Heterocromia

Quan la vaig veure per primera vegada portava els cabells tenyits de blau elèctric i els llavis d’un vermell semblant al d’una rosella. Un vestit de cuiro blanc fins a sobre genoll. Hauria pogut aparèixer a les pàgines d’un còmic japonès, o baixar d’una càpsula del temps, viatgera d’una distòpia futurista on s’ha difuminat completament la línea que separa la vida orgànica de la sintètica, el carboni del silici.

Vaig tornar a coincidir amb ella dos mesos més tard, i vestia de forma molt elegant, clàssica, gairebé colonial, com un personatge femení d’Scott Fitzgerald. Aquell dia vam bescanviar unes paraules, i li vaig descobrir un accent impossible d’identificar. Podia ser igualment canadenca amb pares grecs que noruega educada a una escola portuguesa. Possiblement la seva procedència era molt més complicada, però.

La tercera ocasió fou a la festa d’aniversari d’un conegut. Vam parlar de música, de literatura, d’art, i he de reconèixer que els seus interessos tenien igual d’exhaustius que d’exquisits. Duia els cabells molt curts, rossos, semblava una nena d’ulls blaus immensos disfressada amb una gran jaqueta negra, clivellada de ferro, i unes botes matusseres, de motociclista.

El dia que me’n vaig enamorar, o que vaig reconèixer que me n’havia enamorat, em va explicar que, sota la seva aparença de noieta acabada de sortir de l’adolescència, en realitat, tenia més de dos-cents cinquanta anys i que era precisament gràcies a canviar constantment d’aparença, sempre precisa i diligent, que havia aconseguit despistar la mort durant tot aquell temps. Quan l’anava a buscar no se’n sortia de trobar-la, i fugia a la cerca d’altres víctimes més predisposades.

Durant els anys que vam viure plegats es va operar dues vegades els pits, primer per augmentar-los i després per reduir-los, es va posar i treure pírcings de llocs sovint inversemblants, es va tenyir els cabells de tots els colors de l’espectre visible, se’ls va tallar seguint tots els estils inventats, i en va inventar de nous, va vestir-se diferent cada dia, va maquillar-se i tatuar-se el cos, va canviar de feina i de nom sempre que en va tenir l’oportunitat i no va canviar de parella ja que, segons ella, si era prou escrupolosa amb la resta, la meva inalterable presència constituïa només un petit risc que, donades les circumstàncies, estava disposada a córrer. I vam ser feliços, o tot el feliços que poden ser dos persones que comparteixen existència.

El dia del meu funeral anava de dol rigorós. Els llavis i les ungles les havia pintat de negre i fins i tot s’havia perfilat una llàgrima negra a la galta dreta, sota els seus immensos ulls verds. Mai havia dut aquella indumentària, mai s’havia maquillat d’aquella manera. I mai més no ho tornaria a fer.

Immortalitat

Amb la mort tornen a néixer, immortals

(Paris, Cementiri Père-Lachaise)

Destinacions

A l’estació de tren hi ha un home que llegeix un llibre que té totes les pàgines en blanc. Bé, de fet, no es tracta sempre del mateix llibre. Un dia en llegeix un de coberta rústica, verda, un altre dia un de coberta prima, vermella. El veig cada dia, aquest home. S’està dret a l’andana, just sota una de les llums que pengen del sostre, molt amunt, potser allunyat uns passos de la vertical estricta per no fer-se ombra a ell mateix. Sempre llegeix a peu dret, encara que hi hagi bancs completament desocupats al seu costat.

Vestit de forma elegant, ni antiquat ni esclau de les darreres tendències, sol anar fosc, però no és estrany, si fa bo, veure’l amb samarretes llampants, d’estampats alegres. Sempre agafa el tren de les set i cinc, just l’anterior del meu, en direcció oposada. Quan arriba el seu tren pren el llibre amb la mà esquerra, i posa dos o tres dits al seu interior per marcar el punt exacte on s’ha quedat en la seva lectura. Després s’enfila al vagó i desapareix a la foscor del túnel, via avall. No torno a veure’l fins l’endemà, a la mateixa hora exacta, al mateix indret precís.

Sovint em poso molt a prop seu, intento desxifrar si realment llegeix un llibre en blanc o si es tracta d’un llibre amb la lletra tan petita i espaiada que només ell, des de la seva distància, es capaç de besllucar-ne les paraules. Algunes vegades, mentre l’espio, noto que, de reüll, ell nota la meva presència, és conscient de la meva diligent introspecció. Però mai, en cap moment, ni ell ni jo no ens hem mirat directament als ulls ni hem gosat encetar una conversa, encara que sigui per una nimietat tan insignificant com saber si, com sol ser costum, els trens van amb retard.

Ocasionalment sóc tan a prop seu que puc discernir com li vibra el mòbil que duu a la butxaca dels pantalons, un brunzit suau i molt breu, un parell de trucs a tot estirar. Quan passa això, ell no es mou ni un centímetre, i continua llegint el seu llibre de pàgines blanques i esperant l’arribada del seu tren.

A una altra andana, una estació diferent, esperant un tren, hi ha una dona que porta una rosa sense pètals ni espines. Bé, de fet, no sempre és la mateixa rosa, un dia les fulles són verdes i turgents, un altre dia són fosques i resseques. S’està dreta a l’andana, molt quieta. Només es mou quan, ara i adés, alguns dies, busca el mòbil a la bossa i enceta una trucada. Com si s’hi repensés, però, no fa mai més de dos trucs. Després, amb la rosa sense pètals ni espines a la mà, torna a desar el mòbil a la bossa i, quan arriba el seu tren, s’hi enfila i desapareix a la foscor del túnel, via avall.

Alienígenes

Els alienígenes van arribar amb una nau lluent com el sol, d’aspecte força fràgil, i van trigar molta estona a sortir-ne. Nosaltres els espiàvem des de darrera d’unes roques, i ja començàvem a avorrir-nos. Semblava que, després de realitzar aquell llarg viatge, ara que per fi havien arribat a la seva destinació, no se’n sabien avenir. Després, molt lentament, sortiren per l’escotilla, primer un, força més tard el segon. Eren petits, molt petits, de cossos gruixuts, com si vinguessin d’un lloc amb una força de gravetat molt superior a la nostra. El seu exosquelet era blanc, d’aparença molt rígida, força matusser. Costava d’endevinar on eren les extremitats, si és que en tenien alguna. La part superior, el que devia ser el seu equip sensorial, reflectia la llum. Després d’examinar el registre freqüencial, vam descobrir que es comunicaven per ones de radio. Es movien sense massa destresa, com si juguessin, fent saltirons d’aquí cap allà. Un d’ells desplegà un rectangle que portava enrotllat, de colors blau, vermell i blanc, el clavà al terra amb un suport de metall. Primer l’un, després l’altre, es posaren al costat d’aquest rectangle una estona, mentre el company s’ho mirava des d’una certa distància, subjectant un instrument de funció desconeguda. Molt més tard, aparentment satisfets, s’enfilaren a la nau i, al cap de molta més estona, s’enlairaren sobre una columna de foc. Darrera la nau, per sota les estrelles, creixia la corba blanca i blava i verda del nostre satèl·lit.

Estel

Era una noia tan bonica que, des de què havia complert els setze anys, mai més havia hagut de pagar cap consumició als bars, restaurants i discoteques on anava, acompanyada d’unes amigues que, pel sol fet de veure’s il·luminades per aquella llum tan brillant, estaven destinades a romandre a la foscor de l’oblit, el desinterès i la invisibilitat. Només entrava a un local que tots els ulls es giraven a mirar-la, com si hagués entrat un àngel amb ombra de dimoni, com si la vida de cadascuna d’aquelles persones hagués estat nit fins aquell moment en el que, de forma inesperada, la primera albada de la humanitat hagués acabat de despuntar, tenyint-ho tot de color. Era asseure’s a la barra que multitud d’homes i de dones s’acostaven a ella, amb els ulls temorosos, com si caminessin per sobre la neu però no volguessin deixar cap empremta, i la convidaven a prendre els beures més sofisticats d’aquell establiment, a consumir els plats més exquisits d’aquell restaurant, a viatjar amb ells o amb elles fins la fi del món, despeses pagades, amb la única condició de què ells o elles poguessin estar amb ella, mirar-la, beure de la seva infinita bellesa. Mai li proposaven res més. Fer-ho hauria estat com agafar la flor més preciosa del jardí i arrencar-la per posar-la dins d’un gerro amb aigua freda i una aspirina.

Les seves amigues, abans de pansir-se de tanta llum, una a una, discretament, anaren buscant la seva vida, anaren sortint de l’ombra d’aquella inabastable claror per créixer a recer de sols més tímids i menys enlluernadors. Als trenta-cinc anys, aquella noia tan bonica encara era verge, encara conservava aquell posat d’àngel i de dimoni, encara feia sospirar d’amor impossible qualsevol dona o home que gosava mirar-la, encara vivia amb els pares ja que, de tan bonica com era, mai cap professor no havia tingut valor per dir-li que el seu talent artístic era notablement limitat i que, per tant, dedicar tots els seus esforços a desenvolupar una carrera literària, com ella pretenia fer, possiblement resultarien poc profitosos.

Als cinquanta-set anys hagué de pagar el seu primer gintònic a la discoteca on solia anar cada divendres i cada dissabte i on, cada vegada amb més freqüència, els homes i les dones deixaven de mirar-la després d’uns instants inicials governats més per la curiositat que no pel desig o la melangia amorosa. Aquell mateix any, abans de festes, s’adonà que molt sovint era ella la que iniciava el contacte visual, la que buscava la mirada d’aquells homes i aquelles dones que, amb la seva creixent indiferència, l’estaven començant a desaprendre. Dreta davant del mirall, a casa seva, sola, nua, no entenia per què aquell cos que cada dia havia estudiat fins el darrer detall, que cada dia l’havia enamorada a ella mateixa fins a fer-la estremir de joia, ara semblava voler transparentar la llum de la finestra, com si el mateix blau del cel s’introduís per entre els seus omòplats per tenyir-li els pits, el coll i les galtes, per difuminar el seu contorn en una imprecisió, gairebé etèria, gairebé inapreciable, però constant com un rosec somort a la panxa.

Els vuitanta-tres anys els celebrà estirada en una platja d’arena negra, un combinat caríssim a la mà, els darrers estalvis dels seus pares transferits al compte corrent especificat pel propietari de l’apartament de fusta, a tocar del mar, on l’encarregat de manteniment havia despenjat tots els miralls aquell mateix matí, just abans de la seva arribada. El vidre convex de la copa, el verd del combinat, reflectien uns ulls plens de por, uns llavis prims fràgilment dibuixats per un somriure amarg. Més enllà, a la platja, uns nens jugaven amb un estel de colors, el feien enfilar pel cel, corrent i estirant-lo amb un cordill del que penjaven retalls de paper que, amb el vent, xiulaven de frisança. Els nens reien i el mar els besava els peus, un bes d’un amant imaginari que ella mai havia fruït. L’estel semblava un ocell immens, una au majestuosa que travessava el cel de banda a banda i que, algunes vegades, si el vent bufava fort, gairebé es perdia de vista a la claror daurada del migdia. El combinat, massa dolç, estenia una llum verda, líquida, que traspuava els seus dits fins i agradables, molt ben cuidats.

Aquell vespre, abans de sopar, una nena de poc més de cinc anys trucà a la porta del seu apartament. Portava un estel als braços, molt més petit i senzill que el que havien fet volar tota la tarda aquells nens riallers. Era un estel molt fràgil, com els ulls de la nena, d’un verd que li recordava el combinat, líquids, dolços. Sense dir-li res, amb una mirada profunda d’extrema saviesa, com la que només pot tenir un nen de cinc anys, li donà l’estel i marxà corrents. Sentí com parlava amb els altres nens, que l’esperaven amagats darrera uns arbres. Sentí com reien de pura felicitat.

Fou l’encarregat de manteniment qui la trobà, morta, estirada al llit, passats dos dies. Li costà de veure-la, ja que la seva pell era pràcticament transparent, però quan finalment la descobrí, dins d’una llambregada de llum, veié que premia fortament un petit estel entre els seus braços i que a la seva cara, la d’un àngel o potser un dimoni, hi duia el somriure més encisador que mai havia vist, com un bagul ple d’or i pedres precioses, com si la mateixa mort, en endur-se-la, li hagués xiuxiuejat, a cau d’orella, que l’estimava.

Flors als ulls

Tinc flors als ulls. Potser per això tinc sempre tanta son, tantes ganes d'aclucar-los i veure només els pètals vermells i grocs i blaus. Quan dormo sempre somio amb flors, amb jardins immensos on tot és colors, on tot és rosada, on abans que surti el sol, al matí, tot és silenci i olor de verd. Tinc flors als ulls. Potser per això tinc sempre tanta por de mirar-te, d'enlluernar-me a la teva escalfor i de marcir-me. Quan dormo sempre somio amb flors i, algunes vegades, amb tu. Si et faig un petó, en somnis, et veig flors, als ulls.

Albergínies

Sota la filera d’albergínies, a l’hort, corre un petit rierol que, quan la nit és freda, trenca silenciosament la seva aigua en breus cristalls que s’adhereixen als branquillons secs i als records. Les albergínies, d’un negre lluent, vellutat, oscil·len com un pèndol, delimiten a passos curts la fluïdesa del temps.

Algunes tiges, verdes i elàstiques, formen els arcs de ponts impossibles sobre el rierol. A l’extrem d’aquests ponts, les albergínies, amb el seu moviment, imprimeixen perfectes semiesferes a la terra humida, clots que, quan superen una profunditat crítica, comencen a omplir-se d’aigua, engendrant llacs minúsculs on l’aigua pot descansar abans de seguir el seu curs. És un repòs sobtat, però, donat que els culs molls de les albergínies continuen impactant a l’aigua, al centre perfecte del cràter, i perfilen tsunamis circulars de gran bellesa.

Una barqueta de veles amples navega per aquell rierol. Homes amb camisa blanca i barret seuen a coberta, conversen amb dones de mirada intensa. Altres recolzen els braços a la barana, fumen pausadament, contemplen la vegetació de la riba, saluden amb el barret els nens que es gronxen, penjats als cistells que envolten, com una corona, algunes albergínies. Des de la barqueta poden sentir-se les rialles dels nens, intensificades quan els més agosarats, jugant amb les cordes, es deixen anar per la paret de la seva albergínia la distància justa com per mullar-se els peus i esquitxar-se la roba cada vegada que l’albergínia repica a la superfície de l’aigua.

El sol és intens, i els homes s’arremanguen les mànigues de la camisa. Algunes dones porten ombrel·les blanques, amb bonics estampats plens de flors. El vent omple les veles, però la barqueta es mou molt lentament, sembla que passi una eternitat entre un pont i un altre, l’ombra de les tiges, creuant de proa a popa, persegueix els passos dels cambrers que, ara i adés, ofereixen còctels i copes de cava als passatgers.

Enfilades a la corba vermella dels tomàquets, grups de noies descalces ballen, agafades de la mà, en rotllanes acuradament concèntriques. Els cal molt equilibri per seguir el ritme complicat de la música. La seva cara és il·luminada de somriures.

·_ Blau Nit _·

La nit clava un tascó de fusta entre les costelles de blau, esberlant la tarda en petites arestes de cel per les que, lentament, una mica a contracor, traspua la llum freda dels primers estels

Sal (o la bogeria del mar)

La sal s’incrusta als angles de la quadrícula amb la que la reixa de ferro colat retalla la negror del pou que s’obre sota els meus peus. El rectangle de la reixa es multiplica en rectangles més petits, continguts en el gran, de forma que és més l’espai buit que no pas els filaments entrellaçats de ferro el que defineix l’estructura metàl·lica d’aquella superfície. El mar em queda a la dreta, un parell de carrers més avall. També em queda just sota els peus. L’aigua es filtra per sota dels cellers, tenyeix de verdet les parets dels pàrkings i s’acumula, llefiscosa i plena de brutícia, al fons d’aquest pou.

M’ajupo i em cargolo fins a posar la cara a l’alçada de la reixa. No puc resistir-me a les incrustacions de sal, hi he de passar la llengua, encara que em talli i em faci mal i em surtin panses als llavis. La cacofonia de la gran ciutat desapareix quan la sal es desfà a la saliva, com durant segles havia romàs desfeta a l’aigua del mar. Noto el regust d’un petit crustaci, closca calcària tornassolada a l’arena blanca on s’asseca, però potser són imaginacions meves.

Tanco els ulls, em converteixo en una partícula en suspensió a l’infinit de l’oceà, em sembla caure a través d’aquell quadriculat de ferro, empassar-me a través de la seva geometria euclidiana fins a esdevenir un tot i un no res amb l’obscuritat aquàtica. Quan els obro veig que s’ha format una rotllana de gent al meu voltant. Alguns em miren de forma indiferent, potser encuriosida. Altres no poden amagar el seu neguit, fins i tot el seu fàstic, la seva llàstima. Un home que podria ser avi, ben vestit, amb una corbata llampant i uns mocassins cars, prostrat cap cot sobre una reixa bruta, la pols marcant-li rectangles als genolls, llepant, amb els ulls tancats, la porqueria enganxada al ferro. No sóc una imatge gaire engrescadora, ho reconec.

Una dona se m’acosta i em vol alçar del terra, agafant-me pel colze. La rebutjo amb una estrebada. No estic disposat a aixecar-me, em cal notar el mar a la boca, la sal com si fossin llàgrimes trencant la pell fina de la galta en un rierol nocturn i silenciós.

Aviat perdo interès i la gent comença a moure’s. Alguns encara s’aturen, altres passen mirant de reüll, com si els fes por de fixar els ulls a la bogeria, com si pensessin que poden encomanar-se’n. Es fa vespre i ve la policia a buscar-me. Un veí els deu haver trucat. Aquella nit em tancaran a una cel·la humida, em donaran una manta i em prendran la corbata i els cordons de les sabates. Ja ho han fet moltes vegades, hi estic acostumat. És el petit preu que he de pagar.

Fum

Les fulles de noguer, amples i molsudes, lleugerament humides, desprenen un fum blanquíssim, d’una agradable dolçor afruitada. L’home, forquillant fulles cap el foc, sovint segueix una glopada de fum amb els ulls, veu com desapareix, mesclant-s’hi, dins la broma baixa que tot el dia ha cobert de gris i de blanc aquell cel de tardor, una broma tan espessa que sembla com si tots els estels hagin decidit d’espolsar l’estora el mateix dia.

Prop de l’home juga un nen, possiblement el seu fill, embolicat amb un anorac blau marí, cabell rosset despuntant dins la caputxa, ben lligada sota la barbeta amb doble llaçada. Juga amb un gos, de pèl curt, negre com la nit, d’ull tranquil i intel·ligent, gairebé més alt que el nen. Proba d’estirar-lo cap el foc, agafant-lo per les potes de davant, que no tingui fred, pobra bèstia, però, és clar, l’animal té por de les flames i d’aquell fum tan blanc i clava les urpes del darrera al terra de l’hort, s’ajup tot ell fins que pràcticament està assegut, desafiant el nen amb una rialla de llengua completament rosa i d’ullals temibles, fent-li veure que d’allà no hi ha qui el mogui, per moltes ganes que tingui aquell menut de l’anorac blau d’atansar-lo a l’escalfor minsa del foc de fulles de noguer.

La tarda es fa nit molt aviat a aquesta època de l’any, i les fulles, cremant-se a pedaços, a gleves, dibuixen perfils de vermell lluentíssim, talls transversals de múltiples capes de fulla que, quan bufa una mica de vent, sembla que respirin amb la pausada cadència d’un organisme viu, d’un òrgan de la terra mateixa. L’home remou una mica la brasa i es grata el cap, sota la gorra.

El nen i el gos juguen una mica més enllà ara. El nen li llença una pilota groga de plàstic, mig desinflada, i el gos la va a buscar i li retorna cada vegada, si bé en algunes ocasions el nen li ha de prendre de dins dels ullals, de tan fort com la prem el gos amb la boca. D’una queixalada li podria arrancar un braç, però això no ho farà mai, abans sortiria per sota la reixa per perdre’s al bosc per sempre més. Les mans del nen són llefiscoses de la saliva del gos, però ni se’n dóna compte, delerós com està per llençar-li la pilota cada vegada més lluny.

Més tard el gos s’ajaurà als peus del nen, mentre sopa i mira els dibuixos a la tele. S’adormirà amb la pilota groga entre les potes del davant, a tocar del morro. L’home desarà la forquilla al cobert, farà una cigarreta abans d’entrar a casa, rumiarà que li cal acostar-se al poble, abans no tanquin les botigues, a comprar una ampolla d’oli i una bossa de taronges. També agafarà uns quants crostons de pa pel gos i algunes gormanderies pel nen, si hi pensa.