dimecres, de novembre 25, 2009

Tard'or


El cel és del color d’una poma al forn, gairebé malaltís, com si poguessis punxar-lo amb un ganivet per veure si està tou per dins. És tardor, una tardor de veritat, de les que només se’n troba una cada cinc o sis anys i encara gràcies, de les que et fan tombar el cap, quan les veus pel carrer, com una noia bonica d’ulls tristos, humits, uns ulls que saps que acaben de plorar, encara que ella vulgui dissimular-ho amb un lleu somriure de llavis tremolosos.

La ciutat és deserta i els arbres ho noten. Plouen fulles en silenci, amb recança, amb ganes de demanar perdó. Plou records i el vent se’ls emporta fins l’oblit que s’obre a peu de quitrà. Plou llum lànguida que ho pinta tot de blanc i negre, no té pas forces per més, sembla que no hagi esmorzat.

Camino amb les mans a les butxaques, fent voltar fulles amb els peus. Rumio el final d’una història però m’adono que és el principi el que em falla, m’he oblidat de posar-hi adjectius. A la paradeta de castanyes i moniatos, al final del passeig, també en venen, i n’hi compro mitja dotzena, no en necessito pas més. Me’ls emboliquen amb paper de diari i noto com desprenen una agradable escalforeta. Quan arribi a casa els faré servir per acabar la història, o per començar-la, confio que no s’hagin refredat. Mentrestant, però, m’escalfen les mans i, caminant, m’endinso a la tardor com un explorador a la jungla amazònica. El cel vol posar-se a plorar i no sap si fer-ho de tristesa o d’alegria.

dilluns, de novembre 02, 2009

Son

Tinc tanta son, sempre. Tantes ganes d’aclucar els ulls i dormir. Dormir sense somiar, o somiar que dormo sense somiar, o somiar que somio que dormo sense somiar. Se’m tanquen les parpelles, arreu, sigui on sigui, a tota hora. Dormo i torno a dormir, però sempre tinc son. Com més dormo, més son tinc i sovint m’imagino que m’estiro i que no em desperto i que em creixen flors als cabells on fan niu els corbs de l’oblit i de la mort, ocells d’ales esqueixades i ulls de vidre. M’adormo si tanco els ulls, quan faig un petó, i només em desperta el següent petó. Per això sempre faig un nombre parell de petons. M’adormo si m’acosto al llit, per això sempre faig l’amor atrafegat, a la cuina, amb la llumeta de la nevera de tràgic testimoni. La son em defineix, és la ploma que escriu el meu llibre, és l’espai que visita la meva ombra. Si no tingués tanta son ja no seria jo, seria una altra persona que no comptaria els petons ni es passaria el dia somiant que no somia. És la son que m’arrela al present, que desfà a bocins les hores del dia com una aspirina en un got d’aigua. Ara mateix tinc son. Escric ben bé per no adormir-me i, com més escric, més son tinc. M’adormo i, dormint, tinc son.