Edgar Allan Poe fou
un escriptor assetjat contínuament pels seus propis monstres. Als casalots destarotats
del seu inconscient s’arrossegava constantment l’ombra d’un ésser esgarrifós,
tot urpes i ullals, sempre prest a néixer del cor per devorar-li l’ànima.
Poe sabia que és la por la que engendra monstres, però, i no pas al revés, i la
por la conqueria donant-los forma, perfilant el seu contorn, posant vermell als
ulls i alè fètid a la gola. Un monstre és especialment terrorífic si
el veus de cua d’ull, si sents els seus passos a la foscor de l’escala, si
notes la seva respiració primer sota el llit, després a cau d’orella. Poe obria
la llum, i aquella figura desencaixada esdevenia un xaiet enjogassat, una bola
de pèl moixí inofensiva.
Un dia, a la tardor de claror fonedissa de Baltimore, però, Poe s’adonà que el monstre més perillós, aquell del que no podria escapar mai, que el perseguiria fins al final dels seus dies, era ell mateix. Al mirall, el seu reflex imprecís començà a declamar 'nevermore'.
