La mort no permet assaigs generals, el dia abans de la primera posada en escena. No és com quan de petits jugàvem a ser soldats, amb espases de fusta i pistoles de plàstic, i ens preparàvem per les trinxeres, la metralla i la sang. No és com les noies del poble, que aprenien a ballar entre elles i, després, potser, amagades darrera la tarima dels músics, també aprenien a fer petons. No és com aquells enamoraments platònics d’actrius fermes i seductores, de mirada incitant dins de fotografies en blanc i negre en pàgines de revistes entaforades sota el matalàs, efímers preliminars de l’amor que vindria, del cor trencat una i múltiples vegades. No, la mort no ofereix un tastet, no et deixa una estoneta per a què la provis i, si no t’agrada, la puguis tornar.
La mort ho sap, i per això, abans de sortir a l’escenari, es passa molta estona al camerino. Es maquilla bé, marcant perfectament el blanc a clavícules, estèrnum, costelles i pòmuls, es burxa els ulls, per enfonsar-se’ls al crani, passa la pedra d’esmolar per la dalla, es passeja per davant del mirall, amb l’embolcall de seda negra, i comprova la cadència de la tela, els reflexos morats que neixen de l’interior de la caputxa. Repeteix diverses vegades el moviment que farà amb la dalla. Cal que li surti perfecte. L’espectador s’ho mereix. Quan creu que està preparada, quan sona l’avís del director, s’enfila per les escaletes que comuniquen el camerino amb l’escenari. En el moment que la diva es posa sota els focus, però, abans que l’espectador hagi tingut temps d’aplaudir, el taló baixa i s’acaba l’únic acte de l’opereta.
