Gos quan fuig

[…]
"I de quin color dius que era?"
"Verd."
"Això ja m’ho has dit abans. Però, quin tipus de verd? Verd poma? Verd pi? Verd enciam?"
"Potser una mica del color del gos quan fuig."
"La veritat és que em costa una mica de visualitzar-lo amb aquestes definicions teves tan peculiars."
"El problema no és meu, doncs. És teu. Et falta imaginació."
"Potser sí, potser sí, no t’ho negaré. Però estaràs d’acord amb mi que el color d’un gos quan fuig costa d’imaginar, en principi."
"Paciència. Practica i te’n sortiràs."
"I et va dir alguna cosa"
"No."
"Així, què vàreu fer?"
"Ens vam mirar una estona en silenci."
"Així, i ja està?"
"Si."
"I no va passar res més?"
"No. "
"..."
"Bé, al cap d’uns minuts va marxar."
"Com que va marxar?"
"Doncs això, que ens estàvem mirant però se’n devia atipar i va marxar."
"I no li vas dir res tu?"
"Què volies que li digués?"
"No ho sé, alguna cosa."
"No."
"I cap on va anar?"
"No ho sé. No el vaig pas seguir jo."
"I no tenies curiositat?"
"No."
"Ets ben estranya."
"Què vols que t’hi faci?"
"I després què va passar?"
"Res."
"Com que res?"

"Res, que vaig demanar un altre beure, vaig pagar-lo i, més tard, vaig marxar cap a casa."
"I no el vas tornar a veure?"
"No."
"Ni vas demanar si algú més l’havia vist?"
"A qui volies que ho demanés? Tampoc tinc ganes que em prenguin per boja o drogoaddicta."
"No ho sé. Al segurata de la porta...."
"Prou feina té a controlar que si entren menors de setze anys si més no no provoquin cap merder i hagin de cridar els mossos."
"O sigui que no l’has vist més?"
"No."
"Ni saps ningú que l’hagi vist?"
"Ja et dic que no!"
"Noia, doncs em sap greu."
"El què?"
"Tot això."
"Ja veus."
"Tia, que no passa cada dia..."
"El què?"
"Doncs això. Trobar-te l’amor."
"Ja veus."
"Però,... va,... explica’m-ho millor."
"Ets pesadeta, eh!"
"Ja saps com sóc."
"No te’n saps avenir."
"No."
"Ja veig, ja."
"Així...."
"Què?"
"De quin color dius que era?"
[...]

Bellesa

L’Edgar Allan Poe, quan ens parla de la bellesa que persegueix la composició poètica, incideix de manera repetida en el fet que la poesia, en el millor dels casos, és simplement un mitjà que pot conduir-nos a experimentar aquesta bellesa enyorada. Una i una altra vegada Poe subratlla la tricotomia cap, cor i ànima. Només l’ànima s’il·lumina per la bellesa, per molt perfecta que sigui una composició o per molta passió que dibuixin les seves paraules. La bellesa, seguim destil·lant Poe, es troba a la melodia del poema, a la musicalitat que transmet la seva cadència, a com les paraules, les vocals i les consonants deixen de ser tals per esdevenir notes en un pentagrama imaginari que recorre els versos com el rierol de muntanya s’escapa pendent avall, imprimint a cada petit còdol una freqüència que ens ressona harmònicament, amb aquella longitud d’ona idònia que es reflecteix dins l’ànima, amplificant-se, progressivament, fins a omplir-nos-la de joia. Una bona poesia ens evoca una preciosa melodia que, al seu torn, ens eleva l’ànima fins més enllà de les estrelles. La música de Loreena McKennitt, vam poder-ho comprovar novament ahir nit al Poble Espanyol, és aquest ideal de bellesa descrit per Poe. La Loreena, i els seus músics, són artesans: amb molt de compte, amb precisió matemàtica, construeixen, jonc a jonc, cançó a cançó, una barqueta de fràgil equilibri i, amb la cura d’una mare vetllant pel seu nadó, la dipositen sobre les aigües del rierol, s’acomiaden d’ella amb un somriure, potser amb els ulls una mica humitejats. Nosaltres, dalt de la nostra barqueta, ens enfilem rierol avall, naveguem unes hores, uns dies si som afortunats i el solc és profund, i ho fem fins més enllà de les estrelles.

Loreena

Després del Tom Waits, amb la veu arrossegada sobre el quitrà moll d'un carreró qualsevol, volem cap a prats verdíssims on encara, en nits màgiques, en solsticis i equinoccis, poden observar-se donzelles de pell blanquíssima, cabells de foc i ulls de cel dansant sota les estrelles, amb els peus acaronats per la humitat d'una boira que sembla enganxar-se a la pell, que fa tremolar de plaer els branquillons més tendres i que difumina una bellesa que, si es mira d'aprop, igual que les històries del Tom Waits, també és capaç d'estavellar l'ànima. És la Loreena McKennitt. Us deixo tres retalls del seu DVD Nights From the Alhambra. La darrera, Dante's Prayer, és indescriptiblement melangiosa: aneu amb molt de compte si l'escolteu.

Rain Dog

(poesia)

(cabaret)

(blues esparracat)

(circ)

(melangia)

(bellesa que trencaria el cor si cantés la Norah Jones)

(amb la seva veu: estavella l'ànima)

(concert inoblidable)

Estrella'm

Esclaten en silenci quan s’alliberen de la succió mecànica de la nau, formant núvols de cristalls de gel com petites flors argentades. Són càpsules de caiguda. La nau es desintegra a trossets i cada breu fragment porta una vida dins, delerosa de veure-ho tot plegat des de la perspectiva de la proximitat.

Sóc la tercera a caure, i abans de desprendre’m de la nau els monitors m’avisen que provi de respirar amb normalitat. L’acceleració és pràcticament imperceptible, al principi, un rosec a la panxa, una mica com abans de fer el primer petó. Després, com aleshores, només la monotonia de la caiguda envers el pou gravitatori de l’estrella.

La primavera esdevé estiu dins la càpsula i els monitors indiquen 43 graus Celsius. L’hidrogen sublima, generant una crisàlide reflectant allargada que m’envolta, acordillada amb un camp magnètic. La papallona que en reneix passades unes hores viu minuts. Els monitors passen de vermell a negre a mesura que es socarrima l’instrumental electrònic extern.

El vidre de la càpsula, en liquar-se, em recorda una glacera de colors violents. Flueix com la mel, caient-me a grans gotes sobre els genolls, sobre els pits, al coll, perforant, amb paciència, les capes de teixit. No percebo dolor.

La bellesa de l’estrella, quan tot s’acaba, és indescriptible. Crema, em crema, i ho fa només per mi.

Sinestèsia

El terme modern és sinestèsia, però el metge del poble li va dir al pare que es tractava d’una malaltia dels pollastres i que potser em passaria, potser no. El pare li va donar una cistella plena de rovellons i de llenegues i, quan marxàvem cap a casa, es va fregar molta estona els ulls amb el mocador.

La verdor de l’enciam, a l’hort, em recorda el so de les flames quan rosseguen troncs d’alzina, a l’hivern. Si passo els dits per sobre les fulles noto una forta olor a palla humida i el món se’m torna de color blau. Els altres nens, a l’escola, se’n reien de mi i em picaven al cap amb els llibres i els quaderns. El mestre, quan em cridava pel nom, em provocava una esgarrifança tan terrible a les cames que em semblava que me les estès recorrent una corrua de formigues. Em quedava quiet com un estaquirot, immòbil, amb la boca oberta, sense sentir ni veure res. Fou el mestre qui li digué al pare que calia que em dugués al metge del poble i també fou ell qui, anys més tard, recomanà a la mare (el pare havia mort a la guerra) que em portés al Santuari del Miracle per veure si podia ajudar a l’hort o a la cuina.

L’espelma fa pampallugues mentre escric això, i el joc de llums i ombres m’evoca el so de les campanes, quan toquen a primera hora del matí. Sóc monjo, se’m va despertar l’amor a Jesús, poc a poc, mentre pelava trumfos i els abocava a l’olla que penjava dels esclamalls. La rugositat de la pela, la vivor entortolligada dels grills, els notava amb un regust agredolç, em feien empassar saliva una vegada i una altra, com si estigués deixant fondre a la boca un tros de xocolata negra. Només els fills segons de casa bona podien fer-se monjos, i jo era el tercer fill dels masovers de cal Caragirat. Suposo que devia despertar certa tendresa, amb el meu posat de no ser-hi tot i amb la gran facilitat que tenia pels números.

Els números són els únics que només són el que són i prou. Un set és un set, i no un set i una alenada de pètals de rosa. Un catorze és només un catorze, sense que noti pessigolles al clatell. Un vuit és un vuit, i no és ni groc, ni verd, ni virolat. De seguida em van demanar que m’encarregués dels comptes del santuari, que mirés de treure el màxim profit del gra i dels conills que es venien al mercat de Solsona, que vigilés que els pobres rebessin el que els era just i necessari. També vaig aprendre les pregàries i em vaig adonar que per parlar amb Déu Nostre Senyor no cal tancar els ulls a la solitud de la cel·la ni a la foscor aromàtica de la capella, sinó que també pot fer-se seient sota un pi, trepitjant la neu acabada de caure o espiant les formes dels núvols.

La petita flama dibuixa ombres que ballen entre les lletres que escric en aquest paper, a una hora que ja hauria d’estar dormint. Tinc dificultats per dormir, darrerament. Els somnis se’m confonen i quan desperto no sé si estic despert o si continuo dormint somiant que em desperto. Els números han estat la meva vida i encara ara, malgrat que em van dir que ja n’hi havia prou si ajudava una mica a l’hora de l’eucaristia del diumenge, si ningú no em vigila, repasso els comptes que fa el Manel amb la maquineta. El Manel és un noi vingut de prop de Tremp, amb qui comparteixo cel·la (diuen que ja no tinc edat per dormir sol). Té una vocació fortíssima, fins i tot potser excessiva, però no s’estima gens els números.

Em sembla que plego d’escriure. Estic cansadot i aviat no sabré distingir si les campanes que sento són les que criden a oració o les que em desperta aquesta flama ballaruca. Si no fos que les de veritat em ressonaran en color groc, és clar, i que el Manel és llevarà per anar a la capella.