Un Bolet

L’home surt del portal de casa seva, com cada matí, però avui decideix no anar a treballar. Avui passejarà pel bosc i respirarà l’olor dels arbres i de les fulles de pi i dels bassals d’aigua estancada amb granotes i de les petites flors violetes i grogues. S’enfila al cotxe i es dirigeix cap a l’autopista que el portarà lluny de la ciutat, lluny del fum, de la gent, de la pressa, de la intolerància. Posa un CD, una cosa relaxada, un Tom Waits dels primers anys, o un Ben Harper. Després prem el volant i gira amb força, torçant cap a la dreta a la sortida cinquanta-tres. Segueix una carretera local, molt tortuosa, amb vegetació abundant a ambdós costats. Canta fluixet la melodia de la cançó que està sonant I never saw my hometown until I stayed away too long, I never heard the melody until I needed the song. Darrera seu, els reflexes platejats de la ciutat queden lluny, s’esborronen en la boira baixa que és contaminació atmosfèrica. Mentre comença una nova cançó, el mirallet retrovisor s’omple de llum, una llum brillant com el sol mateix, més intensa encara. Passats uns instants es perfila el bolet, que s’alça fins el cel en una gestació accelerada de núvols. L’home no para el cotxe, segueix conduint a la mateixa velocitat relaxada, xiulant breument quan el Waits enceta Ice Cream Man, pensant que a ell també li vindria de gust un gelat ara, de gerds, o de torró o, potser, de tiramisú. Quan el cel es tenyeix de negre i vermell i comença a caure cendra espessa com l’oli, l’home atura el cotxe prop d’un rierol, encén una cigarreta i pensa que, malgrat tot, aquell ha estat un bon dia