Estel

Era una noia tan bonica que, des de què havia complert els setze anys, mai més havia hagut de pagar cap consumició als bars, restaurants i discoteques on anava, acompanyada d’unes amigues que, pel sol fet de veure’s il·luminades per aquella llum tan brillant, estaven destinades a romandre a la foscor de l’oblit, el desinterès i la invisibilitat. Només entrava a un local que tots els ulls es giraven a mirar-la, com si hagués entrat un àngel amb ombra de dimoni, com si la vida de cadascuna d’aquelles persones hagués estat nit fins aquell moment en el que, de forma inesperada, la primera albada de la humanitat hagués acabat de despuntar, tenyint-ho tot de color. Era asseure’s a la barra que multitud d’homes i de dones s’acostaven a ella, amb els ulls temorosos, com si caminessin per sobre la neu però no volguessin deixar cap empremta, i la convidaven a prendre els beures més sofisticats d’aquell establiment, a consumir els plats més exquisits d’aquell restaurant, a viatjar amb ells o amb elles fins la fi del món, despeses pagades, amb la única condició de què ells o elles poguessin estar amb ella, mirar-la, beure de la seva infinita bellesa. Mai li proposaven res més. Fer-ho hauria estat com agafar la flor més preciosa del jardí i arrencar-la per posar-la dins d’un gerro amb aigua freda i una aspirina.

Les seves amigues, abans de pansir-se de tanta llum, una a una, discretament, anaren buscant la seva vida, anaren sortint de l’ombra d’aquella inabastable claror per créixer a recer de sols més tímids i menys enlluernadors. Als trenta-cinc anys, aquella noia tan bonica encara era verge, encara conservava aquell posat d’àngel i de dimoni, encara feia sospirar d’amor impossible qualsevol dona o home que gosava mirar-la, encara vivia amb els pares ja que, de tan bonica com era, mai cap professor no havia tingut valor per dir-li que el seu talent artístic era notablement limitat i que, per tant, dedicar tots els seus esforços a desenvolupar una carrera literària, com ella pretenia fer, possiblement resultarien poc profitosos.

Als cinquanta-set anys hagué de pagar el seu primer gintònic a la discoteca on solia anar cada divendres i cada dissabte i on, cada vegada amb més freqüència, els homes i les dones deixaven de mirar-la després d’uns instants inicials governats més per la curiositat que no pel desig o la melangia amorosa. Aquell mateix any, abans de festes, s’adonà que molt sovint era ella la que iniciava el contacte visual, la que buscava la mirada d’aquells homes i aquelles dones que, amb la seva creixent indiferència, l’estaven començant a desaprendre. Dreta davant del mirall, a casa seva, sola, nua, no entenia per què aquell cos que cada dia havia estudiat fins el darrer detall, que cada dia l’havia enamorada a ella mateixa fins a fer-la estremir de joia, ara semblava voler transparentar la llum de la finestra, com si el mateix blau del cel s’introduís per entre els seus omòplats per tenyir-li els pits, el coll i les galtes, per difuminar el seu contorn en una imprecisió, gairebé etèria, gairebé inapreciable, però constant com un rosec somort a la panxa.

Els vuitanta-tres anys els celebrà estirada en una platja d’arena negra, un combinat caríssim a la mà, els darrers estalvis dels seus pares transferits al compte corrent especificat pel propietari de l’apartament de fusta, a tocar del mar, on l’encarregat de manteniment havia despenjat tots els miralls aquell mateix matí, just abans de la seva arribada. El vidre convex de la copa, el verd del combinat, reflectien uns ulls plens de por, uns llavis prims fràgilment dibuixats per un somriure amarg. Més enllà, a la platja, uns nens jugaven amb un estel de colors, el feien enfilar pel cel, corrent i estirant-lo amb un cordill del que penjaven retalls de paper que, amb el vent, xiulaven de frisança. Els nens reien i el mar els besava els peus, un bes d’un amant imaginari que ella mai havia fruït. L’estel semblava un ocell immens, una au majestuosa que travessava el cel de banda a banda i que, algunes vegades, si el vent bufava fort, gairebé es perdia de vista a la claror daurada del migdia. El combinat, massa dolç, estenia una llum verda, líquida, que traspuava els seus dits fins i agradables, molt ben cuidats.

Aquell vespre, abans de sopar, una nena de poc més de cinc anys trucà a la porta del seu apartament. Portava un estel als braços, molt més petit i senzill que el que havien fet volar tota la tarda aquells nens riallers. Era un estel molt fràgil, com els ulls de la nena, d’un verd que li recordava el combinat, líquids, dolços. Sense dir-li res, amb una mirada profunda d’extrema saviesa, com la que només pot tenir un nen de cinc anys, li donà l’estel i marxà corrents. Sentí com parlava amb els altres nens, que l’esperaven amagats darrera uns arbres. Sentí com reien de pura felicitat.

Fou l’encarregat de manteniment qui la trobà, morta, estirada al llit, passats dos dies. Li costà de veure-la, ja que la seva pell era pràcticament transparent, però quan finalment la descobrí, dins d’una llambregada de llum, veié que premia fortament un petit estel entre els seus braços i que a la seva cara, la d’un àngel o potser un dimoni, hi duia el somriure més encisador que mai havia vist, com un bagul ple d’or i pedres precioses, com si la mateixa mort, en endur-se-la, li hagués xiuxiuejat, a cau d’orella, que l’estimava.

Flors als ulls

Tinc flors als ulls. Potser per això tinc sempre tanta son, tantes ganes d'aclucar-los i veure només els pètals vermells i grocs i blaus. Quan dormo sempre somio amb flors, amb jardins immensos on tot és colors, on tot és rosada, on abans que surti el sol, al matí, tot és silenci i olor de verd. Tinc flors als ulls. Potser per això tinc sempre tanta por de mirar-te, d'enlluernar-me a la teva escalfor i de marcir-me. Quan dormo sempre somio amb flors i, algunes vegades, amb tu. Si et faig un petó, en somnis, et veig flors, als ulls.

Albergínies

Sota la filera d’albergínies, a l’hort, corre un petit rierol que, quan la nit és freda, trenca silenciosament la seva aigua en breus cristalls que s’adhereixen als branquillons secs i als records. Les albergínies, d’un negre lluent, vellutat, oscil·len com un pèndol, delimiten a passos curts la fluïdesa del temps.

Algunes tiges, verdes i elàstiques, formen els arcs de ponts impossibles sobre el rierol. A l’extrem d’aquests ponts, les albergínies, amb el seu moviment, imprimeixen perfectes semiesferes a la terra humida, clots que, quan superen una profunditat crítica, comencen a omplir-se d’aigua, engendrant llacs minúsculs on l’aigua pot descansar abans de seguir el seu curs. És un repòs sobtat, però, donat que els culs molls de les albergínies continuen impactant a l’aigua, al centre perfecte del cràter, i perfilen tsunamis circulars de gran bellesa.

Una barqueta de veles amples navega per aquell rierol. Homes amb camisa blanca i barret seuen a coberta, conversen amb dones de mirada intensa. Altres recolzen els braços a la barana, fumen pausadament, contemplen la vegetació de la riba, saluden amb el barret els nens que es gronxen, penjats als cistells que envolten, com una corona, algunes albergínies. Des de la barqueta poden sentir-se les rialles dels nens, intensificades quan els més agosarats, jugant amb les cordes, es deixen anar per la paret de la seva albergínia la distància justa com per mullar-se els peus i esquitxar-se la roba cada vegada que l’albergínia repica a la superfície de l’aigua.

El sol és intens, i els homes s’arremanguen les mànigues de la camisa. Algunes dones porten ombrel·les blanques, amb bonics estampats plens de flors. El vent omple les veles, però la barqueta es mou molt lentament, sembla que passi una eternitat entre un pont i un altre, l’ombra de les tiges, creuant de proa a popa, persegueix els passos dels cambrers que, ara i adés, ofereixen còctels i copes de cava als passatgers.

Enfilades a la corba vermella dels tomàquets, grups de noies descalces ballen, agafades de la mà, en rotllanes acuradament concèntriques. Els cal molt equilibri per seguir el ritme complicat de la música. La seva cara és il·luminada de somriures.

·_ Blau Nit _·

La nit clava un tascó de fusta entre les costelles de blau, esberlant la tarda en petites arestes de cel per les que, lentament, una mica a contracor, traspua la llum freda dels primers estels

Sal (o la bogeria del mar)

La sal s’incrusta als angles de la quadrícula amb la que la reixa de ferro colat retalla la negror del pou que s’obre sota els meus peus. El rectangle de la reixa es multiplica en rectangles més petits, continguts en el gran, de forma que és més l’espai buit que no pas els filaments entrellaçats de ferro el que defineix l’estructura metàl·lica d’aquella superfície. El mar em queda a la dreta, un parell de carrers més avall. També em queda just sota els peus. L’aigua es filtra per sota dels cellers, tenyeix de verdet les parets dels pàrkings i s’acumula, llefiscosa i plena de brutícia, al fons d’aquest pou.

M’ajupo i em cargolo fins a posar la cara a l’alçada de la reixa. No puc resistir-me a les incrustacions de sal, hi he de passar la llengua, encara que em talli i em faci mal i em surtin panses als llavis. La cacofonia de la gran ciutat desapareix quan la sal es desfà a la saliva, com durant segles havia romàs desfeta a l’aigua del mar. Noto el regust d’un petit crustaci, closca calcària tornassolada a l’arena blanca on s’asseca, però potser són imaginacions meves.

Tanco els ulls, em converteixo en una partícula en suspensió a l’infinit de l’oceà, em sembla caure a través d’aquell quadriculat de ferro, empassar-me a través de la seva geometria euclidiana fins a esdevenir un tot i un no res amb l’obscuritat aquàtica. Quan els obro veig que s’ha format una rotllana de gent al meu voltant. Alguns em miren de forma indiferent, potser encuriosida. Altres no poden amagar el seu neguit, fins i tot el seu fàstic, la seva llàstima. Un home que podria ser avi, ben vestit, amb una corbata llampant i uns mocassins cars, prostrat cap cot sobre una reixa bruta, la pols marcant-li rectangles als genolls, llepant, amb els ulls tancats, la porqueria enganxada al ferro. No sóc una imatge gaire engrescadora, ho reconec.

Una dona se m’acosta i em vol alçar del terra, agafant-me pel colze. La rebutjo amb una estrebada. No estic disposat a aixecar-me, em cal notar el mar a la boca, la sal com si fossin llàgrimes trencant la pell fina de la galta en un rierol nocturn i silenciós.

Aviat perdo interès i la gent comença a moure’s. Alguns encara s’aturen, altres passen mirant de reüll, com si els fes por de fixar els ulls a la bogeria, com si pensessin que poden encomanar-se’n. Es fa vespre i ve la policia a buscar-me. Un veí els deu haver trucat. Aquella nit em tancaran a una cel·la humida, em donaran una manta i em prendran la corbata i els cordons de les sabates. Ja ho han fet moltes vegades, hi estic acostumat. És el petit preu que he de pagar.

Fum

Les fulles de noguer, amples i molsudes, lleugerament humides, desprenen un fum blanquíssim, d’una agradable dolçor afruitada. L’home, forquillant fulles cap el foc, sovint segueix una glopada de fum amb els ulls, veu com desapareix, mesclant-s’hi, dins la broma baixa que tot el dia ha cobert de gris i de blanc aquell cel de tardor, una broma tan espessa que sembla com si tots els estels hagin decidit d’espolsar l’estora el mateix dia.

Prop de l’home juga un nen, possiblement el seu fill, embolicat amb un anorac blau marí, cabell rosset despuntant dins la caputxa, ben lligada sota la barbeta amb doble llaçada. Juga amb un gos, de pèl curt, negre com la nit, d’ull tranquil i intel·ligent, gairebé més alt que el nen. Proba d’estirar-lo cap el foc, agafant-lo per les potes de davant, que no tingui fred, pobra bèstia, però, és clar, l’animal té por de les flames i d’aquell fum tan blanc i clava les urpes del darrera al terra de l’hort, s’ajup tot ell fins que pràcticament està assegut, desafiant el nen amb una rialla de llengua completament rosa i d’ullals temibles, fent-li veure que d’allà no hi ha qui el mogui, per moltes ganes que tingui aquell menut de l’anorac blau d’atansar-lo a l’escalfor minsa del foc de fulles de noguer.

La tarda es fa nit molt aviat a aquesta època de l’any, i les fulles, cremant-se a pedaços, a gleves, dibuixen perfils de vermell lluentíssim, talls transversals de múltiples capes de fulla que, quan bufa una mica de vent, sembla que respirin amb la pausada cadència d’un organisme viu, d’un òrgan de la terra mateixa. L’home remou una mica la brasa i es grata el cap, sota la gorra.

El nen i el gos juguen una mica més enllà ara. El nen li llença una pilota groga de plàstic, mig desinflada, i el gos la va a buscar i li retorna cada vegada, si bé en algunes ocasions el nen li ha de prendre de dins dels ullals, de tan fort com la prem el gos amb la boca. D’una queixalada li podria arrancar un braç, però això no ho farà mai, abans sortiria per sota la reixa per perdre’s al bosc per sempre més. Les mans del nen són llefiscoses de la saliva del gos, però ni se’n dóna compte, delerós com està per llençar-li la pilota cada vegada més lluny.

Més tard el gos s’ajaurà als peus del nen, mentre sopa i mira els dibuixos a la tele. S’adormirà amb la pilota groga entre les potes del davant, a tocar del morro. L’home desarà la forquilla al cobert, farà una cigarreta abans d’entrar a casa, rumiarà que li cal acostar-se al poble, abans no tanquin les botigues, a comprar una ampolla d’oli i una bossa de taronges. També agafarà uns quants crostons de pa pel gos i algunes gormanderies pel nen, si hi pensa.

Antull

Llenço totes les paraules a terra i la trencadissa de vocals i de consonants fa ressonar els armaris de cuina, pots i cassoles frissosos d’estavellar-se a les rajoles, plats i copes xerricant per solidaritat en un esbart de ceràmica i de cristall que no desitja res més que esmicolar-se de forma tan precisa que encara d’aquí a molts anys n’apareguin petits fragments sota la nevera. Hi passo l’escombra, i després la pala de plàstic blau. Em disposo a abocar-les al cubell de les escombraries però, al darrer moment, obro la finestra i espolso la pala cap enfora, cap el buit. El vent s’enduu combinacions de fonètica impossible, paraules que encara no han nascut, que potser significaran un aparell electrònic, o una tècnica quirúrgica, o una nova espècie d’insecte. Veig com les esses s’entortolliguen al cable blanc de l’antena del televisor del veí de sota, que penja a la façana, com les emes enceten un vol erràtic que les porta a impactar contra els vidres de l’hospital que hi ha davant. Les vocals pesen més, i cauen verticalment cap el carrer, arrosseguen algunes consonants, s’esqueixen als parabrises dels cotxes aparcats, rodolen per la vorera i, algunes, espeteguen sota els peus dels vianants. Un home m’ha vist com llençava alguna cosa finestra avall i s’aparta cap a la vorera contrària, creuant el carrer sense vigilar els cotxes, espiant-me amb mala cara. Tinc el temps just per veure com un parell de vocals i tres consonants es fan fonedisses dins la butxaca de la seva camisa. Confio que sàpiga aprofitar-les molt millor que no pas jo.

Tresor

Primer són dues-centes passes cap endavant, fins a l’arbre vell. Després són trenta-dues cap a l’esquerra, seguint la línea imaginària que enllaçaria l’arbre i la cúpula de vidre del palauet que hi ha més enllà del llac, però sense que et mullis els peus. Si arribes a l’aigua i encara comptes passes és que les fas massa llargues. És millor que giris cua, tornis a l’arbre, i comencis de nou.

No esperis trobar-te una X pintada al terra, quan siguis al lloc adient, ni un roc amb una forma insistent, cobert d’inscripcions curosament camuflades sota anys de creixement vegetal de líquens i molsa. No confiïs que el primer raig de llum que travessi la cúpula de vidre la matinada del solstici d’hivern dibuixi un encenall de colors a les fulles tornassolades dels plataners i dels pollancres. No esperis res de tot això. No esperis res però espera-ho tot.

D’alguna manera notaràs que has encertat el lloc exacte, com si l’atzar solidifiqués la seva estrafolària existència i planés sobre teu en un semicercle d’ales esteses, com si totes i cadascuna de les petites i insignificants decisions que has pres durant la teva vida no fossin més que les molletes de pa que t’han guiat pels viaranys del temps fins arribar a l’indret precís, al moment idoni. Quan hi siguis ho sabràs, no en tindràs cap dubte, els teus peus s’endinsaran a la terra com les arrels dels arbres centenaris que ens han vist néixer i que ens veuran morir.

Queda’t quieta, llavors, no et moguis. Tanca els ulls i no gosis gairebé ni respirar. Deixa’t endur pels corrents del temps, nota com flueixen a través teu, el cos transparent com l’aigua del llac, lluminós com les infinites reflexions a la cúpula de vidre del palauet. Queda’t quieta i obre les mans, frega el vent amb els palmells, encisa’t amb els remolins que forma l’aire entre els dits, amb l’olor de mil somriures inventats.

Queda’t quieta. Queda’t ben quieta i no et moguis. Queda’t quieta i espera.

La cúpula del temps

El cel sembla un tirabuixó de corbs, ales esbandint les llargues columnes de fum negre que s’enfila des del terra glaçat. El fang d’ahir al migdia, aglevat de sang, forma curioses figures geomètriques on s’arrapen les aus que, amb cridòria de plaer, fan torns per picar la carn exposada dels homes morts. Algú s’ha distret, durant la nit, a clavar dotzenes dels cascs lluents de la legió a la llança d’un hoplita, i a plantar-la, com una estela, al punt més alt d’aquell prat on, a la primavera, solien néixer roelles vermelles, oracles del que havia de venir.

Els tancs enemics són fora de l’abast dels seus tristos coets però, malgrat tot, els enginyers continuen calculant trajectòries i donant ordres precises sobre angles de foc a la seva artilleria. La majoria dels explosius cauen, erms, sobre les quatre cabanes de fusta i palla que separen, com una trinxera natural, la posició de l’enemic de la seva. Alguns, però, esclaten sobre aquells habitacles, reflectint metralla a les cares i als cossos d’aquells que ja no tenen on amagar-se.

El pols electromagnètic ha fregit la xarxa de portals amb la potència de mil sols. Naus lluents s’encenen en silenci i precipiten a òrbites menors fins a esmicolar-se a l’entrada atmosfèrica. No totes porten tripulació exclusivament AI. El núvol de fragments metàl·lics i orgànics dibuixa un anell viu al voltant del planeta, com si volgués proposar-li matrimoni. La distorsió d’espaitemps difumina els colors en un efecte Doppler impossible, l’aurora boreal més preciosa mai enregistrada.

Són prop del rierol, collint maduixes i mores. Els més petits juguen dins l’aigua que els arriba fins als genolls, si bé alguns gosen capbussar-se al toll de sota la roca alta i perseguir peixos fonedissos com la llum d’aquella tarda d’estiu. Les pedres cauen del cel a dotzenes, trenquen ossos i vides en un instant. Els esgarips procedents del bosc impliquen captura i derrota abans no comenci la fugida. Quan tot s’acaba, molt més tard, encara queden moltes maduixes per collir.

Invisible, camino entre els vius i els morts, em costa, a vegades, diferenciar els uns dels altres. No sóc ni àngel ni dimoni, el blanc i negre no dibuixa els perfils de l’eternitat. No recullo els caiguts, ho he fet massa vegades per saber que, després d’unes poques passes vacil·lants, tots tornen a caure. L’herba cremada em fa pessigolles a les cames, hi pinta arcs argentats com la cúpula del temps.

La Fi del Món

A la fi del món hi ha unes muntanyes tan altes que, quan surt el sol, els seus cims nevats semblen estels penjats del cel. A la fi del món l’aigua només es gela si fa fred, la neu sempre cau en silenci, el vent bufa cap amunt les ales dels ocells. A la fi del món als diccionaris no existeix la paraula guerra, ni fam, ni tristesa, ni mort. De fet, a la fi del món no els cal cap diccionari ja que els homes i les dones coneixen totes les paraules necessàries per dir-se “t’estimo”.

No hi ha trens, ni autobusos, ni avions, que viatgin fins la fi del món. No existeix cap mapa de carreteres que hi porti, cap brúixola que magnetitzi el seu nord, cap sextant enfilat de lents i prismes que dirigeixi la mirada del qui el cerca. Els caminants que marxen cap a l’est, un peu darrera l’altre, tornen per l’oest, passats molts anys, més savis i més cansats però sense haver arribat a la fi del món.

A la fi del món tot s’acaba i tot torna a començar. Hi ha una espècie de granotes que canta colors enlloc de sons, un tipus de girafa, de coll llarguíssim, que sempre diu la veritat però que només respon una pregunta cada vegada, un homenet, molt vell, que seu a la porta de casa seva i saluda amb el barret el pas del temps, una parella de gatets acabats de néixer que, cada vegada que miolen, afegeixen un element a la taula periòdica.

La fi del món és molt lluny d’aquí, ningú que hi hagi estat ha tornat per explicar-ho. Però tanqueu els ulls, deixeu que la claror del sol us acaroni les parpelles, que el so fresc de mitja tarda entri per la finestra, que les mans us tremolin de felicitat. Estic segur que, si ho intenteu, podeu imaginar-vos la fi del món. I, si us l’imagineu, qui us impedeix d’anar-hi?