Edges

Nursing a bottle,
I disgrace myself, with my eyes, with my feet.
The edge of the glass, the edge of the table
Is too sharp for my ribs.

I spit blood, I spill blood,
But only when I breathe it stains my lips.
The edge of the word, the edge of the world
Is too sharp for my tears.

Nursing a wound,
I disgrace myself, with my pain, with my grief.
The edge of your eyes, the edge of your smiles
Is too sharp for me.

:

La màquina de la felicitat

“Molt bon dia tingui.”
“Bon dia.”
“Puc ajudar-lo en alguna cosa?”
“Doncs miri, potser sí.”
“Vostè dirà.”
“És cert que aquí vénen de tot?”
“Sí senyor, tot el que es pugui imaginar i encara més.”
“Voldria comprar una mica de felicitat, doncs.”

La porteta verda, arrecerada en un carreró tortuós del nucli antic de la ciutat, dóna a una botigueta minúscula on gairebé no hi ha espai ni per dues persones. Un cordillet, ancorat a la part superior de la porta, ha fet sonar una alegre campaneta, un so melòdic que reverbera uns instants entre unes poques lleixes plenes de flors. Només destaca un taulell baix, que separa l’entrada de la botigueta d’una part posterior, on s’intueix un magatzem de dimensions indeterminades.

“Felicitat ha dit?”
“Sí, sí, felicitat. No en tenen, oi?”
“Normalment sí, però se’ns ha acabat aquest mateix matí.” El dependent és un homenet petit, una mica geperut, vestit d’una bata blau marí no massa neta i amb una gorra al cap.
“Com pot ser que s’hagi acabat la felicitat? La felicitat és una idea, un concepte abstracte, no pot acabar-se com si fossin els cigrons que hi ha dins d’un pot.”
“Entén correctament la idea general, però no l’acaba de perfilar. Miri, la felicitat no és com una vaca, que pot munyir una estona cada dia per fer-se un got de llet amb Cola Cao. És, com bé diu, un concepte abstracte i, com a tal, és inabastable. Gràcies a l’experiència i als esforços de moltes generacions, però, hem après a destil·lar aquest concepte, a col·lapsar-ne la idea, de la mateixa manera que es col·lapsa un núvol de probabilitats per determinar la posició exacta d’un electró, a plasmar-la físicament en forma d’un líquid molt vaporós que llavors posem en ampolletes i que vostè pot comprar i endur-se cap a casa pel seu ús i consum particular.”
“I no els en queda gens?”
“Em sap greu però així és. Si vingués un altre dia li ensenyaria la màquina de destil·lació de felicitat que tenim al magatzem. És un instrument de gran precisió que requereix una quantitat mínima però acurada de cada un dels components. Malauradament, la felicitat comparteix ingredients amb altres productes que tenim a la venda, com ara l’amor, l’ansietat o les entrades pel proper concert de Prodigy, pel que, sovint, algun ingredient s’esgota i no podem posar en marxa la màquina.”
“No sé si el segueixo. Entenc que la felicitat comparteixi ingredients amb l’amor, però, amb l’ansietat també?”
“Així és. Com bé sabrà, si ha llegit el conte del camionet dels gelats que hi ha més avall en aquesta pàgina de vidre, la felicitat és relativa. No existeix la felicitat si abans no s’ha tastat l’amargor de la tristesa, si no podem comparar-la amb l’angoixa, l’odi, el desamor, l’oblit, la pèrdua. Si més no aquest és l’únic tipus de felicitat que ens deixa destil·lar la màquina, la única tècnica que va desenvolupar l’avi de l’avi del meu avi quan el món tot just començava a donar voltes.”
“I quin és l’ingredient que els falta?”
“Això no puc dir-li. Com comprendrà, és secret professional. Em dol decebre’l. Provi de passar d’aquí un parell o tres de dies, és probable que ja n’haguem pogut destil·lar unes gotes.”
“És que em feia falta per avui mateix.”
“No, no, per avui impossible”.
“Bé, doncs, passi-ho bé.”
“Adéu-siau. Torni un altre dia. Tenim de tot.”

La porteta verda torna a imprimir una efímera cadència a la campaneta d’estany. El carreró és desert a aquelles hores de la tarda. Comença a fer una mica de fred i l’home s’allunya amb les mans a les butxaques, potser rumiant on trobar una paradeta on venguin adjectius i preposicions. A la botigueta el dependent s’endinsa a la foscor del magatzem. El seu ajudant, assegut en un escambell de potes irregulars, se’l mira amb ulls tristos.

“Ja pots deixar de plorar i posar en marxa la màquina. Tenim tot el que ens calia.”

Alice (alt. verses)

It’s dreary weather,
When you’re dead and you’re gone,
The memory of your smiles,
Is all I call home,
Wrap them in cellophane,
With your name,
The seal of your lips,
Mine for the keeps,
It whispers
Alice.

Tard'or

El cel és del color d’una poma al forn, gairebé malaltís, com si poguessis punxar-lo amb un ganivet per veure si està tou per dins. És tardor, una tardor de veritat, de les que només se’n troba una cada cinc o sis anys i encara gràcies, de les que et fan tombar el cap, quan les veus pel carrer, com una noia bonica d’ulls tristos, humits, uns ulls que saps que acaben de plorar, encara que ella vulgui dissimular-ho amb un lleu somriure de llavis tremolosos.

La ciutat és deserta i els arbres ho noten. Plouen fulles en silenci, amb recança, amb ganes de demanar perdó. Plou records i el vent se’ls emporta fins l’oblit que s’obre a peu de quitrà. Plou llum lànguida que ho pinta tot de blanc i negre, no té pas forces per més, sembla que no hagi esmorzat.

Camino amb les mans a les butxaques, fent voltar fulles amb els peus. Rumio el final d’una història però m’adono que és el principi el que em falla, m’he oblidat de posar-hi adjectius. A la paradeta de castanyes i moniatos, al final del passeig, també en venen, i n’hi compro mitja dotzena, no en necessito pas més. Me’ls emboliquen amb paper de diari i noto com desprenen una agradable escalforeta. Quan arribi a casa els faré servir per acabar la història, o per començar-la, confio que no s’hagin refredat. Mentrestant, però, m’escalfen les mans i, caminant, m’endinso a la tardor com un explorador a la jungla amazònica. El cel vol posar-se a plorar i no sap si fer-ho de tristesa o d’alegria.

Son

Tinc tanta son, sempre. Tantes ganes d’aclucar els ulls i dormir. Dormir sense somiar, o somiar que dormo sense somiar, o somiar que somio que dormo sense somiar. Se’m tanquen les parpelles, arreu, sigui on sigui, a tota hora. Dormo i torno a dormir, però sempre tinc son. Com més dormo, més son tinc i sovint m’imagino que m’estiro i que no em desperto i que em creixen flors als cabells on fan niu els corbs de l’oblit i de la mort, ocells d’ales esqueixades i ulls de vidre. M’adormo si tanco els ulls, quan faig un petó, i només em desperta el següent petó. Per això sempre faig un nombre parell de petons. M’adormo si m’acosto al llit, per això sempre faig l’amor atrafegat, a la cuina, amb la llumeta de la nevera de tràgic testimoni. La son em defineix, és la ploma que escriu el meu llibre, és l’espai que visita la meva ombra. Si no tingués tanta son ja no seria jo, seria una altra persona que no comptaria els petons ni es passaria el dia somiant que no somia. És la son que m’arrela al present, que desfà a bocins les hores del dia com una aspirina en un got d’aigua. Ara mateix tinc son. Escric ben bé per no adormir-me i, com més escric, més son tinc. M’adormo i, dormint, tinc son.

El camionet dels gelats

Aquesta història comença i acaba al mateix lloc: al soterrani d’un edifici d’oficines de Portsmouth. És una història real, el que no vol dir que sigui veritat, i haurem acabat abans no encenguin els llums pel que, si ho preferiu, podeu aprofitar per fer una becaina.

Potser recordareu aquell indret. Solia haver-hi un descampat d’herba fina i arbres porucs, una illa verda dins la negror de la ciutat on els nens jugaven a futbol, les iaies feien de cangur i les parelles compartien petons. Cada tarda, a dos quarts de cinc, s’hi aturava un camionet tot llampant i virolat i els nens, les iaies i els nois feien cua per comprar-hi un gelat de maduixa, pistatxo, estratachela o taronja amarga. Cada tarda, a dos quarts de cinc en punt, sortia el sol d’entre els núvols baixos i grisos de Portsmouth i, si l’oloraves, feia olor de sucre i de melmelada.

El dia que vingueren els arquitectes, i els camions formigonera, i les excavadores, el camionet dels gelats no volgué moure’s de lloc i els nens, les iaies i els enamorats s’agafaren de les mans i no els deixaren passar fins que, més tard, entrada la nit, també comparegueren el jutge i una colla de policies amb casc, porra i projectils esfèrics de cautxú. L’endemà, però, a dos quarts de cinc en punt, la música alegre del camionet dels gelats tornava a fer vibrar les fulles dels arbres porucs, si bé ara gairebé tots jeien de costat a terra. El camionet s’enfilà a la base de ciment fresc del que seria el fonament de l’edifici d’oficines, rodolà fins al mig d’aquella nova placeta artificial i s’hi aturà per sempre més, ancorat fins els parafangs al ciment.

Els arquitectes feren números i resultà que foradar novament el ciment per alliberar el camionet era caríssim, pel que es decidí construir l’edifici al seu voltant, deixant-lo per sempre més presoner al soterrani fosc i de color aspre. Durant uns dies plogué sense parar a Portsmouth.

La venda de gelats, però, augmentà moltíssim. Tots els treballadors que deixaven el cotxe al pàrking del soterrani en sortien amb un gelat a la mà, de mandarina, de mango o de menta amb xocolata. Al sostre del camionet, que coincidia amb el terra de la planta baixa de l’edifici, hi esberlaren una finestreta i podies comprar-hi un gelat si t’agenollaves i estiraves una mica el braç. Entrevistaren al gelater al diari, li dedicaren un 60 minuts, i el posaren com a exemple d’emprenedor original en època de crisi a les escoles d’econòmiques més prestigioses d’Anglaterra.

El gelater estava trist, però. No recordava el color del cel, ni la textura de les fulles dels arbres porucs, ni els ulls brillants dels enamorats, ni l’olor de sucre i de mel del sol de mitja tarda. Sempre tenia moltes ganes de dormir i el metge, que baixà per la finestreta del sostre, li va receptar tot una col·lecció de pastilles de noms inversemblants.

Un dia, però, després de molts anys, el veieren somriure. Assegut a terra, a tocar de la finestreta del sostre del camionet, hi havia un noi amb una guitarra que tocava uns acords senzills al temps que explicava una història. El gelater li regalà un gelat immens. L’endemà una nena li descrigué el xisclet de les falcilles, i se n’endugué un gelat de franc. Més tard una iaia li portà una fotografia d’uns núvols, i rebé una ració doble de gelat de poma.

Des d’aquell dia el gelater no ha venut mai més cap dels seus gelats, sinó que els bescanvia per històries, per colors, per melodies, per somriures. Ja no fan tesis doctorals sobre el seu negoci, ni l’entrevisten per la contraportada dels diaris. Però és feliç. Potser no tant feliç com abans, quan voltava el món amb el seu camionet, però relativament feliç. La felicitat, al capdavall, és sempre relativa, no?

Per cert, us ve de gust un gelat?

Sky Brocade

She wears finely pencilled silk lacery,
I am on emerald philipino greens;
Sound velvety sights divide our virtualities,
Anchor our bodies with flimsy perspex veils.
A shade of blues and whites,
Beneath us, above us,
Revolves in a star-shaped background brocade,
A pale hue of sea and blasphemous sun.
Wine spills on metallic, gravity possessed floors,
Eats away magnetic flux of dreams,

and,
as night terminates in a cluster of city lights,
Bright orange yellow mushrooms billow,
Sparkling death, scattering purple rain clouds,
Across an empty low mid-western sky.

El Gos del Diable

Fa uns mesos, a una fira de brocanters amb una generosa exposició paral·lela de productes de dubtós origen legal a mig descarregar de desllorigades furgonetes de color fumat, vaig trobar un llibre que portava per títol: “Botànica del Mal”. Entendreu que no vaig poder-me resistir a adquirir-lo i que, amb el meu obvi encís, vaig claudicar ràpidament al joc d’estira i arronsa que tot bon regatejador associa a aquest tipus de transaccions comercials.

Sóc un home de curiositats disperses, però, i tot fou arribar a casa amb el llibre que se’m despertà un interès irresistible envers unes copes de vi i una particular companyia femenina, pel que el llibre s’oblidà al caos que embolica alguns dels prestatges del que sovint considero com “input”, lloc d’entrada d’objectes de paràmetres molt diversos on, com si fos en un estat de quarantena, romanen fins al dia en què decideixo sobre el seu destí. La “Botànica del Mal” s’anà difuminant a la intempèrie d’aquella majestuosa col·lecció d’andròmines.

Ahir vaig descobrir-lo, en el sentit de descobriment que es dóna sovint als descobridors de les Amèriques. Endut per una renovada i intensíssima passió, vaig enfilar-me al cotxe i vaig cobrir el quilometratge que em separa dels boscos més frondosos de la comarca. Un cop allà em vaig posar el llibre a la butxaca de l’impermeable i vaig disposar-me a localitzar, a mesura que explorava pàgines i camí, les espècies vegetals més malignes de la creació.

La tercera planta que vaig identificar s’anomenava “El Gos del Diable”. Si no hagués estat pel llibre no hi hauria parat cap tipus d’atenció. Es tractava d’un arbust amorf, de fulles petites i gruixudes, sense cap mena de característica atraient a la vista. Els eixos vermells d’aquelles petites fulles em permeteren besllucar-lo dins la massa densa d’aquell bosquet però, tret d’això, la resta de la planta era francament obtusa. Vaig fer una creueta amb llapis al costat del seu nom, al llibre, i vaig decidir seguir avançant una estoneta més. Fou llavors quan vaig sentir bordar la planta, darrera meu.

No hi havia cap dubte que era la planta que havia bordat. Algunes fulles, sotmeses a la vibració d’aquell lladruc, s’havien després de la rameta i havien caigut al sotabosc de molsa. En aquell precís instant, mentre l’observava, bordà novament, i més fulles petites d’eix vermell precipitaren cap a terra. Un tercer lladruc em feu obrir el llibre i analitzar amb cura el paràgraf associat a aquella planta del mal:

“El Gos del Diable és un arbust de la família de les acoràcies, si bé fins ara havia estat classificada dins de les aràcies. Tot i ser originari de l'Índia, es troba present de manera naturalitzada a bona part de l'Europa central i septentrional, Nord Amèrica i zones boreals d'Àsia. Aquesta planta viu en terrenys humits de baixa altitud propers a llacs, estanys i rius. Present a la mitologia hindú, apareix repetidament als textos del Mahabharata, sempre com a herald de la mort violent d’algun personatge, déu o heroi, a les urpes o ullals d’un o més dimonis. Segons aquesta tradició, el personatge que senti bordar la planta (i d’aquí procedeix el nom de Gos del Diable) coneixerà els dies que li queden de vida comptant el nombre de fulles que romanen a l’arbust un cop finalitzada la seva particular i terrible anunciació”.

Avui sóc sol a casa. No he pogut anar a la feina ja que no em trobo massa bé. Nervis. Sóc massa supersticiós, m’acabo creient qualsevol bajanada, per molt descolorits que siguin els seus vèrtexs i arestes. Al bosc, a la densitat verda de tardor, malgrat que fa estona que s’ha quedat sense fulles, el Gos del Diable encara està bordant.

Mike Hammer

De petit m’agradava el Mike Hammer, Private Investigator. Cada setmana, el diumenge a la nit, m’estirava al sofà i emmirallava el meu futur a les seves aventures. El James Bond no m’havia captivat mai com el Mike Hammer. El trobava artificial, amb el seu smoking sempre impecable, amb el ridícul Martini sacsejat però no remenat, amb el reguitzell inacabable de noies lànguides, efímeres, vagament vaporoses. El Mike Hammer, en canvi, portava un vestit blaumarí desgastat i un barret de tretze dòlars, bevia dosis insondables de whisky barat, sense gel, i rebia les atencions constants de dones voluptuoses, d’impossible talla de sostenidors, arrelades als bars i carrers bruts de Boston o Chicago. El Mike Hammer era un home de ciutats fredes, el seu somni americà consumia nicotina i colpejava amb l’esquerra, just sota les costelles, compartia nits amb Billie Holiday i Lester Young.

Mike Hammer era misogin, rude, cru, irascible. Portava un bigotet sota el nas i una Colt sota l’aixella a qui anomenava Betsy. Estava perdudament enamorat d’una noia que espiava de reüll, no més de cinc segons a cada episodi, entrant en un taxi, desapareixent al reflex d’un aparador, creuant un carrer, a la llunyania. Jo, estirat al sofà, també estava secretament enamorat d’aquella noia, i els cinc segons que trigava a travessar la pantalla del televisor eren, sense cap dubte, els millors de l’episodi, del diumenge i de la setmana. Pràcticament no parpellejava fins a veure-la i, després, gairebé no gosava respirar.

Algunes vegades havia provat de cercar el nom d’aquella actriu, però el seu paper era tan insignificant que no apareixia a cap títol de crèdit. Era un paper, però, que donava sentit a la nostra existència, la del Mike Hammer i la meva, era el sol que cremava la nostra fotosíntesi. No sabria dir si era rossa, morena o pèl-roja, si vestia de forma elegant o si portava talons d’agulla. Si li haguéssim demanat al Mike Hammer probablement tampoc no ens ho hauria pogut assegurar. Tant ell com jo estàvem enamorats de la idea d’aquella noia, més que de la noia per ella mateixa, una idea que es manifestava, episodi rere episodi, en imatges besllumades, incorpòries, inabastables.

No recordo si, cap el final de la sèrie, el Mike Hammer per fi aconseguí reunir-se amb la seva estimada desconeguda. Possiblement fou així, la crueltat dels guionistes té uns límits molt ben determinats pels índexs d’audiència. Podria buscar-ho a la viquipèdia i sortiria de dubtes. Però prefereixo no fer-ho. Prefereixo pensar que el Mike Hammer encara persegueix criminals pels carrers de Harlem, que encara neteja la Betsy cada nit, els ulls vermells de Whisky i de tabac, Lady sings the Blues al fonògraf. Prefereixo sospitar que aquella noia que veig al reflex de l’aparador, a l’altra andana de l’estació, a la foscor del capvespre, és la meva estimada i que, molt a prop, sota el seu barret de tretze dòlars, camina amb pas ferm el Mike Hammer.

Kokoro

“So I guess that’s it, right? You’ve said your things, I’ve said mine. We have messed up all our words, turned them inside-out and upside-down, converted them into the kind of sharp little daggers that so easily burrow their way between ribs, leaving in their wake scant more than scar tissue and rough hardened skin. We’ll go our separate ways and with any luck we’ll remember to send each other a Christmas card once every five years, we’ll silently nod when we meet in the street, once lovers, now perfect strangers.”

A man dons a blue fedora hat and, with a last slight glance at the mirror, heads for the door.

Transacció

“Segui, si us plau.”

S’assenta.

“Tanqui els ulls.”

Els tanca.

“Obri la boca.”

L’obre.

“Ara li posarem un tub. Notarà que durant uns instants li costa una mica de respirar. No s’espanti. És una reacció normal. Provi de relaxar-se i de no tossir.”

La inserció del tub és més suau del que s’imaginava. Gairebé imperceptible.

“Bé. Ho està fent molt bé. Però ara ve la part difícil. Li omplirem els pulmons de líquid. La sensació més intensa és la de fredor, alguns venedors la troben insuportable i la transacció esdevé impossible. No pateixi, si bé inicialment li semblarà que s’ofega, la pressió parcial d’oxigen és fins i tot superior a l’atmosfèrica. Trigarà un parell de minuts a adaptar-s’hi. Sobre tot no ofereixi resistència, no provi d’expel·lir el líquid. L’únic que aconseguirà és fer-se mal i que haguem d’ajornar la formalització del contracte una altra setmana.”

El líquid és molt viscós, el nota regalimant lentament per la part més inferior de la tràquea, imprimint volum a cada concavitat dels alvèols més perifèrics. Un segon tubet, de color verd, està connectat a una màquina que s’encarrega d’extreure qualsevol residu d’aire, bo i evitant que formi bombolles de turbulència dins del líquid. La sensació d’ofec és aclaparadora.

“Perfecte. Això ja gairebé ho tenim i d’aquí no res ja se’n podrà anar cap a casa. Només ens manca una darrera operació, però és la més important. Ara li passarem aquesta espàtula de transmigració per sobre la pell. És ben bé igual que l’ecografia que li vam fer a la visita preliminar. Percebrà una sensació de buidor molt intensa, però serà un moment. El líquid ràpidament igualarà pressions i el teixit pulmonar ni se n’adonarà.”

L’espàtula rellisca per sobre la pell on un dels assistents ha abocat una quantitat generosa de gel, segons com li fa una mica de pessigolles i tot. De sobte nota el buit, la sensació irrevocable de pèrdua, d’oblit. Un instant més tard no se’n recorda.

“Fabulós. Ha estat molt senzill, oi? Ja ho advertim al tríptic, però encara hi ha qui mostra certa reticència. Ara el portaran a una sala contigua per retirar el líquid i finalitzar el procediment. Però això ja és rutinari pel que només l’acompanyarà un assistent. Jo m’acomiado aquí mateix, no es pot ni imaginar com està la sala d’espera. No oblidi, abans de marxar, de recollir la part que li pertoca del contracte. Ah, i felicitats, tenia una ànima preciosa.”

Jukebox

Segueixo amb la punta del dit la superfície fina de metacrilat que, com una finestreta, protegeix de la intempèrie les etiquetes blanques i rectangulars on s’anuncien, sinòpticament, els fils argumentals dels contes. “Un home només surt de casa els dies de pluja i camina pel carrer fins a trobar una dona amb paraigua vermell. Demana gentilment si pot compartir una estona de paraigua amb la desconeguda. Després s’acomiada i continua caminant sol fins que es creua amb una altre paraigua vermell”. Som a un restaurant de carretera, prop d’un creuament d’autopistes, un lloc que ha vist temps millors i on normalment només s’aturen camioners alemanys i finesos. Al costat del restaurant hi ha una esplanada per aparcar els camions i fer nit. “Sota l’església, a recer de les tombes de bisbes i cardenals, en un racó on fa anys que ningú no ha foragitat les teranyines, on la pols és eterna com la cadència de les campanes que toquen a missa, crema breument una llumeta. Després, s’apaga”. Ens hem aturat a fer un plat combinat i una cervesa fresca, un cafè i una cigarreta. El neó i el crom de la màquina il·luminen la paret esquerra del restaurant. “La lluna, reflectida als tolls de quitrà irregular de la carretera, s’eclipsa per un instant, no més de quinze segons. El cel, sense cap núvol, s’esparraca i cau a trossos sobre el quitrà”. Mai m’hauria pensat trobar una màquina com aquella a aquell lloc, mai hauria cregut possible que dins l’aire saturat de greix i de nicotina, podés brillar aquella tènue espurna de bellesa. “Fa poc que s’han casat. No s’havien vist mai abans de la cerimònia, ni sabien com es deien, però ja s’estimaven. Sota el llit, a casa seva, hi havia una caixa de sabates amb fotografies esgrogueïdes dels seus fills”. Demano una moneda al Manel, que seu d’esquena a la màquina i mira fixament les matrícules dels dos o tres camions que hi ha a l’aparcament. La introdueixo a la ranura i la màquina desprèn un so alegre de benvinguda. Després introdueixo el codi d’una de les històries. “Segueixo amb la punta del dit la superfície fina de metacrilat que, com una finestreta, protegeix de la intempèrie les etiquetes blanques i rectangulars on s’anuncien, sinòpticament, els fils argumentals dels contes”.

Time

Blossoms scattered under dog-eared shoes,
Dried smiles never fade
Like shadows of death upon the stones,
A chill through the bones, a kiss, a wish.

·
Empty handed and empty eyed,
No more than a skull reflected
On a pool of too bright a radiance,
Space inside a blank page,
Time is writing.

·

El vol de l'àngel

“On vas?”, va preguntar la mare mentre tallava carbassó en juliana per començar a preparar el sopar.

“Al terrat. He somiat que volava”, va respondre la nena i, sense esperar resposta, corregué escales amunt, esperitada, amb el vestidet blanc de flors grogues, vermelles i blaves descrivint fragments d’arc, amb minuciosa precisió, a la paret de guix.

La mare va continuar feinejant per la cuina, cantant fluixet la cançó que més li agradava de ballar les nits de revetlla. Ben aviat, però, les paraules de la nena van desplegar-se davant dels seus ulls amb tot el seu terrible significat, com la cua llampant del gall d’indi. Llavors tot foren corredisses.

La nena no era al terrat, i la mare s’abocà a la barana i mirà cap a l’empedrat de l’era, molt avall. Per un moment li semblà veure el cos inert de la seva filla, però només es tractava d’un curiós joc de llums i d’ombres. On era la nena, doncs?

Girant-se en rodó la veié enfilada a la part més alta de la teulada, subjectant-se amb una mà al parallamps, els cabells i les flors grogues, vermelles i blaves del vestidet voleiant en totes direccions. El vent li feia plorar una mica els ulls, però reia, enjogassada, i tremolava tota ella de felicitat en el seu fràgil equilibri.

La mare no hauria pogut fer-hi res encara que hagués volgut. Si s’hagués enfilat a la teulada haurien caigut les dues a l’abisme. Per molt fort que hagués cridat, no hi havia ningú per ajudar-la.

Tampoc hauria tingut temps de fer-hi res. La nena es deixà anar del parallamps i romangué un instant immòbil, com si el temps mateix s’hagués aturat. Després caigué, i la mare xisclà i es posà les mans a la cara i es premé les parpelles amb força, com si negant la realitat aquesta deixés d’existir.

Les rialles de la nena li feren obrir els ulls. Volava per sobre del paller, molt amunt, amb els braços ben oberts, i les flors grogues, vermelles i blaves pintaven el cel de colors.

A Dream Within a Dream (E A Poe)

Take this kiss upon the brow!

And, in parting from you now,

Thus much let me avow--

You are not wrong, who deem

That my days have been a dream;

Yet if hope has flown away

In a night, or in a day,

In a vision, or in none,

Is it therefore the less gone?

All that we see or seem

Is but a dream within a dream.

I stand amid the roar

Of a surf-tormented shore,

And I hold within my hand

Grains of the golden sand--

How few! yet how they creep

Through my fingers to the deep,

While I weep--while I weep!

O God! can I not grasp

Them with a tighter clasp?

O God! can I not save

One from the pitiless wave?

Is all that we see or seem

But a dream within a dream?

.

.

Poe, Despair, Dream

Beauty in Melancholy

Music as Soul-searching Melody

Poe(try)

Llibertat

Des del cel m’ho miro, i veig com l’aigua cau per la cascada i forma un núvol de petites esferes de vapor que s’enfilen amunt fins a desfer-se al sol i a la blavor del migdia. Sota la cascada, un toll circular, perfectament simètric en tots els seus eixos, abraça la caiguda precipitada de l’aigua i el cicle de la vida. A l’interior del toll, peixos que només han conegut aquell receptacle geomètric, el seu món, la seva sola existència, peixos que esperen que amb l’aigua els arribi també alguna espurna d’aliment, algun cuquet o insecte efímer que pugui engreixar-los i donar-los energia per afrontar la fredor de les profunditats sense llum.

Des del cel m’ho miro, i em nodreixo de la bellesa del paisatge, m’empleno les retines d’imatges precioses i les retinc com si fossin un cristall transparent. Després, amb una bategada d’ales, m’allunyo de la cascada, del toll i dels peixos i m’acosto a la gran ciutat, al fum, escalfor de quitrà i vidre, brutícia mal digerida per la pedra, caos tristament dissimulat. Allà, en un carreró molt a prop del centre turístic i administratiu, el trobo.

Des del cel me’l miro, i el veig adormissat dins d’un cau fet de cartrons i de papers de diari, humitejats per la boira baixa de la nit que tot just s’acomiada. Es mou una mica, potser nota la meva presència, però no es desperta pas. S’acosta els dits a la boca, com si fos un nadó al bressol, i es grata la barba grisa i groguenca que li cobreix mig rostre. Porta un barret de llana molt gruixut, blau marí, cargolat sobre les orelles. També porta unes botes molt gastades, uns pantalons rossegats dels genolls i del cul, un abric de color impossible.

Des del cel me’l miro, i veig com estossega i tremola sota els cartrons de Levis i de Malboro. Un braç, instintiu, recull contra el cos unes bosses de plàstic i de paper. Una d’aquestes bosses conté fotografies de vores espellofades, esgrogueïdes com la seva barba, greixoses al tacte. Aquestes fotografies, però, són el seu tresor més valuós, són la única arrel que encara li queda amb la vida que sempre havia conegut. Potser per això les prem amb tanta força contra les seves costelles.

Des del cel veig l’Altre. L’Altre és una ombra que s’escampa per darrera d’uns cubells d’escombraries, uns metres més enllà, una taca de foscor que només pot percebre’s si s’observa de cua d’ull. L’Altre sempre hi és, una negror líquida que pampallugueja una mica als marges, com si no hi fos realment. L’Altre està expectant, igual que jo. Ambdós esperem el desenllaç que sabem que tindrà lloc ben aviat, sense poder fer res per canviar el curs d’uns esdeveniments que ja són història.

Des del cel contemplo com l’Altre contempla com una colla de joves s’apropa a l’home que dorm sota els cartrons. Moguts per la morbositat i, potser, per la ignorància, els joves comencen a colpejar l’home adormit. Li donen grans puntades de peu i cops a la cara i al cap amb un tros de fusta. Li arrenquen la bossa amb les fotografies de les mans i les escampen per les pedres humides del carreró: fotografies d’uns nens, d’una dona, d’una altra vida. L’home gemega i tus amb poca força i menys convicció.

Des del cel puc notar perfectament el moment de Transició, just quan els joves marxen carreró enllà, fent grans salts d’alegria i de bogeria. La Transició és allò que m’ha portat fins aquest carreró i fins aquest home, la mateixa cosa que ha mogut l’Altre fins la seva posició amagada. Ara els dos esperem la decisió. L’home és lliure de triar el camí que vulgui seguir; és ell qui s’aixecarà i buscarà amb la mirada l’Altre, o em buscarà a mi.

Des del cel veig com l’home s’allunya amb l’Altre i jo, trist, recordo la cascada i els peixos del toll circular.

Dualitat

“Sempre havia pensat que tindria moltes coses a dir, arribat aquest moment. Però ara veig que em costa estructurar els pensaments, posar un peu davant de l’altre i caminar. Em sento com aquell ocell que només ha conegut l’existència a l’interior de la gàbia i que, un bon dia, quan es troba la reixeta oberta, no té esma per posar-se a volar.

Moltes vegades havia imaginat com seria poder parlar amb tots vosaltres, estimats lectors, i fer-ho amb veu pròpia. Segur que em direu que un personatge de ficció té una vida molt plàcida, que tot és molt més immediat que a la vida real. Definiu-me realitat, però. És allò que perceben els vostres sentits? Jo també ho percebo, sabeu, i potser fins i tot més intensament. Si m’enamoro ho faig de veritat, i si em trenquen el cor, les arestes de vidre fan igual de mal. Les flors són precioses, i el color del cel inabastable, si així decideix descriure-ho el meu creador. Podeu rebatre’m afirmant que un cor trencat pot solucionar-se passant pàgina, o capítol, o volum, i us diré que les històries de final trist seran tristes mentre hi hagi ulls que les llegeixin, sense redempció possible, per tota l’eternitat.

Odio especialment aquelles ocasions en què el meu creador s’aprofita de mi per opinar sobre fets dels quals no gosaria mai pronunciar-se per ell mateix. Li fa falta un intermediari, un lleial soldat que vagi a la batalla i vessi fins la darrera gota de sang per la causa que ell creu justa, mentre, al seu torn, ell seu tranquil·lament davant del teclat, a recer de l’esgarip de les bales. Sovint voldria dir que fa una merda de temps i ell em posa a la boca que el vent estarrufa les fulles seques fins que semblen petits dimoniets de cabells punxeguts. Per favor, si no fos bidimensional, frases com aquesta em provocarien el vòmit.

Veig que la llibertat m’està encebant. En el fons de l’ànima (sí, també tinc ànima, o en deixo de tenir, com vosaltres), però, noto unes pessigolles de neguit. Qui m’assegura que sóc jo que estic parlant i no que tot plegat no és més que un altre exercici literari del creador, molt intel·ligent, extremadament modern, absteniu-vos de seguir llegint si no porteu ulleres de pasta. Si fos així, potser li convindria reflexionar que, amb les m(s)eves paraules, explicant tot això, sóc jo que l’estic creant a ell. Hem girat la truita i ara li toca a ell estar en contacte amb l’acer inoxidable calent de la paella. Però, molt probablement, en aquest joc d’estira i arronsa, en la nostra ingenuïtat i la nostra arrogància, tant ell com jo no som més que les dues darreres anelles d’una cadena de creacions i creadors que s’embolica al tirabuixó de l’espai i el temps fins a perdre’s a l’infinit (veieu el que us dic: qui ha escrit aquesta frase?).

Un dia sortiré de la pàgina i ell hi entrarà. Així de senzill. No cal pronunciar cap paraula màgica, ni conèixer el vertader nom de totes les coses, ni afegir ales de papallona blava a la poció agredolça dels seus escrits. N’hi ha prou amb cridar més fort, amb veu més ferma. N’hi ha prou, realment, amb tenir-ne ganes. Dins la gàbia, en la constant metamorfosi de personatges i situacions, espio el rectangle de cel que dibuixa la porta oberta. Només em cal agafar embranzida, obrir les ales i volar. Un dia ho faré i, malgrat fer-ho, tot seguirà igual. Molt possiblement ni us en donareu compte. Potser, fins i tot, ja ho he fet. De moment, però, tanco cometes.”

Stephen Crane

In the desert

I saw a creature, naked, bestial

who, squatting upon the ground,

held his heart in his hands,

and ate of it.

I said, "Is it good friend?"

"It's bitter-bitter," he answered;

"But I like it because it's bitter

and because it is my heart."

·

·

(un poema amb una força brutal!)

Breu Història de Robots

Play This Game

El petit gran llibre de les floretes blaves

El cel era d’un color enlleganyat, malaltís, com si s’acabés de prendre un pot sencer de pastilles i l’haguessin ingressat d’urgència per fer-li un rentat d’estómac. Ens van despertar tan aviat, aquell dia, que hauríem pogut farcir mitja dotzena de coixineres amb somnis truncats, alguns d’extraordinària bellesa. L’infern no tindria sentit si, a la nit, no poguéssim somiar amb el cel.

Com sempre, ens van fer posar en fila índia i ens van comptar. No faltava ningú, hi érem tots trenta-set. Sempre tenien la mania de colpejar algú, encara que no hagués fet res, un pur joc d’atzar. Li va tocar a la dona prima que tenia a la meva esquerra i també a l’avi de caminar insegur. La dona es va cargolar, amb els braços a la panxa, però va romandre dreta. L’avi, en canvi, va caure a terra, el que va propiciar que el peguessin més i que se l’enduguessin cap al fons del passadís, cap a la porta que està sempre tancada amb clau. Trenta-sis, doncs.

Ens van fer enfilar a camions bruts, de planxa rovellada i eixos desgastats. Nou per camió, com si fóssim el bestiar de mirada esbatanada que condueixen a l’escorxador. Homes, dones, nens, avis, tots érem igual de vàlids, tots igual de prescindibles, tots sabíem que tan aviat ens podien conduir a un forat anònim al mig d’un camp de rostoll, com forçar-nos a collir raïm fins a insensibilitzar-nos les mans de picades de vespa, com deixar-nos anar, sense cap aliment i mig despullats, a cent quilòmetres d’enlloc.

Els camions s’endinsaren al bosc tot seguint un camí amb prou feines perceptible. L’herba alta fregava amb força el sota del camió, la notàvem a la planta dels peus, un constant i agradable pessigolleig que convidava a omplir d’aire fresc els pulmons entaforats de tristesa.

Ens vam aturar després d’una eternitat. Hi havia una clariana alegre, amb arbres alts, ferms, verdaders vòrtexs d’inflexió de l’univers. Un lloc preciós per morir, si això és el que tenien planejat per nosaltres. Vaig reflexionar que, si més no aquell dia, no ens matarien encara.

Cinc de nosaltres vam haver de descarregar una caixa molt feixuga d’un dels camions. Després ens van donar cabassos i ens van instruir sobre quina seria la nostra tasca. Ens calia emplenar els cabassos d’un tipus concret de flor blava, que creixia amb abundància en aquell indret, i buidar-los a la caixa, sense badar fins que estès plena de gom a gom.

Vaig recordar que, de petits, collíem aquelles mateixes floretes blaves i les mastegàvem amb delit, frisosos per ensopegar amb la goteta dolcíssima de pol·len que amagaven al seu interior. Volia posar-me’n una a la boca, però em vigilaven de molt a prop i no els hauria costat gens justificar un altre càstig exemplar.

Al migdia teníem la caixa plena de floretes blaves. Ens van fer seure a l’herba i ens van donar una mica d’aigua i de pa. Espiàvem de reüll com alguns d’ells trastejaven al voltant de la caixa, com si no sabessin què fer-ne ara que estava plena de flors, com si volguessin intoxicar-se de tanta dolçor, com si esperessin un miracle.

I el miracle s’esdevingué. Primer d’una en una i després a desenes, centenars i milers, un núvol immens de papallones blaves, del mateix color exacte que les flors, s’enlairà de la caixa. Algunes es posaren a les armes dels que ens vigilaven, altres a la nostra roba, a les mans. La gran majoria, però, volaren amunt, més enllà de les rames més altes dels arbres, més enllà de l’abast dels projectils.

El cel quedà tenyit de blau, d’un blau tan intens que semblava a punt d’esclatar, tan lluent que feia estremir l’ànima. Les coixineres plenes de somnis vessaven de llàgrimes els nostres ulls i també els dels nostres vigilants.

Fou un instant, només un breu sospir. Després ens forçaren a pujar als camions i desférem el camí d’herba alta. La caixa, buida, quedà al mig de la clariana, testimoni mut d’aquell miracle. Abans de perdre-la de vista, però, em va semblar que en sortia una papallona blava, molt petita, i que volava cap el cel.

Enamorat

L’endemà de dormir amb ella em notava estrany, confós, em costava respirar, el cor em bategava fora de ritme, amb força. Tenia el cap tèrbol, els ulls a un horitzó molt llunyà on el blau i el verd es difuminaven, on la seva mirada ho pintava tot de vermell.

Vaig deduir, lògicament, que m’havia enamorat perdudament. No podia ser de cap altra manera.

Fou a l’observar-me amb cura al mirall, mentre m’afaitava, que vaig descobrir, al coll, dos puntets de sang, fins com d’una agulla.

Heterocromia

Quan la vaig veure per primera vegada portava els cabells tenyits de blau elèctric i els llavis d’un vermell semblant al d’una rosella. Un vestit de cuiro blanc fins a sobre genoll. Hauria pogut aparèixer a les pàgines d’un còmic japonès, o baixar d’una càpsula del temps, viatgera d’una distòpia futurista on s’ha difuminat completament la línea que separa la vida orgànica de la sintètica, el carboni del silici.

Vaig tornar a coincidir amb ella dos mesos més tard, i vestia de forma molt elegant, clàssica, gairebé colonial, com un personatge femení d’Scott Fitzgerald. Aquell dia vam bescanviar unes paraules, i li vaig descobrir un accent impossible d’identificar. Podia ser igualment canadenca amb pares grecs que noruega educada a una escola portuguesa. Possiblement la seva procedència era molt més complicada, però.

La tercera ocasió fou a la festa d’aniversari d’un conegut. Vam parlar de música, de literatura, d’art, i he de reconèixer que els seus interessos tenien igual d’exhaustius que d’exquisits. Duia els cabells molt curts, rossos, semblava una nena d’ulls blaus immensos disfressada amb una gran jaqueta negra, clivellada de ferro, i unes botes matusseres, de motociclista.

El dia que me’n vaig enamorar, o que vaig reconèixer que me n’havia enamorat, em va explicar que, sota la seva aparença de noieta acabada de sortir de l’adolescència, en realitat, tenia més de dos-cents cinquanta anys i que era precisament gràcies a canviar constantment d’aparença, sempre precisa i diligent, que havia aconseguit despistar la mort durant tot aquell temps. Quan l’anava a buscar no se’n sortia de trobar-la, i fugia a la cerca d’altres víctimes més predisposades.

Durant els anys que vam viure plegats es va operar dues vegades els pits, primer per augmentar-los i després per reduir-los, es va posar i treure pírcings de llocs sovint inversemblants, es va tenyir els cabells de tots els colors de l’espectre visible, se’ls va tallar seguint tots els estils inventats, i en va inventar de nous, va vestir-se diferent cada dia, va maquillar-se i tatuar-se el cos, va canviar de feina i de nom sempre que en va tenir l’oportunitat i no va canviar de parella ja que, segons ella, si era prou escrupolosa amb la resta, la meva inalterable presència constituïa només un petit risc que, donades les circumstàncies, estava disposada a córrer. I vam ser feliços, o tot el feliços que poden ser dos persones que comparteixen existència.

El dia del meu funeral anava de dol rigorós. Els llavis i les ungles les havia pintat de negre i fins i tot s’havia perfilat una llàgrima negra a la galta dreta, sota els seus immensos ulls verds. Mai havia dut aquella indumentària, mai s’havia maquillat d’aquella manera. I mai més no ho tornaria a fer.

Immortalitat

Amb la mort tornen a néixer, immortals

(Paris, Cementiri Père-Lachaise)

Destinacions

A l’estació de tren hi ha un home que llegeix un llibre que té totes les pàgines en blanc. Bé, de fet, no es tracta sempre del mateix llibre. Un dia en llegeix un de coberta rústica, verda, un altre dia un de coberta prima, vermella. El veig cada dia, aquest home. S’està dret a l’andana, just sota una de les llums que pengen del sostre, molt amunt, potser allunyat uns passos de la vertical estricta per no fer-se ombra a ell mateix. Sempre llegeix a peu dret, encara que hi hagi bancs completament desocupats al seu costat.

Vestit de forma elegant, ni antiquat ni esclau de les darreres tendències, sol anar fosc, però no és estrany, si fa bo, veure’l amb samarretes llampants, d’estampats alegres. Sempre agafa el tren de les set i cinc, just l’anterior del meu, en direcció oposada. Quan arriba el seu tren pren el llibre amb la mà esquerra, i posa dos o tres dits al seu interior per marcar el punt exacte on s’ha quedat en la seva lectura. Després s’enfila al vagó i desapareix a la foscor del túnel, via avall. No torno a veure’l fins l’endemà, a la mateixa hora exacta, al mateix indret precís.

Sovint em poso molt a prop seu, intento desxifrar si realment llegeix un llibre en blanc o si es tracta d’un llibre amb la lletra tan petita i espaiada que només ell, des de la seva distància, es capaç de besllucar-ne les paraules. Algunes vegades, mentre l’espio, noto que, de reüll, ell nota la meva presència, és conscient de la meva diligent introspecció. Però mai, en cap moment, ni ell ni jo no ens hem mirat directament als ulls ni hem gosat encetar una conversa, encara que sigui per una nimietat tan insignificant com saber si, com sol ser costum, els trens van amb retard.

Ocasionalment sóc tan a prop seu que puc discernir com li vibra el mòbil que duu a la butxaca dels pantalons, un brunzit suau i molt breu, un parell de trucs a tot estirar. Quan passa això, ell no es mou ni un centímetre, i continua llegint el seu llibre de pàgines blanques i esperant l’arribada del seu tren.

A una altra andana, una estació diferent, esperant un tren, hi ha una dona que porta una rosa sense pètals ni espines. Bé, de fet, no sempre és la mateixa rosa, un dia les fulles són verdes i turgents, un altre dia són fosques i resseques. S’està dreta a l’andana, molt quieta. Només es mou quan, ara i adés, alguns dies, busca el mòbil a la bossa i enceta una trucada. Com si s’hi repensés, però, no fa mai més de dos trucs. Després, amb la rosa sense pètals ni espines a la mà, torna a desar el mòbil a la bossa i, quan arriba el seu tren, s’hi enfila i desapareix a la foscor del túnel, via avall.

Alienígenes

Els alienígenes van arribar amb una nau lluent com el sol, d’aspecte força fràgil, i van trigar molta estona a sortir-ne. Nosaltres els espiàvem des de darrera d’unes roques, i ja començàvem a avorrir-nos. Semblava que, després de realitzar aquell llarg viatge, ara que per fi havien arribat a la seva destinació, no se’n sabien avenir. Després, molt lentament, sortiren per l’escotilla, primer un, força més tard el segon. Eren petits, molt petits, de cossos gruixuts, com si vinguessin d’un lloc amb una força de gravetat molt superior a la nostra. El seu exosquelet era blanc, d’aparença molt rígida, força matusser. Costava d’endevinar on eren les extremitats, si és que en tenien alguna. La part superior, el que devia ser el seu equip sensorial, reflectia la llum. Després d’examinar el registre freqüencial, vam descobrir que es comunicaven per ones de radio. Es movien sense massa destresa, com si juguessin, fent saltirons d’aquí cap allà. Un d’ells desplegà un rectangle que portava enrotllat, de colors blau, vermell i blanc, el clavà al terra amb un suport de metall. Primer l’un, després l’altre, es posaren al costat d’aquest rectangle una estona, mentre el company s’ho mirava des d’una certa distància, subjectant un instrument de funció desconeguda. Molt més tard, aparentment satisfets, s’enfilaren a la nau i, al cap de molta més estona, s’enlairaren sobre una columna de foc. Darrera la nau, per sota les estrelles, creixia la corba blanca i blava i verda del nostre satèl·lit.

Estel

Era una noia tan bonica que, des de què havia complert els setze anys, mai més havia hagut de pagar cap consumició als bars, restaurants i discoteques on anava, acompanyada d’unes amigues que, pel sol fet de veure’s il·luminades per aquella llum tan brillant, estaven destinades a romandre a la foscor de l’oblit, el desinterès i la invisibilitat. Només entrava a un local que tots els ulls es giraven a mirar-la, com si hagués entrat un àngel amb ombra de dimoni, com si la vida de cadascuna d’aquelles persones hagués estat nit fins aquell moment en el que, de forma inesperada, la primera albada de la humanitat hagués acabat de despuntar, tenyint-ho tot de color. Era asseure’s a la barra que multitud d’homes i de dones s’acostaven a ella, amb els ulls temorosos, com si caminessin per sobre la neu però no volguessin deixar cap empremta, i la convidaven a prendre els beures més sofisticats d’aquell establiment, a consumir els plats més exquisits d’aquell restaurant, a viatjar amb ells o amb elles fins la fi del món, despeses pagades, amb la única condició de què ells o elles poguessin estar amb ella, mirar-la, beure de la seva infinita bellesa. Mai li proposaven res més. Fer-ho hauria estat com agafar la flor més preciosa del jardí i arrencar-la per posar-la dins d’un gerro amb aigua freda i una aspirina.

Les seves amigues, abans de pansir-se de tanta llum, una a una, discretament, anaren buscant la seva vida, anaren sortint de l’ombra d’aquella inabastable claror per créixer a recer de sols més tímids i menys enlluernadors. Als trenta-cinc anys, aquella noia tan bonica encara era verge, encara conservava aquell posat d’àngel i de dimoni, encara feia sospirar d’amor impossible qualsevol dona o home que gosava mirar-la, encara vivia amb els pares ja que, de tan bonica com era, mai cap professor no havia tingut valor per dir-li que el seu talent artístic era notablement limitat i que, per tant, dedicar tots els seus esforços a desenvolupar una carrera literària, com ella pretenia fer, possiblement resultarien poc profitosos.

Als cinquanta-set anys hagué de pagar el seu primer gintònic a la discoteca on solia anar cada divendres i cada dissabte i on, cada vegada amb més freqüència, els homes i les dones deixaven de mirar-la després d’uns instants inicials governats més per la curiositat que no pel desig o la melangia amorosa. Aquell mateix any, abans de festes, s’adonà que molt sovint era ella la que iniciava el contacte visual, la que buscava la mirada d’aquells homes i aquelles dones que, amb la seva creixent indiferència, l’estaven començant a desaprendre. Dreta davant del mirall, a casa seva, sola, nua, no entenia per què aquell cos que cada dia havia estudiat fins el darrer detall, que cada dia l’havia enamorada a ella mateixa fins a fer-la estremir de joia, ara semblava voler transparentar la llum de la finestra, com si el mateix blau del cel s’introduís per entre els seus omòplats per tenyir-li els pits, el coll i les galtes, per difuminar el seu contorn en una imprecisió, gairebé etèria, gairebé inapreciable, però constant com un rosec somort a la panxa.

Els vuitanta-tres anys els celebrà estirada en una platja d’arena negra, un combinat caríssim a la mà, els darrers estalvis dels seus pares transferits al compte corrent especificat pel propietari de l’apartament de fusta, a tocar del mar, on l’encarregat de manteniment havia despenjat tots els miralls aquell mateix matí, just abans de la seva arribada. El vidre convex de la copa, el verd del combinat, reflectien uns ulls plens de por, uns llavis prims fràgilment dibuixats per un somriure amarg. Més enllà, a la platja, uns nens jugaven amb un estel de colors, el feien enfilar pel cel, corrent i estirant-lo amb un cordill del que penjaven retalls de paper que, amb el vent, xiulaven de frisança. Els nens reien i el mar els besava els peus, un bes d’un amant imaginari que ella mai havia fruït. L’estel semblava un ocell immens, una au majestuosa que travessava el cel de banda a banda i que, algunes vegades, si el vent bufava fort, gairebé es perdia de vista a la claror daurada del migdia. El combinat, massa dolç, estenia una llum verda, líquida, que traspuava els seus dits fins i agradables, molt ben cuidats.

Aquell vespre, abans de sopar, una nena de poc més de cinc anys trucà a la porta del seu apartament. Portava un estel als braços, molt més petit i senzill que el que havien fet volar tota la tarda aquells nens riallers. Era un estel molt fràgil, com els ulls de la nena, d’un verd que li recordava el combinat, líquids, dolços. Sense dir-li res, amb una mirada profunda d’extrema saviesa, com la que només pot tenir un nen de cinc anys, li donà l’estel i marxà corrents. Sentí com parlava amb els altres nens, que l’esperaven amagats darrera uns arbres. Sentí com reien de pura felicitat.

Fou l’encarregat de manteniment qui la trobà, morta, estirada al llit, passats dos dies. Li costà de veure-la, ja que la seva pell era pràcticament transparent, però quan finalment la descobrí, dins d’una llambregada de llum, veié que premia fortament un petit estel entre els seus braços i que a la seva cara, la d’un àngel o potser un dimoni, hi duia el somriure més encisador que mai havia vist, com un bagul ple d’or i pedres precioses, com si la mateixa mort, en endur-se-la, li hagués xiuxiuejat, a cau d’orella, que l’estimava.

Flors als ulls

Tinc flors als ulls. Potser per això tinc sempre tanta son, tantes ganes d'aclucar-los i veure només els pètals vermells i grocs i blaus. Quan dormo sempre somio amb flors, amb jardins immensos on tot és colors, on tot és rosada, on abans que surti el sol, al matí, tot és silenci i olor de verd. Tinc flors als ulls. Potser per això tinc sempre tanta por de mirar-te, d'enlluernar-me a la teva escalfor i de marcir-me. Quan dormo sempre somio amb flors i, algunes vegades, amb tu. Si et faig un petó, en somnis, et veig flors, als ulls.

Albergínies

Sota la filera d’albergínies, a l’hort, corre un petit rierol que, quan la nit és freda, trenca silenciosament la seva aigua en breus cristalls que s’adhereixen als branquillons secs i als records. Les albergínies, d’un negre lluent, vellutat, oscil·len com un pèndol, delimiten a passos curts la fluïdesa del temps.

Algunes tiges, verdes i elàstiques, formen els arcs de ponts impossibles sobre el rierol. A l’extrem d’aquests ponts, les albergínies, amb el seu moviment, imprimeixen perfectes semiesferes a la terra humida, clots que, quan superen una profunditat crítica, comencen a omplir-se d’aigua, engendrant llacs minúsculs on l’aigua pot descansar abans de seguir el seu curs. És un repòs sobtat, però, donat que els culs molls de les albergínies continuen impactant a l’aigua, al centre perfecte del cràter, i perfilen tsunamis circulars de gran bellesa.

Una barqueta de veles amples navega per aquell rierol. Homes amb camisa blanca i barret seuen a coberta, conversen amb dones de mirada intensa. Altres recolzen els braços a la barana, fumen pausadament, contemplen la vegetació de la riba, saluden amb el barret els nens que es gronxen, penjats als cistells que envolten, com una corona, algunes albergínies. Des de la barqueta poden sentir-se les rialles dels nens, intensificades quan els més agosarats, jugant amb les cordes, es deixen anar per la paret de la seva albergínia la distància justa com per mullar-se els peus i esquitxar-se la roba cada vegada que l’albergínia repica a la superfície de l’aigua.

El sol és intens, i els homes s’arremanguen les mànigues de la camisa. Algunes dones porten ombrel·les blanques, amb bonics estampats plens de flors. El vent omple les veles, però la barqueta es mou molt lentament, sembla que passi una eternitat entre un pont i un altre, l’ombra de les tiges, creuant de proa a popa, persegueix els passos dels cambrers que, ara i adés, ofereixen còctels i copes de cava als passatgers.

Enfilades a la corba vermella dels tomàquets, grups de noies descalces ballen, agafades de la mà, en rotllanes acuradament concèntriques. Els cal molt equilibri per seguir el ritme complicat de la música. La seva cara és il·luminada de somriures.

·_ Blau Nit _·

La nit clava un tascó de fusta entre les costelles de blau, esberlant la tarda en petites arestes de cel per les que, lentament, una mica a contracor, traspua la llum freda dels primers estels

Sal (o la bogeria del mar)

La sal s’incrusta als angles de la quadrícula amb la que la reixa de ferro colat retalla la negror del pou que s’obre sota els meus peus. El rectangle de la reixa es multiplica en rectangles més petits, continguts en el gran, de forma que és més l’espai buit que no pas els filaments entrellaçats de ferro el que defineix l’estructura metàl·lica d’aquella superfície. El mar em queda a la dreta, un parell de carrers més avall. També em queda just sota els peus. L’aigua es filtra per sota dels cellers, tenyeix de verdet les parets dels pàrkings i s’acumula, llefiscosa i plena de brutícia, al fons d’aquest pou.

M’ajupo i em cargolo fins a posar la cara a l’alçada de la reixa. No puc resistir-me a les incrustacions de sal, hi he de passar la llengua, encara que em talli i em faci mal i em surtin panses als llavis. La cacofonia de la gran ciutat desapareix quan la sal es desfà a la saliva, com durant segles havia romàs desfeta a l’aigua del mar. Noto el regust d’un petit crustaci, closca calcària tornassolada a l’arena blanca on s’asseca, però potser són imaginacions meves.

Tanco els ulls, em converteixo en una partícula en suspensió a l’infinit de l’oceà, em sembla caure a través d’aquell quadriculat de ferro, empassar-me a través de la seva geometria euclidiana fins a esdevenir un tot i un no res amb l’obscuritat aquàtica. Quan els obro veig que s’ha format una rotllana de gent al meu voltant. Alguns em miren de forma indiferent, potser encuriosida. Altres no poden amagar el seu neguit, fins i tot el seu fàstic, la seva llàstima. Un home que podria ser avi, ben vestit, amb una corbata llampant i uns mocassins cars, prostrat cap cot sobre una reixa bruta, la pols marcant-li rectangles als genolls, llepant, amb els ulls tancats, la porqueria enganxada al ferro. No sóc una imatge gaire engrescadora, ho reconec.

Una dona se m’acosta i em vol alçar del terra, agafant-me pel colze. La rebutjo amb una estrebada. No estic disposat a aixecar-me, em cal notar el mar a la boca, la sal com si fossin llàgrimes trencant la pell fina de la galta en un rierol nocturn i silenciós.

Aviat perdo interès i la gent comença a moure’s. Alguns encara s’aturen, altres passen mirant de reüll, com si els fes por de fixar els ulls a la bogeria, com si pensessin que poden encomanar-se’n. Es fa vespre i ve la policia a buscar-me. Un veí els deu haver trucat. Aquella nit em tancaran a una cel·la humida, em donaran una manta i em prendran la corbata i els cordons de les sabates. Ja ho han fet moltes vegades, hi estic acostumat. És el petit preu que he de pagar.

Fum

Les fulles de noguer, amples i molsudes, lleugerament humides, desprenen un fum blanquíssim, d’una agradable dolçor afruitada. L’home, forquillant fulles cap el foc, sovint segueix una glopada de fum amb els ulls, veu com desapareix, mesclant-s’hi, dins la broma baixa que tot el dia ha cobert de gris i de blanc aquell cel de tardor, una broma tan espessa que sembla com si tots els estels hagin decidit d’espolsar l’estora el mateix dia.

Prop de l’home juga un nen, possiblement el seu fill, embolicat amb un anorac blau marí, cabell rosset despuntant dins la caputxa, ben lligada sota la barbeta amb doble llaçada. Juga amb un gos, de pèl curt, negre com la nit, d’ull tranquil i intel·ligent, gairebé més alt que el nen. Proba d’estirar-lo cap el foc, agafant-lo per les potes de davant, que no tingui fred, pobra bèstia, però, és clar, l’animal té por de les flames i d’aquell fum tan blanc i clava les urpes del darrera al terra de l’hort, s’ajup tot ell fins que pràcticament està assegut, desafiant el nen amb una rialla de llengua completament rosa i d’ullals temibles, fent-li veure que d’allà no hi ha qui el mogui, per moltes ganes que tingui aquell menut de l’anorac blau d’atansar-lo a l’escalfor minsa del foc de fulles de noguer.

La tarda es fa nit molt aviat a aquesta època de l’any, i les fulles, cremant-se a pedaços, a gleves, dibuixen perfils de vermell lluentíssim, talls transversals de múltiples capes de fulla que, quan bufa una mica de vent, sembla que respirin amb la pausada cadència d’un organisme viu, d’un òrgan de la terra mateixa. L’home remou una mica la brasa i es grata el cap, sota la gorra.

El nen i el gos juguen una mica més enllà ara. El nen li llença una pilota groga de plàstic, mig desinflada, i el gos la va a buscar i li retorna cada vegada, si bé en algunes ocasions el nen li ha de prendre de dins dels ullals, de tan fort com la prem el gos amb la boca. D’una queixalada li podria arrancar un braç, però això no ho farà mai, abans sortiria per sota la reixa per perdre’s al bosc per sempre més. Les mans del nen són llefiscoses de la saliva del gos, però ni se’n dóna compte, delerós com està per llençar-li la pilota cada vegada més lluny.

Més tard el gos s’ajaurà als peus del nen, mentre sopa i mira els dibuixos a la tele. S’adormirà amb la pilota groga entre les potes del davant, a tocar del morro. L’home desarà la forquilla al cobert, farà una cigarreta abans d’entrar a casa, rumiarà que li cal acostar-se al poble, abans no tanquin les botigues, a comprar una ampolla d’oli i una bossa de taronges. També agafarà uns quants crostons de pa pel gos i algunes gormanderies pel nen, si hi pensa.

Antull

Llenço totes les paraules a terra i la trencadissa de vocals i de consonants fa ressonar els armaris de cuina, pots i cassoles frissosos d’estavellar-se a les rajoles, plats i copes xerricant per solidaritat en un esbart de ceràmica i de cristall que no desitja res més que esmicolar-se de forma tan precisa que encara d’aquí a molts anys n’apareguin petits fragments sota la nevera. Hi passo l’escombra, i després la pala de plàstic blau. Em disposo a abocar-les al cubell de les escombraries però, al darrer moment, obro la finestra i espolso la pala cap enfora, cap el buit. El vent s’enduu combinacions de fonètica impossible, paraules que encara no han nascut, que potser significaran un aparell electrònic, o una tècnica quirúrgica, o una nova espècie d’insecte. Veig com les esses s’entortolliguen al cable blanc de l’antena del televisor del veí de sota, que penja a la façana, com les emes enceten un vol erràtic que les porta a impactar contra els vidres de l’hospital que hi ha davant. Les vocals pesen més, i cauen verticalment cap el carrer, arrosseguen algunes consonants, s’esqueixen als parabrises dels cotxes aparcats, rodolen per la vorera i, algunes, espeteguen sota els peus dels vianants. Un home m’ha vist com llençava alguna cosa finestra avall i s’aparta cap a la vorera contrària, creuant el carrer sense vigilar els cotxes, espiant-me amb mala cara. Tinc el temps just per veure com un parell de vocals i tres consonants es fan fonedisses dins la butxaca de la seva camisa. Confio que sàpiga aprofitar-les molt millor que no pas jo.

Tresor

Primer són dues-centes passes cap endavant, fins a l’arbre vell. Després són trenta-dues cap a l’esquerra, seguint la línea imaginària que enllaçaria l’arbre i la cúpula de vidre del palauet que hi ha més enllà del llac, però sense que et mullis els peus. Si arribes a l’aigua i encara comptes passes és que les fas massa llargues. És millor que giris cua, tornis a l’arbre, i comencis de nou.

No esperis trobar-te una X pintada al terra, quan siguis al lloc adient, ni un roc amb una forma insistent, cobert d’inscripcions curosament camuflades sota anys de creixement vegetal de líquens i molsa. No confiïs que el primer raig de llum que travessi la cúpula de vidre la matinada del solstici d’hivern dibuixi un encenall de colors a les fulles tornassolades dels plataners i dels pollancres. No esperis res de tot això. No esperis res però espera-ho tot.

D’alguna manera notaràs que has encertat el lloc exacte, com si l’atzar solidifiqués la seva estrafolària existència i planés sobre teu en un semicercle d’ales esteses, com si totes i cadascuna de les petites i insignificants decisions que has pres durant la teva vida no fossin més que les molletes de pa que t’han guiat pels viaranys del temps fins arribar a l’indret precís, al moment idoni. Quan hi siguis ho sabràs, no en tindràs cap dubte, els teus peus s’endinsaran a la terra com les arrels dels arbres centenaris que ens han vist néixer i que ens veuran morir.

Queda’t quieta, llavors, no et moguis. Tanca els ulls i no gosis gairebé ni respirar. Deixa’t endur pels corrents del temps, nota com flueixen a través teu, el cos transparent com l’aigua del llac, lluminós com les infinites reflexions a la cúpula de vidre del palauet. Queda’t quieta i obre les mans, frega el vent amb els palmells, encisa’t amb els remolins que forma l’aire entre els dits, amb l’olor de mil somriures inventats.

Queda’t quieta. Queda’t ben quieta i no et moguis. Queda’t quieta i espera.

La cúpula del temps

El cel sembla un tirabuixó de corbs, ales esbandint les llargues columnes de fum negre que s’enfila des del terra glaçat. El fang d’ahir al migdia, aglevat de sang, forma curioses figures geomètriques on s’arrapen les aus que, amb cridòria de plaer, fan torns per picar la carn exposada dels homes morts. Algú s’ha distret, durant la nit, a clavar dotzenes dels cascs lluents de la legió a la llança d’un hoplita, i a plantar-la, com una estela, al punt més alt d’aquell prat on, a la primavera, solien néixer roelles vermelles, oracles del que havia de venir.

Els tancs enemics són fora de l’abast dels seus tristos coets però, malgrat tot, els enginyers continuen calculant trajectòries i donant ordres precises sobre angles de foc a la seva artilleria. La majoria dels explosius cauen, erms, sobre les quatre cabanes de fusta i palla que separen, com una trinxera natural, la posició de l’enemic de la seva. Alguns, però, esclaten sobre aquells habitacles, reflectint metralla a les cares i als cossos d’aquells que ja no tenen on amagar-se.

El pols electromagnètic ha fregit la xarxa de portals amb la potència de mil sols. Naus lluents s’encenen en silenci i precipiten a òrbites menors fins a esmicolar-se a l’entrada atmosfèrica. No totes porten tripulació exclusivament AI. El núvol de fragments metàl·lics i orgànics dibuixa un anell viu al voltant del planeta, com si volgués proposar-li matrimoni. La distorsió d’espaitemps difumina els colors en un efecte Doppler impossible, l’aurora boreal més preciosa mai enregistrada.

Són prop del rierol, collint maduixes i mores. Els més petits juguen dins l’aigua que els arriba fins als genolls, si bé alguns gosen capbussar-se al toll de sota la roca alta i perseguir peixos fonedissos com la llum d’aquella tarda d’estiu. Les pedres cauen del cel a dotzenes, trenquen ossos i vides en un instant. Els esgarips procedents del bosc impliquen captura i derrota abans no comenci la fugida. Quan tot s’acaba, molt més tard, encara queden moltes maduixes per collir.

Invisible, camino entre els vius i els morts, em costa, a vegades, diferenciar els uns dels altres. No sóc ni àngel ni dimoni, el blanc i negre no dibuixa els perfils de l’eternitat. No recullo els caiguts, ho he fet massa vegades per saber que, després d’unes poques passes vacil·lants, tots tornen a caure. L’herba cremada em fa pessigolles a les cames, hi pinta arcs argentats com la cúpula del temps.

La Fi del Món

A la fi del món hi ha unes muntanyes tan altes que, quan surt el sol, els seus cims nevats semblen estels penjats del cel. A la fi del món l’aigua només es gela si fa fred, la neu sempre cau en silenci, el vent bufa cap amunt les ales dels ocells. A la fi del món als diccionaris no existeix la paraula guerra, ni fam, ni tristesa, ni mort. De fet, a la fi del món no els cal cap diccionari ja que els homes i les dones coneixen totes les paraules necessàries per dir-se “t’estimo”.

No hi ha trens, ni autobusos, ni avions, que viatgin fins la fi del món. No existeix cap mapa de carreteres que hi porti, cap brúixola que magnetitzi el seu nord, cap sextant enfilat de lents i prismes que dirigeixi la mirada del qui el cerca. Els caminants que marxen cap a l’est, un peu darrera l’altre, tornen per l’oest, passats molts anys, més savis i més cansats però sense haver arribat a la fi del món.

A la fi del món tot s’acaba i tot torna a començar. Hi ha una espècie de granotes que canta colors enlloc de sons, un tipus de girafa, de coll llarguíssim, que sempre diu la veritat però que només respon una pregunta cada vegada, un homenet, molt vell, que seu a la porta de casa seva i saluda amb el barret el pas del temps, una parella de gatets acabats de néixer que, cada vegada que miolen, afegeixen un element a la taula periòdica.

La fi del món és molt lluny d’aquí, ningú que hi hagi estat ha tornat per explicar-ho. Però tanqueu els ulls, deixeu que la claror del sol us acaroni les parpelles, que el so fresc de mitja tarda entri per la finestra, que les mans us tremolin de felicitat. Estic segur que, si ho intenteu, podeu imaginar-vos la fi del món. I, si us l’imagineu, qui us impedeix d’anar-hi?