S’enfila dins del
vagó d’un tren, però aviat la foragiten i la fan pujar més amunt, sobre el
vagó. Allà asseguda, tremola a cada sotrac de la via, prova d’agafar-se a un
punt de suport però no hi ha res més que una colla de rostres al tenebrós
llindar de l’existència. A la nit s’arrupeix de por, i també de fred, i quan
plou resta perfectament immòbil per no relliscar i caure.
La barcassa va
capbussar, i la van treure del mar uns soldats a qui no entenia. Li van donar
aigua i aixopluc i, a l’arribar a terra, la van tancar amb tots els altres en
un poliesportiu. La seva mare també anava a la barcassa, i no sap si es va
ofegar o no, però no hi ha ningú que l’escolti per demanar-li. Dies més tard un
grup d’homes fuig del poliesportiu a mitja nit per un clavegueram, i ella s’hi
afegeix, no sap ben bé per què. Al tren aquell grup es confon amb molts altres
grups, amb nens més petits que ella i amb dones que podrien ser la seva mare,
però no la són.
Al punt de fuga de
les vies es perfila una gran ciutat, i veu com tots proven de saltar del tren
ara, quan encara va a molta velocitat. Salta maldestre i es torça un turmell,
que ben aviat es boteix de tal manera que li cal treure’s la sabata i caminar
descalça. Un home li diu coses, però a la seva mirada hi ha maldat. Fuig. Corre
tota la nit, ja que té por que si s’atura l’home l’atraparà. L’endemà troba un
grup de gent on creu reconèixer algú de la barcassa. Un altre home la porta a
coll molta estona. Aquest és bo. Caminen cap a la ciutat.
Viuen dotzenes en
un casalot destarotat de les afores i cada dia surten a buscar aliment. Ella
s’asseu prop de les portes d’uns grans magatzems on van a comprar mares amb
nenes que podrien tenir la seva mateixa edat. Quan passa algú per davant estira
la mà, però no gosa alçar els ulls del terra. Alguna vegada li parlen amb un
llenguatge desconegut, li donen una moneda, una poma. Normalment, però, estira
la mà i només troba buidor, silenci, invisibilitat. Poc a poc, aquell llindar
de l’existència perd consistència, es difumina. No costa gens, aleshores, de
passar a l’altre costat.
