Sistema Binari

Dos sols s’enfonsen al mar, un mar d’una verdor que recorda l’òxid que es forma sobre una moneda de coure antiga, deixada a la intempèrie. L’esfera ovalada del primer degoteja llàgrimes de color i de foc sobre l’aigua, forma un conus de llum que talla la llesca de mar fins arribar als ulls del personatge que seu en una roca, més enllà de la platja deserta.

El segon sol, més petit i menys intens, és alt encara a l’horitzó, ofereix prou claror com per a definir les ninetes líquides de l’observador, la pau dibuixada al rostre. Un grup d’aus retalla el cel en geometries cuneïformes d’escriptura magnètica i la figura alça el cap un moment, segueix el seu vol fins que es perden dins el bosc densíssim de la seva dreta, enmig de la cridòria cacofònica que albira la nit que s’atansa.

La petita cabana expel·leix una columna de fum pràcticament transparent, un simple sospir que arrossega una certa flaire de peix acaronat per la flama. A través de la porta o, sovint, per alguna obertura lateral, s’aprecia el moviment d’una altra figura dins la foscor bellugadissa de les quatre parets de fang i de troncs, sota el sostre de fulles amples com la universalitat de la fotosíntesi. Ben aviat s’encendran petites fonts de llum dins la cabana, gots de cristall replets de la substància fosforescent que neix en una cova a dos dies i mig de camí des de la platja.

El primer dels sols pràcticament ha desaparegut ja, creant una tangent interna amb la corba del cinquè planeta d’aquell sistema binari. La figura seu i contempla els estels que comencen a aparèixer sobre seu, una infinitud de cuques de llum teixint diagrames a la negror creixent del firmament. Observant el cel de cua d’ull s’espia el curs de la Gran Nau, la major concentració d’estrelles que constitueix el tall transversal de la galàxia. Milions i milions d’estrelles i milions i milions de galàxies, més enllà, lluny de la capacitat de resolució visual de la figura que seu i reposa i mira amunt amb els ulls molt oberts.

“Què fas, que no vols venir a sopar?”, crida una veu des de dins la cabana, on tot just ara la il·luminació reflecteix un personatge de mans amples i cabells llargs i rinxolats.

“Ara vinc”, respon l’altra figura que seu a la roca. S’aixeca i camina fins la cabana, el seu perfil esvelt es retalla a la porta un instant. Després desapareix a l’interior.

“Què feies allà fora?”

La conversa es desfà a la foscor i a la xiscladissa d’ocells del bosc que comença més enllà de la cabana i, nosaltres, en allunyar-nos de la llum fosforescent, ja no compartim més paraules de les que es pronuncien. Només, en un darrer instant, notem més que no sentim la resposta:

“Pensava si, de totes les estrelles que es veuen al cel, n’hi haurà alguna com les nostres, que tingui una planeta amb vida intel·ligent capaç de fer-se preguntes com aquesta”