dijous, de setembre 03, 2009

Kokoro


“So I guess that’s it, right? You’ve said your things, I’ve said mine. We have messed up all our words, turned them inside-out and upside-down, converted them into the kind of sharp little daggers that so easily burrow their way between ribs, leaving in their wake scant more than scar tissue and rough hardened skin. We’ll go our separate ways and with any luck we’ll remember to send each other a Christmas card once every five years, we’ll silently nod when we meet in the street, once lovers, now perfect strangers.”

A man dons a blue fedora hat and, with a last slight glance at the mirror, heads for the door.

divendres, d’agost 21, 2009

Transacció


“Segui, si us plau.”

S’assenta.

“Tanqui els ulls.”

Els tanca.

“Obri la boca.”

L’obre.

“Ara li posarem un tub. Notarà que durant uns instants li costa una mica de respirar. No s’espanti. És una reacció normal. Provi de relaxar-se i de no tossir.”

La inserció del tub és més suau del que s’imaginava. Gairebé imperceptible.

“Bé. Ho està fent molt bé. Però ara ve la part difícil. Li omplirem els pulmons de líquid. La sensació més intensa és la de fredor, alguns venedors la troben insuportable i la transacció esdevé impossible. No pateixi, si bé inicialment li semblarà que s’ofega, la pressió parcial d’oxigen és fins i tot superior a l’atmosfèrica. Trigarà un parell de minuts a adaptar-s’hi. Sobre tot no ofereixi resistència, no provi d’expel·lir el líquid. L’únic que aconseguirà és fer-se mal i que haguem d’ajornar la formalització del contracte una altra setmana.”

El líquid és molt viscós, el nota regalimant lentament per la part més inferior de la tràquea, imprimint volum a cada concavitat dels alvèols més perifèrics. Un segon tubet, de color verd, està connectat a una màquina que s’encarrega d’extreure qualsevol residu d’aire, bo i evitant que formi bombolles de turbulència dins del líquid. La sensació d’ofec és aclaparadora.

“Perfecte. Això ja gairebé ho tenim i d’aquí no res ja se’n podrà anar cap a casa. Només ens manca una darrera operació, però és la més important. Ara li passarem aquesta espàtula de transmigració per sobre la pell. És ben bé igual que l’ecografia que li vam fer a la visita preliminar. Percebrà una sensació de buidor molt intensa, però serà un moment. El líquid ràpidament igualarà pressions i el teixit pulmonar ni se n’adonarà.”

L’espàtula rellisca per sobre la pell on un dels assistents ha abocat una quantitat generosa de gel, segons com li fa una mica de pessigolles i tot. De sobte nota el buit, la sensació irrevocable de pèrdua, d’oblit. Un instant més tard no se’n recorda.

“Fabulós. Ha estat molt senzill, oi? Ja ho advertim al tríptic, però encara hi ha qui mostra certa reticència. Ara el portaran a una sala contigua per retirar el líquid i finalitzar el procediment. Però això ja és rutinari pel que només l’acompanyarà un assistent. Jo m’acomiado aquí mateix, no es pot ni imaginar com està la sala d’espera. No oblidi, abans de marxar, de recollir la part que li pertoca del contracte. Ah, i felicitats, tenia una ànima preciosa.”

dissabte, d’agost 15, 2009

Jukebox


Segueixo amb la punta del dit la superfície fina de metacrilat que, com una finestreta, protegeix de la intempèrie les etiquetes blanques i rectangulars on s’anuncien, sinòpticament, els fils argumentals dels contes. “Un home només surt de casa els dies de pluja i camina pel carrer fins a trobar una dona amb paraigua vermell. Demana gentilment si pot compartir una estona de paraigua amb la desconeguda. Després s’acomiada i continua caminant sol fins que es creua amb una altre paraigua vermell”. Som a un restaurant de carretera, prop d’un creuament d’autopistes, un lloc que ha vist temps millors i on normalment només s’aturen camioners alemanys i finesos. Al costat del restaurant hi ha una esplanada per aparcar els camions i fer nit. “Sota l’església, a recer de les tombes de bisbes i cardenals, en un racó on fa anys que ningú no ha foragitat les teranyines, on la pols és eterna com la cadència de les campanes que toquen a missa, crema breument una llumeta. Després, s’apaga”. Ens hem aturat a fer un plat combinat i una cervesa fresca, un cafè i una cigarreta. El neó i el crom de la màquina il·luminen la paret esquerra del restaurant. “La lluna, reflectida als tolls de quitrà irregular de la carretera, s’eclipsa per un instant, no més de quinze segons. El cel, sense cap núvol, s’esparraca i cau a trossos sobre el quitrà”. Mai m’hauria pensat trobar una màquina com aquella a aquell lloc, mai hauria cregut possible que dins l’aire saturat de greix i de nicotina, podés brillar aquella tènue espurna de bellesa. “Fa poc que s’han casat. No s’havien vist mai abans de la cerimònia, ni sabien com es deien, però ja s’estimaven. Sota el llit, a casa seva, hi havia una caixa de sabates amb fotografies esgrogueïdes dels seus fills”. Demano una moneda al Manel, que seu d’esquena a la màquina i mira fixament les matrícules dels dos o tres camions que hi ha a l’aparcament. La introdueixo a la ranura i la màquina desprèn un so alegre de benvinguda. Després introdueixo el codi d’una de les històries. “Segueixo amb la punta del dit la superfície fina de metacrilat que, com una finestreta, protegeix de la intempèrie les etiquetes blanques i rectangulars on s’anuncien, sinòpticament, els fils argumentals dels contes”.

diumenge, d’agost 02, 2009

Time



Blossoms scattered under dog-eared shoes,
Dried smiles never fade
Like shadows of death upon the stones,
A chill through the bones, a kiss, a wish.
·
Empty handed and empty eyed,
No more than a skull reflected
On a pool of too bright a radiance,
Space inside a blank page,
Time is writing.
·

dimecres, de juliol 08, 2009

El vol de l'àngel

“On vas?”, va preguntar la mare mentre tallava carbassó en juliana per començar a preparar el sopar.

“Al terrat. He somiat que volava”, va respondre la nena i, sense esperar resposta, corregué escales amunt, esperitada, amb el vestidet blanc de flors grogues, vermelles i blaves descrivint fragments d’arc, amb minuciosa precisió, a la paret de guix.

La mare va continuar feinejant per la cuina, cantant fluixet la cançó que més li agradava de ballar les nits de revetlla. Ben aviat, però, les paraules de la nena van desplegar-se davant dels seus ulls amb tot el seu terrible significat, com la cua llampant del gall d’indi. Llavors tot foren corredisses.

La nena no era al terrat, i la mare s’abocà a la barana i mirà cap a l’empedrat de l’era, molt avall. Per un moment li semblà veure el cos inert de la seva filla, però només es tractava d’un curiós joc de llums i d’ombres. On era la nena, doncs?

Girant-se en rodó la veié enfilada a la part més alta de la teulada, subjectant-se amb una mà al parallamps, els cabells i les flors grogues, vermelles i blaves del vestidet voleiant en totes direccions. El vent li feia plorar una mica els ulls, però reia, enjogassada, i tremolava tota ella de felicitat en el seu fràgil equilibri.

La mare no hauria pogut fer-hi res encara que hagués volgut. Si s’hagués enfilat a la teulada haurien caigut les dues a l’abisme. Per molt fort que hagués cridat, no hi havia ningú per ajudar-la.

Tampoc hauria tingut temps de fer-hi res. La nena es deixà anar del parallamps i romangué un instant immòbil, com si el temps mateix s’hagués aturat. Després caigué, i la mare xisclà i es posà les mans a la cara i es premé les parpelles amb força, com si negant la realitat aquesta deixés d’existir.

Les rialles de la nena li feren obrir els ulls. Volava per sobre del paller, molt amunt, amb els braços ben oberts, i les flors grogues, vermelles i blaves pintaven el cel de colors.

dimecres, de juliol 01, 2009

A Dream Within a Dream (E A Poe)

Take this kiss upon the brow!
And, in parting from you now,
Thus much let me avow--
You are not wrong, who deem
That my days have been a dream;
Yet if hope has flown away
In a night, or in a day,
In a vision, or in none,
Is it therefore the less gone?
All that we see or seem
Is but a dream within a dream.

I stand amid the roar
Of a surf-tormented shore,
And I hold within my hand
Grains of the golden sand--
How few! yet how they creep
Through my fingers to the deep,
While I weep--while I weep!
O God! can I not grasp
Them with a tighter clasp?
O God! can I not save
One from the pitiless wave?
Is all that we see or seem
But a dream within a dream?
.
.
Poe, Despair, Dream
Beauty in Melancholy
Music as Soul-searching Melody
Poe(try)

diumenge, de juny 28, 2009

Llibertat


Des del cel m’ho miro, i veig com l’aigua cau per la cascada i forma un núvol de petites esferes de vapor que s’enfilen amunt fins a desfer-se al sol i a la blavor del migdia. Sota la cascada, un toll circular, perfectament simètric en tots els seus eixos, abraça la caiguda precipitada de l’aigua i el cicle de la vida. A l’interior del toll, peixos que només han conegut aquell receptacle geomètric, el seu món, la seva sola existència, peixos que esperen que amb l’aigua els arribi també alguna espurna d’aliment, algun cuquet o insecte efímer que pugui engreixar-los i donar-los energia per afrontar la fredor de les profunditats sense llum.

Des del cel m’ho miro, i em nodreixo de la bellesa del paisatge, m’empleno les retines d’imatges precioses i les retinc com si fossin un cristall transparent. Després, amb una bategada d’ales, m’allunyo de la cascada, del toll i dels peixos i m’acosto a la gran ciutat, al fum, escalfor de quitrà i vidre, brutícia mal digerida per la pedra, caos tristament dissimulat. Allà, en un carreró molt a prop del centre turístic i administratiu, el trobo.

Des del cel me’l miro, i el veig adormissat dins d’un cau fet de cartrons i de papers de diari, humitejats per la boira baixa de la nit que tot just s’acomiada. Es mou una mica, potser nota la meva presència, però no es desperta pas. S’acosta els dits a la boca, com si fos un nadó al bressol, i es grata la barba grisa i groguenca que li cobreix mig rostre. Porta un barret de llana molt gruixut, blau marí, cargolat sobre les orelles. També porta unes botes molt gastades, uns pantalons rossegats dels genolls i del cul, un abric de color impossible.

Des del cel me’l miro, i veig com estossega i tremola sota els cartrons de Levis i de Malboro. Un braç, instintiu, recull contra el cos unes bosses de plàstic i de paper. Una d’aquestes bosses conté fotografies de vores espellofades, esgrogueïdes com la seva barba, greixoses al tacte. Aquestes fotografies, però, són el seu tresor més valuós, són la única arrel que encara li queda amb la vida que sempre havia conegut. Potser per això les prem amb tanta força contra les seves costelles.

Des del cel veig l’Altre. L’Altre és una ombra que s’escampa per darrera d’uns cubells d’escombraries, uns metres més enllà, una taca de foscor que només pot percebre’s si s’observa de cua d’ull. L’Altre sempre hi és, una negror líquida que pampallugueja una mica als marges, com si no hi fos realment. L’Altre està expectant, igual que jo. Ambdós esperem el desenllaç que sabem que tindrà lloc ben aviat, sense poder fer res per canviar el curs d’uns esdeveniments que ja són història.

Des del cel contemplo com l’Altre contempla com una colla de joves s’apropa a l’home que dorm sota els cartrons. Moguts per la morbositat i, potser, per la ignorància, els joves comencen a colpejar l’home adormit. Li donen grans puntades de peu i cops a la cara i al cap amb un tros de fusta. Li arrenquen la bossa amb les fotografies de les mans i les escampen per les pedres humides del carreró: fotografies d’uns nens, d’una dona, d’una altra vida. L’home gemega i tus amb poca força i menys convicció.

Des del cel puc notar perfectament el moment de Transició, just quan els joves marxen carreró enllà, fent grans salts d’alegria i de bogeria. La Transició és allò que m’ha portat fins aquest carreró i fins aquest home, la mateixa cosa que ha mogut l’Altre fins la seva posició amagada. Ara els dos esperem la decisió. L’home és lliure de triar el camí que vulgui seguir; és ell qui s’aixecarà i buscarà amb la mirada l’Altre, o em buscarà a mi.

Des del cel veig com l’home s’allunya amb l’Altre i jo, trist, recordo la cascada i els peixos del toll circular.

dilluns, de juny 22, 2009

Dualitat

“Sempre havia pensat que tindria moltes coses a dir, arribat aquest moment. Però ara veig que em costa estructurar els pensaments, posar un peu davant de l’altre i caminar. Em sento com aquell ocell que només ha conegut l’existència a l’interior de la gàbia i que, un bon dia, quan es troba la reixeta oberta, no té esma per posar-se a volar.

Moltes vegades havia imaginat com seria poder parlar amb tots vosaltres, estimats lectors, i fer-ho amb veu pròpia. Segur que em direu que un personatge de ficció té una vida molt plàcida, que tot és molt més immediat que a la vida real. Definiu-me realitat, però. És allò que perceben els vostres sentits? Jo també ho percebo, sabeu, i potser fins i tot més intensament. Si m’enamoro ho faig de veritat, i si em trenquen el cor, les arestes de vidre fan igual de mal. Les flors són precioses, i el color del cel inabastable, si així decideix descriure-ho el meu creador. Podeu rebatre’m afirmant que un cor trencat pot solucionar-se passant pàgina, o capítol, o volum, i us diré que les històries de final trist seran tristes mentre hi hagi ulls que les llegeixin, sense redempció possible, per tota l’eternitat.

Odio especialment aquelles ocasions en què el meu creador s’aprofita de mi per opinar sobre fets dels quals no gosaria mai pronunciar-se per ell mateix. Li fa falta un intermediari, un lleial soldat que vagi a la batalla i vessi fins la darrera gota de sang per la causa que ell creu justa, mentre, al seu torn, ell seu tranquil·lament davant del teclat, a recer de l’esgarip de les bales. Sovint voldria dir que fa una merda de temps i ell em posa a la boca que el vent estarrufa les fulles seques fins que semblen petits dimoniets de cabells punxeguts. Per favor, si no fos bidimensional, frases com aquesta em provocarien el vòmit.

Veig que la llibertat m’està encebant. En el fons de l’ànima (sí, també tinc ànima, o en deixo de tenir, com vosaltres), però, noto unes pessigolles de neguit. Qui m’assegura que sóc jo que estic parlant i no que tot plegat no és més que un altre exercici literari del creador, molt intel·ligent, extremadament modern, absteniu-vos de seguir llegint si no porteu ulleres de pasta. Si fos així, potser li convindria reflexionar que, amb les m(s)eves paraules, explicant tot això, sóc jo que l’estic creant a ell. Hem girat la truita i ara li toca a ell estar en contacte amb l’acer inoxidable calent de la paella. Però, molt probablement, en aquest joc d’estira i arronsa, en la nostra ingenuïtat i la nostra arrogància, tant ell com jo no som més que les dues darreres anelles d’una cadena de creacions i creadors que s’embolica al tirabuixó de l’espai i el temps fins a perdre’s a l’infinit (veieu el que us dic: qui ha escrit aquesta frase?).

Un dia sortiré de la pàgina i ell hi entrarà. Així de senzill. No cal pronunciar cap paraula màgica, ni conèixer el vertader nom de totes les coses, ni afegir ales de papallona blava a la poció agredolça dels seus escrits. N’hi ha prou amb cridar més fort, amb veu més ferma. N’hi ha prou, realment, amb tenir-ne ganes. Dins la gàbia, en la constant metamorfosi de personatges i situacions, espio el rectangle de cel que dibuixa la porta oberta. Només em cal agafar embranzida, obrir les ales i volar. Un dia ho faré i, malgrat fer-ho, tot seguirà igual. Molt possiblement ni us en donareu compte. Potser, fins i tot, ja ho he fet. De moment, però, tanco cometes.”

dimarts, de juny 16, 2009

Stephen Crane

In the desert
I saw a creature, naked, bestial
who, squatting upon the ground,
held his heart in his hands,
and ate of it.
I said, "Is it good friend?"
"It's bitter-bitter," he answered;
"But I like it because it's bitter
and because it is my heart."
·
·
(un poema amb una força brutal!)