William Butler Yeats (1865 - 1939)

When you are old and grey and full of sleep,

And nodding by the fire, take down this book,

And slowly read, and dream of the soft look

Your eyes had once, and of their shadows deep;

How many loved your moments of glad grace,

And loved your beauty with love false or true,

But one man loved the pilgrim Soul in you,

And loved the sorrows of your changing face;

And bending down beside the glowing bars,

Murmur, a little sadly, how Love fled

And paced upon the mountains overhead

And hid his face amid a crowd of stars.

·

La daga màgica

El mag passa els ulls per sobre de la daga, estudiant les runes gravades a l’empunyadura, comptant els reflexos de les gemes, maragdes, òpals i diamants, encastades a l’or brillant, treballadíssim. El venedor, un home de cara pigada, mig coberta amb una caputxa, identificat amb un tatuatge al temple esquerra com a membre del gremi dels adoradors de Màndors, sosté la daga amb recel, conscient de la seva vàlua.

“És una daga mata-dracs”, informa el venedor, amb la ganyota del qui espera una possible resposta violent.

El mag somriu una mica, un riure absolutament fals i maligne. És un mag de l’orde dels Capa Fosca de Carcassona, un home específicament perillós, cruel i curosament refinat en l’art de la tortura. Durant anys i anys va estudiar els conjurs més fabulosos, memoritzant cada gesticulació, cada so, cada cadència de respiració. Després va viatjar pel món, d’orient a occident, augmentant la seva saviesa i experiència amb nombrosos volums de màgia oblidada. És coneixedor de la vida i conscient dels qui gaudeixen d’ensarronar mitjançant la retòrica del llenguatge.

“Perdona’m si et causo enuig amb la meva ignorància”, replica, “però considero que la tasca de matar un drac, una bèstia de més de vint metres d’alçada i trenta de llargada, de cap a punta de cua, posseïdora de poders màgics tan interessants com el polimorfisme, l’adopció de forma humana, o la inducció de feblesa mental a l’enemic, capaç de volar distàncies descomunals sense haver d’aturar-se, coberta d’escates més rígides que una armadura de metall èlfic, plena d’ullals i d’urpes, i d’haver de matar-lo amb una daga de poc més de deu centímetres de fulla, per molt detallada que sigui l’obra d’artesania que li perfila les arestes, em sembla, des del meu modest punt de vista, repeteixo, ignorant i potser una mica inexpert, una impossibilitat”.

El venedor s’encoratja davant d’aquesta mostra d’humilitat per part del mag. La clariana on es troben s’obre, per un costat, en un rierol de muntanya, ple de cascades i salts d’aigua, poblat, molt més avall en el seu curs, per una raça molt peculiar de gnoms silvestres dedicats al cultiu de la mandràgora.

“És que es tracta d’una daga màgica”, respon, alçant els ulls de dins de la caputxa i gosant creuar la mirada amb el mag.

El mag està fart de treballar amb objectes màgics. Des de les pedres de visualització fins a les bosses de capacitat infinita. Fa anys i panys que sap reconèixer l’àuria d’un objecte màgic, sap classificar-la dins de les diferents escoles de màgia, la de conjuració, la d’abjuració, la de nigromància, la del control dels elements físics, la del control mental, i sap desarmar els conjurs de protecció corresponents, aquells que fan que l’objecte màgic estavelli a les mans del mag inexpert que pretén usar-lo.

“Novament demano disculpes de la meva limitada capacitat intel·lectual i de raonament, però jo tenia entès que els objectes màgics irradiaven una calor especial, fàcilment identificable pels que som més o menys instruïts en les arts màgiques. I aquesta daga no mostra cap signe aparent d’aquesta calor, és més, la seva fulla és freda com el gel”.

El venedor no recula i troba la resposta ideal per rebatre la preocupació del mag.

“És que es tracta d’una arma molt especial. D’aquí ve l’elevat preu que goso demanar-ne. La característica que la fa única és la seva habilitat de camuflatge, és a dir, és capaç d’amagar el seu propi poder màgic. Només en la presència d’un drac en la seva fisonomia original és quan la daga mostra la seva força màgica”.

El mag mira la daga amb més curiositat, dubtós, encara, de la seva adquisició.

“I en el cas, no t’ofenguis si malfio, hipotètic, de l’encontre cara a cara amb el drac, si la daga resulta no tenir poders màgics de cap tipus, serà difícil que torni per a reclamar-te les monedes d’or que vols que pagui per ella”.

Amb un moviment àgil el mag agafa la daga per la fulla, la fa girar dins la seva mà i la clava fins a l’empunyadura d’or i pedres precioses al coll del venedor. La daga s’escalfa, adquireix una tonalitat vermellosa, sembla despendre batecs de colors, blancs, blaus, verds, grocs, taronja, blancs de nou. El venedor, en els seus darrers espasmes, creix, li surten ales, cua i escates, els ulls se li dilaten i allarguen, recobra la forma d’allò que era.

“Efectivament, es tracta d’una daga mata-dracs”, remuga el mag, tot netejant-la al rierol i posant-la dins d’una de les múltiples bosses d’ingredients màgics que porta penjades del cinturó. Després, allunyant-se una mica de la carcassa del drac mort, cull unes fruites i sopa ran d’un foc encès de rametes seques. Dorm molt bé aquella nit, i somia que, mica a mica, tots els artefactes màgics que poden destruir-lo acaben al seu sarró. Al matí es lleva, es renta la cara a l’aigua freda, es treu la roba, desplega les ales i vola cap a l’horitzó. La daga brilla alegrement.

Feixes rovellades de somriures

Feixes rovellades de somriures,
dues passes més enllà,
inabastables,
vagament intuïdes per la remor de l’òxid:
un xerric de nostàlgia,
de núvols tornassolats després de ploure.
Pluja disciplinada, vertical com el dolor,
tenyeix,
inabastables
feixes rovellades de somriures

Cinc parets

Tota la vida tancat entre aquestes cinc parets de vidre, maleïda existència, maleït el dia que vaig néixer. Dia rere dia sotmès a l’escrutini de centenars d’ulls, a aquesta mirada esbiaixada que després, a la nit, no em deixa dormir i em retorna, una vegada i una altra, per il·luminar de maldat els somnis més angoixants que pugui somiar mai un ésser viu, per despertar-me, després, amb un crit a la gola, un crit que no goso cridar, no, que no vinguin els vigilants i em peguin.

No desitjaria res més que deixar de viure. Res té sentit. Res em dóna la il·lusió de viure un dia més, de mantenir aquesta trista aparença de felicitat darrere el vidre, d’oferir un somriure al vigilant de torn que em porta la cassoleta amb el menjar i el beure, de despullar les meves vergonyes a la mirada desinteressada de tota aquesta gentada que m’observa cada moment i que no em deixa ni intimitat per fer les meves necessitats al racó més allunyat dels seus ulls penetrants.

L’aigua repica, quan plou, sobre el sostre de vidre i, per uns instants, el món es fa tèrbol i sembla desaparèixer, m’aïlla en el meu particular infern. És quan estic sol que encara és pitjor, és molt pitjor, és llavors quan les pors s’arrapen al cor i als pulmons i quan em costa de respirar i quan em repeteixo fins a quedar afònic que no s’han oblidat de mi, que tan aviat com deixi de ploure segur que tornaran i em portaran la cassoleta i em miraran les vergonyes i, si em porto malament, em pegaran fins a marcar-me de blau el perfil de les costelles. M’ho repeteixo però no m’ho crec, no, en el fons del meu enteniment nego fins i tot la meva pròpia existència i, fins que no ho veig, fins que el vigilant no frega el vidre amb un parrac gruixut de color verd, no és fins aleshores que torno a respirar sense que em tremoli l’ànima.

Tota la vida presoner d’aquest vidre descolorit, sense poder caminar per sota els arbres, sense poder parlar amb ningú, sense que ningú m’abraci i m’estimi, però amb la paradoxal capacitat d’imaginar-me que això que he viscut tota la vida no és tot el que hi ha, que hi ha molt més, moltíssim més, i que tot allò m’és negat i que mai, mentre visqui, no podré gaudir-ne. I després tampoc. Després l’oblit se n’endurà el meu cadàver, la pobra carcassa que es va pansint i que ni tan sols les bèsties més famolenques voldran rosegar, i aquestes cinc parets de vidre seran desballestades, o cobertes de fulles, o trencades i espargides pel món, o entaforades amb algú que s’assemblarà a mi o que, potser, en un etern retorn sense fi, seré jo mateix.

El vidre, de matinada, quan el sol despunta per sobre les altres gàbies, reflecteix la meva cara que sembla que m’estigui espiant des de fora, amb els ulls molt oberts, esbatanats, una mica esbiaixats, una mirada de maldat que il·lumina tots els meus somnis. Però no tinc por, no, en el fons no tinc més por que quan em miren els altres o quan em peguen els vigilants o quan plou i l’aigua regalima per la paret de vidre de l’oblit. No tinc por, no. Per què hauria de tenir-ne? El que em mira no és més que el pobre presoner de cinc parets de vidre.

Tria de colors

Tauletes baixes, cadires de ferro negre cargolat com l’esperit d’un penitent, coixins vermells on seuen homes i dones de cames llargues, amb els genolls fregant el sota del marbre blanc de les tauletes, una mica geperuts, abocats sobre les seves particulars consumicions, una postura que s’escau pels secrets, pels xiuxiuejos, per les confessions a cau d’orella de petites i grans aventures amoroses, per la mirada ensinistrada dins d’aquells ulls blaus que tan m’encisen. Tauletes baixes que condensen cercles de vapor d’aigua, entortolligant tasses de cafè, de xocolata calenta, de té de menta, tancant cada línea de gotetes en una fragància individual, un minúscul dimoniet presoner en el cercle màgic d’un perfum agradable, ara que ja fa una mica de fred, a mitja tarda.

El riu baixa mandrós, més enllà de la placeta, amorosint barquetes petitones que semblen nenúfars amb màstils pintats d’un groc tan llampant que, amb el seu balanceig, dóna la sensació que estiguin marcant el pas del temps, grocs metrònoms que tallen l’horitzó de l’altra riba del riu i hi fan esvorancs pels que passaria una corrua de camells. M’imagino, per uns instants, un món en el que tot fos aigua i en el que suressin, una a tocar de l’altra, cobrint tota la superfície del vast oceà, aquelles barquetes de màstils grocs, efectuant un vaivé sincrònic que imprimiria impuls al món i el portaria a visitar els racons més feréstecs de la galàxia.

El cel fa estona que està tenyit de vermell, d’un color un parell de nanòmetres més curt que el dels coixins. S’escurça el dia i cedeix pas, en el seu ball nostàlgic, a una nit d’estels fins com una agulla de fer ganxet. Algú podria dir que els àngels retallen el blau del cel amb unes tisores gegants, i que cada dia en separen una fina llesca més que va a parar al cubell de reciclatge. En algun lloc hi ha un contenidor de recollida selectiva de cel blau, i un altre de flors de cirerer, i un altre, potser, de fragments de cor.

Les pastes de té són delicioses a aquella terrasseta, i te’n porten tantes com puguis menjar-ne. Si la tarda no és fes nit tan aviat valdria la pena quedar-s’hi a sopar i esperar la mitjanit contemplant el groc dels màstils a través de la verdor del té de menta.

Davant la porta de la llibreria de segona mà, dues noies de faccions orientals toquen melodies de la tradició celta, la caixa oberta dels seus violins convidant a tothom que vulgui a dipositar una moneda, una poma o un somriure. El llibreter les escolta des de dins la botiga, il·luminat per aquella cadència on la bellesa, si fos música, faria niu.

Tauletes baixes de marbre blanc que s’arrelen a la placeta, envoltades de cadires de ferro negre amb coixins vermells. Ulls blaus, té verd, màstils grocs. Negra nit que comença, per l’est. Podria donar la impressió que algú ha pintat aquesta escena, que sóc dins d’un quadre, tancat en un marc de fusta amarga, penjat de la paret d’un museu o d’una col·lecció particular, potser sobre l’escalfapanxes d’una habitació amb un balcó molt gran, amb vistes al mar. Tant de bo fos així i, mica a mica, amb la petjada imperceptible de les hores, pogués quedar-m’hi per sempre.

...ànima...ció...

Ben aviat, potser, unes tauletes de ferro treballades amb filigrana i unes cadires amb coixins vermells, una terrasseta a Dresden, o Bruixes, un té amb una ració generosa de delicioses pastes, una tarda de tardor..... però, mentrestant, una animació: menys de tres minuts per explicar una història d'imaginació i de fantasia

A SHORT LOVE STORY IN STOP MOTION from Carlos Lascano on Vimeo

[...]...[...]

[…] sovint et poses a escriure sense saber què vols escriure ni quina història vols explicar. És una dèria que tens, una mania, i no hi ha manera que entenguis que així no es fan les coses, que si vols escriure i vols penjar el teu escrit a aquest blog que dius que tens el mínim que pots fer és rumiar una estoneta abans d’abocar-te sobre el teclat, donar quatre o cinc tombs al tema, buscar-li el fil i anar tibant-lo fins a desembolicar el cabdell. No pots posar la pizza al forn sense treure-la del plàstic, home, que no ho veus que després l’hauràs de llençar al cubell de les escombraries, malaguanyada, amb la de fam que hi ha pel món. Mira, ja no et demano que et posis amb la farina i els ous i el tomàquet i la mozzarella i la tonyina i les anxoves i l’orenga, que inventis una sopa d’all que fa molts anys que està inventada, però no pots anar pel món fent beure a galet a la gent sense ni tan sols demanar-los permís abans i disculpes després. Ets un pocavergonya i un irresponsable i el més greu és que ho saps perfectament. Si fossis un nen et clavaria un mastegot que la paret te’n donaria un altre. I sort en tens que avui m’agafes de bones i que no m’ho prenc a la valenta. Però és que això no pot continuar així. I no em posis aquesta cara de sóc jo el que escric i escric com vull, quan vull i del què em dóna la gana escriure que després sóc jo la que sóc la riota de mig barri. Fins i tot l’altre dia al mercat, mentre comprava aquelles albergínies que després vas trobar tan bones per sopar, em va semblar que unes dones em miraven de reüll i xiuxiuejaven, les molt xafarderes. Com si elles t’haguessin llegit mai. Barjaules. Però em vaig posar vermella com un pebrot i jo per aquí no passo. Què t’has cregut? Per passar vergonyades estic jo. O sigui que s’ha acabat d’escriure sense solta ni volta, només per les ganes de fer moure els dits. Si et convé exercici digital compra’t una guitarra però quan t’assentis a escriure fes-ho com cal. Estaríem frescos. I res d’allò tan modern del flux de consciència. Si vols escriure un altre Ulisses ves-te’n a viure a Irlanda però aquí, mentre siguis a casa meva, posa tots els punts sobre les is, fes un començament, un nus i un desenllaç i, si m’ho demanes bé, igual et deixo escriure un gir final sorprenent ara i adés. Au, va, no em vinguis amb romanços, espavila’t. I que no t’ho hagi de tornar a dir [...]

Olor de canyella a Leipzig

El camí cap a Leipzig, aquells dies de principi d’hivern, ja descobria petites obagues on la neu començava a arrelar-se fermament a la terra, desdibuixant els branquillons més fredolics i formant una llesca finíssima on sovint podia observar-se el pas efímer d’alguna bestiola, un conill o un esquirol. A mesura que m’anava acostant a la ciutat les roderes de les tartanes eren més profundes i, amb freqüència, em creuava amb pagesos que tornaven de vendre part de la seva collita, a preus cada vegada més baixos ara que s’havia aturat la guerra i no hi havia tanta fam. Les mules que arrossegaven aquests carros eren animals molt feixucs, d’una gran solidesa, segurs de poder transportar un carregament de bocois plens de cervesa des del port d’Amsterdam fins a les estepes de l’est del Neva. Molt de tant en tant l’aire semblava espetegar amb l’esclat del fuet i llavors calia fugir de sota les peülles de formosos cavalls negres, de sota les rodes d’un elegant carruatge, l’escut d’armes pintat amb els mateixos colors vius que vestien les dames que viatjaven arrecerades darrera de cortinetes de finíssim brodat. Aristocràcia francesa, tal vegada, amb missatges urgentíssims per l’equilibri de poders, tan precari aquells darrers anys.

Passades les grans portalades de fusta s’apreciaven perfils de palaus, la pedra torrant-se delerosa al sol de mitja tarda. Cap a ponent, prop del riu, s’esplaiaven carrerons on la gentada comerciava alegrement sota barbacanes perillosament inclinades per facilitar el treball de les corrioles, que pujaven mercaderies cap sota teulada. Les tavernes eren a tocar l’una de l’altra allà, i la única cosa que les distingia era el gremi al que pertanyien la majoria dels seus respectius patrons. La que aglomerava el gremi dels llibreters solia ser la més tranquil·la, i la que protagonitzava menys trencadissa, cridòria i esbatussades. No sempre era així, però, i encara els més vells de Leipzig recordaven la sanguinària que s’hi originà a resultes de l’enfrontament entre el bàndol que defensava els enginys d’impressió i el dels que anunciaven que aquells enginys eren obra del diable i que el propi Gutenberg era l’Anticrist en persona.

Aquell dia pràcticament no hi havia ningú assegut als banquets de fusta que envoltaven unes taules llargues com l’ombra projectada pels esclamalls que penjaven davant del foc. Em vaig apropar a l’escalfor amb ganes de notar el pessigolleig a la punta dels dits i a les orelles. El vi aromàtic calent era deliciós, ho puc recordar com si encara hi fos. Sempre m’ha agradat el deix de la canyella, i aquella taberna, potser per reflectir la flaire del paper encara moll de tinta, era generosa amb les espècies. L’home que la regentava, petitó i fonedís, afirmava haver viatjat cap a l’orient, més enllà del Ganges, i haver-hi vist meravelles que, quan les descrivia a llibreters moderadament ebris, l’encerclaven amb una llunyana melangia i li humitejaven els ullets com els d’un nen que veu nevar per primera vegada.

Era aquell home a qui havia anat a trobar aquell dia en aquella taberna fosca però agradable com el tacte del vellut. Aquell homenet tenia una història per explicar-me i jo estava disposat a pagar totes les monedes d’or que portava al sarró per sentir-la. Era una història que ell havia sentit de llavis d’un savi d’orient, d’un immortal, i que només explicava un cop l’any, durant aquells dies en què el gel de les basses encara s’esqueixava sota el sol del migdia, una mica abans del solstici.

La canyella em recordava, aquells dies, el color d’uns cabells. Leipzig, a la nit, es tenyia del vermell dringadís de les torxes i del silenci dens de l’hivern que s’acostava.

Inversions

El Manel és un home de quaranta-set anys, treballador d’una sucursal bancària, petit però molt primet i de parla fluïda i elegant i amb una característica molt peculiar que tothom coneix. El Manel parla al revés.

Les frases les construeix totes justament a la inversa del que les normes gramaticals aconsellen i, fins i tot en alguns casos, imposen. Les paraules les enuncia perfectament però l’ordre en què col·loca les paraules per tal d’edificar sentències és just el contrari de l’ordre normal. Així, per exemple, diu:

“Dia bon, avui estàs com?”

o també:

“Content ben llevat m’he matí aquest.”

Aquesta estranya idiosincràsia del Manel és apreciada pels seus amics i coneguts i sovint se’n fan un bon tip de riure, no pas a la seva esquena, sinó davant seu. El Manel també riu de valent i afirma que “pocavergonyes uns sou”. Les persones que no el tenen tan tractat, però, es fan creus d’aquesta impossible manera d’enraonar. Els clients del banc mateix, per posar un cas, sempre que poden van a la caixa on es troba el Manel, només per a sentir-lo amb la seva especial cantarella. “Compte de número seu el plau us si digui’m”.

Val a dir que fa uns anys, quan començà a patir per primera vegada d’aquella inversió lingüística, anà al metge de la mútua. Aquest, en visitar-lo, el va remetre a un logopeda i, després, a un otorinolaringòleg i, encara més tard, a un neuròleg. Les proves que li feren donaren sempre i en tot moment els resultats esperats. El Manel no tenia cap anomalia de tipus fisiològic ni anatòmic que li provoqués la seva síndrome. Els escàners i Tacs no demostraren cap lesió ni cap alteració patològica. Els millors especialistes (el Manel fins i tot va viatjar fins Amèrica) no trobaren cap solució. Havia de ser, deien tots, una condició de tipus psicològica.

El Manel es dedicà, llavors, a recórrer psicòlegs i psiquiatres. El feien estirar en butaques reclinables en grau de comoditat creixent i li demanaven que els expliqués la seva infantesa i els seus somnis. De somnis no els en podia explicar gaires ja que no solia recordar-los i la seva infantesa havia estat tan estèril i rutinària que no suposava cap font d’inspiració ni pels seguidors de Freud ni pels de Jung. Finalment el donaren per inútil i li receptaren teràpia de parla.

Durant nou setmanes el Manel aprengué a parlar correctament. Algunes vegades en solitari, però generalment en grups de cinc o deu persones, el Manel assistia dia si dia no a una sessió de teràpia de parla, en un estudi situat al centre mateix de la ciutat. Allà li ensenyaren a construir mentalment les frases al revés per poder-les dir, després, al dret. Allà discutí de política, ciència i religió amb els seus contertulians i amb la logopeda. Allà, també, va conèixer la que seria la seva futura muller, la Sílvia.

Malgrat la teràpia, quan dos anys i mig més tard es casà, a la pregunta del capellà respongué amb un “vull si”, resposta que hauria donat una connotació de caire condicional si no fos pel fet que el capellà ja estava avisat. I és que el Manel ja tornava a parlar al revés. Les nou setmanes de teràpia havien servit per a què enraonés adequadament durant, exactament, nou setmanes.

Ara, als pocs mesos de casar-se, el Manel celebra el seu aniversari. Al pastís, una preciosa obra mestra de nata i xocolata encarregada per la Sílvia a la pastisseria de la cantonada, hi ha tantes espelmes com anys fa el Manel. Després d’apagar-les les compta, a mesura que les va arrancant de la superfície del pastís, abans de llepar-ne la base. En acabat de comptar-les, el Manel es gira cap a la Sílvia i somriu amb complicitat. Quaranta-sis espelmes per a quaranta-sis anys. La Sílvia també somriu i, fent-li un petó ben gros, li diu a cau d’orella “estimat felicitats moltes”.

Ἀποκάλυψις

I quan es trencà el setè segell el cel s’aturà durant una estona i tot es feu quiet. I llavors Déu donà una trompeta a cada àngel, fins que tots set en tingueren una i no hi hagué més enveja ni rancúnia a la cort celestial. I Déu s’assegué, per veure-ho tot molt bé, i el primer àngel feu sonar la trompeta, i tot de foc i de pedra i de sang va caure sobre la Terra, cremant una tercera part de la seva superfície en una gran flamarada. I, quan la tocà el segon àngel, un meteorit s’enfonsà dins el mar, però l’anomenaren muntanya de foc ja que la paraula meteorit encara no s’havia inventat, i una tercera part dels oceans es tornen sang, una tercera part dels peixos mai serviren per sushi i una tercera part dels vaixells foren destruïts. Amb la tercera trompeta una estrella caigué a una tercera part de les fonts i dels rius, tornant-los verí i repartint la pesta a qualsevol que begués de les seves aigües. I el quart àngel tocà la quarta trompeta, ja que el tercer ja havia tocat la seva i l’ordre era molt estricte, i s’enfosquí una tercera part del sol, la lluna i les estrelles, deixant una tercera part del món a la penombra. I després d’aquestes desgràcies un àngel avisà tothom que l’escoltés que el final de la festa seria encara molt més espectacular, i tothom se’l cregué ja que qui l’organitzava podia fer i desfer amb una sola paraula. I, llavors, el cinquè àngel, que estava frisós per sortir a l’escenari, tocà la trompeta, i s’obrí l’abisme, i vomità insectes de tot tipus, molts ortòpters, que s’enfilaren pel camal dels pantalons de tots aquells que no portaven el segell de Déu als seus fronts, turmentant-los durant llargues temporades. I quan tot això s’acabà, el sisè àngel feu sonar la seva trompeta amb una melodia tan estrident que alliberà els quatre àngels que estaven presoners a l’Èufrates, i amb ells un exèrcit de 200 milions de genets capaç d’executar una tercera part de la humanitat. Però el setè àngel, amb la trompeta més lluent de tot l’estol de querubins i de serafins, contemplava tota aquella matança i plorava i s’eixugava les llàgrimes amb el faldó de la túnica blau cel que portava per tapar-se les vergonyes. I quan Déu li demanà de tocar la trompeta no tingué forces per fer-ho, i la llançà més enllà de les estrelles perennes, més enllà de la corba de l’espai i el temps. I Déu s’enfadà molt i li digué que ja no era fill seu, i que li retirava el privilegi de volar, i la túnica blau cel, i els cabells rinxolats. I l’àngel se’l mirà amb molta por i li demanà clemència i s’esgarrifà quan veié que Déu tenia una immensa sala curulla de setens àngels, tots amb la mateixa trompeta lluent com una cistella plena de pedres precioses. I l’àngel caigué, ja que ara no tenia ales per volar, i mentre queia sentí la setena trompeta, i era un so preciós, un so de destrucció total i absoluta, de caos, de venjança, de mort, de desesperança. I quan hagué caigut es donà un cop molt fort al cap i li sortiren unes banyes i s’adonà que, si bé tot s’havia acabat, tot plegat només feia que tornar a començar.