La noia pèl-roja

Em desperto amb una noia pèl-roja al costat i penso que dec estar somiant. Somio, doncs, que em desperto amb una noia pèl-roja al costat, una noia desconeguda, de faccions incertes (dorm d’esquena a mi), de figura lleugerament fonedissa sota els llençols. Només espio el seu cabell, vermell com la posta de sol, i una agrupació de pigues, a l’espatlla dreta, com un cúmul d’estels llunyans que, sense cap dubte, un cop desxifrat el missatge que anuncia la seva particular disposició, la vida seria més planera i senzilla.

La llum entra esbiaixada pels porticons mal ajustats d’una finestra vella de fusta. És de dia ja, només pot ser de dia si estic despert i veig entrar la llum. Si bé també pot ser que, com sospito, estigui somiant que estic despert i veig la llum i la noia pèl-roja, pel que l’hora real del rellotge pot ser qualsevol, de dia o de nit. Els llençols dibuixen una cintura de vidre, uns malucs semicirculars, unes cames llargues, fines, delicades, uns peus que gairebé treuen el caparró pel capdavall del llit.

Si paro l’orella, sento com respira, pausadament. Una respiració i, al cap d’una estoneta, una altra. Podria incorporar-me una mica sobre el colze i provar de veure-li la cara, però em fa por de despertar-la amb el meu moviment. Reposo el cap sobre el coixí, doncs, i escolto com l’aire frega els seus llavis en ser pronunciat, com una paraula, en mig del somni. M’imagino els llavis molsuts, rosats, amb una ombra breu del maquillatge que els definia anit. Només els imagino, no els puc recordar.

Som a un hotel, prop de la platja. Percebo les onades del mar, una mica més enllà de la finestra, oloro la sal a l’aigua, oloro les restes del seu perfum als cabells, a les meves mans, un pensament de canyella, potser, o uns pètals de rosa banyats en oli de gessamí. La llum es filtra pels rinxols vermells, es dispersa prismàticament en un arc de Sant Martí de colors, verd, taronja, groc, violeta, que, després, reflecteixen una imatge de perfecta bellesa al mirall de la paret del davant del llit.

Tot just ara m’adono, doncs, que hi ha un mirall davant, emmarcat amb la mateixa fusta esqueixada que segueix les arestes de la finestra. Miro la noia pèl-roja que dorm al meu costat i, després em miro a mi. Veig la caputxa fosca que amaga només fràgilment la blancor del meu crani, la negror sense fons de les òrbites, la mandíbula plena de queixals perfectament visibles a la llum esbiaixada que traspua per les escletxes de la finestra, el braç estirat i la mà que subjecta un objecte llarg, metàl·lic, un mànec i un tallant en forma de mitja lluna. L’esglai se n’emporta el somni, l’esfilagarsa a la foscor de la nit, al llit d’una habitació anònima d’un pis petit i mal il·luminat de l’extraradi de la ciutat on la noia pèl-roja, jo, ja mai més tornaré a somiar, ni adormida, ni desperta.