T’observa amb ulls immòbils, negres, enfonsats al crani, petits com perdigons. Són ulls de predador, d’aquell acostumat a què, abans de ser devorades, les seves preses li supliquin clemència una i una altra vegada. Notes una força irresistible que t’impulsa a fugir, a escapar-te d’aquella mirada abans no sigui massa tard, abans no abandonis tota esperança i els crits i els gemecs es converteixin en silenci. Malgrat tot, no et mous, deixes que aquell rictus animal s’estengui per la seva fesomia, que dels llavis entreoberts, vulgarment lascius, creixin ullals fins com l’oblit, delerosos d’esqueixar-te la carn, de tastar el gust agredolç de la teva ànima. Veus com somriu, i t’adones que l’anticipació és, per ell, un plaer molt més gran que no l’acompliment final del seu neguit, de la seva eterna fam de cacera. Intueixes que aquells darrers moments només els mou la inèrcia d’una opereta gestada en aquell somriure, aquell rictus, aquella mirada d’ulls negres i petits com perdigons. Voldries desbotonar-te la camisa, obrir-te les costelles de bat a bat i oferir-li el cor, encara bategant, encara calent i ple de sang, donar-li tot allò que és al teu interior, saciar-li aquella gana tan esgotadora. Et fa llàstima la seva pròpia impotència, el fet que sigui presoner d’ell mateix, de la seva natura, del seu desig mai completament satisfet. El veus allà, a l’altre costat del mirall, amb aquells ullets, aquelles urpes que s’obren i es tanquen sense parar, aquella frisança als llavis i, en el fons, et vénen ganes de plorar.
