diumenge, d’octubre 14, 2007

Paraules

Hi ha paraules que són arrodonides, amb les vores molt ben definides, que dóna la sensació que fa temps que es perfilen, que s’esculpeixen a grans cops de maceta i escarpell i que, quan es pronuncien, surten dels llavis amb el pes d’una sentència, de vida o de mort. Altres, lleugeres, incongruents, flueixen per l’aire i s’envolen a la primera alenada, amb prou feines arriben al receptor que les espera, o al que no les espera. Algunes són tan incisives que sembla que duguin arestes metàl·liques i de vidre a la seva superfície, penetren dins del crani i tallen visceralment tot el que es troben al seu pas, ferint o curant. N’hi ha poques que porten una llumeta dins, intermitent, molt tènue, que cal mirar-la de cua d’ull ja que espiant-la fixament no s’aprecia: es posen sobre la galta com un petó i romanen dins del cor, abrigant-lo de calor. Existeixen paraules que, un cop dites, comencen a caminar per elles soles, sovint caminen pel camí de les lloses d’or, d’altres vegades s’endinsen pel carreró dels vidres trencats i de les agulles hipodèrmiques on només viuen rodamóns amb fotografies desgastades a les butxaques. Hi ha paraules que, malgrat fer mal, es repeteixen una i una altra vegada, es van enregistrant a l’ànima amb solcs cada vegada més profunds, estavellen el color i el transformen en tristesa. Altres les portem a dins i són belles, precioses, d’un tornassolat que s’escaparia dels sentits i que il·luminaria els ulls d’una llum esclatant de plaer: però no les exterioritzem, les fermem darrera les dents serrades, les engolim fins a l’estómac i les dissolem amb tots els àcids que som capaços de produir, les convertim en paraules tan negres com aquelles que portaven les arestes de metall i les estelles de fusta; sovint, un cop digerides, brollen a través de la mirada. L’existència s’inventa les paraules per esdevenir conscient i, en fer-ho, es condemna a ella mateixa a haver-les de pronunciar i, gairebé sempre, a equivocar-se en la fonètica.
...
Pràcticament fa un any de l'inici d'aquest blog i, durant aquest temps, amb les més de 50 entrades que hi he anat confeccionant, he tingut oportunitat d'emprar tota aquesta tipologia de paraules, i encara més. El món dóna voltes i la vida també i, malgrat tot, les paraules apareixen i desapareixen en un esclat de fum i de colors. Moltes vegades, pràcticament sempre, no sé d'on vénen i, molt menys encara, cap on es dirigeixen.

8 comentaris:

samain ha dit...

Feliç aniversari... boniques són les teves paraules, Poeta. No voldria espatllar-les...

Jordi Soldevila ha dit...

Felicitats!
Nosaltres fa gairebé un any que gaudim de les teves paraules!

La dama del Nord ha dit...

Felicitats perl teu blog poeta. I també pels teus 36!!!

Poeta per un dia ha dit...

Gràcies a vosaltres per llegir-me, la vostra tasca és tan important com la meva!!

Dama: hauries de saber que dóna mala astruga de felicitar abans de l'aniversari i, encara més, de cantar la meva edat per internet ;p No us ho cregueu, en faré 26, la Dama ha comés un error tipogràfic....

ragnarok ha dit...

Paraules, un any de paraules: felicitacions!
I, gràcies a la Dama, i tot i que falten uns dies encara: felicitats, no creiem en errors tipogràfics! Simplement dir, que millor no mirar què s'ha fet o deixat de fer, que és té i què no és té, i no llegir a Byron si fas 36.

Marta ha dit...

FELICITATS per aquest primer aniversari. I espero que ens segueixis deleitant amb les teves paraules.

Petonets!!!

digue'm ariadna ha dit...

18 d'octubre 2006- 18 d'octubre 2007... felicitats, Poeta.

Poeta per un dia ha dit...

Un any que se'n va i un altre que comença. Hi ha l'any acadèmic, el litúrgic, l'astronòmic, el del calendari i, també, el blògger. Amb la precisió del record, mirarem endavant cap a horitzons ben indefinits (si s'és indefinit, cal ser-ho completament, no només una mica) i trencarem els vidres que ens separen de les paraules, deixarem que els electrons dels monitors ens bombardegin directament les retines, obrirem els cors, tal i com vaig posar en aquella primera entrada, i continuarem tenint por de què entri la pluja i ens els rovelli per dins, seguirem esperant l'hivern, com hem fet sempre, i hi haurà dies bons i dies dolents i les nits primer es faran eternes i després, potser, es tornaran a escurçar. Benvingudes i benvinguts a l'etern cercle!!