Paraules

Hi ha paraules que són arrodonides, amb les vores molt ben definides, que dóna la sensació que fa temps que es perfilen, que s’esculpeixen a grans cops de maceta i escarpell i que, quan es pronuncien, surten dels llavis amb el pes d’una sentència, de vida o de mort. Altres, lleugeres, incongruents, flueixen per l’aire i s’envolen a la primera alenada, amb prou feines arriben al receptor que les espera, o al que no les espera. Algunes són tan incisives que sembla que duguin arestes metàl·liques i de vidre a la seva superfície, penetren dins del crani i tallen visceralment tot el que es troben al seu pas, ferint o curant. N’hi ha poques que porten una llumeta dins, intermitent, molt tènue, que cal mirar-la de cua d’ull ja que espiant-la fixament no s’aprecia: es posen sobre la galta com un petó i romanen dins del cor, abrigant-lo de calor. Existeixen paraules que, un cop dites, comencen a caminar per elles soles, sovint caminen pel camí de les lloses d’or, d’altres vegades s’endinsen pel carreró dels vidres trencats i de les agulles hipodèrmiques on només viuen rodamóns amb fotografies desgastades a les butxaques. Hi ha paraules que, malgrat fer mal, es repeteixen una i una altra vegada, es van enregistrant a l’ànima amb solcs cada vegada més profunds, estavellen el color i el transformen en tristesa. Altres les portem a dins i són belles, precioses, d’un tornassolat que s’escaparia dels sentits i que il·luminaria els ulls d’una llum esclatant de plaer: però no les exterioritzem, les fermem darrera les dents serrades, les engolim fins a l’estómac i les dissolem amb tots els àcids que som capaços de produir, les convertim en paraules tan negres com aquelles que portaven les arestes de metall i les estelles de fusta; sovint, un cop digerides, brollen a través de la mirada. L’existència s’inventa les paraules per esdevenir conscient i, en fer-ho, es condemna a ella mateixa a haver-les de pronunciar i, gairebé sempre, a equivocar-se en la fonètica.

...

Pràcticament fa un any de l'inici d'aquest blog i, durant aquest temps, amb les més de 50 entrades que hi he anat confeccionant, he tingut oportunitat d'emprar tota aquesta tipologia de paraules, i encara més. El món dóna voltes i la vida també i, malgrat tot, les paraules apareixen i desapareixen en un esclat de fum i de colors. Moltes vegades, pràcticament sempre, no sé d'on vénen i, molt menys encara, cap on es dirigeixen.