Optometria

Sempre els han vistos junts. Agafats de la mà, passejant prop del mar els dies que l’estiu encara s’arrela als arbres i a les flors i les onades fan pampallugues tornassolades on neixen mil miratges. Asseguts, l’un al costat de l’altre, en un cafetó petit i mal il·luminat del barri antic d’una ciutat on el temps s’atura, però només per ells dos. A la sortida del cinema, fent cua al supermercat, enfilant-se a l’autobús, deixant-se endur per la melangiosa melodia d’un músic de carrer.

Hi ha qui diu que sempre han anat junts, com germans siamesos, si bé altres ho desmenteixen, posen una data i un lloc al seu primer encontre: Catalunya Nord, 1962. Ella és una iaia de cabells blancs, generosos, curosament perfilats en una cua de cavall, amb un mocador virolat al coll. Ell és un home de mans rugoses, acostumat a treballar la fusta i la pedra, d’ulls pràcticament transparents.

Ella hi veu bé de lluny. Ell hi veu bé de prop. L’optometrista del barri on viuen, un home rialler per naturalesa, amb una bata d’una pulcritud immaculada, va examinar-los la visió un dia de primavera. A ella i a ell, acompanyats per la filla, que es casà amb un músic de l’orquestra filharmònica d’Oslo i que els visita sempre que troba un vol barat. Hipermetropia i miopia, va anunciar, i després va repartir quatre diòptries, dues per ell i dues per ella. Els va explicar que el seu punt de visió nítida en comú es trobava exactament a mig metre per davant dels ulls.

Això, però, ells ja ho sabien. Per aquesta raó van sempre junts. Bé, per aquesta raó, i també per què s’estimen amb bogeria i no poden separar-se ni un instant sense notar que el batec del cor es fa erràtic, comença a desentendre’s de la vida.

Quan miren el món, i sovint els agrada embadalir-se davant d’un aparador, d’un cel rogenc, o de la filigrana impossible d’un incunable a la biblioteca d’arts medievals, el miren a la vegada. Només així poden copsar-lo plenament, només així la bellesa s’arrela a la seva ànima amb la petita flama bellugadissa que coneixen alguns pintors i pocs poetes. Quan es miren l’un a altre sempre ho fan a la mateixa distància, no els cal cap cinta mètrica per saber exactament on posar-se per emmirallar-se, l’un als ulls de l’altre.

Tanquen els ulls cada vegada que es fan un petó, que s’abracen, que xiuxiuegen tendresa a cau d’orella. Ella podria forçar una mica la vista, ell podria aclucar lleugerament les parpelles. Però prefereixen no fer-ho, s’estimen més senzillament tancar els ulls i obrir el cor de bat a bat. Sovint no cal veure-hi per enlluernar-se de llum.

Aquell dia de primavera l’optometrista del barri no va insistir a què es posessin ulleres. La filla tampoc. L’optometrista i la filla es miraren i somrigueren, potser pensaren en la senyora optometrista i en el violinista noruec. Després observaren com ell i ella sortien de l’òptica agafats de la mà, amb el caminar molt alegre, com aquell dia, ara feia 50 anys, en què, per primera vegada, hi veieren sense veure-hi.

Contemplació

Després d’esmorzar, amb els colzes recolzats a l’hule verd de la taula de la cuina i els ulls tancats, contempla el món. Sempre ho ha fet i sempre ho farà. Des de què era molt petit que, si es concentra una mica, pot sentir la presència de tots els éssers vius, notar-la dins del cap com qui nota, amb les parpelles tancades, que algú ha encès la llum de l’habitació. Dones, homes, però també animals, des del més gran al més menut, intueix la seva respiració, la flama que els crema, molt endins.

Si es concentra molt, i algunes tardes de festa hi dedica unes hores mortes, pot arribar a percebre els arbres, els branquillons més fins d’herba, cargolats de fred sota la boira gebradora, les flors als balcons de ciutats que mai ha visitat, a l’altra punta de món. Fins i tot un dia, ara farà un parell d’anys, sense saber com, mentre feia el llit, li va semblar sentir una escalfor infinita, una melodia formada per milions i milions de petites flames, de tots els colors imaginables, que provenia de més enllà de les estrelles, de multitud de galàxies tan llunyanes que la seva llum potser no ens arribarà mai.

Algunes vegades s’ha preguntat si és Déu. Però els poders de Déu són molt superiors als seus. No és així? Déu no només pot sentir el batec del cor, el xiuxiueig de les flames, la remor de les ganes terribles de seguir vivint, sinó que, a més, pot escriure lliurement al llibre del destí de tots aquells éssers, pot disposar sobre tots els aspectes de la seva existència, pot decidir si respondre súpliques i precs, és capaç d’aclucar els ulls a la misèria, la fam, el patiment, i fer veure que no ho veu. Ell, si no fos un simple observador, si tingués veu i vot per dirigir aquella trista opereta, si pogués sembrar felicitat arreu però li calgués decidir, per voluntat pròpia, deixar alguns camps erms, alguns deserts plens de pedres i arena i sang i escorpins, no ho podria suportar. S’hauria tornat boig o, en un darrer acte redemptor, hauria posat fi a la seva pròpia consciència.

Per això cada dia, després de contemplar el món, dóna gràcies a Déu de no ser Déu. Sospita, però, que ell és una de les breus flames que Déu fa molt de temps que no escolta.

“Què fas aquí rumiant? Que no ho veus que faràs tard a la feina? Au va, espavila”, diu la Dolores, la seva muller, des de la porta de la cuina.

El Manel s’aixeca, espolsa les tres o quatre molles de pa que hi ha sobre l’hule, fa un petó a la galta de la Dolores i, somrient, surt de casa per agafar l’autobús que el portarà a l’empresa de congelats on treballa des de fa anys.

Carta als reis

Com cada anys des de què era molt petita, la nena havia escrit la carta als reis, una carta molt llarga, plena de petites confessions i de grans promeses, on cada lletra era perfilada amb tota la cura del món. La seva mare sempre l’avisava que, si no feia bona cal·ligrafia, els reis no l’entendrien i no li durien tot allò que havia demanat.

Tot sopant la mare preguntà a la nena: “I doncs, què has demanat aquest any als reis?”

I la nena, que ja no era cap nena, respongué que els havia demanat un fill.

La mare s’ennuegà, i acabà el sopar tossint mentre el seu gendre, el marit de la nena, li donava copets a l’esquena i li oferia una mica d’aigua.

El gendre i la mare sovint parlaven de la nena, quan ella no els sentia. Dels seus acudits, de la seva innocència gairebé mística. La mare sospitava, però no li havia arribat a preguntar mai al gendre, que el matrimoni encara no s’havia consumat i que el llit, si s’escalfava, ho feia gràcies al braser que s’entaforaven sota els llençols.

La mare sabia que el gendre era un home de bé, que s’estimava la seva dona amb bogeria, que es passava hores despert, al llit, mirant-la dormir, atent a qualsevol signe de malson per despertar-la immediatament. Feia de fuster i era molt destre amb les mans. La mare sovint observava com aquelles mans, aspres de treballar la fusta, acaronaven la galta de la nena, com la nena tancava els ulls i respirava fluixet, deixant-se estimar.

La mare, però, aquells dies patia. Malgrat que la nena s’havia portat molt bé, com un àngel, aquell any els reis no li podrien portar allò que havia demanat. Ni que el gendre es tragués la son de les orelles i s’hi posés en cos i ànima, no hi serien pas a temps.

La nit de reis tot era fosc i quiet i al cel lluïa el gran cometa. Després de baixar dels seus camells, els quatre reis trucaren a la porta de la casa on vivia la nena, el seu marit i la seva mare. El marit els obrí i quedà meravellat. Els tres primers reis portaven or, encens i mirra. El quart portava un nadó als braços, el fill, ros i blanquet, que havia demanat la nena, la seva dona Maria.