“Molt bon dia tingui.”
“Bon dia.”
“Puc ajudar-lo en alguna cosa?”
“Doncs miri, potser sí.”
“Vostè dirà.”
“És cert que aquí vénen de tot?”
“Sí senyor, tot el que es pugui imaginar i encara més.”
“Voldria comprar una mica de felicitat, doncs.”
La porteta verda, arrecerada en un carreró tortuós del nucli antic de la ciutat, dóna a una botigueta minúscula on gairebé no hi ha espai ni per dues persones. Un cordillet, ancorat a la part superior de la porta, ha fet sonar una alegre campaneta, un so melòdic que reverbera uns instants entre unes poques lleixes plenes de flors. Només destaca un taulell baix, que separa l’entrada de la botigueta d’una part posterior, on s’intueix un magatzem de dimensions indeterminades.
“Felicitat ha dit?”
“Sí, sí, felicitat. No en tenen, oi?”
“Normalment sí, però se’ns ha acabat aquest mateix matí.” El dependent és un homenet petit, una mica geperut, vestit d’una bata blau marí no massa neta i amb una gorra al cap.
“Com pot ser que s’hagi acabat la felicitat? La felicitat és una idea, un concepte abstracte, no pot acabar-se com si fossin els cigrons que hi ha dins d’un pot.”
“Entén correctament la idea general, però no l’acaba de perfilar. Miri, la felicitat no és com una vaca, que pot munyir una estona cada dia per fer-se un got de llet amb Cola Cao. És, com bé diu, un concepte abstracte i, com a tal, és inabastable. Gràcies a l’experiència i als esforços de moltes generacions, però, hem après a destil·lar aquest concepte, a col·lapsar-ne la idea, de la mateixa manera que es col·lapsa un núvol de probabilitats per determinar la posició exacta d’un electró, a plasmar-la físicament en forma d’un líquid molt vaporós que llavors posem en ampolletes i que vostè pot comprar i endur-se cap a casa pel seu ús i consum particular.”
“I no els en queda gens?”
“Em sap greu però així és. Si vingués un altre dia li ensenyaria la màquina de destil·lació de felicitat que tenim al magatzem. És un instrument de gran precisió que requereix una quantitat mínima però acurada de cada un dels components. Malauradament, la felicitat comparteix ingredients amb altres productes que tenim a la venda, com ara l’amor, l’ansietat o les entrades pel proper concert de Prodigy, pel que, sovint, algun ingredient s’esgota i no podem posar en marxa la màquina.”
“No sé si el segueixo. Entenc que la felicitat comparteixi ingredients amb l’amor, però, amb l’ansietat també?”
“Així és. Com bé sabrà, si ha llegit el conte del camionet dels gelats que hi ha més avall en aquesta pàgina de vidre, la felicitat és relativa. No existeix la felicitat si abans no s’ha tastat l’amargor de la tristesa, si no podem comparar-la amb l’angoixa, l’odi, el desamor, l’oblit, la pèrdua. Si més no aquest és l’únic tipus de felicitat que ens deixa destil·lar la màquina, la única tècnica que va desenvolupar l’avi de l’avi del meu avi quan el món tot just començava a donar voltes.”
“I quin és l’ingredient que els falta?”
“Això no puc dir-li. Com comprendrà, és secret professional. Em dol decebre’l. Provi de passar d’aquí un parell o tres de dies, és probable que ja n’haguem pogut destil·lar unes gotes.”
“És que em feia falta per avui mateix.”
“No, no, per avui impossible”.
“Bé, doncs, passi-ho bé.”
“Adéu-siau. Torni un altre dia. Tenim de tot.”
La porteta verda torna a imprimir una efímera cadència a la campaneta d’estany. El carreró és desert a aquelles hores de la tarda. Comença a fer una mica de fred i l’home s’allunya amb les mans a les butxaques, potser rumiant on trobar una paradeta on venguin adjectius i preposicions. A la botigueta el dependent s’endinsa a la foscor del magatzem. El seu ajudant, assegut en un escambell de potes irregulars, se’l mira amb ulls tristos.
“Ja pots deixar de plorar i posar en marxa la màquina. Tenim tot el que ens calia.”
