingueren fills, anaren de viatge un parell de cops l’any, aprengueren a conèixer el significat d’una mirada, la dualitat d’un somriure, l’ambigüitat d’una afirmació. Es seduïren, al principi, i ho tornaren a fer, de manera diferent cada vegada. Gaudiren de moltes fondues, de formatge i de xocolata, de moltes tardes al cinema, de molts dinars sobre l’herba, de molts sopars sota les estrelles, de moltes nits de carícies, sota les mantes i els llençols, en aquell piset tan fred però tan alegre.

Però s’acabà. No entenien l’amor de la mateixa manera. Estimaven persones diferents. Ell l’estimava a ella, i ella a ell.

divendres, de febrer 19, 2010

L'home que cada dia desava l'ombra dins d'una maleta


Hi havia una vegada un home que, cada matí, després de dutxar-se i afaitar-se, agafava la seva ombra i la desava dins d’una maleta, sota el llit. Primer doblegava els braços, després les cames, després el cap. Finalment plegava el rectangle dues vegades per la meitat, sempre amb molta cura que no quedés cap vora torçada, ni cap replec, que no li calgués planxar-la, a la nit, abans de tornar-se-la a posar.

No volia que l’ombra s’embrutés amb la tristesa, por, misèria i crueltat del món, així que la deixava a casa, dins d’una maleta sota el llit. Fins i tot alguns dies, la majoria, si mirava les notícies de la tele, o si llegia algunes pàgines del diari, aquelles que més li agradava de llegir, es treia l’ombra i l’amagava sota els coixins del sofà, on feia companyia, durant uns instants, a una moneda d’una pesseta, a un fragment de patata ondulada i a una agulla de cabell d’una antiga novia d’aquell home.

L’home sortia de casa sense ombra, i passejava pels carrers bruts i foscos, plens de tolls i d’escombraries. Dinava a un restaurant petit i ofegat, de parets espellofades i greixoses. Treballava fins l’extenuació sense que el seu treball li aportés cap alegria. Bevia, sovint, massa, i alguns vespres, quan tornava a casa, oblidava de posar-se l’ombra i la deixava dins la maleta sota el llit, tota la nit.

No sabia, l’home, que tota ombra s’alimenta de llum, que sense sol no hi pot haver ombra, que, precisament, protegint-la com feia d’aquell món que ell creia mort, l’estava matant. L’ombra, tancada dins la maleta sota el llit, poc a poc s’anava marcint, s’anava convertint en penombra, s’anava esfilagarsant i difuminant, besllumant i transparentant. Fins que arribà un dia que l’ombra deixà de ser ombra, i fins i tot penombra, i s’esblanqueí completament, i desaparegué de dins la maleta de sota el llit.

Aquell vespre l’home tornà a casa begut, com solia fer-ho, i s’estirà al llit sense sopar, i s’adormí sense adonar-se que l’ombra ja no era dins la maleta de sota el llit. Tampoc la trobà a faltar, però. Una ombra no té ombra.

dimarts, de gener 26, 2010

Sternuĕre


T’estires,

Com un gat, al llit,

És mandra o és delit?

Tens pessigolles als peus,

Ho veig per la forma de mirar-me,

Per com la llum et fa aclucar els ulls.

Esternudes, quan somrius.

Vols una tassa de xocolata calenta,

Un espai per fondre’t,

O en tens prou amb un altre petó?



diumenge, de gener 17, 2010

Abstract


TITLE: Gamma Andrade signs of intelligent civilization. Evaluation of the feasibility of peaceful interspecies interaction.

PURPOSE: A longitudinal, retrospective study was designed in order to analyze the electromagnetic information originating from Gamma Andrade which has been captured during the last 50 standard years. This research aims at contributing to the ongoing effort of establishing a peaceful relationship with near galactic space faring species in order to advance towards a common evolutionary ascension.

METHODS: A Beyond Cometary Cloud Long Range Scanner (BCCLRS_4) was programmed to retrieve and relay a range of electromagnetic frequencies emitted from within a 2 light year radius sphere centred on Gamma Andrade, a grade 3 planet 100 light years from our system. Frequencies ranging from 1 to 1000 MHz were examined for visual and audio data from which information could be obtained regarding the status of the Gamma Andrade civilization. All images and audio signals were automatically processed with a DeathRisk Algorithm© and the results were statistically compared with those of a control group of DR index = 0.

RESULTS: The total data volume weighted 29.33 Yottabytes and consisted mostly in visual bursts (mean = 121 MHz; SD = 23 MHz) captured between 13421 and 13431. Audio signals were mainly of a melodic nature and conveyed scant information for the purposes of the present study. Visual data was graded with a DR index = 6.3 on a maximum 10 scale, and remained constant throughout the time interval under evaluation. A statistically significant difference was encountered between Gamma Andrade and the control group (p < 0.001).

DISCUSSION: As the probability of peaceful interspecies interaction decreases exponentially with a DR index over 2, any communication with the intelligent civilization of Gamma Andrade is highly unadvisable and would result in immediate warfare and global Gamma Andrade species annihilation. Although the likelihood of survival of the Gamma Andrade intelligent civilization is not significant, the implementation of measures to avoid accidental trespassing of a 10 light year sphere centred on the Andrade star is highly recommended.

J. Gamma Cnc. Exobiol. 13432 © The Xffgxst Academy of Exobiology and Alien Encounters

dilluns, de gener 04, 2010

Cirque du Freak

Cada any, pels volts d’aquestes dates, la llarga caravana del Cirque du Freak s’atura al nostre poble. Els nens l’esperem més enllà del riu, enfilats als arbres per sentir-la venir de més lluny. Després correm al costat dels carros, acompanyant amb les nostres rialles l’alegre so dels cascavells de les mules i els crits esgarrifosos de les bèsties i monstres que viuen i moren sense tastar la llum del dia, tancats a les gàbies negres de la cua de la caravana. Tenim tanta por però tantes ganes de veure-ho tot.

La llarga corrua de carros s’instal·la sempre a la placeta de davant de l’església. El capellà és un dels seus més fidels patrons, i un dels més primerencs. Amb prou feines s’esfilagarsa el núvol de pols que el capellà ja ha entrat a un dels carros del cap davant, per sortir-ne ben aviat amb un parell o tres d’ampolles de licor aromàtic i un remujot de llibres. Més tard, a la nit, uns homes li portaran uns embalums més grossos i nosaltres, amagats a la foscor, sentirem els gemecs ofegats i sabrem que el capellà no passarà cap nit a la taberna, les properes setmanes.

Les dones hi compren pocions màgiques per fer trempar els seus marits, els homes busquen aquelles que adormin les seves mullers i encenguin els ulls de noies més joves i boniques. Passem les hores sota els carros, escoltant els tractes de la gent del poble amb aquells viatgers de pell daurada de la caravana.

La darrera nit s’obren les portes dels carros del Cirque du Freak i nosaltres demanem unes monedes a casa per poder-hi anar. Aquelles gàbies de fusta negra contenen tresors terrorífics, monstres que ens perseguiran els malsons durant una colla de nits, meravelles que no ens perdríem per res del món.

El que ens fa més por d’aquells éssers és la seva mirada. No és una mirada maligna, sinó trista, malenconiosa, d’enyorança i desamor. Mesos més tard, quan recordarem la nostra visita al Cirque du Freak, mai coincidirem en les descripcions dels monstres que hi hem vist. I és que no són monstres, ni bèsties, ni tampoc homes ni dones, nenes ni nens. Ho són tot i no són res. Sovint, els dies de nits llargues, juguem amb els altres nens prop del foc, i dibuixem ombres amb les mans que cal endevinar si són les d’un gos, un gat, un gall o una vaca. Mai podríem retallar amb les mans la figura d’un dels éssers d’aquells carros negres.

Alguns tenen els ulls blaus, com d’un nen, però porten ullals i urpes i la pell coberta de pèl fosc molt espès. Altres agafen objectes amb mans perfectament humanes però, alhora, costa identificar on són els ulls i on la boca. Altres, encara, semblen els troncs que s’acumulen al costat del riu un dia de pluja forta, un feix de braços i cames i de cabells rinxolats. Algunes vegades els seus crits podrien semblar paraules, com quan nosaltres provem de parlar sota l’aigua.

Sempre, cada any, una o dues dones del poble passen hores i hores dins dels carros del Cirque du Freak, com si volguessin fer companyia a aquells monstres. Els porten fruites i dolços, parlen amb ells, els expliquen contes, els renten i pentinen i els monstres, que no dubtarien a arrancar-nos el braç d’una queixalada, es deixen fer i llepen les mans i les cares d’aquelles dones. Són dones que han perdut un fill al bosc, o ofegat al riu, o mort a la guerra, que troben consol en aquells éssers deformes que nosaltres espiem, captivats.

Hi ha qui diu que a cada poble hi ha dues o tres dones com les nostres. També hi ha qui diu que els fills d’aquelles dones no són sota la làpida del cementiri, sinó dins dels carros del Cirque du Freak. Potser és per això que quan la caravana surt del poble i nosaltres tornem a casa, les nostres mares ens abracen molt fort i ens carreguen la cara de petons. Potser, en el fons del seu cor, tenen por que algun any el Cirque du Freak se’ns endugui en un d’aquells carros de la cua de la caravana i que, quan passi pel poble l’any següent, no siguin capaces de trobar el seu fill a la mirada d’un monstre.