dimecres, de maig 28, 2008

El bufó més vell


“Dues caixes de picarols pels turmells, trenta-dos barrets virolats, mitja dotzena de mocadors de seda groga, tretze mandolines, una cítola amb dues cordes trencades, un bagul de somriures falsos, una cinquantena de deformitats físiques aparents, una caixa petita, de fusta, plena de llàgrimes vertaderes....”

El gremi dels bufons ocupa un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, a tocar de la catedral. Sovint, quan les campanes toquen a morts, el ressò fa tremolar els vidres de la planta baixa i la reflexió dels llangardaixos de ferro colat de les finestres sembla cobrar vida i estremir-se, com si el sol els fes bullir la sang. És un edifici vell que ja ocupava el gremi de cistellers molt abans, amb un soterrani fosc i humit on, si convé baixar-hi a cercar alguna andròmina, la llum de la flameta d’oli no troba aturador, i s’escampa pels racons, a través de teranyines plenes de pols i per sota d’embalums indefinits on fa molt de temps que ningú no ha buscat cap record. Davant de la porta que dóna al carrer sempre fan paradeta uns bessons rossos com un camp de blat a l’estiu, i hi vénen taronges, llimones i, quan és temporada, figues, magranes, codonys i escarrassos de raïms dolç com la mel.

El bufó més vell ha viscut molta vida i ha arribat a la conclusió que, al final, tot s’equilibra, que els mals moments i els bons no són més que la inspiració i l’expiració d’alguna bèstia mitològica que viu al fons d’un llac. És ell l’encarregat de pesar les monedes d’or i de plata que paguen els patrons i també, un cop a la setmana, de fer inventari. És ell qui vigila que les llàgrimes vertaderes i els somriures falsos siguin retornats al seu lloc després de cada actuació, que mai cap bufó jove i tarambana se’ls emporti a casa seva i en pagui les conseqüències amb una nit sense dormir i una ampolla de licor.

“... tres dotzenes de mitjons foradats, aparellats en colors dispars, tres llaüts, un joc sencer de titelles de roba, cinc esferes de cristall pels jocs malabars, mig quilogram de tristesa, una gerra de vidre transparent plena de cuques de llum, cinc ombres xineses, dues gotes de tendresa....”

El bufó més vell es recolza a un dels bocois que configuren tot el perímetre de la sala més gran de l’edifici, allà on s’emmagatzemen tots els estris de la professió. Està cansat i tindria ganes d’anar-se’n a casa, asseure’s prop del foc i prendre’s una tassa d’herbes amb una esgarrapada de prunes. No defugiria d’estirar-se una estoneta i tancar els ulls i somiar amb la seva esposa, farà vint-i-tres anys que és morta. Però primer li cal acabar de comptar els pots de pintura blava, groga i verda, les esquelles, els pergamins enrotllats que reciten cançons d’amor, de sàtira política i d’aventures llegendàries, els didals plens de màgia i les gàbies amb ocells de paper.

Els bessons de les taronges ja han plegat la paradeta quan el bufó més vell tanca la porta del carrer del gremi de bufons amb una clau llarga com l’ombra del diable. El cel distreu uns instants la foscor amb una agrupació de núvols baixos molt vermells. La taberna, a l’altre costat del carrer, rep alguns dels feligresos més penitents, tan bon punt surten de la catedral. El bufó més vell demana un plat de brou de pollastre, molt calent, un parell de llesques de pa i un got de vi. Ningú li demana que expliqui cap rondalla ni que faci de saltimbanqui. Amb prou feines el veuen, petit i cargolat prop del foc. No li descobreixen el parell de llàgrimes vertaderes a cada ullet, ni el gram de tristesa a la butxaca. S’escalfa una mica més i, després, s’aixeca i s’encamina cap a casa. Xiula una cançó, molt fluixet: una melodia que parla de l’equilibri. Sense ni adonar-se’n, fa un saltiró, i els picarols, als turmells, dringuen feliçment.

dijous, de maig 22, 2008

100


Algunes vegades escriure un conte és com collir una patata: agafes l’aixada i la claves al terra, amb una mica de compte de no tallar la patata pel mig ja que, si bé intueixes on és, no ho saps del cert. Sovint el resultat, per molt curós que siguis, són dues mitges patates (no necessàriament de la mateixa mida) que pots descartar, donar de menjar als porcs, o aprofitar per tornar-les a plantar i esperar que no s’empestin i no agafin escarabats ratllats com les franges d’interferència de la llum tornassolada. En altres ocasions és com si et truquessin a la porta de casa i, en obrir, t’aparegués un carter que et fes signar un rebut i et lliurés un petit paquet embolicat amb paper d’embalar i, en desembolicar-lo, et trobessis el conte allà, tot somrient, amb una nota escrita amb cal·ligrafia ensucrada donant-te permís per fer-ne el que vulguis. Finalment, encara hi ha dies (o setmanes, o mesos) en els que el conte és com un peix (que no cal que sigui necessàriament de vellut vermell) que, quan proves d’agafar-lo, et rellisca de les mans una i una altra vegada, deixant-hi, com a molt, un parell d’escates lluents com el sol vist a través d’una copa de vinagre i una certa olor no massa agradable. Si aconsegueixes que no rellisqui, encara et queda el dubte de si posar-lo a la planxa, fer-hi un brou amb verduretes, tancar-lo al forn i esperar a veure què en resulta o tornar-lo al riu (opció força assenyada).

L’eterna por al paper en blanc que assalta molts escriptors, similar a la por a l’escenari dels artistes de la faràndula, és un rau-rau que poc em preocupa. Fixem-nos que es tracta d’una síndrome que assetja els escriptors. No costa gaire d’asseure’s davant per davant del teclat, com si fos el contrincant en un concurs local de parxís, i tocar una melodia que no tingui cap mena de lògica, només cal que repasseu alguna de les darreres entrades d’aquest blog per comprovar-ho. Donar un tomb al conte i agafar-lo per la cua ja és més complicat, o per les banyes. I és que els contes porten banyes, no només per què sovint te’n vas al llit amb un altre, sinó també per què, si no prens moltes precaucions, tenen la mania d’abordar-te i clavar-te’n una al cor, l’altra als pulmons, l’altra al fetge, l’altra a l’ànima (sí, els contes no es limiten a dues banyes). Els contes no respecten l’autor, s’hi encaren, li poden arribar a fer mal de valent, a portar-lo a l’hospital amb un parell o tres de costelles trencades i una vèrtebra dorsal enfonsada. I, d’alguna manera, tenen raó per fer-ho, no ho negaré pas. Moltes vegades ens aprofitem d’ells i la seva resposta, justificada, és defensar-se.

Hi ha un cementiri on van a parar tots els contes inacabats, aquells que es descarten a una o dues línies del final, els que han envellit prematurament i els que s’han suïcidat. Sempre hi plou i mai hi neix cap quintet de floretes grogues ni cap rosa vermella. Algunes nits poden descobrir-s’hi llums, com focs follets, que es mouen entre les làpides: són els ulls d’alguns escriptors, àvids d’absenta o d’absència, cargolats sota el pes del sac que porten a l’espatlla, el sac on entaforen fragments de conte, un fèmur d’aquesta làpida, un crani d’aquella, un parell de metacarpians de l’altra. Més tard, a casa, ho cosiran tot i esperaran que el nou conte s’alci i camini. Durant el dia, però, el cementiri és desert, ningú no el visita, ningú no recorda com arribar-hi ni té cap interès per esbrinar-ho. Els contes reposen sota l’herba, o sota el fang, o dins del nínxol, i mica a mica va passant el temps i es van oblidant i ni tan sols l’escriptor del sac gosa molestar-los. Fins que un bon dia, quan ja sembla que només són pols i parracs de roba vella, senten la cridòria de l’atzar i, de sobte, esdevenen allò que mai haurien cregut possible: una patata, o un peix, o un paquet curosament embolcallat amb paper d’embalar, enviat amb tot l’amor del món, difuminat sota la claror vermellosa d’una posta de sol.

dilluns, de maig 19, 2008

L'art de l'animació

God needs n(0)thing to be Go(0)d: as creator of stories, words from his (l)ips turn to wor(l)ds. Between hole and (w)hole there's only a (w), and sometimes everything seems what is not, just as what is not must be, of course, everything. A couple of gorgeous little stories, a make believe, a lullaby, a child’s tale, a magic trick of imagination. Something to light a day that's been too cloudy. Enjoy!




divendres, de maig 16, 2008

Peixos de vellut vermell

La llum s’ha reflectit massa vegades al mateix mirall, i s’asseu a reposar una estoneta prop d’una sortida de camions. De la foscor neixen petits arbres blaus, de troncs finíssims, gairebé inexistents. Són prims com l’amor, com l’atmosfera d’una tarda d’estiu. D’una fragilitat exquisida, tremolen sota l’esguard del més tímid raig de sol. A les seves rames hi fan niu peixos de vellut vermell, per què tot torna, i els cicles són una corrua d’esclaus, geperuts sota el pes d’una cadena imaginària que ells mateixos s’han creat. La neu cau sobre els arbres, pinta de blanc el blau amb un rodet gruixut com un cotó de sucre. Els cristalls no són més que aigua freda, i els peixos ho saben, i esperen a què es fonguin. Volen d’un niu a un altre niu, es creuen superherois i, en conseqüència, s’abracen sempre que en tenen l'oportunitat, encara que rellisquin, ja que mai se sap quan caldrà calçar-se la capa i anar a salvar el món. En algunes ocasions, però, el món no vol ser salvat, i els peixos han d’insistir, esgrimint arguments que ni tan sols ells es creuen, bescanviats a qualsevol cantonada per mitja dotzena de cigrons cuits. La seva oratòria és envejable i, de moment, sempre han convençut el món, el que pot no ser, necessàriament, una bona notícia. Però la llum aviat tornarà a reflectir-se i els arbres blaus, amb les seves branques farcides de nius de peixos de vellut vermell, sospiraran pel que hagués pogut ser i sortiran de la història per la porta del darrera de l’escenari, la mateixa que condueix al recambró de les escombres on el Manel, a estones mortes, recita poesia a les amburnies de lleixiu.

divendres, de maig 09, 2008

Aquell que porta la llum

Aquell que porta la llum va davant, camina lentament. Duu la torxa al braç dret i l’alça, ara i adés, per facilitar una mica de llum als que el segueixen. No és gira, però pel soroll de les passes sap que el seu lideratge no s’ha posat en dubte, i mai ho serà, i que cada giragonsa de la gruta subterrània per on avancen és una decisió única i irrevocable, mai qüestionada.

Les parets minerals alternen una mucositat gairebé orgànica amb l’agresta cadència dels cristalls, la foscor més absoluta amb la fosforescència encegadora, l’aridesa amb la superpoblació animal i vegetal. Més d’una vegada els ha calgut desfer algun revolt del camí quan s’han topat amb una extensíssima colònia d’estranys insectes blancs, curiosament bellugadissos dins del món aletargat de les profunditats de la terra. En aquelles ocasions, Aquell que porta la llum sempre els ha guiat envers un camí alternatiu, assegurant-los que no estaven pas perduts, que coneixia aquelles grutes com coneixia cada una de les paraules que causaren el desenllaç, que molt abans de tot plegat havia explorat aquella foscor una i una altra vegada. No els diu, però, que és dins d’aquella foscor que es trobà ell mateix, que és amb la companyia d’aquells insectes blancs, pràcticament transparents, que obtingué el coratge per fer allò que havia de fer, per dir allò que havia de dir.

Fa hores que caminen, potser dies. No han parat a descansar, no els fa falta, tindran una eternitat per fer-ho. Els que es troben més allunyats del cercle lumínic compensen la foscor resseguint la roca amb la punta dels dits, ara d’una mà, després d’una altra. Sovint retiren els dits d’un contacte llefiscós però la por de caure els obliga a estirar novament el braç, ara cap a l’altre costat, potser.

Els darrers instants foren molt precipitats, una fugaç successió d’imatges, de mirades, de retrets. Els calgué renunciar i els calgué jurar fidelitat. Les llàgrimes costaran d’oblidar, però tindran una eternitat per fer-ho. Després vingué la caiguda i l’impacte. Però això fou fa molts dies, o potser només unes hores. A la foscor el temps deixa de tenir sentit, tot és relatiu. Només Aquell que porta la llum és completament conscient de l’abans i del després. Només Aquell que porta la llum té el coneixement.

S’endinsen a la terra i aviat fins i tot la bellugadissa d’insectes desapareix i només els cristalls emmirallen la tremolor de les seves passes. No parlen entre ells, no els cal fer-ho. S’ho han dit tot moltes vegades. El silenci és físic, és un més d’ells, i els segueix amb la parsimònia del bon caminant. Alguns aprofiten el silenci i la foscor per plorar, encara que saben que han fet el que calia, s’han posicionat al bàndol correcte. Només amb el seu sacrifici es manté l’equilibri, el mateix equilibri que els fa allargar el braç cap a la roca, cap el desconegut.

Aquell que porta la llum mai es gira, sap que ningú no pot tornar enrere. Ara ja no. Ara ja és massa tard. Camina endavant, lentament, descendint més i més, buscant aquell punt de perfecta equidistància, darrere les grans portes de ferro. Les seves passes són segures i la foscor dels seus ulls abraça la foscor de la terra, la fa seva, l’estima. Tindrà una eternitat per fer-ho. Només ell coneix la necessitat de l’eternitat, i de l’equilibri, i és conscient de l’abans i del després, i sap que els cristalls, per molt brillants que siguin, només reflecteixen. Només ell no té por, no li cal tenir-ne. Ell és Aquell que porta la llum. Llucifer.

dijous, de maig 01, 2008

In-vers-ions

El principi de la fi és la fi del principi, és la teulada que s’enfila des del soterrani, és la pluja que cau des de baix, que surt de món per espetegar contra el cel. L’ondulació és sempre cíclica, com els cristalls de neu, o la sal d’una llàgrima que s’adhereix a l’ungla. La pàgina en blanc, el blanc de la pàgina, el blanc dels ulls, el blanc de l’oblit que reflecteix tots els colors. Una teulada pintada de blanc que creix a batzegades, inestable, fràgil, suportant una corrua interminable de campanetes, sense principi ni fi. Un vaixell que navega pel perfil ondulat d’una llàgrima, repartint, a estones mortes, caducs peixos de vellut vermell