Encontres a la Cinquena Fase

El contacte físic i, més específicament, el fornici, esdevé una qüestió gens trivial sota una gravetat de 3g, si bé es podria afirmar que el fornici, de trivial, en té poc, i qui afirmi el contrari és que no acaba d’entendre exactament les ramificacions que s’estenen més enllà del pur acte copulatiu. Les espècies autòctones d’aquest continent, però, pel que vam poder observar des d’òrbita, practiquen aquesta lloable activitat arreu i en tot moment.

Poc després d’aterrar diversos individus d’una d’aquelles espècies, entre ells alguns d’aspecte vagament femení, s’acostaren a la nau. La terrible ànsia gravitatòria del planeta es traduïa en ossos ferms, musculatura generosa i, en general, en un caminar (feixuc) i un postat (deixat) que recordaven, segons com, el d’un hipopòtam. Malgrat tot, un viatge de tres anys i mig per l’escletxa d’Schwarzschild tergiversa el concepte i els llindars de la bellesa al més platònic i enamoradís dels aventurers espacials, encara que el temps real passat fora de la cabina d’estasi no s’allargués més de dues setmanes.

Els membres de la tripulació m’animaren amb xiulets i gesticulacions obscenes a establir el primer contacte amb aquells éssers, i a derivar-lo immediatament cap a una coneixença més profunda i satisfactòria. Com a cap de l’equip científic no vaig poder-m’hi negar. L’atmosfera, perfectament respirable, em permeté sortir de la nau nu de pèl a pèl. Els altres, com regeix el protocol, esperaren dins, i enregistraren fil per randa els fets des de la seguretat que ofereix el gruix de viscoplàstic de l’escotilla.

Tot s’esdevingué molt de pressa, i quan sortiren els altres científics i el capità amb les pistoles sòniques ja era massa tard. Val a dir, si serveix d’alguna cosa, que jo no recordo res del que passà i que en els arxius hologràfics que molts de vosaltres haureu vist i comentat, des de fa setmanes trending topic a les xarxes socials instantànies PlankBook11D, sóc una simple víctima del destí, un sacrificat màrtir de l’exploració científica. Cal mencionar, també, que aquests enregistraments no compten amb el meu vist-i-plau, pel que us agrairia que no en féssiu còpies pel vostre gaudi solitari o en grup.

Segurament podeu criticar-me el fet que, amb la meva formació acadèmica i bagatge curricular, no parés atenció als particulars ritus reproductius d’aquella espècie. Ni tampoc al petit detall que les femelles, classificades com a Mantis moreschi en honor al darrer castrato de la història de la lírica, mostraven una certa tendència a assegurar l’exclusivitat del component genètic masculí de la seva descendència. Estareu d’acord amb mi, però, que la pràctica d’aquella curiosa variació de la fellatio, just després del concúbit, ni fou, ni serà mai, gens engrescadora.

Una trucada

Surt de casa amb un telèfon entortolligat al coll, com si fos un gat mort. És un telèfon antic, negre, amb un fil cargolat en mil tirabuixons. El va trobar al fons d’un armari, sota mantes i coixins vells, miratges d’una altra època.

Pel carrer li agrada aturar-se davant les botigues de telefonia mòbil. Les primeres vegades, passada una estona, sortia una noia de la botiga i li demanava si el podia ajudar en alguna cosa, si es trobava bé. Darrerament l’escridassen des de darrera el taulell, li diuen que marxi o trucaran la policia.

Sovint segueix amb la llengua les incrustacions de sal que s’acumulen a les arestes de les figures de metall del passeig marítim. La sal li recorda les llàgrimes, quan encara sabia plorar. Ara té els ulls i el cor secs com paper d’estrassa.

Hi ha qui ha vist com es treu la sabata i se l’acosta a l’orella. Aleshores posa cara de concentració, com si fos un agent secret i del telèfon dissimulat a la sabata en sortís una veu recitant un codi de setze xifres que li calgués memoritzar a l’instant. Després es torna a posar la sabata al peu, acarona el telèfon que porta penjat del coll i s’encamina cap al port, o cap a la botiga de telefonia mòbil.

No parla mai amb ningú. Si algú li pregunta alguna cosa respon que no té temps de parlar, que està esperant una trucada molt important.

En el fons, però, sap que aquella trucada que espera no la rebrà mai. Sap que el telèfon que porta al coll no es posarà a sonar, i que les noies de la botiga de telefonia mòbil, enlloc de fer-li ganyotes i crits per què marxi, no sortiran de la botiga i li diran que hi ha una senyora a l’altre costat d’un dels telèfons que tenen allà exposats, i que demana per ell.

S’ha passat mitja vida esperant aquella trucada, primer tancat a casa, al costat del telèfon, més tard voltant pel món amb els ulls molt oberts, amb regust de sal a la llengua. Mitja vida en la que s’ha imaginat tantes vegades el dring de la trucada que si el sentís de veritat no sabria diferenciar-lo d’aquell que ressona dia i nit dins el seu cap.

Mitja vida o un instant, segurament no té importància. Fou el dia que s’adonà que no rebria mai aquella trucada que s’entortolligà el telèfon antic al coll per primera vegada i sortí al carrer. Negre, amb un fil cargolat en mil tirabuixons, com si fos un gat mort.

Empallegós

S’obre els ulls amb un ganivet i dins hi troba fragments d’aquelles mateixes imatges que va decidir cremar el dia que ella el deixà. Fotografies descolorides de vores rosegades, imprecises tardes d’octubre, desdibuixades fogonades de passió, crits, llàgrimes i retrets. Tot és allà, dins dels seus ulls, si bé hi és i no hi és, li costa d’arreplegar aquella substància gelatinosa i tibar-la cap enfora, abocar-la a les mateixes flames que devoraren els records més immediats, més tangibles. Minuts més tard, satisfet, es torna a cosir els ulls amb un fil negre, rugós, que s’entrebanca a la nineta i li deixa la visió lleugerament moguda cap enrere, vagament desplaçada cap el vermell. Després agafa un tascó de fusta i un martell i s’obre el cap.

Bonange

L’esclat de les espingardes burxa el silenci com si fossin arestes de dolor. La nit deixa espai per un gemec de lluna, suficient com per dibuixar el perfil d’aquells turons on, des de petita, m’agrada passejar, buscar bolets i maduixes silvestres, collir violetes, seguir el pare i l’avi quan anaven a fer llenya. Ara i adés, fogonades de pólvora s’esmicolen entre els arbres. Des d’on ens ho mirem la meva germana i jo, arraulides darrera els porticons mig tancats, la tristesa d’aquell espectacle ens arriba a l’ànima.

La meva germana ha descobert el soldat francès ferit que s’arrossegava en un racó del paller i provava de colgar-se de palla. Malgrat que no és pas una noia que s’ofegui al primer toll, he sentit el crit que feia des de la cuina i he anat corrents a veure què passava. El soldat francès tenia un esvoranc a la panxa, una ferida de baioneta o de punyal, d’aparença molt profunda, i d’on sorgia sang a raig fet, a més d’intuir-s’hi la lluïssor de les entranyes. Ben bé com hem pogut, l’hem tibat dels braços i l’hem fet seguir fins dins de casa, l’hem estirat al costat del foc a terra.

Ara, negra nit, està exactament en la mateixa posició que l’hem deixat, si bé ara i adés allarga una mica el braç cap a les flames. Tremola de cap a peus i no para ni un instant de remugar paraules incomprensibles en francès. De tant en tant tus com si s’ofegués, i li queden els llavis i la barba plens de petites gotes de sang.

La meva germana, que ajudava el pare i l’avi amb les bèsties, ha estat molta estona examinant-li la ferida. Després ha declarat que no es veia amb cor de fer-hi res i que no valia pas la pena fer-lo patir encara més posant fil a l’agulla i cosint la carn oberta. Li ha cobert la ferida amb draps tebis que immediatament han quedat xops. Després ha provat de fer-li beure una mica de brou, però a l’atac de tos posterior l’ha tornat a treure com si no l’hagués begut. La meva germana no creu pas que el soldat acabi la nit.

És molt jove, ben bé sortit del niu, i té una cara noble sota aquella brutícia, sang i pèl. La meva germana no es mou del seu costat ni un instant, se’l mira amb ulls humits, potser s’imagina una altra vida on aquell jove soldat no moriria escolat abans de trenc d’alba, on la guerra amb el francès no s’enduria el pare i l’avi i el meu home potser també, Déu no ho vulgui.

Fora continua l’espetec dels trets, si bé ara sembla que el gruix de la matança ha saltat més enllà dels turons. El soldat francès ja no tremola, i això, segons la meva germana, és mala senyal. Sovint ha d’acostar l’orella a la seva cara per sentir si respira. En aquestes ocasions el soldat deu notar el perfum que porta la meva germana i obre els ulls i es torna a posar a xiuxiuejar paraules, si bé ara sembla que es tracta d’una única paraula, que va repetint una i una altra vegada, alguna cosa com bonange. La meva germana li acaricia la cara i els cabells i somica fluixet, sense que el soldat pugui sentir-la.