Tresor

Primer són dues-centes passes cap endavant, fins a l’arbre vell. Després són trenta-dues cap a l’esquerra, seguint la línea imaginària que enllaçaria l’arbre i la cúpula de vidre del palauet que hi ha més enllà del llac, però sense que et mullis els peus. Si arribes a l’aigua i encara comptes passes és que les fas massa llargues. És millor que giris cua, tornis a l’arbre, i comencis de nou.

No esperis trobar-te una X pintada al terra, quan siguis al lloc adient, ni un roc amb una forma insistent, cobert d’inscripcions curosament camuflades sota anys de creixement vegetal de líquens i molsa. No confiïs que el primer raig de llum que travessi la cúpula de vidre la matinada del solstici d’hivern dibuixi un encenall de colors a les fulles tornassolades dels plataners i dels pollancres. No esperis res de tot això. No esperis res però espera-ho tot.

D’alguna manera notaràs que has encertat el lloc exacte, com si l’atzar solidifiqués la seva estrafolària existència i planés sobre teu en un semicercle d’ales esteses, com si totes i cadascuna de les petites i insignificants decisions que has pres durant la teva vida no fossin més que les molletes de pa que t’han guiat pels viaranys del temps fins arribar a l’indret precís, al moment idoni. Quan hi siguis ho sabràs, no en tindràs cap dubte, els teus peus s’endinsaran a la terra com les arrels dels arbres centenaris que ens han vist néixer i que ens veuran morir.

Queda’t quieta, llavors, no et moguis. Tanca els ulls i no gosis gairebé ni respirar. Deixa’t endur pels corrents del temps, nota com flueixen a través teu, el cos transparent com l’aigua del llac, lluminós com les infinites reflexions a la cúpula de vidre del palauet. Queda’t quieta i obre les mans, frega el vent amb els palmells, encisa’t amb els remolins que forma l’aire entre els dits, amb l’olor de mil somriures inventats.

Queda’t quieta. Queda’t ben quieta i no et moguis. Queda’t quieta i espera.

La cúpula del temps

El cel sembla un tirabuixó de corbs, ales esbandint les llargues columnes de fum negre que s’enfila des del terra glaçat. El fang d’ahir al migdia, aglevat de sang, forma curioses figures geomètriques on s’arrapen les aus que, amb cridòria de plaer, fan torns per picar la carn exposada dels homes morts. Algú s’ha distret, durant la nit, a clavar dotzenes dels cascs lluents de la legió a la llança d’un hoplita, i a plantar-la, com una estela, al punt més alt d’aquell prat on, a la primavera, solien néixer roelles vermelles, oracles del que havia de venir.

Els tancs enemics són fora de l’abast dels seus tristos coets però, malgrat tot, els enginyers continuen calculant trajectòries i donant ordres precises sobre angles de foc a la seva artilleria. La majoria dels explosius cauen, erms, sobre les quatre cabanes de fusta i palla que separen, com una trinxera natural, la posició de l’enemic de la seva. Alguns, però, esclaten sobre aquells habitacles, reflectint metralla a les cares i als cossos d’aquells que ja no tenen on amagar-se.

El pols electromagnètic ha fregit la xarxa de portals amb la potència de mil sols. Naus lluents s’encenen en silenci i precipiten a òrbites menors fins a esmicolar-se a l’entrada atmosfèrica. No totes porten tripulació exclusivament AI. El núvol de fragments metàl·lics i orgànics dibuixa un anell viu al voltant del planeta, com si volgués proposar-li matrimoni. La distorsió d’espaitemps difumina els colors en un efecte Doppler impossible, l’aurora boreal més preciosa mai enregistrada.

Són prop del rierol, collint maduixes i mores. Els més petits juguen dins l’aigua que els arriba fins als genolls, si bé alguns gosen capbussar-se al toll de sota la roca alta i perseguir peixos fonedissos com la llum d’aquella tarda d’estiu. Les pedres cauen del cel a dotzenes, trenquen ossos i vides en un instant. Els esgarips procedents del bosc impliquen captura i derrota abans no comenci la fugida. Quan tot s’acaba, molt més tard, encara queden moltes maduixes per collir.

Invisible, camino entre els vius i els morts, em costa, a vegades, diferenciar els uns dels altres. No sóc ni àngel ni dimoni, el blanc i negre no dibuixa els perfils de l’eternitat. No recullo els caiguts, ho he fet massa vegades per saber que, després d’unes poques passes vacil·lants, tots tornen a caure. L’herba cremada em fa pessigolles a les cames, hi pinta arcs argentats com la cúpula del temps.

La Fi del Món

A la fi del món hi ha unes muntanyes tan altes que, quan surt el sol, els seus cims nevats semblen estels penjats del cel. A la fi del món l’aigua només es gela si fa fred, la neu sempre cau en silenci, el vent bufa cap amunt les ales dels ocells. A la fi del món als diccionaris no existeix la paraula guerra, ni fam, ni tristesa, ni mort. De fet, a la fi del món no els cal cap diccionari ja que els homes i les dones coneixen totes les paraules necessàries per dir-se “t’estimo”.

No hi ha trens, ni autobusos, ni avions, que viatgin fins la fi del món. No existeix cap mapa de carreteres que hi porti, cap brúixola que magnetitzi el seu nord, cap sextant enfilat de lents i prismes que dirigeixi la mirada del qui el cerca. Els caminants que marxen cap a l’est, un peu darrera l’altre, tornen per l’oest, passats molts anys, més savis i més cansats però sense haver arribat a la fi del món.

A la fi del món tot s’acaba i tot torna a començar. Hi ha una espècie de granotes que canta colors enlloc de sons, un tipus de girafa, de coll llarguíssim, que sempre diu la veritat però que només respon una pregunta cada vegada, un homenet, molt vell, que seu a la porta de casa seva i saluda amb el barret el pas del temps, una parella de gatets acabats de néixer que, cada vegada que miolen, afegeixen un element a la taula periòdica.

La fi del món és molt lluny d’aquí, ningú que hi hagi estat ha tornat per explicar-ho. Però tanqueu els ulls, deixeu que la claror del sol us acaroni les parpelles, que el so fresc de mitja tarda entri per la finestra, que les mans us tremolin de felicitat. Estic segur que, si ho intenteu, podeu imaginar-vos la fi del món. I, si us l’imagineu, qui us impedeix d’anar-hi?