Tauletes baixes, cadires de ferro negre cargolat com l’esperit d’un penitent, coixins vermells on seuen homes i dones de cames llargues, amb els genolls fregant el sota del marbre blanc de les tauletes, una mica geperuts, abocats sobre les seves particulars consumicions, una postura que s’escau pels secrets, pels xiuxiuejos, per les confessions a cau d’orella de petites i grans aventures amoroses, per la mirada ensinistrada dins d’aquells ulls blaus que tan m’encisen. Tauletes baixes que condensen cercles de vapor d’aigua, entortolligant tasses de cafè, de xocolata calenta, de té de menta, tancant cada línea de gotetes en una fragància individual, un minúscul dimoniet presoner en el cercle màgic d’un perfum agradable, ara que ja fa una mica de fred, a mitja tarda.
El riu baixa mandrós, més enllà de la placeta, amorosint barquetes petitones que semblen nenúfars amb màstils pintats d’un groc tan llampant que, amb el seu balanceig, dóna la sensació que estiguin marcant el pas del temps, grocs metrònoms que tallen l’horitzó de l’altra riba del riu i hi fan esvorancs pels que passaria una corrua de camells. M’imagino, per uns instants, un món en el que tot fos aigua i en el que suressin, una a tocar de l’altra, cobrint tota la superfície del vast oceà, aquelles barquetes de màstils grocs, efectuant un vaivé sincrònic que imprimiria impuls al món i el portaria a visitar els racons més feréstecs de la galàxia.
El cel fa estona que està tenyit de vermell, d’un color un parell de nanòmetres més curt que el dels coixins. S’escurça el dia i cedeix pas, en el seu ball nostàlgic, a una nit d’estels fins com una agulla de fer ganxet. Algú podria dir que els àngels retallen el blau del cel amb unes tisores gegants, i que cada dia en separen una fina llesca més que va a parar al cubell de reciclatge. En algun lloc hi ha un contenidor de recollida selectiva de cel blau, i un altre de flors de cirerer, i un altre, potser, de fragments de cor.
Les pastes de té són delicioses a aquella terrasseta, i te’n porten tantes com puguis menjar-ne. Si la tarda no és fes nit tan aviat valdria la pena quedar-s’hi a sopar i esperar la mitjanit contemplant el groc dels màstils a través de la verdor del té de menta.
Davant la porta de la llibreria de segona mà, dues noies de faccions orientals toquen melodies de la tradició celta, la caixa oberta dels seus violins convidant a tothom que vulgui a dipositar una moneda, una poma o un somriure. El llibreter les escolta des de dins la botiga, il·luminat per aquella cadència on la bellesa, si fos música, faria niu.
Tauletes baixes de marbre blanc que s’arrelen a la placeta, envoltades de cadires de ferro negre amb coixins vermells. Ulls blaus, té verd, màstils grocs. Negra nit que comença, per l’est. Podria donar la impressió que algú ha pintat aquesta escena, que sóc dins d’un quadre, tancat en un marc de fusta amarga, penjat de la paret d’un museu o d’una col·lecció particular, potser sobre l’escalfapanxes d’una habitació amb un balcó molt gran, amb vistes al mar. Tant de bo fos així i, mica a mica, amb la petjada imperceptible de les hores, pogués quedar-m’hi per sempre.
