A terra, al costat
del piano de cua, hi ha un feix de tecles blanques. Les ha anat arrancant, una per
una, fins que només restaven tecles negres. Algunes han quedat lleugerament
malmeses ja que no ha estat delicat amb la seva cirurgia. Ans el contrari, més
aviat semblava endut per un acte de revenja. Revenja contra aquell llenguatge
que mai volgué entendre, a l’escola de música. Tons i semitons, bemolls i
sostinguts, escales majors i menors, melòdiques, cromàtiques i pentatòniques. Contra
aquell professor que semblava més matemàtic que no pas músic, que interpretava
a la perfecció la més complexa de les darreres sonates de Beethoven, com qui
desmunta i torna a muntar un enrevessat autòmat mecànic, sense oblidar cap
peça, però sense posar-hi el cor.
L’artista de
veritat no necessita perdre el temps dominant la tècnica, reflexiona. Els
cursos d’escriptura no serveixen a l’escriptor amb talent nat, li posen pals a
les rodes, li ofeguen la creativitat, l’originalitat, la genialitat sota una
massa indigerible de conceptes, tècniques i exercicis d’estil d’on mai naixerà
la més trista de les metàfores. L’artista de veritat ha de fugir del
convencionalisme, de l’ordre establert, encara que li calgui emprar la
violència més extrema per aconseguir-ho.
És amb aquesta
mateixa violència que ara es posa a extirpar les tecles negres i a llançar-les
a terra com si fossin animals morts. El teclat deixa de ser teclat en el moment
en què no hi ha tecles.
Ara permet
treballar l’atzar. S’ajup i, sense mirar, cull una tecla. És una blanca. La
posa a l’esquerra del teclat. Una segona blanca. Dues negres. Quatre blanques.
Les va disposant al teclat una darrera l’altra, si bé no sempre encaixen i li
cal aplicar força. Si malgrat tot una tecla no vol entrar de cap manera la
llença més lluny, descartada. Al lloc corresponent, al teclat, queda un espai
buit, una nota que no sonarà. Finalitzada la reconstrucció li ha calgut
descartar tretze tecles. Cada espai vacant marcarà l’inici d’una octava, si bé
el terme octava adquireix un sentit diferent en la nova disposició de tecles.
És el moment
d’asseure’s a la banqueta, tenint cura que els faldons del frac quedin
impecables. Els focus es concentren en el pianista i el piano. El silenci a
l’audiència esdevé sepulcral. El públic és conscient que es troba en presència
de la genialitat, intueix els sacrificis necessaris per assolir l’originalitat.
No li cal
partitura, coneix l’obra de memòria, és la mateixa que interpretava
mecànicament el seu professor de música. Ell sí que hi posa el cor, però. Ell
l’interpreta com Beethoven hauria volgut, si hagués gosat fer un pas més enllà
i esdevenir realment immortal. És la Sonata per a piano núm. 29 en si bemoll
major, també coneguda com a Hammerklavier.
