L’home de la guitarra torna a casa a primeres hores de la matinada, amb el caminar lleugerament inestable però destrament adequat donades les característiques del carrer on viu, en obres de forma constant i perenne. S’acosta a la porta i, abans d’alçar els ulls, ja sap que, com cada dia, ells hauran barrat l’accés a la mateixa amb tota mena d’objectes, la majoria recollits del mobiliari urbà del propi carrer. L’experiència dels darrers divendres i dissabtes li diu, doncs, que l’aventura de la nit encara no ha acabat i que, per poder-se considerar obsequiat amb un merescut descans, primer li cal superar una nova prova de resistència física. Els darrers dies ha identificat, davant la porta, rodes de cotxe, reixes de ferro forjat de les que es fan servir per a les boques de claveguera, fustes de diverses dimensions, emprades pels operaris del carrer per a cobrir els forats que han anat perforant al llarg del dia anterior, tubs de plàstic de color vermell i negre, de procedència impossible d’establir, fragments de bigues d’acer que el nostre heroi no pot ni imaginar-se com han pogut ser carregades fins davant de la seva porta i l’extracció de les quals ha suposat l’aplicació directa de la llei de la palanca, pedres picades i sense picar i estanys plens de peixos de colors. Aquell dia, però, la mirada no li desvetlla cap obstrucció davant de la porta. Això li sembla impossible i el fa sospitar que els mateixos que s’entretenen impedint-li el pas amb nocturnitat i traïció, ara probablement l’estiguin observant des d’algun racó amagat del carrer, preparats per a saltar-li al coll i fer-lo caure, trencant-li un parell de costelles o enfonsant-li una o dues vèrtebres dorsals. Per molt que reposa una estona i escolta amb atenció qualsevol xiuxiueig, el guitarrista no detecta cap ombra ni cap moviment sospitós. Amb molta precaució acosta la mà al pom de la porta però, amb un somriure, s’atura en sec. Els seus enemics sens dubte han endollat la part metàl·lica de la porta a la instal·lació elèctrica del carrer. Es treu una pallaresa de la butxaca i, vigilant de no separar els dits del mànec del ganivet, desfà els cargols del pany, fins a descollar-lo completament i deixar-lo caure al terra del carrer. No s’aprecia cap cable ni cap configuració electrònica perillosa. Confiat, doncs, de la seva sort, empeny la porta per enfilar-se escales amunt cap el seu pis i cap al llit que el crida. La porta no es mou. Comprova el terra, esperant descobrir un adhesiu que enganxi el sota de la porta amb el pedrís d’entrada. Res. Ho intenta de nou. La porta no es belluga ni un centímetre. Ara ho veu clarament: aquell dia els seus enemics s’han superat a ells mateixos i han barrat la porta per dins. Resignat, vençut, però content de poder donar tanta diversió a aquell parell de facinerosos que, si no fos per ell, poc tindrien a fer els divendres i dissabtes a la nit, extreu la guitarra de la funda, s’asseu a la vorera i, amb un primer punteig de cordes, es posa a tocar un blues.
Qualsevol coincidència amb la Rai-alitat és, això, pura coincidència!
3 comentaris:
La iaia del davant sospita del guitarrista. En dues ocasions han coincidit a l'entrada del portal. Cadascú al seu, a uns 5 metres de distància. La iaia se'l repassa i li observa que li sembla que algú l'ha agafat amb ella. De mentres repassa el munt de runa que s'acumula al costat de l'entrada de la casa del guitarrista, després de tantes setmanes accionant les males idees dels barricadors. En la segona, la iaia repassa la runa fins que la seva mirada intersecta la superfície d'un tauló. En aquella posició hi deixa fixat l'ull dret mentre amb l'ull esquerre ressegueix el seu interlocutor des de les bambes fins a l'alçada dels ulls mentre articula unes paraules del tipus: "i... això... no erà aquí a terra, abans?".
No donis idees Poeta, no donis idees...que demà es divendres i la nit será llarga!!!No em vull trobar amb un sms raià el dissabte al dematí retraient-nos la nostra lleugeresa i tantsenefotisme en la performance asidua que clou la nit..
Molt bona Rai, la descripció de la iaia i dels seus ulls de fixació independent. Molt visual, un s'ho imagina,.... ;P
Antz, avui és mercat i hi ha la plaça major plena de caixes de fruita buides!!
Publica un comentari a l'entrada