Sal (o la bogeria del mar)

La sal s’incrusta als angles de la quadrícula amb la que la reixa de ferro colat retalla la negror del pou que s’obre sota els meus peus. El rectangle de la reixa es multiplica en rectangles més petits, continguts en el gran, de forma que és més l’espai buit que no pas els filaments entrellaçats de ferro el que defineix l’estructura metàl·lica d’aquella superfície. El mar em queda a la dreta, un parell de carrers més avall. També em queda just sota els peus. L’aigua es filtra per sota dels cellers, tenyeix de verdet les parets dels pàrkings i s’acumula, llefiscosa i plena de brutícia, al fons d’aquest pou.

M’ajupo i em cargolo fins a posar la cara a l’alçada de la reixa. No puc resistir-me a les incrustacions de sal, hi he de passar la llengua, encara que em talli i em faci mal i em surtin panses als llavis. La cacofonia de la gran ciutat desapareix quan la sal es desfà a la saliva, com durant segles havia romàs desfeta a l’aigua del mar. Noto el regust d’un petit crustaci, closca calcària tornassolada a l’arena blanca on s’asseca, però potser són imaginacions meves.

Tanco els ulls, em converteixo en una partícula en suspensió a l’infinit de l’oceà, em sembla caure a través d’aquell quadriculat de ferro, empassar-me a través de la seva geometria euclidiana fins a esdevenir un tot i un no res amb l’obscuritat aquàtica. Quan els obro veig que s’ha format una rotllana de gent al meu voltant. Alguns em miren de forma indiferent, potser encuriosida. Altres no poden amagar el seu neguit, fins i tot el seu fàstic, la seva llàstima. Un home que podria ser avi, ben vestit, amb una corbata llampant i uns mocassins cars, prostrat cap cot sobre una reixa bruta, la pols marcant-li rectangles als genolls, llepant, amb els ulls tancats, la porqueria enganxada al ferro. No sóc una imatge gaire engrescadora, ho reconec.

Una dona se m’acosta i em vol alçar del terra, agafant-me pel colze. La rebutjo amb una estrebada. No estic disposat a aixecar-me, em cal notar el mar a la boca, la sal com si fossin llàgrimes trencant la pell fina de la galta en un rierol nocturn i silenciós.

Aviat perdo interès i la gent comença a moure’s. Alguns encara s’aturen, altres passen mirant de reüll, com si els fes por de fixar els ulls a la bogeria, com si pensessin que poden encomanar-se’n. Es fa vespre i ve la policia a buscar-me. Un veí els deu haver trucat. Aquella nit em tancaran a una cel·la humida, em donaran una manta i em prendran la corbata i els cordons de les sabates. Ja ho han fet moltes vegades, hi estic acostumat. És el petit preu que he de pagar.

Fum

Les fulles de noguer, amples i molsudes, lleugerament humides, desprenen un fum blanquíssim, d’una agradable dolçor afruitada. L’home, forquillant fulles cap el foc, sovint segueix una glopada de fum amb els ulls, veu com desapareix, mesclant-s’hi, dins la broma baixa que tot el dia ha cobert de gris i de blanc aquell cel de tardor, una broma tan espessa que sembla com si tots els estels hagin decidit d’espolsar l’estora el mateix dia.

Prop de l’home juga un nen, possiblement el seu fill, embolicat amb un anorac blau marí, cabell rosset despuntant dins la caputxa, ben lligada sota la barbeta amb doble llaçada. Juga amb un gos, de pèl curt, negre com la nit, d’ull tranquil i intel·ligent, gairebé més alt que el nen. Proba d’estirar-lo cap el foc, agafant-lo per les potes de davant, que no tingui fred, pobra bèstia, però, és clar, l’animal té por de les flames i d’aquell fum tan blanc i clava les urpes del darrera al terra de l’hort, s’ajup tot ell fins que pràcticament està assegut, desafiant el nen amb una rialla de llengua completament rosa i d’ullals temibles, fent-li veure que d’allà no hi ha qui el mogui, per moltes ganes que tingui aquell menut de l’anorac blau d’atansar-lo a l’escalfor minsa del foc de fulles de noguer.

La tarda es fa nit molt aviat a aquesta època de l’any, i les fulles, cremant-se a pedaços, a gleves, dibuixen perfils de vermell lluentíssim, talls transversals de múltiples capes de fulla que, quan bufa una mica de vent, sembla que respirin amb la pausada cadència d’un organisme viu, d’un òrgan de la terra mateixa. L’home remou una mica la brasa i es grata el cap, sota la gorra.

El nen i el gos juguen una mica més enllà ara. El nen li llença una pilota groga de plàstic, mig desinflada, i el gos la va a buscar i li retorna cada vegada, si bé en algunes ocasions el nen li ha de prendre de dins dels ullals, de tan fort com la prem el gos amb la boca. D’una queixalada li podria arrancar un braç, però això no ho farà mai, abans sortiria per sota la reixa per perdre’s al bosc per sempre més. Les mans del nen són llefiscoses de la saliva del gos, però ni se’n dóna compte, delerós com està per llençar-li la pilota cada vegada més lluny.

Més tard el gos s’ajaurà als peus del nen, mentre sopa i mira els dibuixos a la tele. S’adormirà amb la pilota groga entre les potes del davant, a tocar del morro. L’home desarà la forquilla al cobert, farà una cigarreta abans d’entrar a casa, rumiarà que li cal acostar-se al poble, abans no tanquin les botigues, a comprar una ampolla d’oli i una bossa de taronges. També agafarà uns quants crostons de pa pel gos i algunes gormanderies pel nen, si hi pensa.

Antull

Llenço totes les paraules a terra i la trencadissa de vocals i de consonants fa ressonar els armaris de cuina, pots i cassoles frissosos d’estavellar-se a les rajoles, plats i copes xerricant per solidaritat en un esbart de ceràmica i de cristall que no desitja res més que esmicolar-se de forma tan precisa que encara d’aquí a molts anys n’apareguin petits fragments sota la nevera. Hi passo l’escombra, i després la pala de plàstic blau. Em disposo a abocar-les al cubell de les escombraries però, al darrer moment, obro la finestra i espolso la pala cap enfora, cap el buit. El vent s’enduu combinacions de fonètica impossible, paraules que encara no han nascut, que potser significaran un aparell electrònic, o una tècnica quirúrgica, o una nova espècie d’insecte. Veig com les esses s’entortolliguen al cable blanc de l’antena del televisor del veí de sota, que penja a la façana, com les emes enceten un vol erràtic que les porta a impactar contra els vidres de l’hospital que hi ha davant. Les vocals pesen més, i cauen verticalment cap el carrer, arrosseguen algunes consonants, s’esqueixen als parabrises dels cotxes aparcats, rodolen per la vorera i, algunes, espeteguen sota els peus dels vianants. Un home m’ha vist com llençava alguna cosa finestra avall i s’aparta cap a la vorera contrària, creuant el carrer sense vigilar els cotxes, espiant-me amb mala cara. Tinc el temps just per veure com un parell de vocals i tres consonants es fan fonedisses dins la butxaca de la seva camisa. Confio que sàpiga aprofitar-les molt millor que no pas jo.