El cel és del color d’una poma al forn, gairebé malaltís, com si poguessis punxar-lo amb un ganivet per veure si està tou per dins. És tardor, una tardor de veritat, de les que només se’n troba una cada cinc o sis anys i encara gràcies, de les que et fan tombar el cap, quan les veus pel carrer, com una noia bonica d’ulls tristos, humits, uns ulls que saps que acaben de plorar, encara que ella vulgui dissimular-ho amb un lleu somriure de llavis tremolosos.
La ciutat és deserta i els arbres ho noten. Plouen fulles en silenci, amb recança, amb ganes de demanar perdó. Plou records i el vent se’ls emporta fins l’oblit que s’obre a peu de quitrà. Plou llum lànguida que ho pinta tot de blanc i negre, no té pas forces per més, sembla que no hagi esmorzat.
Camino amb les mans a les butxaques, fent voltar fulles amb els peus. Rumio el final d’una història però m’adono que és el principi el que em falla, m’he oblidat de posar-hi adjectius. A la paradeta de castanyes i moniatos, al final del passeig, també en venen, i n’hi compro mitja dotzena, no en necessito pas més. Me’ls emboliquen amb paper de diari i noto com desprenen una agradable escalforeta. Quan arribi a casa els faré servir per acabar la història, o per començar-la, confio que no s’hagin refredat. Mentrestant, però, m’escalfen les mans i, caminant, m’endinso a la tardor com un explorador a la jungla amazònica. El cel vol posar-se a plorar i no sap si fer-ho de tristesa o d’alegria.
