Imatges

El vent fa tombar les pàgines del llibre, les dibuixa i les desfà com el batec d’un cor o d’unes ales, les fa girar, ara lentament, ara més ràpid, com si fruís del tacte aspre del paper blanc, de les lletres fines i delicades, de l’escriptura densa i elegant.

El llibre és obert per la meitat i reposa sobre una pedra en forma de cap de lleó, amb vetes vermelles de coure o, potser, de ferro oxidat. Al voltant del llibre hi ha un desert d’arena negra, clar contrast de les pàgines lluminoses, mirall de sol i de cel blau. El desert s’obre a l’horitzó com una pàtina de líquid congelat i això ens fa pensar que, sigui qui sigui el qui posà el llibre sobre el cap de lleó, fa tant de temps que va marxar que el propi vent que empeny les pàgines també devorà les seves petjades a l’arena negra.

El vent bufa i el llibre s’atura en una pàgina. Veiem tres gossos foscos, amb clapes més clares a l’esquena i a les potes del davant d’un d’ells. Es mouen per un bosc de pins cremats, amb les orelles dretes, ensumant el terra i les poques branques d’herba que surten de la cendra. Esternuden sovint però no per això deixen d’ensumar el color verd. Comença a ploure amb força i la cendra esdevé una pasta fangosa on rellisquen els gossos. Avancen pel bosc i ara els veiem d’esquena, com s’allunyen sota l’aigua.

Les pàgines del llibre s’ajeuen les unes sobre les altres. Observem un avió a la pista d’aterratge, aturat, amb l’escala tocant el terra de quitrà. Un autobús circula amb parsimònia fins a frenar completament a l’alçada de l’escala de l’avió. Surt gent de l’autobús, gent de tots els colors i de totes les edats. Alguns porten bosses vermelles a les mans, altres arrosseguen un paraigua, altres condueixen nens o ancians. Mica a mica s’enfilen per l’escala. Deixem la imatge just quan el primer dels passatgers és rebut per una cordial noia amb uniforme blau marí i cabells rossos.

El llibre no té les pàgines numerades. La primera segueix la segona en una continuïtat mai trencada per una xifra al peu de pàgina. Una nova visió ens porta un objecte groc de plàstic, format per dues peces fàcilment encaixades entre elles. Sembla una forquilla i una cullera de forma desproporcionada però veiem que, en unir les dues peces de plàstic groc, esdevé una pinça. La pinça compleix la seva existència quan unes mans la fan servir per a distribuir abundants mesures de pasta cargolada multicolor, enciam, tomàquet, ou dur i olives en dos plats blancs de diàmetre considerable.

El vent bufa i les pàgines fan un remolí i volen posar-se a volar. El llibre roman estoicament ancorat sobre el cap de lleó. Quan s’arriba a un nou equilibri guaitem com un núvol de pols es contrau en qüestió de minuts, es torna espès com una sopa d’hivern, s’escalfa pel fregament de les seves partícules, s’encén, crema i explota amb l’energia de la creació, es converteix en una bola de foc que consumeix hidrogen i heli i n’obté metalls, en un objecte celestial que ha conquerit els secrets de l’alquímia: en una estrella. Al seu voltant, just quan la imatge comença a difuminar-se, espiem una corrua de planetes orbitant amb la diligència de l’inexorable.

Poc després, els astres han estat substituïts per una superfície glaçada, immensa, blanca sota la claror de la lluna. Sobre aquesta superfície corre un home amb la figura deformada, tibat per un trineu i una colla de gossos blancs, d’ulls blaus. Darrere seu, molt més enllà de la corba de la terra, un altre home i un altre trineu. El segon home persegueix el primer per motius venjatius encara que, malgrat tot, la creació del primer la causà directament el segon. Desapareix la nostra contemplació quan el gel es trenca sota el pes del primer home i del seu trineu. Encara tenim prou temps com per a intuir el patiment dels gossos i el seu agònic final.

Les fulles volten amb el vent. Quan s’aturen podem veure les lletres del llibre i també podem llegir la seva cançó. És un so alegre i dolç que procedeix d’una flauta de fusta tocada per un nen, al costat d’un ramat d’ovelles. Molt a prop seu hi ha un barranc i, just a l’altre costat, observem l’impecable fredor d’una, de dues, o de tres parets de vidre que s’alcen cap al cel. El nen porta fang a les sabates i seu sota un arbre de fulles petites.

La pàgina que s’obre davant de nosaltres no és pas diferent de les altres. Conté lletres delicades i una mica recargolades. Hi observem una pedra amb la forma d’un cap de lleó, amb unes venes de color vermellós. La pedra reposa al mig d’un desert d’arena negra, d’horitzó a horitzó. Si ens hi fixem, però, veurem unes petjades que s’allunyen de la pedra en una direcció qualsevol. Només hi ha petjades que s’allunyen, no n’hi ha cap acostant-se a la pedra. Sobre la pedra hi reposa un llibre tancat, de tapes gruixudes de color marró, amb lletres daurades representant el títol. La imatge s’apropa al llibre i podem llegir aquestes lletres, encara que no les podem veure amb perfecta nitidesa. Diuen així: TRACTAT SOBRE LA TEORIA DE L’ATZAR. La darrera cosa que apreciem és el soroll del vent, arrossegant-se pel desert d’arena negra.