dilluns, de setembre 21, 2009

El Gos del Diable


Fa uns mesos, a una fira de brocanters amb una generosa exposició paral·lela de productes de dubtós origen legal a mig descarregar de desllorigades furgonetes de color fumat, vaig trobar un llibre que portava per títol: “Botànica del Mal”. Entendreu que no vaig poder-me resistir a adquirir-lo i que, amb el meu obvi encís, vaig claudicar ràpidament al joc d’estira i arronsa que tot bon regatejador associa a aquest tipus de transaccions comercials.

Sóc un home de curiositats disperses, però, i tot fou arribar a casa amb el llibre que se’m despertà un interès irresistible envers unes copes de vi i una particular companyia femenina, pel que el llibre s’oblidà al caos que embolica alguns dels prestatges del que sovint considero com “input”, lloc d’entrada d’objectes de paràmetres molt diversos on, com si fos en un estat de quarantena, romanen fins al dia en què decideixo sobre el seu destí. La “Botànica del Mal” s’anà difuminant a la intempèrie d’aquella majestuosa col·lecció d’andròmines.

Ahir vaig descobrir-lo, en el sentit de descobriment que es dóna sovint als descobridors de les Amèriques. Endut per una renovada i intensíssima passió, vaig enfilar-me al cotxe i vaig cobrir el quilometratge que em separa dels boscos més frondosos de la comarca. Un cop allà em vaig posar el llibre a la butxaca de l’impermeable i vaig disposar-me a localitzar, a mesura que explorava pàgines i camí, les espècies vegetals més malignes de la creació.

La tercera planta que vaig identificar s’anomenava “El Gos del Diable”. Si no hagués estat pel llibre no hi hauria parat cap tipus d’atenció. Es tractava d’un arbust amorf, de fulles petites i gruixudes, sense cap mena de característica atraient a la vista. Els eixos vermells d’aquelles petites fulles em permeteren besllucar-lo dins la massa densa d’aquell bosquet però, tret d’això, la resta de la planta era francament obtusa. Vaig fer una creueta amb llapis al costat del seu nom, al llibre, i vaig decidir seguir avançant una estoneta més. Fou llavors quan vaig sentir bordar la planta, darrera meu.

No hi havia cap dubte que era la planta que havia bordat. Algunes fulles, sotmeses a la vibració d’aquell lladruc, s’havien després de la rameta i havien caigut al sotabosc de molsa. En aquell precís instant, mentre l’observava, bordà novament, i més fulles petites d’eix vermell precipitaren cap a terra. Un tercer lladruc em feu obrir el llibre i analitzar amb cura el paràgraf associat a aquella planta del mal:

“El Gos del Diable és un arbust de la família de les acoràcies, si bé fins ara havia estat classificada dins de les aràcies. Tot i ser originari de l'Índia, es troba present de manera naturalitzada a bona part de l'Europa central i septentrional, Nord Amèrica i zones boreals d'Àsia. Aquesta planta viu en terrenys humits de baixa altitud propers a llacs, estanys i rius. Present a la mitologia hindú, apareix repetidament als textos del Mahabharata, sempre com a herald de la mort violent d’algun personatge, déu o heroi, a les urpes o ullals d’un o més dimonis. Segons aquesta tradició, el personatge que senti bordar la planta (i d’aquí procedeix el nom de Gos del Diable) coneixerà els dies que li queden de vida comptant el nombre de fulles que romanen a l’arbust un cop finalitzada la seva particular i terrible anunciació”.

Avui sóc sol a casa. No he pogut anar a la feina ja que no em trobo massa bé. Nervis. Sóc massa supersticiós, m’acabo creient qualsevol bajanada, per molt descolorits que siguin els seus vèrtexs i arestes. Al bosc, a la densitat verda de tardor, malgrat que fa estona que s’ha quedat sense fulles, el Gos del Diable encara està bordant.

dissabte, de setembre 12, 2009

Mike Hammer


De petit m’agradava el Mike Hammer, Private Investigator. Cada setmana, el diumenge a la nit, m’estirava al sofà i emmirallava el meu futur a les seves aventures. El James Bond no m’havia captivat mai com el Mike Hammer. El trobava artificial, amb el seu smoking sempre impecable, amb el ridícul Martini sacsejat però no remenat, amb el reguitzell inacabable de noies lànguides, efímeres, vagament vaporoses. El Mike Hammer, en canvi, portava un vestit blaumarí desgastat i un barret de tretze dòlars, bevia dosis insondables de whisky barat, sense gel, i rebia les atencions constants de dones voluptuoses, d’impossible talla de sostenidors, arrelades als bars i carrers bruts de Boston o Chicago. El Mike Hammer era un home de ciutats fredes, el seu somni americà consumia nicotina i colpejava amb l’esquerra, just sota les costelles, compartia nits amb Billie Holiday i Lester Young.

Mike Hammer era misogin, rude, cru, irascible. Portava un bigotet sota el nas i una Colt sota l’aixella a qui anomenava Betsy. Estava perdudament enamorat d’una noia que espiava de reüll, no més de cinc segons a cada episodi, entrant en un taxi, desapareixent al reflex d’un aparador, creuant un carrer, a la llunyania. Jo, estirat al sofà, també estava secretament enamorat d’aquella noia, i els cinc segons que trigava a travessar la pantalla del televisor eren, sense cap dubte, els millors de l’episodi, del diumenge i de la setmana. Pràcticament no parpellejava fins a veure-la i, després, gairebé no gosava respirar.

Algunes vegades havia provat de cercar el nom d’aquella actriu, però el seu paper era tan insignificant que no apareixia a cap títol de crèdit. Era un paper, però, que donava sentit a la nostra existència, la del Mike Hammer i la meva, era el sol que cremava la nostra fotosíntesi. No sabria dir si era rossa, morena o pèl-roja, si vestia de forma elegant o si portava talons d’agulla. Si li haguéssim demanat al Mike Hammer probablement tampoc no ens ho hauria pogut assegurar. Tant ell com jo estàvem enamorats de la idea d’aquella noia, més que de la noia per ella mateixa, una idea que es manifestava, episodi rere episodi, en imatges besllumades, incorpòries, inabastables.

No recordo si, cap el final de la sèrie, el Mike Hammer per fi aconseguí reunir-se amb la seva estimada desconeguda. Possiblement fou així, la crueltat dels guionistes té uns límits molt ben determinats pels índexs d’audiència. Podria buscar-ho a la viquipèdia i sortiria de dubtes. Però prefereixo no fer-ho. Prefereixo pensar que el Mike Hammer encara persegueix criminals pels carrers de Harlem, que encara neteja la Betsy cada nit, els ulls vermells de Whisky i de tabac, Lady sings the Blues al fonògraf. Prefereixo sospitar que aquella noia que veig al reflex de l’aparador, a l’altra andana de l’estació, a la foscor del capvespre, és la meva estimada i que, molt a prop, sota el seu barret de tretze dòlars, camina amb pas ferm el Mike Hammer.

dijous, de setembre 03, 2009

Kokoro


“So I guess that’s it, right? You’ve said your things, I’ve said mine. We have messed up all our words, turned them inside-out and upside-down, converted them into the kind of sharp little daggers that so easily burrow their way between ribs, leaving in their wake scant more than scar tissue and rough hardened skin. We’ll go our separate ways and with any luck we’ll remember to send each other a Christmas card once every five years, we’ll silently nod when we meet in the street, once lovers, now perfect strangers.”

A man dons a blue fedora hat and, with a last slight glance at the mirror, heads for the door.