Serendipity

Ningú no s’esperava que, a la seva edat, sense conèixer-se-li parella estable ni poder-la considerar una persona de romanços atrafegats i no vinculants, ens anunciés que estava embarassada de cinc mesos i que fins i tot ja tenia pensat com es diria la nena: Serendipity. Estàvem asseguts en rotllana, amanyagant gots d’orxata i copes de gelat de menta amb xocolata, una nit d’estiu com totes les nits d’estiu, parant la fresca sota plataners carregats de pardals ajocats. La seva millor amiga s’ennuegà i li peixérem aigua a glops petits, com un pollet. El Josep, l’etern solter, un home de nas prominent i ulls del color de la mel que tothom sabia que romandria eternament enamorat d’ella però que mai gosaria dir-li, si bé ella ja ho sabia, és clar, parà de parpellejar i durant una estoneta tampoc se’l veié respirar, malgrat que provà d’amagar la seva pal·lidesa entrellucant des de darrera la copa de cervesa de blat que sempre escalfava amb les mans. Però fou la Maria qui trencà el gel, qui anuncià que se n’alegrava un munt, que no s’ho podia pas imaginar com se n’alegrava, i que sense cap dubte seria una mama com cap més altra mama, i la Serendipity, sent filla seva, no podria sinó ser la nena més maca del món.

Ningú no gosà fer la pregunta que tothom volia fer, però ella ens il·luminà amb un somriure de Mona Lisa i ens confessà que la nena havia fet niu amb una pipeta, i que hi intervingué un doctor amb guants de color verd poma, molt simpàtic i molt delicat, amb ulleres passades de moda que reflectien una tonalitat blavosa una mica exasperant, si te’l miraves massa estona. També ens explicà que el donant era anònim i que tot allò que sortia a les pel·lícules, on la futura mare triava un donant amb tres doctorats, poeta, metre noranta, ros, d’ulls blaus i escorpí, era contes de vora del foc però que, si més no, t’asseguraven que es tractava d’una persona saludable i sense antecedents penals per delictes amb violència, molt possiblement un estudiant precàriament emancipat vivint en un pis compartit a una casa destarotada del barri vell. Després brindàrem per ella, amb orxates i copes de gelat i, el Josep, amb la seva cervesa de blat.

Se’n parlà setmanes fins que no se’n parlà més i la Serendipity nasqué amb ganes de viure, i de riure, i de plorar, com tots els nadons. L’any sobre n’estàvem enamorats d’aquella nena preciosa que reia més que no plorava, que et mirava gairebé sense parpellejar amb uns ulls verdíssims, lluents com el sol. Anys més tard hi hagué qui trobà que la Serendipity feia un nas una mica prominent, però que el compensava amb una mirada irresistiblement seductora, lleugerament miop, francament tímida, i que tenia la destresa, quan es posava vermella, a les nits d’estiu sota els plataners farcits de pardals adormits, d’amagar-se darrera d’una copa de cervesa de blat, la cervesa que més li agradava.

Les llàgrimes del botxí

“Mil i una nits més tard Scheherezade rumia una nova història per explicar al sultà, una tirallonga de gràcils paraules que, com les petjades de mil donzelles descalces a l’arena d’un oasi, el duguin a oblidar fins l’endemà la seva promesa de decapitar-la. Scheherezade sap que el sultà agraeix els contes on la fantasia i la realitat s’entortolliguen de tal manera que esdevé difícil esbrinar on comença l’una i acaba l’altra, on els genis surten de les làmpades i ofereixen desitjos que només els homes i les dones, amb la seva peculiar contradansa de virtuts i de defectes, de divinitat i d’abjecció, són capaços d’apreciar.”

“El sultà roman reclinat al divan, afalagat per les atencions d’esclaves núbies de bellesa trencadissa, saciat en cos però delerós en ànima, expectant de la melosa veu a què Scheherezade el té acostumat. Però Scheherezade, per molt que s’hi esforça, no aconsegueix desfer el malefici que neix cada nit davant seu com el més malvat dels assassins, i crear, del no res, una esgarrapada de personatges que il·lumini els ulls del sultà amb el més delicat dels mons imaginaris.”

“Hi ha versions de la història que relaten com el sultà perdona la vida a Scheherezade i com, aquella darrera nit, li xiuxiueja a cau d’orella que és ella, Scheherezade, i no pas les seves històries, qui li emplena cada nit els ulls de llum i els somnis de felicitat. N’hi ha altres, però, com aquesta, que prefereixen descriure com el sultà, enutjat pel silenci de Scheherezade, mana conduir-la al botxí i, després, ordena colgar el seu cap a la profunditat del desert, on només s’arrosseguen els escorpins negres de l’oblit.”

“El botxí és un home matusser, de mirada foragitada i esquiva, acostumat a què les dones i els nens l’escupin i li llencin fruita podrida i peixos plens de cucs cada vegada que va a comprar al mercat. Scheherezade li suplica clemència, li humiteja amb llàgrimes aquella pell aspra i cremada de sol, li promet que si la perdona, si l’amaga dels soldats del sultà i menteix al seu senyor, li explicarà una història cada nit, sense defallir mai, i li acaronarà els cabells fins que s’adormi.”

“A trenc d’alba els soldats enfilats a les muralles observen com el botxí surt amb el cap de Scheherezade, embolcallat amb la tradicional seda porpra, i com s’endinsa al desert per enterrar-lo on ningú no el trobarà mai, on només ell sap que les ànimes reposen en pau i els ulls no s’omplen de sorra. El capità dels soldats informarà al sultà com el botxí plora quan passa per sota la gran portalada, com fins i tot la corrua de nens que el segueixen en tot moment pels carrers, escridassant-lo i regalant-li gestos obscens, aquell dia resten palplantats, ran de muralles, i segueixen amb la mirada la figura fonedissa del botxí fins que es perd a l’aire bellugadís de les dunes.”

“Ni els nens, ni els soldats, ni el sultà, ni nosaltres mateixos”, continua amb melangiosa veu la dolça Scheherezade, “sabrà mai de quin color són les llàgrimes del botxí ni si, cada nit, acluca els ulls i s’imagina que viu al palau del sultà.”