El pare i la mare
netegen la làpida de fullaraca i herba seca, posen flors vermelles i blanques al
petit gerro blau. Després van a omplir la regadora i humitegen lleument la
pedra cremada pel sol i pel pas del temps. Fa dotze anys que el fill és mort i
ells van al cementiri un cop cada dues setmanes. Abans hi anaven més sovint,
però al tornar a casa la mare es passava la nit plorant i no volia menjar res,
i el pare s’hagué d’empescar diverses urgències a la feina per ajornar aquelles
visites a la tomba del fill.
Al costat del seu
fill reposa un famós músic i poeta, un talent esfilagarsat en plena joventut,
una vida esberlada de bat a bat per un cor que bategava amb massa força. Cada
dia visiten la tomba del músic i poeta dotzenes de persones, centenars quan és
l’aniversari de la tràgica mort. A sobre i al voltant de la làpida s’amunteguen
els poemes, les flors, les fotografies, els objectes de tota mena que, per qui
els deixa, signifiquen el lligam més íntim amb el poeta. Amb freqüència noies
de mirada besllumada seuen hores i hores davant la tomba en melangiosa
introspecció.
Sovint, quan el
pare i la mare van a visitar el seu fill troben flors i poemes sobre la seva
làpida, alguns d’una bellesa indescriptible. En aquestes ocasions són més
negligents amb l’escombra, van amb cura d’humitejar les flors però no els versos,
amb la regadora. Els dies que són més tristos els poemes la mare no plora tant,
al tornar a casa, té una mica més de gana, l’endemà. El pare ho sap, i les
tardes que des del despatx on treballa veu bellugar amb força les fulles més
altes dels plataners sempre truca a la mare i li proposa, discretament, d’anar
al cementiri.
