El dia que caigué l’àngel a la Terra els nens
jugaven prop del bosc. Era estiu, i feia molta calor, però els nens corrien
esperitats sota el sol impenitent de mitja tarda, es capbussaven cada dos per
tres en un dels tolls del rierol que portava aigua a la dotzena de cases del
poblet que els havia vist néixer i que també els veuria morir.
El terrabastall de rames trencades els esglaià per
un instant, però si alguna cosa caracteritzava aquella colla de nens no era
precisament la por, sinó la curiositat malaltissa i, sobre tot, les ganes
d’aventura. Ben aviat corrien cap el bosc i, ben aviat, arribaren al lloc on
havien sentit aquella commoció. Allà, enmig d’un gran trinxader de rames, a
tocar de la soca d’un roure mig sec, hi havia un àngel.
Els nens n’havien vist molts d’àngels. Cada
diumenge, a l’església del poble, ben clenxats i ben vestits, quan el sermó del
capellà es feia insuportablement avorrit, tombaven la vista cap amunt, en un
fals acte de contrició, i es distreien passejant els ulls per totes aquelles
figures que il·luminaven el sostre, per sobre i per darrera de l’altar major.
Verges, sants, apòstols, nens Jesús i àngels. Àngels per donar i per vendre,
des de querubins dolços de galtes rosades i ulls riallers fins a vertaders
guerrers de Déu, enarborant espases de foc, amb el peu al coll de dimonis bruts
de banyes trencades, estabornits davant de tanta magnificència celestial. No,
no els calgué cap revelació mística per adonar-se de què era aquell ésser de
cabells rossos, ales blanques i pell gairebé transparent.
Un dels nens, el més valent, agafà una de les rames
trencades i, acostant-se a l’àngel a poc a poc, com si no volgués despertar-lo,
el punxà a les costelles tres o quatre vegades. L’àngel no es mogué.
De fet, veient el seu aspecte no era difícil de
suposar que l’àngel era mort. La cara i els braços eren un laberint
d’esgarrinxades i talls més profunds. Una cama estava blegada sota el cos en
una angle impossible. La túnica mostrava nombroses taques de sang que, per
minuts, creixien de la grandària d’un pèsol a la d’una taronja. Però el pitjor
de tot era l’ala esquerra.
L’àngel jeia de costat, pel que l’ala dreta
desapareixia completament sota el seu tors. L’ala esquerra, però, era ben
visible. La caiguda li havia esqueixat, com si fos un arbre tombat d’una
ventada, i exposava músculs i tendons, arrels negres de sang aglevada que
semblaven les barnilles trencades de la roda d’una bicicleta que algú hagués
llençat al carrer des del terrat.
L’esvoranc de la ferida feia terror de veure, però
el nen més valent hi atansà l’extrem de la rameta i burxà cap dins per veure
què passava.
Per fi hi hagué reacció. L’àngel obrí uns ulls blaus
com el gel i cridà de dolor.
Aquell àngel aparentava una edat semblant a la dels
nens que l’envoltaven. No era cap querubí ni cap guerrer del Senyor, sinó més
aviat un àngel bastant poqueta cosa. Una bestioleta indefensa, ferida de mort,
a la fredor del bosc.
El nen que l’havia burxat feu un pas enrere, però
ben aviat tornà a acostar la rameta a la ferida, delerós de sentir com l’àngel
cridava i suplicava, de mostrar la seva superioritat sobre aquell ésser als
altres nens que s’ho miraven tot plegat des de més lluny, una mica indecisos,
una mica espantats.
“Això no ho pot saber mai ningú”, digué el nen de la
rameta. “Ni els pares ni molt menys el capellà. Qui parli juro que li tallo els
ous”.
L’àngel semblava haver perdut novament el
coneixement però quan el nen li furgà la ferida cridà de nou, més fort que
abans.
El nen més valent de tots es tragué un mocador mig
esparracat de la butxaca i tapà la boca de l’àngel, lligant-lo amb un nus al
clatell. Després donà instruccions a un altre nen perquè anés corrent al poble
a buscar unes cordes.
Mentrestant no tornava, el nen que torturava l’àngel
desplegà un petit ganivet que portava sempre a sobre i, amb tres o quatre
enèrgics cops de braç, tallà la roba de la túnica, des del coll fins els
genolls. Després l’obrí, com qui obre la tavella d’una mongeta per veure si
s’hi amaga un cuc, i comprovà que, efectivament, els àngels no tenen sexe.
“Quina merda”, digué el nen, que havia descartat la
rameta i ara només sostenia el ganivet.
Els altres nens s’acostaren a mirar el cos nu de
l’àngel, que els observava amb ulls plens de llàgrimes.
Ben aviat tornà el nen que havia anat a buscar les
cordes i entre tots lligaren l’àngel a la soca del roure. No tingueren cap
mirament amb l’ala esquerra, que s’unia a l’esquena de l’àngel amb una
pelleringa de carn. Després li posaren una bena als ulls ja que estaven farts
de veure’l somicar.
Fins que es feu de nit i hagueren de córrer cap a
casa, no fos que la mare es preocupés i es quedessin sense sopar, els nens
s’entretingueren amb l’àngel. Fins i tot aquells més porucs, els que al
principi s’havien quedat més enrere, tingueren l’oportunitat de fer servir el
ganivet i de sentir-se valents, ni que fos només per una estona.
Deixaren l’àngel al mateix lloc on l’havien trobat.
Li clavaren petites rametes per tot el cos, als ulls, al lloc on, a l’infern,
li hauria nascut el sexe. Decidiren tornar l’endemà amb una pala i colgar-lo,
si no se l’havien menjat les feres durant la nit. Abans, potser l’obririen pel
mig, per veure com era per dins.
Abans de tornar al poblet tots els nens es banyaren
al rierol i es fregaren molt bé les mans i els braços. Rigueren i s’esquitxaren
d’aigua i foren feliços ja que encara era estiu i feia molt bo i quedaven molts
dies fins que tornés a començar l’escola.
En el moment de la mort, l’àngel donà les gràcies a
Déu d’haver-lo escollit a ell per caure a l’infern i restablir l’equilibri
còsmic entre el bé i el mal. El que no arribà a saber mai fou que, algunes
vegades, un cop cada molts i molts anys, la Terra s’interposa entre el cel i
l’infern i atura la caiguda. L’equilibri, però, sempre troba qui l’ajuda a
assegurar-se que, per tota l’eternitat, no prevalgui mai el mal, ni tampoc el
bé.
