Malgrat la seva
advertència a Les Paradis Artificiels,
on reflectia que per chercher l’infini de
la composició poètica calia estimular la creació mitjançant la contemplació de
la bellesa i la introspecció intel·lectual, Baudelaire era un assidu consumidor
de làudanum. Com ho foren Abraham Lincoln, Wilkie Collins, Lord Byron, John
Keats, i Thomas De Quincey, l’autor de l’opuscle Confessions of an English Opium-Eater, que després traduiria i
adaptaria Baudelaire als seus Paradis
Artificiels, tancant així el cercle. Alguns d’aquests poetes i escriptors
reconeixen obertament l’ús medicinal i recreatiu del làudanum i, delerosos de
mantenir un estat alterat de consciència que els resultés òptim per la creació
poètica i literària, no feien cap lleig, davant de la necessitat d'un augment continu de la dosi de
làudanum (mesurada en gotes), a visitar alguns dels
fumadors d’opi dels chinatown de
ciutats com Nova York, San Francisco o Londres.
Altres poetes,
pintors, compositors i fins i tot algun físic teòric i matemàtic ja gaudeixen de forma natural d’un estat
alterat de consciència. La sinestèsia es caracteritza per connexions neuronals
anòmales entre els sentits, de manera que un color verd ens pot evocar el so
d’una campaneta o el regust àcid d’una llimona. Richard Feynman, per exemple,
descrivia amb colors les seves equacions matemàtiques de teoria quàntica electrodinàmica.
Kandinski combinava els quatre sentits, color, audició, tacte i olfacte, de
manera que el tacte d’una superfície rugosa possiblement li suggeria un color
vermell o un olor a cremat, el que es reflecteix en la seva obra pictòrica,
sovint incomprensible als pobres mortals que amb prou feines som capaços de
dominar un sentit a la vegada. Rimbaud ens parla de la sinestèsia, indicant que
la poesia neix d’una barreja dels sentits i que, si bé això implica enorme
sofriment, cal néixer fort per esdevenir poeta. Baudelaire, curiosament, també
en parla, tancant novament el cercle.
Els que no
practiquem la sinestèsia natural ni tampoc l’artificial ens posem davant la
pàgina en blanc, davant la tela pura i virginal, i emprem la única eina que
tenim a l’abast: la imaginació. Però la imaginació beu de l’experiència.
Difícilment un esquimal podrà imaginar-se el color d’una papaia, si no n’ha
vist mai cap. Baudelaire, per darrera vegada, ens il·lumina en aquest aspecte,
i ens dóna un bri d’esperança creativa, si bé, com Rimbaud, confessa que cal
ser valent per gosar alçar els ulls envers aquest particular paradís natural. A
la dedicatòria a una dama desconeguda, a Les
Paradis Artificiels, Baudelaire descriu que la inspiració creativa es pot
trobar, també, en el dolor, la tragèdia, la fatalitat. Per sort o per
desgràcia, la vida és generosa en aquests fruits i només que tinguem una mica
de perseverança a viure-la, la nostra experiència s’omplirà de totes les
metàfores necessàries per la millor poesia.
