Bonange

L’esclat de les espingardes burxa el silenci com si fossin arestes de dolor. La nit deixa espai per un gemec de lluna, suficient com per dibuixar el perfil d’aquells turons on, des de petita, m’agrada passejar, buscar bolets i maduixes silvestres, collir violetes, seguir el pare i l’avi quan anaven a fer llenya. Ara i adés, fogonades de pólvora s’esmicolen entre els arbres. Des d’on ens ho mirem la meva germana i jo, arraulides darrera els porticons mig tancats, la tristesa d’aquell espectacle ens arriba a l’ànima.

La meva germana ha descobert el soldat francès ferit que s’arrossegava en un racó del paller i provava de colgar-se de palla. Malgrat que no és pas una noia que s’ofegui al primer toll, he sentit el crit que feia des de la cuina i he anat corrents a veure què passava. El soldat francès tenia un esvoranc a la panxa, una ferida de baioneta o de punyal, d’aparença molt profunda, i d’on sorgia sang a raig fet, a més d’intuir-s’hi la lluïssor de les entranyes. Ben bé com hem pogut, l’hem tibat dels braços i l’hem fet seguir fins dins de casa, l’hem estirat al costat del foc a terra.

Ara, negra nit, està exactament en la mateixa posició que l’hem deixat, si bé ara i adés allarga una mica el braç cap a les flames. Tremola de cap a peus i no para ni un instant de remugar paraules incomprensibles en francès. De tant en tant tus com si s’ofegués, i li queden els llavis i la barba plens de petites gotes de sang.

La meva germana, que ajudava el pare i l’avi amb les bèsties, ha estat molta estona examinant-li la ferida. Després ha declarat que no es veia amb cor de fer-hi res i que no valia pas la pena fer-lo patir encara més posant fil a l’agulla i cosint la carn oberta. Li ha cobert la ferida amb draps tebis que immediatament han quedat xops. Després ha provat de fer-li beure una mica de brou, però a l’atac de tos posterior l’ha tornat a treure com si no l’hagués begut. La meva germana no creu pas que el soldat acabi la nit.

És molt jove, ben bé sortit del niu, i té una cara noble sota aquella brutícia, sang i pèl. La meva germana no es mou del seu costat ni un instant, se’l mira amb ulls humits, potser s’imagina una altra vida on aquell jove soldat no moriria escolat abans de trenc d’alba, on la guerra amb el francès no s’enduria el pare i l’avi i el meu home potser també, Déu no ho vulgui.

Fora continua l’espetec dels trets, si bé ara sembla que el gruix de la matança ha saltat més enllà dels turons. El soldat francès ja no tremola, i això, segons la meva germana, és mala senyal. Sovint ha d’acostar l’orella a la seva cara per sentir si respira. En aquestes ocasions el soldat deu notar el perfum que porta la meva germana i obre els ulls i es torna a posar a xiuxiuejar paraules, si bé ara sembla que es tracta d’una única paraula, que va repetint una i una altra vegada, alguna cosa com bonange. La meva germana li acaricia la cara i els cabells i somica fluixet, sense que el soldat pugui sentir-la.

Optometria

Sempre els han vistos junts. Agafats de la mà, passejant prop del mar els dies que l’estiu encara s’arrela als arbres i a les flors i les onades fan pampallugues tornassolades on neixen mil miratges. Asseguts, l’un al costat de l’altre, en un cafetó petit i mal il·luminat del barri antic d’una ciutat on el temps s’atura, però només per ells dos. A la sortida del cinema, fent cua al supermercat, enfilant-se a l’autobús, deixant-se endur per la melangiosa melodia d’un músic de carrer.

Hi ha qui diu que sempre han anat junts, com germans siamesos, si bé altres ho desmenteixen, posen una data i un lloc al seu primer encontre: Catalunya Nord, 1962. Ella és una iaia de cabells blancs, generosos, curosament perfilats en una cua de cavall, amb un mocador virolat al coll. Ell és un home de mans rugoses, acostumat a treballar la fusta i la pedra, d’ulls pràcticament transparents.

Ella hi veu bé de lluny. Ell hi veu bé de prop. L’optometrista del barri on viuen, un home rialler per naturalesa, amb una bata d’una pulcritud immaculada, va examinar-los la visió un dia de primavera. A ella i a ell, acompanyats per la filla, que es casà amb un músic de l’orquestra filharmònica d’Oslo i que els visita sempre que troba un vol barat. Hipermetropia i miopia, va anunciar, i després va repartir quatre diòptries, dues per ell i dues per ella. Els va explicar que el seu punt de visió nítida en comú es trobava exactament a mig metre per davant dels ulls.

Això, però, ells ja ho sabien. Per aquesta raó van sempre junts. Bé, per aquesta raó, i també per què s’estimen amb bogeria i no poden separar-se ni un instant sense notar que el batec del cor es fa erràtic, comença a desentendre’s de la vida.

Quan miren el món, i sovint els agrada embadalir-se davant d’un aparador, d’un cel rogenc, o de la filigrana impossible d’un incunable a la biblioteca d’arts medievals, el miren a la vegada. Només així poden copsar-lo plenament, només així la bellesa s’arrela a la seva ànima amb la petita flama bellugadissa que coneixen alguns pintors i pocs poetes. Quan es miren l’un a altre sempre ho fan a la mateixa distància, no els cal cap cinta mètrica per saber exactament on posar-se per emmirallar-se, l’un als ulls de l’altre.

Tanquen els ulls cada vegada que es fan un petó, que s’abracen, que xiuxiuegen tendresa a cau d’orella. Ella podria forçar una mica la vista, ell podria aclucar lleugerament les parpelles. Però prefereixen no fer-ho, s’estimen més senzillament tancar els ulls i obrir el cor de bat a bat. Sovint no cal veure-hi per enlluernar-se de llum.

Aquell dia de primavera l’optometrista del barri no va insistir a què es posessin ulleres. La filla tampoc. L’optometrista i la filla es miraren i somrigueren, potser pensaren en la senyora optometrista i en el violinista noruec. Després observaren com ell i ella sortien de l’òptica agafats de la mà, amb el caminar molt alegre, com aquell dia, ara feia 50 anys, en què, per primera vegada, hi veieren sense veure-hi.

Contemplació

Després d’esmorzar, amb els colzes recolzats a l’hule verd de la taula de la cuina i els ulls tancats, contempla el món. Sempre ho ha fet i sempre ho farà. Des de què era molt petit que, si es concentra una mica, pot sentir la presència de tots els éssers vius, notar-la dins del cap com qui nota, amb les parpelles tancades, que algú ha encès la llum de l’habitació. Dones, homes, però també animals, des del més gran al més menut, intueix la seva respiració, la flama que els crema, molt endins.

Si es concentra molt, i algunes tardes de festa hi dedica unes hores mortes, pot arribar a percebre els arbres, els branquillons més fins d’herba, cargolats de fred sota la boira gebradora, les flors als balcons de ciutats que mai ha visitat, a l’altra punta de món. Fins i tot un dia, ara farà un parell d’anys, sense saber com, mentre feia el llit, li va semblar sentir una escalfor infinita, una melodia formada per milions i milions de petites flames, de tots els colors imaginables, que provenia de més enllà de les estrelles, de multitud de galàxies tan llunyanes que la seva llum potser no ens arribarà mai.

Algunes vegades s’ha preguntat si és Déu. Però els poders de Déu són molt superiors als seus. No és així? Déu no només pot sentir el batec del cor, el xiuxiueig de les flames, la remor de les ganes terribles de seguir vivint, sinó que, a més, pot escriure lliurement al llibre del destí de tots aquells éssers, pot disposar sobre tots els aspectes de la seva existència, pot decidir si respondre súpliques i precs, és capaç d’aclucar els ulls a la misèria, la fam, el patiment, i fer veure que no ho veu. Ell, si no fos un simple observador, si tingués veu i vot per dirigir aquella trista opereta, si pogués sembrar felicitat arreu però li calgués decidir, per voluntat pròpia, deixar alguns camps erms, alguns deserts plens de pedres i arena i sang i escorpins, no ho podria suportar. S’hauria tornat boig o, en un darrer acte redemptor, hauria posat fi a la seva pròpia consciència.

Per això cada dia, després de contemplar el món, dóna gràcies a Déu de no ser Déu. Sospita, però, que ell és una de les breus flames que Déu fa molt de temps que no escolta.

“Què fas aquí rumiant? Que no ho veus que faràs tard a la feina? Au va, espavila”, diu la Dolores, la seva muller, des de la porta de la cuina.

El Manel s’aixeca, espolsa les tres o quatre molles de pa que hi ha sobre l’hule, fa un petó a la galta de la Dolores i, somrient, surt de casa per agafar l’autobús que el portarà a l’empresa de congelats on treballa des de fa anys.

Carta als reis

Com cada anys des de què era molt petita, la nena havia escrit la carta als reis, una carta molt llarga, plena de petites confessions i de grans promeses, on cada lletra era perfilada amb tota la cura del món. La seva mare sempre l’avisava que, si no feia bona cal·ligrafia, els reis no l’entendrien i no li durien tot allò que havia demanat.

Tot sopant la mare preguntà a la nena: “I doncs, què has demanat aquest any als reis?”

I la nena, que ja no era cap nena, respongué que els havia demanat un fill.

La mare s’ennuegà, i acabà el sopar tossint mentre el seu gendre, el marit de la nena, li donava copets a l’esquena i li oferia una mica d’aigua.

El gendre i la mare sovint parlaven de la nena, quan ella no els sentia. Dels seus acudits, de la seva innocència gairebé mística. La mare sospitava, però no li havia arribat a preguntar mai al gendre, que el matrimoni encara no s’havia consumat i que el llit, si s’escalfava, ho feia gràcies al braser que s’entaforaven sota els llençols.

La mare sabia que el gendre era un home de bé, que s’estimava la seva dona amb bogeria, que es passava hores despert, al llit, mirant-la dormir, atent a qualsevol signe de malson per despertar-la immediatament. Feia de fuster i era molt destre amb les mans. La mare sovint observava com aquelles mans, aspres de treballar la fusta, acaronaven la galta de la nena, com la nena tancava els ulls i respirava fluixet, deixant-se estimar.

La mare, però, aquells dies patia. Malgrat que la nena s’havia portat molt bé, com un àngel, aquell any els reis no li podrien portar allò que havia demanat. Ni que el gendre es tragués la son de les orelles i s’hi posés en cos i ànima, no hi serien pas a temps.

La nit de reis tot era fosc i quiet i al cel lluïa el gran cometa. Després de baixar dels seus camells, els quatre reis trucaren a la porta de la casa on vivia la nena, el seu marit i la seva mare. El marit els obrí i quedà meravellat. Els tres primers reis portaven or, encens i mirra. El quart portava un nadó als braços, el fill, ros i blanquet, que havia demanat la nena, la seva dona Maria.

Caronte

.... negra nit cau sobre el plexiglàs, refracta els lagrange on s'acumulen ànimes, presoneres per sempre a l'espai sense gravetat, difractades entre el cel i l'infern ... negra nit cau, i es trenca a bocins molt petits, cristalls que esclaten amb so metàl·lic sota el pas del temps ... Caronte ofereix descomptes ran de llacuna Estígia i jo me'n vaig a dormir amb una moneda d'euro sobre cada parpella ...

El monstre

“Què fas que no dorms?”
“Tinc por”
“Por? De què tens por?”
“Del monstre blanc que hi ha dins l’armari”
“Un monstre? A l’armari?”
“Sí, mira, es veu des d’aquí, està allà amagat, esperant que marxis i apaguis la llum per sortir i menjar-se’m”
“L’únic que veig és l’anorac que et poses per anar a l’escola. Va, tanca els ulls i a dormir”
“No, que tinc por”
“Els monstres no existeixen i tu ho saps. Només són aquí, dins del teu caparró, a la teva imaginació. O sigui que si el vols fer desaparèixer només has d’imaginar que ja no hi és. Ja ho veuràs: imagina que el monstre de dins l’armari ja ha marxat cap a casa, amb la cua entre cames, i que ell, també, té tanta son que ja ha anat a dormir. Fa uns roncs i unes ganyotes que fan molt riure. Fins i tot la seva senyora, la senyora monstre, li pica a les cames amb els peus, i a la panxa amb el colze, per fer-lo callar i que pari de roncar, però ell ronca que roncaràs”
“Es difícil”
“Prova-ho. Què? Encara és dins l’armari?
“No ho sé, no el veig ara”
“Ho veus. Va, ara a dormir”
“Deixa la llum encesa, però”
“Ja ets grandet per dormir amb la llum encesa”
“Es que el monstre té por de la llum”
“Deixa’t de monstres. No t’hauria d’haver deixat mirar aquells dibuixos a la tele. Va, dorm”

La mare surt de l’habitació del nen i deixa la porta una mica oberta, la llum encesa. Va a la cuina, renta plats, frega el fogó i passa l’escombra. Després seu al sofà i es posa a llegir. S’adorm, com gairebé cada dia, a la pàgina que fa quatre.

Es desperta una bona estona més tard. Espia a l’habitació del nen i el veu adormit, amb un braç aferrant el gosset de peluix que li va comprar el seu pare el darrer cap de setmana que li tocava passar-lo amb ell. Apaga la llum i, sense fer gens de soroll, surt de l’habitació i ajusta la porta.

L’endemà al matí la mare crida el nen, des de la cuina. Li diu que es llevi, que farà tard a l’escola i haurà de marxar sense esmorzar. El nen no respon i la mare el torna a cridar. Cansada, entra a l’habitació del nen per donar-li pressa.

El troba dormint. El desperta i, malgrat que s’afanya tant com pot a vestir-se i esmorzar, malgrat que ni tant sols té temps de rentar-se les dents, torna a fer tard a l’escola i la mestra s’anota a la llibreta diària que aquell mateix vespre trucarà a la mare per demanar-li que la vingui a veure.

La mare, a casa, posa una rentadora i rumia què farà per dinar i si li cal sortir a comprar o en té prou amb el que hi ha a la nevera. Ordena la seva habitació i també l’habitació del nen. És quan s’ajup per recollir el gosset de peluix, que ha caigut a terra, que descobreix, sota el llit, el blanc cadàver del monstre.

Opereta en un sol acte

La mort no permet assaigs generals, el dia abans de la primera posada en escena. No és com quan de petits jugàvem a ser soldats, amb espases de fusta i pistoles de plàstic, i ens preparàvem per les trinxeres, la metralla i la sang. No és com les noies del poble, que aprenien a ballar entre elles i, després, potser, amagades darrera la tarima dels músics, també aprenien a fer petons. No és com aquells enamoraments platònics d’actrius fermes i seductores, de mirada incitant dins de fotografies en blanc i negre en pàgines de revistes entaforades sota el matalàs, efímers preliminars de l’amor que vindria, del cor trencat una i múltiples vegades. No, la mort no ofereix un tastet, no et deixa una estoneta per a què la provis i, si no t’agrada, la puguis tornar.

La mort ho sap, i per això, abans de sortir a l’escenari, es passa molta estona al camerino. Es maquilla bé, marcant perfectament el blanc a clavícules, estèrnum, costelles i pòmuls, es burxa els ulls, per enfonsar-se’ls al crani, passa la pedra d’esmolar per la dalla, es passeja per davant del mirall, amb l’embolcall de seda negra, i comprova la cadència de la tela, els reflexos morats que neixen de l’interior de la caputxa. Repeteix diverses vegades el moviment que farà amb la dalla. Cal que li surti perfecte. L’espectador s’ho mereix. Quan creu que està preparada, quan sona l’avís del director, s’enfila per les escaletes que comuniquen el camerino amb l’escenari. En el moment que la diva es posa sota els focus, però, abans que l’espectador hagi tingut temps d’aplaudir, el taló baixa i s’acaba l’únic acte de l’opereta.

El vol de la papallona

Imagina’t, estimada, una papallona que vola erràticament, dibuixa un parell d’arabescos de groc sobre cel blau i, com una fulla seca de tardor, cau lentament, ales plegades en un darrer batec, sobre l’herba acabada de tallar, fresca i neta, d’un petit jardí. Imagina que un nen l’ha vist, i ràpidament s’hi acosta, amb dits tremolosos, l’agafa i se la posa al palmell de la mà, hi acosta molt la cara per veure-la ben de prop. El nen la toca amb la punta del dit, li segueix les ales, impregnant-se la pell de partícules d’arena groga que semblen polsim d’or. Imagina que, de sobte, potser esglaiant el nen, que fa un breu crit de sorpresa, una rialla de pura felicitat, la papallona, reviscolada, obre les ales i es torna a posar a volar, dóna dos tombs al voltant del nen i, molt fràgilment, s’enfila de nou per pintar de groc el cel. El nen la segueix amb la mirada, corre amb els peus descalços sobre l’herba fins que arriba a la vora del jardí, just per observar com la papallona es perd per entremig dels arbres del bosquet fosc i amarg que hi ha més enllà de la tanca, a l’altre costat del caminet.

La nostra relació, estimada, és com el vol d’aquella papallona.

Flors

:

aquí: http://revistacriteri.blogspot.com/2010/06/flors-als-cabells.html
:

Breu parèntesi i recomanació

Breu (?) parèntesi en aquest blog. La producció (?) científica (?) mata la literària, em sap greu constatar...
Mentrestant, però, podeu revisar altres llocs, com aquesta petita joia plena de Haikus
:
http://reculldehaikus.blogspot.com/