Sal (o la bogeria del mar)

La sal s’incrusta als angles de la quadrícula amb la que la reixa de ferro colat retalla la negror del pou que s’obre sota els meus peus. El rectangle de la reixa es multiplica en rectangles més petits, continguts en el gran, de forma que és més l’espai buit que no pas els filaments entrellaçats de ferro el que defineix l’estructura metàl·lica d’aquella superfície. El mar em queda a la dreta, un parell de carrers més avall. També em queda just sota els peus. L’aigua es filtra per sota dels cellers, tenyeix de verdet les parets dels pàrkings i s’acumula, llefiscosa i plena de brutícia, al fons d’aquest pou.

M’ajupo i em cargolo fins a posar la cara a l’alçada de la reixa. No puc resistir-me a les incrustacions de sal, hi he de passar la llengua, encara que em talli i em faci mal i em surtin panses als llavis. La cacofonia de la gran ciutat desapareix quan la sal es desfà a la saliva, com durant segles havia romàs desfeta a l’aigua del mar. Noto el regust d’un petit crustaci, closca calcària tornassolada a l’arena blanca on s’asseca, però potser són imaginacions meves.

Tanco els ulls, em converteixo en una partícula en suspensió a l’infinit de l’oceà, em sembla caure a través d’aquell quadriculat de ferro, empassar-me a través de la seva geometria euclidiana fins a esdevenir un tot i un no res amb l’obscuritat aquàtica. Quan els obro veig que s’ha format una rotllana de gent al meu voltant. Alguns em miren de forma indiferent, potser encuriosida. Altres no poden amagar el seu neguit, fins i tot el seu fàstic, la seva llàstima. Un home que podria ser avi, ben vestit, amb una corbata llampant i uns mocassins cars, prostrat cap cot sobre una reixa bruta, la pols marcant-li rectangles als genolls, llepant, amb els ulls tancats, la porqueria enganxada al ferro. No sóc una imatge gaire engrescadora, ho reconec.

Una dona se m’acosta i em vol alçar del terra, agafant-me pel colze. La rebutjo amb una estrebada. No estic disposat a aixecar-me, em cal notar el mar a la boca, la sal com si fossin llàgrimes trencant la pell fina de la galta en un rierol nocturn i silenciós.

Aviat perdo interès i la gent comença a moure’s. Alguns encara s’aturen, altres passen mirant de reüll, com si els fes por de fixar els ulls a la bogeria, com si pensessin que poden encomanar-se’n. Es fa vespre i ve la policia a buscar-me. Un veí els deu haver trucat. Aquella nit em tancaran a una cel·la humida, em donaran una manta i em prendran la corbata i els cordons de les sabates. Ja ho han fet moltes vegades, hi estic acostumat. És el petit preu que he de pagar.

Fum

Les fulles de noguer, amples i molsudes, lleugerament humides, desprenen un fum blanquíssim, d’una agradable dolçor afruitada. L’home, forquillant fulles cap el foc, sovint segueix una glopada de fum amb els ulls, veu com desapareix, mesclant-s’hi, dins la broma baixa que tot el dia ha cobert de gris i de blanc aquell cel de tardor, una broma tan espessa que sembla com si tots els estels hagin decidit d’espolsar l’estora el mateix dia.

Prop de l’home juga un nen, possiblement el seu fill, embolicat amb un anorac blau marí, cabell rosset despuntant dins la caputxa, ben lligada sota la barbeta amb doble llaçada. Juga amb un gos, de pèl curt, negre com la nit, d’ull tranquil i intel·ligent, gairebé més alt que el nen. Proba d’estirar-lo cap el foc, agafant-lo per les potes de davant, que no tingui fred, pobra bèstia, però, és clar, l’animal té por de les flames i d’aquell fum tan blanc i clava les urpes del darrera al terra de l’hort, s’ajup tot ell fins que pràcticament està assegut, desafiant el nen amb una rialla de llengua completament rosa i d’ullals temibles, fent-li veure que d’allà no hi ha qui el mogui, per moltes ganes que tingui aquell menut de l’anorac blau d’atansar-lo a l’escalfor minsa del foc de fulles de noguer.

La tarda es fa nit molt aviat a aquesta època de l’any, i les fulles, cremant-se a pedaços, a gleves, dibuixen perfils de vermell lluentíssim, talls transversals de múltiples capes de fulla que, quan bufa una mica de vent, sembla que respirin amb la pausada cadència d’un organisme viu, d’un òrgan de la terra mateixa. L’home remou una mica la brasa i es grata el cap, sota la gorra.

El nen i el gos juguen una mica més enllà ara. El nen li llença una pilota groga de plàstic, mig desinflada, i el gos la va a buscar i li retorna cada vegada, si bé en algunes ocasions el nen li ha de prendre de dins dels ullals, de tan fort com la prem el gos amb la boca. D’una queixalada li podria arrancar un braç, però això no ho farà mai, abans sortiria per sota la reixa per perdre’s al bosc per sempre més. Les mans del nen són llefiscoses de la saliva del gos, però ni se’n dóna compte, delerós com està per llençar-li la pilota cada vegada més lluny.

Més tard el gos s’ajaurà als peus del nen, mentre sopa i mira els dibuixos a la tele. S’adormirà amb la pilota groga entre les potes del davant, a tocar del morro. L’home desarà la forquilla al cobert, farà una cigarreta abans d’entrar a casa, rumiarà que li cal acostar-se al poble, abans no tanquin les botigues, a comprar una ampolla d’oli i una bossa de taronges. També agafarà uns quants crostons de pa pel gos i algunes gormanderies pel nen, si hi pensa.

Antull

Llenço totes les paraules a terra i la trencadissa de vocals i de consonants fa ressonar els armaris de cuina, pots i cassoles frissosos d’estavellar-se a les rajoles, plats i copes xerricant per solidaritat en un esbart de ceràmica i de cristall que no desitja res més que esmicolar-se de forma tan precisa que encara d’aquí a molts anys n’apareguin petits fragments sota la nevera. Hi passo l’escombra, i després la pala de plàstic blau. Em disposo a abocar-les al cubell de les escombraries però, al darrer moment, obro la finestra i espolso la pala cap enfora, cap el buit. El vent s’enduu combinacions de fonètica impossible, paraules que encara no han nascut, que potser significaran un aparell electrònic, o una tècnica quirúrgica, o una nova espècie d’insecte. Veig com les esses s’entortolliguen al cable blanc de l’antena del televisor del veí de sota, que penja a la façana, com les emes enceten un vol erràtic que les porta a impactar contra els vidres de l’hospital que hi ha davant. Les vocals pesen més, i cauen verticalment cap el carrer, arrosseguen algunes consonants, s’esqueixen als parabrises dels cotxes aparcats, rodolen per la vorera i, algunes, espeteguen sota els peus dels vianants. Un home m’ha vist com llençava alguna cosa finestra avall i s’aparta cap a la vorera contrària, creuant el carrer sense vigilar els cotxes, espiant-me amb mala cara. Tinc el temps just per veure com un parell de vocals i tres consonants es fan fonedisses dins la butxaca de la seva camisa. Confio que sàpiga aprofitar-les molt millor que no pas jo.

Tresor

Primer són dues-centes passes cap endavant, fins a l’arbre vell. Després són trenta-dues cap a l’esquerra, seguint la línea imaginària que enllaçaria l’arbre i la cúpula de vidre del palauet que hi ha més enllà del llac, però sense que et mullis els peus. Si arribes a l’aigua i encara comptes passes és que les fas massa llargues. És millor que giris cua, tornis a l’arbre, i comencis de nou.

No esperis trobar-te una X pintada al terra, quan siguis al lloc adient, ni un roc amb una forma insistent, cobert d’inscripcions curosament camuflades sota anys de creixement vegetal de líquens i molsa. No confiïs que el primer raig de llum que travessi la cúpula de vidre la matinada del solstici d’hivern dibuixi un encenall de colors a les fulles tornassolades dels plataners i dels pollancres. No esperis res de tot això. No esperis res però espera-ho tot.

D’alguna manera notaràs que has encertat el lloc exacte, com si l’atzar solidifiqués la seva estrafolària existència i planés sobre teu en un semicercle d’ales esteses, com si totes i cadascuna de les petites i insignificants decisions que has pres durant la teva vida no fossin més que les molletes de pa que t’han guiat pels viaranys del temps fins arribar a l’indret precís, al moment idoni. Quan hi siguis ho sabràs, no en tindràs cap dubte, els teus peus s’endinsaran a la terra com les arrels dels arbres centenaris que ens han vist néixer i que ens veuran morir.

Queda’t quieta, llavors, no et moguis. Tanca els ulls i no gosis gairebé ni respirar. Deixa’t endur pels corrents del temps, nota com flueixen a través teu, el cos transparent com l’aigua del llac, lluminós com les infinites reflexions a la cúpula de vidre del palauet. Queda’t quieta i obre les mans, frega el vent amb els palmells, encisa’t amb els remolins que forma l’aire entre els dits, amb l’olor de mil somriures inventats.

Queda’t quieta. Queda’t ben quieta i no et moguis. Queda’t quieta i espera.

La cúpula del temps

El cel sembla un tirabuixó de corbs, ales esbandint les llargues columnes de fum negre que s’enfila des del terra glaçat. El fang d’ahir al migdia, aglevat de sang, forma curioses figures geomètriques on s’arrapen les aus que, amb cridòria de plaer, fan torns per picar la carn exposada dels homes morts. Algú s’ha distret, durant la nit, a clavar dotzenes dels cascs lluents de la legió a la llança d’un hoplita, i a plantar-la, com una estela, al punt més alt d’aquell prat on, a la primavera, solien néixer roelles vermelles, oracles del que havia de venir.

Els tancs enemics són fora de l’abast dels seus tristos coets però, malgrat tot, els enginyers continuen calculant trajectòries i donant ordres precises sobre angles de foc a la seva artilleria. La majoria dels explosius cauen, erms, sobre les quatre cabanes de fusta i palla que separen, com una trinxera natural, la posició de l’enemic de la seva. Alguns, però, esclaten sobre aquells habitacles, reflectint metralla a les cares i als cossos d’aquells que ja no tenen on amagar-se.

El pols electromagnètic ha fregit la xarxa de portals amb la potència de mil sols. Naus lluents s’encenen en silenci i precipiten a òrbites menors fins a esmicolar-se a l’entrada atmosfèrica. No totes porten tripulació exclusivament AI. El núvol de fragments metàl·lics i orgànics dibuixa un anell viu al voltant del planeta, com si volgués proposar-li matrimoni. La distorsió d’espaitemps difumina els colors en un efecte Doppler impossible, l’aurora boreal més preciosa mai enregistrada.

Són prop del rierol, collint maduixes i mores. Els més petits juguen dins l’aigua que els arriba fins als genolls, si bé alguns gosen capbussar-se al toll de sota la roca alta i perseguir peixos fonedissos com la llum d’aquella tarda d’estiu. Les pedres cauen del cel a dotzenes, trenquen ossos i vides en un instant. Els esgarips procedents del bosc impliquen captura i derrota abans no comenci la fugida. Quan tot s’acaba, molt més tard, encara queden moltes maduixes per collir.

Invisible, camino entre els vius i els morts, em costa, a vegades, diferenciar els uns dels altres. No sóc ni àngel ni dimoni, el blanc i negre no dibuixa els perfils de l’eternitat. No recullo els caiguts, ho he fet massa vegades per saber que, després d’unes poques passes vacil·lants, tots tornen a caure. L’herba cremada em fa pessigolles a les cames, hi pinta arcs argentats com la cúpula del temps.

La Fi del Món

A la fi del món hi ha unes muntanyes tan altes que, quan surt el sol, els seus cims nevats semblen estels penjats del cel. A la fi del món l’aigua només es gela si fa fred, la neu sempre cau en silenci, el vent bufa cap amunt les ales dels ocells. A la fi del món als diccionaris no existeix la paraula guerra, ni fam, ni tristesa, ni mort. De fet, a la fi del món no els cal cap diccionari ja que els homes i les dones coneixen totes les paraules necessàries per dir-se “t’estimo”.

No hi ha trens, ni autobusos, ni avions, que viatgin fins la fi del món. No existeix cap mapa de carreteres que hi porti, cap brúixola que magnetitzi el seu nord, cap sextant enfilat de lents i prismes que dirigeixi la mirada del qui el cerca. Els caminants que marxen cap a l’est, un peu darrera l’altre, tornen per l’oest, passats molts anys, més savis i més cansats però sense haver arribat a la fi del món.

A la fi del món tot s’acaba i tot torna a començar. Hi ha una espècie de granotes que canta colors enlloc de sons, un tipus de girafa, de coll llarguíssim, que sempre diu la veritat però que només respon una pregunta cada vegada, un homenet, molt vell, que seu a la porta de casa seva i saluda amb el barret el pas del temps, una parella de gatets acabats de néixer que, cada vegada que miolen, afegeixen un element a la taula periòdica.

La fi del món és molt lluny d’aquí, ningú que hi hagi estat ha tornat per explicar-ho. Però tanqueu els ulls, deixeu que la claror del sol us acaroni les parpelles, que el so fresc de mitja tarda entri per la finestra, que les mans us tremolin de felicitat. Estic segur que, si ho intenteu, podeu imaginar-vos la fi del món. I, si us l’imagineu, qui us impedeix d’anar-hi?

Sabates vermelles

Al carrer hi ha una noia que fa petons als homes que li passen pel costat, però només si porten les mans a les butxaques de l’americana, les espatlles una mica arronsades, una mica cargolats de fred, i els ulls tristos, mirant cap els peus. La veig des del balcó, entre la porta de la pastisseria i la reixa metàl·lica de la joieria, tancada des de fa anys. La llum del capvespre dibuixa impossibles reflexos daurats al seu cabell negre, s’escampa per les seves mans de dits finíssims, perfila llavis prims, amorosits. Du un abric fosc que li arriba fins a sobre genoll, mitges negres, sabates de xarol vermell com els llavis. No li veig els ulls, però asseguraria que són blaus, o potser verds, amb unes pupil·les bellugadisses, flames de claror infinita. Quan fa un petó, s’enfila de puntetes, tanca els ulls, i les pestanyes, llarguíssimes, gairebé acaronen la galta de l’home, preciosos pinzells que, com si els brandís un arqueòleg, desfan la brutícia, la sorra, la tristesa, i alliberen aquella peça de ceràmica plena de filigranes que fa tant de temps que espera, pacient, sota terra. Tots els homes, després, continuen caminant amb les mans a les butxaques de l’americana, però potser porten les espatlles una mica menys corbades, potser miren el cel amb ulls espurnejants.

Tinc ganes de posar-me l’americana i baixar al carrer, abans no se’n vagi. Passar-li pel davant, amb les mans entaforades a les butxaques, el cor saltant dins el pit, la mirada perseguint els junts de les lloses. Seria descobert? Em faria un petó? Li podria entreveure el ulls blaus, o verds, i les pupil·les d’ànima feliç?

La puc imaginar, cada tarda a un carrer diferent, a una plaça diferent, amb el seu vestit negre i les seves sabates de xarol vermell, escombrant tristeses i germinant il·lusions. Dreta a casa seva, abans de sortir, davant del mirall, cordant-se els botons de l’abric, comprovant, una altra vegada, que ells llavis estiguin ben perfilats, que no hi hagi gens de pols a les sabates. Al portal de casa, escorcollant la bústia, de puntetes, a la cerca d’aquella carta d’amor que sap que mai no arribarà.

El cel es tenyeix de nit, la llum de la ciutat impregna l’aire i foragita els estels. Des del balcó veig com la noia marxa, caminant a poc a poc, amb les espatlles una mica enfonsades, les mans a les butxaques de l’abric, com si carregués totes les tristeses que ha bescanviat per petons aquella mateixa tarda. Si baixés corrent l’escala encara potser la podria atrapar.

Em quedo quiet, amb el nas a tocar de la finestra. L’alè forma una pel·lícula semitransparent al vidre, entrebanca els colors en una escala de grisos. Abans no es perdi a la llunyania, segueixo amb la punta del dit la silueta de la noia a l’alè condensada al vidre fred. Igual que la noia, la seva forma, al vidre, s’evapora en un núvol de minúsculs cristalls, invisibles, eteris. La nit esdevé densa com la xocolata negra, gairebé costa de respirar. Si la noia em veiés, ara, de ben segur em regalaria un petó i em faria pessigolles a les galtes amb les pestanyes. No és fins que sento tocar les campanes de la catedral que m’adono que, aquella, és la nit de Nadal.

Teulades

La flor es panseix com una llumeta molt tènue, un ble tan fonedís que la flama ja és més blava que groga. Al cul de l’ampolla de licor de cirera només romanen un parell de dits d’alcohol, suficients per fer plorar els ulls, si me’ls bec d’una glopada, sense respirar. La nevera és més buida que la reflexió que m’ofereix el vidre verd i convex de l’ampolla. Al carrer, les poques bicicletes que hi ha tenen les rodes aixafades, com si les haguessin llençat des del terrat, les barnilles, trencades, apunten els seus dits metàl·lics en totes direccions, burxen l’espai com si fossin tristos paraigües sense tela. La vida és com l’alumini d’una finestra, agrest, precís, angular, disposat a tot per mantenir la intempèrie fora. Si el toco, amb la punta del dit, comprovo que està glaçat, que hi deixo una empremta dactilar semitransparent, una alè d’escalfor que, com els anys, es va fonent a poc a poc en la fredor fins a desaparèixer completament dins la superfície lluent de l’alumini. Per sobre les teulades, el sol s’arrossega, esbiaixat.

Cal·ligrafia

Si fos pinzell, pintaria negres línies al cel, li dibuixaria un enreixat per on només poguessin respirar la lluna i les estrelles. Si fos cel, esperaria el sol amb la llum de la tauleta de nit encesa, li llençaria una sabatilla quan entrés de puntetes, a la matinada, ebri de giragonses. Si fos nit, m’estaria ben quieta, com qui vol passar sense ser vista, i observaria, només observaria, com el blanc i el negre poden formar tots els colors. Si fos color, em trencaria a bocins a cada gota d’aigua, a cada floc de neu, a cada granet del polsim lluent d’una ala de papallona. Si fos papallona, pintaria d’espurnes grogues el cel, volaria fins l’horitzó i, allà, abans no es fes fosc, m’ofegaria dins el vermell de la posta de sol.

Pomes

Engrapades, surten a passejar sota el sol lluent de tardor, arrossegant una mica els peus per enlairar petits núvols de fulles mortes. El fred els gela la punta dels dits, el nas, les orelles, i aviat frisen per tornar a casa, per estirar-se dins el forn i caramel·litzar, en els seus llavis, un petó, d’encís, vermell i groc. Dins el cor, però, neix una llavor negra.