Clorur de sodi

Va plorar fins que va notar que no li quedaven més llàgrimes a dins i, llavors, va sorprendre’s del fet que, malgrat tot, les llàgrimes continuaven naixent i rodolant per les seves galtes. Era una tarda d’estiu i tot el poble era tancat a casa fent la migdiada. Sota el sol vertical com una llança, assegut a la pedra picada que rodejava la fonteta d’aigua bruta, tremolava de fred. Les mans, gelades, les va posar dins l’aigua i va observar com els canells es torçaven en un angle impossible, com els poquets peixos vermells i blancs que encara no suraven panxa enlaire s’acostaven delerosos per engolir aquells cucs gruixuts i blancs que havien aparegut de sobte al seu particular cel. L’aigua viscosa amb prou feines li mullava la pell, formava una pàtina de greix tornassolat d’una olor força desagradable que li costaria esforços i treballs de netejar. Les llàgrimes, d’una en una, anaven repicant sobre la superfície de l’aigua, es convertien en ones circulars, per uns instants, i distorsionaven la imatge dels peixos i de les llaunes buides de cervesa del fons de la font. Els peixos devien pensar que estava plovent aigua de mar i, a mesura que augmentava la salabror de l’aigua, s’anaven tombant panxa enlaire, sacsejaven una estona la seva vida, per treure-se-la de sobre, i morien. Hi havia monedes lluents sota l’aigua, com minúscules ciutats subaquàtiques plenes de llum. Possiblement uns amants, asseguts a la mateixa pedra picada on seia aquella tarda d’estiu, les havien llençat, les mans presoneres en un sol moviment, per desitjar que quan fossin vellets poguessin tornar, agafats de les mans, a aquell mateix indret. Plorava i les llàgrimes feien pujar el nivell de l’aigua de la font, els forats de drenatge, obturats de deixalles i de larves d’insectes, no treballaven gens ni mica. Quan l’aigua li va començar a mullar els pantalons, els dos peixos que encara eren vius, un de vermell i un de blanc, van desplegar ales membranoses i van posar-se a volar al seu voltant.

Papiroflèxia

Si s’enfila molt amunt creu que sortirà del cel i podrà veure les estrelles i el sol a la vegada. Està cansat dels compromisos, de cedir una sabata per aconseguir una espardenya, d’haver de deixar la forquilla per agafar el ganivet, de tancar els ulls cada vegada que fa un petó.

La tarda cau a batzegades, com si la llencessin a trossets des de dalt. El temps flueix i és un riu d’aigües fonedisses, esperitades, enjogassades en salts d’aigua i remolins que esquerdillen d’humitat la vegetació que s’arrauleix a la riba. Els passos esdevenen feixucs, pendent amunt, i la suor tenyeix la roba, ferint-la de mort.

És una respiració concentrada la que l’acompanya. L’alè surt d’entre les dents, serrades, buida els pulmons per finíssimes escletxes d’esmalt i de geniva. El sol és com un persimó madur que rodola per l’espatlla d’un llangardaix verd.

Hi ha núvols per sota dels seus peus. Són esponjosos, esfilagarsats en un eixam de cèl·lules que, mitocòndria a mitocòndria, ribosoma a ribosoma, ofereixen una lleu i elàstica resistència al pas de la llum. De lluny li sembla sentir el xivarri que fan els fotons de color blau quan ensopeguen amb les molècules de vapor d’aigua. És un soroll que recorda les notes d’un banjo, o potser només són els enllaços covalents quan es trenquen. Es pregunta si hi ha fotons de color negre i quin soroll farien. També es pregunta si els àngels fumen tabac ros.

Si s’enfila molt amunt s’haurà d’arrapar a la terra per no caure. No hi ha orenetes a aquella alçada, i tot el que vola ho fa amb ales de cel·lofana.

William Butler Yeats (1865 - 1939)

When you are old and grey and full of sleep,

And nodding by the fire, take down this book,

And slowly read, and dream of the soft look

Your eyes had once, and of their shadows deep;

How many loved your moments of glad grace,

And loved your beauty with love false or true,

But one man loved the pilgrim Soul in you,

And loved the sorrows of your changing face;

And bending down beside the glowing bars,

Murmur, a little sadly, how Love fled

And paced upon the mountains overhead

And hid his face amid a crowd of stars.

·

La daga màgica

El mag passa els ulls per sobre de la daga, estudiant les runes gravades a l’empunyadura, comptant els reflexos de les gemes, maragdes, òpals i diamants, encastades a l’or brillant, treballadíssim. El venedor, un home de cara pigada, mig coberta amb una caputxa, identificat amb un tatuatge al temple esquerra com a membre del gremi dels adoradors de Màndors, sosté la daga amb recel, conscient de la seva vàlua.

“És una daga mata-dracs”, informa el venedor, amb la ganyota del qui espera una possible resposta violent.

El mag somriu una mica, un riure absolutament fals i maligne. És un mag de l’orde dels Capa Fosca de Carcassona, un home específicament perillós, cruel i curosament refinat en l’art de la tortura. Durant anys i anys va estudiar els conjurs més fabulosos, memoritzant cada gesticulació, cada so, cada cadència de respiració. Després va viatjar pel món, d’orient a occident, augmentant la seva saviesa i experiència amb nombrosos volums de màgia oblidada. És coneixedor de la vida i conscient dels qui gaudeixen d’ensarronar mitjançant la retòrica del llenguatge.

“Perdona’m si et causo enuig amb la meva ignorància”, replica, “però considero que la tasca de matar un drac, una bèstia de més de vint metres d’alçada i trenta de llargada, de cap a punta de cua, posseïdora de poders màgics tan interessants com el polimorfisme, l’adopció de forma humana, o la inducció de feblesa mental a l’enemic, capaç de volar distàncies descomunals sense haver d’aturar-se, coberta d’escates més rígides que una armadura de metall èlfic, plena d’ullals i d’urpes, i d’haver de matar-lo amb una daga de poc més de deu centímetres de fulla, per molt detallada que sigui l’obra d’artesania que li perfila les arestes, em sembla, des del meu modest punt de vista, repeteixo, ignorant i potser una mica inexpert, una impossibilitat”.

El venedor s’encoratja davant d’aquesta mostra d’humilitat per part del mag. La clariana on es troben s’obre, per un costat, en un rierol de muntanya, ple de cascades i salts d’aigua, poblat, molt més avall en el seu curs, per una raça molt peculiar de gnoms silvestres dedicats al cultiu de la mandràgora.

“És que es tracta d’una daga màgica”, respon, alçant els ulls de dins de la caputxa i gosant creuar la mirada amb el mag.

El mag està fart de treballar amb objectes màgics. Des de les pedres de visualització fins a les bosses de capacitat infinita. Fa anys i panys que sap reconèixer l’àuria d’un objecte màgic, sap classificar-la dins de les diferents escoles de màgia, la de conjuració, la d’abjuració, la de nigromància, la del control dels elements físics, la del control mental, i sap desarmar els conjurs de protecció corresponents, aquells que fan que l’objecte màgic estavelli a les mans del mag inexpert que pretén usar-lo.

“Novament demano disculpes de la meva limitada capacitat intel·lectual i de raonament, però jo tenia entès que els objectes màgics irradiaven una calor especial, fàcilment identificable pels que som més o menys instruïts en les arts màgiques. I aquesta daga no mostra cap signe aparent d’aquesta calor, és més, la seva fulla és freda com el gel”.

El venedor no recula i troba la resposta ideal per rebatre la preocupació del mag.

“És que es tracta d’una arma molt especial. D’aquí ve l’elevat preu que goso demanar-ne. La característica que la fa única és la seva habilitat de camuflatge, és a dir, és capaç d’amagar el seu propi poder màgic. Només en la presència d’un drac en la seva fisonomia original és quan la daga mostra la seva força màgica”.

El mag mira la daga amb més curiositat, dubtós, encara, de la seva adquisició.

“I en el cas, no t’ofenguis si malfio, hipotètic, de l’encontre cara a cara amb el drac, si la daga resulta no tenir poders màgics de cap tipus, serà difícil que torni per a reclamar-te les monedes d’or que vols que pagui per ella”.

Amb un moviment àgil el mag agafa la daga per la fulla, la fa girar dins la seva mà i la clava fins a l’empunyadura d’or i pedres precioses al coll del venedor. La daga s’escalfa, adquireix una tonalitat vermellosa, sembla despendre batecs de colors, blancs, blaus, verds, grocs, taronja, blancs de nou. El venedor, en els seus darrers espasmes, creix, li surten ales, cua i escates, els ulls se li dilaten i allarguen, recobra la forma d’allò que era.

“Efectivament, es tracta d’una daga mata-dracs”, remuga el mag, tot netejant-la al rierol i posant-la dins d’una de les múltiples bosses d’ingredients màgics que porta penjades del cinturó. Després, allunyant-se una mica de la carcassa del drac mort, cull unes fruites i sopa ran d’un foc encès de rametes seques. Dorm molt bé aquella nit, i somia que, mica a mica, tots els artefactes màgics que poden destruir-lo acaben al seu sarró. Al matí es lleva, es renta la cara a l’aigua freda, es treu la roba, desplega les ales i vola cap a l’horitzó. La daga brilla alegrement.