Sabates vermelles

Al carrer hi ha una noia que fa petons als homes que li passen pel costat, però només si porten les mans a les butxaques de l’americana, les espatlles una mica arronsades, una mica cargolats de fred, i els ulls tristos, mirant cap els peus. La veig des del balcó, entre la porta de la pastisseria i la reixa metàl·lica de la joieria, tancada des de fa anys. La llum del capvespre dibuixa impossibles reflexos daurats al seu cabell negre, s’escampa per les seves mans de dits finíssims, perfila llavis prims, amorosits. Du un abric fosc que li arriba fins a sobre genoll, mitges negres, sabates de xarol vermell com els llavis. No li veig els ulls, però asseguraria que són blaus, o potser verds, amb unes pupil·les bellugadisses, flames de claror infinita. Quan fa un petó, s’enfila de puntetes, tanca els ulls, i les pestanyes, llarguíssimes, gairebé acaronen la galta de l’home, preciosos pinzells que, com si els brandís un arqueòleg, desfan la brutícia, la sorra, la tristesa, i alliberen aquella peça de ceràmica plena de filigranes que fa tant de temps que espera, pacient, sota terra. Tots els homes, després, continuen caminant amb les mans a les butxaques de l’americana, però potser porten les espatlles una mica menys corbades, potser miren el cel amb ulls espurnejants.

Tinc ganes de posar-me l’americana i baixar al carrer, abans no se’n vagi. Passar-li pel davant, amb les mans entaforades a les butxaques, el cor saltant dins el pit, la mirada perseguint els junts de les lloses. Seria descobert? Em faria un petó? Li podria entreveure el ulls blaus, o verds, i les pupil·les d’ànima feliç?

La puc imaginar, cada tarda a un carrer diferent, a una plaça diferent, amb el seu vestit negre i les seves sabates de xarol vermell, escombrant tristeses i germinant il·lusions. Dreta a casa seva, abans de sortir, davant del mirall, cordant-se els botons de l’abric, comprovant, una altra vegada, que ells llavis estiguin ben perfilats, que no hi hagi gens de pols a les sabates. Al portal de casa, escorcollant la bústia, de puntetes, a la cerca d’aquella carta d’amor que sap que mai no arribarà.

El cel es tenyeix de nit, la llum de la ciutat impregna l’aire i foragita els estels. Des del balcó veig com la noia marxa, caminant a poc a poc, amb les espatlles una mica enfonsades, les mans a les butxaques de l’abric, com si carregués totes les tristeses que ha bescanviat per petons aquella mateixa tarda. Si baixés corrent l’escala encara potser la podria atrapar.

Em quedo quiet, amb el nas a tocar de la finestra. L’alè forma una pel·lícula semitransparent al vidre, entrebanca els colors en una escala de grisos. Abans no es perdi a la llunyania, segueixo amb la punta del dit la silueta de la noia a l’alè condensada al vidre fred. Igual que la noia, la seva forma, al vidre, s’evapora en un núvol de minúsculs cristalls, invisibles, eteris. La nit esdevé densa com la xocolata negra, gairebé costa de respirar. Si la noia em veiés, ara, de ben segur em regalaria un petó i em faria pessigolles a les galtes amb les pestanyes. No és fins que sento tocar les campanes de la catedral que m’adono que, aquella, és la nit de Nadal.

Teulades

La flor es panseix com una llumeta molt tènue, un ble tan fonedís que la flama ja és més blava que groga. Al cul de l’ampolla de licor de cirera només romanen un parell de dits d’alcohol, suficients per fer plorar els ulls, si me’ls bec d’una glopada, sense respirar. La nevera és més buida que la reflexió que m’ofereix el vidre verd i convex de l’ampolla. Al carrer, les poques bicicletes que hi ha tenen les rodes aixafades, com si les haguessin llençat des del terrat, les barnilles, trencades, apunten els seus dits metàl·lics en totes direccions, burxen l’espai com si fossin tristos paraigües sense tela. La vida és com l’alumini d’una finestra, agrest, precís, angular, disposat a tot per mantenir la intempèrie fora. Si el toco, amb la punta del dit, comprovo que està glaçat, que hi deixo una empremta dactilar semitransparent, una alè d’escalfor que, com els anys, es va fonent a poc a poc en la fredor fins a desaparèixer completament dins la superfície lluent de l’alumini. Per sobre les teulades, el sol s’arrossega, esbiaixat.

Cal·ligrafia

Si fos pinzell, pintaria negres línies al cel, li dibuixaria un enreixat per on només poguessin respirar la lluna i les estrelles. Si fos cel, esperaria el sol amb la llum de la tauleta de nit encesa, li llençaria una sabatilla quan entrés de puntetes, a la matinada, ebri de giragonses. Si fos nit, m’estaria ben quieta, com qui vol passar sense ser vista, i observaria, només observaria, com el blanc i el negre poden formar tots els colors. Si fos color, em trencaria a bocins a cada gota d’aigua, a cada floc de neu, a cada granet del polsim lluent d’una ala de papallona. Si fos papallona, pintaria d’espurnes grogues el cel, volaria fins l’horitzó i, allà, abans no es fes fosc, m’ofegaria dins el vermell de la posta de sol.

Pomes

Engrapades, surten a passejar sota el sol lluent de tardor, arrossegant una mica els peus per enlairar petits núvols de fulles mortes. El fred els gela la punta dels dits, el nas, les orelles, i aviat frisen per tornar a casa, per estirar-se dins el forn i caramel·litzar, en els seus llavis, un petó, d’encís, vermell i groc. Dins el cor, però, neix una llavor negra.

Clorur de sodi

Va plorar fins que va notar que no li quedaven més llàgrimes a dins i, llavors, va sorprendre’s del fet que, malgrat tot, les llàgrimes continuaven naixent i rodolant per les seves galtes. Era una tarda d’estiu i tot el poble era tancat a casa fent la migdiada. Sota el sol vertical com una llança, assegut a la pedra picada que rodejava la fonteta d’aigua bruta, tremolava de fred. Les mans, gelades, les va posar dins l’aigua i va observar com els canells es torçaven en un angle impossible, com els poquets peixos vermells i blancs que encara no suraven panxa enlaire s’acostaven delerosos per engolir aquells cucs gruixuts i blancs que havien aparegut de sobte al seu particular cel. L’aigua viscosa amb prou feines li mullava la pell, formava una pàtina de greix tornassolat d’una olor força desagradable que li costaria esforços i treballs de netejar. Les llàgrimes, d’una en una, anaven repicant sobre la superfície de l’aigua, es convertien en ones circulars, per uns instants, i distorsionaven la imatge dels peixos i de les llaunes buides de cervesa del fons de la font. Els peixos devien pensar que estava plovent aigua de mar i, a mesura que augmentava la salabror de l’aigua, s’anaven tombant panxa enlaire, sacsejaven una estona la seva vida, per treure-se-la de sobre, i morien. Hi havia monedes lluents sota l’aigua, com minúscules ciutats subaquàtiques plenes de llum. Possiblement uns amants, asseguts a la mateixa pedra picada on seia aquella tarda d’estiu, les havien llençat, les mans presoneres en un sol moviment, per desitjar que quan fossin vellets poguessin tornar, agafats de les mans, a aquell mateix indret. Plorava i les llàgrimes feien pujar el nivell de l’aigua de la font, els forats de drenatge, obturats de deixalles i de larves d’insectes, no treballaven gens ni mica. Quan l’aigua li va començar a mullar els pantalons, els dos peixos que encara eren vius, un de vermell i un de blanc, van desplegar ales membranoses i van posar-se a volar al seu voltant.

Papiroflèxia

Si s’enfila molt amunt creu que sortirà del cel i podrà veure les estrelles i el sol a la vegada. Està cansat dels compromisos, de cedir una sabata per aconseguir una espardenya, d’haver de deixar la forquilla per agafar el ganivet, de tancar els ulls cada vegada que fa un petó.

La tarda cau a batzegades, com si la llencessin a trossets des de dalt. El temps flueix i és un riu d’aigües fonedisses, esperitades, enjogassades en salts d’aigua i remolins que esquerdillen d’humitat la vegetació que s’arrauleix a la riba. Els passos esdevenen feixucs, pendent amunt, i la suor tenyeix la roba, ferint-la de mort.

És una respiració concentrada la que l’acompanya. L’alè surt d’entre les dents, serrades, buida els pulmons per finíssimes escletxes d’esmalt i de geniva. El sol és com un persimó madur que rodola per l’espatlla d’un llangardaix verd.

Hi ha núvols per sota dels seus peus. Són esponjosos, esfilagarsats en un eixam de cèl·lules que, mitocòndria a mitocòndria, ribosoma a ribosoma, ofereixen una lleu i elàstica resistència al pas de la llum. De lluny li sembla sentir el xivarri que fan els fotons de color blau quan ensopeguen amb les molècules de vapor d’aigua. És un soroll que recorda les notes d’un banjo, o potser només són els enllaços covalents quan es trenquen. Es pregunta si hi ha fotons de color negre i quin soroll farien. També es pregunta si els àngels fumen tabac ros.

Si s’enfila molt amunt s’haurà d’arrapar a la terra per no caure. No hi ha orenetes a aquella alçada, i tot el que vola ho fa amb ales de cel·lofana.

William Butler Yeats (1865 - 1939)

When you are old and grey and full of sleep,

And nodding by the fire, take down this book,

And slowly read, and dream of the soft look

Your eyes had once, and of their shadows deep;

How many loved your moments of glad grace,

And loved your beauty with love false or true,

But one man loved the pilgrim Soul in you,

And loved the sorrows of your changing face;

And bending down beside the glowing bars,

Murmur, a little sadly, how Love fled

And paced upon the mountains overhead

And hid his face amid a crowd of stars.

·

La daga màgica

El mag passa els ulls per sobre de la daga, estudiant les runes gravades a l’empunyadura, comptant els reflexos de les gemes, maragdes, òpals i diamants, encastades a l’or brillant, treballadíssim. El venedor, un home de cara pigada, mig coberta amb una caputxa, identificat amb un tatuatge al temple esquerra com a membre del gremi dels adoradors de Màndors, sosté la daga amb recel, conscient de la seva vàlua.

“És una daga mata-dracs”, informa el venedor, amb la ganyota del qui espera una possible resposta violent.

El mag somriu una mica, un riure absolutament fals i maligne. És un mag de l’orde dels Capa Fosca de Carcassona, un home específicament perillós, cruel i curosament refinat en l’art de la tortura. Durant anys i anys va estudiar els conjurs més fabulosos, memoritzant cada gesticulació, cada so, cada cadència de respiració. Després va viatjar pel món, d’orient a occident, augmentant la seva saviesa i experiència amb nombrosos volums de màgia oblidada. És coneixedor de la vida i conscient dels qui gaudeixen d’ensarronar mitjançant la retòrica del llenguatge.

“Perdona’m si et causo enuig amb la meva ignorància”, replica, “però considero que la tasca de matar un drac, una bèstia de més de vint metres d’alçada i trenta de llargada, de cap a punta de cua, posseïdora de poders màgics tan interessants com el polimorfisme, l’adopció de forma humana, o la inducció de feblesa mental a l’enemic, capaç de volar distàncies descomunals sense haver d’aturar-se, coberta d’escates més rígides que una armadura de metall èlfic, plena d’ullals i d’urpes, i d’haver de matar-lo amb una daga de poc més de deu centímetres de fulla, per molt detallada que sigui l’obra d’artesania que li perfila les arestes, em sembla, des del meu modest punt de vista, repeteixo, ignorant i potser una mica inexpert, una impossibilitat”.

El venedor s’encoratja davant d’aquesta mostra d’humilitat per part del mag. La clariana on es troben s’obre, per un costat, en un rierol de muntanya, ple de cascades i salts d’aigua, poblat, molt més avall en el seu curs, per una raça molt peculiar de gnoms silvestres dedicats al cultiu de la mandràgora.

“És que es tracta d’una daga màgica”, respon, alçant els ulls de dins de la caputxa i gosant creuar la mirada amb el mag.

El mag està fart de treballar amb objectes màgics. Des de les pedres de visualització fins a les bosses de capacitat infinita. Fa anys i panys que sap reconèixer l’àuria d’un objecte màgic, sap classificar-la dins de les diferents escoles de màgia, la de conjuració, la d’abjuració, la de nigromància, la del control dels elements físics, la del control mental, i sap desarmar els conjurs de protecció corresponents, aquells que fan que l’objecte màgic estavelli a les mans del mag inexpert que pretén usar-lo.

“Novament demano disculpes de la meva limitada capacitat intel·lectual i de raonament, però jo tenia entès que els objectes màgics irradiaven una calor especial, fàcilment identificable pels que som més o menys instruïts en les arts màgiques. I aquesta daga no mostra cap signe aparent d’aquesta calor, és més, la seva fulla és freda com el gel”.

El venedor no recula i troba la resposta ideal per rebatre la preocupació del mag.

“És que es tracta d’una arma molt especial. D’aquí ve l’elevat preu que goso demanar-ne. La característica que la fa única és la seva habilitat de camuflatge, és a dir, és capaç d’amagar el seu propi poder màgic. Només en la presència d’un drac en la seva fisonomia original és quan la daga mostra la seva força màgica”.

El mag mira la daga amb més curiositat, dubtós, encara, de la seva adquisició.

“I en el cas, no t’ofenguis si malfio, hipotètic, de l’encontre cara a cara amb el drac, si la daga resulta no tenir poders màgics de cap tipus, serà difícil que torni per a reclamar-te les monedes d’or que vols que pagui per ella”.

Amb un moviment àgil el mag agafa la daga per la fulla, la fa girar dins la seva mà i la clava fins a l’empunyadura d’or i pedres precioses al coll del venedor. La daga s’escalfa, adquireix una tonalitat vermellosa, sembla despendre batecs de colors, blancs, blaus, verds, grocs, taronja, blancs de nou. El venedor, en els seus darrers espasmes, creix, li surten ales, cua i escates, els ulls se li dilaten i allarguen, recobra la forma d’allò que era.

“Efectivament, es tracta d’una daga mata-dracs”, remuga el mag, tot netejant-la al rierol i posant-la dins d’una de les múltiples bosses d’ingredients màgics que porta penjades del cinturó. Després, allunyant-se una mica de la carcassa del drac mort, cull unes fruites i sopa ran d’un foc encès de rametes seques. Dorm molt bé aquella nit, i somia que, mica a mica, tots els artefactes màgics que poden destruir-lo acaben al seu sarró. Al matí es lleva, es renta la cara a l’aigua freda, es treu la roba, desplega les ales i vola cap a l’horitzó. La daga brilla alegrement.

Feixes rovellades de somriures

Feixes rovellades de somriures,
dues passes més enllà,
inabastables,
vagament intuïdes per la remor de l’òxid:
un xerric de nostàlgia,
de núvols tornassolats després de ploure.
Pluja disciplinada, vertical com el dolor,
tenyeix,
inabastables
feixes rovellades de somriures

Cinc parets

Tota la vida tancat entre aquestes cinc parets de vidre, maleïda existència, maleït el dia que vaig néixer. Dia rere dia sotmès a l’escrutini de centenars d’ulls, a aquesta mirada esbiaixada que després, a la nit, no em deixa dormir i em retorna, una vegada i una altra, per il·luminar de maldat els somnis més angoixants que pugui somiar mai un ésser viu, per despertar-me, després, amb un crit a la gola, un crit que no goso cridar, no, que no vinguin els vigilants i em peguin.

No desitjaria res més que deixar de viure. Res té sentit. Res em dóna la il·lusió de viure un dia més, de mantenir aquesta trista aparença de felicitat darrere el vidre, d’oferir un somriure al vigilant de torn que em porta la cassoleta amb el menjar i el beure, de despullar les meves vergonyes a la mirada desinteressada de tota aquesta gentada que m’observa cada moment i que no em deixa ni intimitat per fer les meves necessitats al racó més allunyat dels seus ulls penetrants.

L’aigua repica, quan plou, sobre el sostre de vidre i, per uns instants, el món es fa tèrbol i sembla desaparèixer, m’aïlla en el meu particular infern. És quan estic sol que encara és pitjor, és molt pitjor, és llavors quan les pors s’arrapen al cor i als pulmons i quan em costa de respirar i quan em repeteixo fins a quedar afònic que no s’han oblidat de mi, que tan aviat com deixi de ploure segur que tornaran i em portaran la cassoleta i em miraran les vergonyes i, si em porto malament, em pegaran fins a marcar-me de blau el perfil de les costelles. M’ho repeteixo però no m’ho crec, no, en el fons del meu enteniment nego fins i tot la meva pròpia existència i, fins que no ho veig, fins que el vigilant no frega el vidre amb un parrac gruixut de color verd, no és fins aleshores que torno a respirar sense que em tremoli l’ànima.

Tota la vida presoner d’aquest vidre descolorit, sense poder caminar per sota els arbres, sense poder parlar amb ningú, sense que ningú m’abraci i m’estimi, però amb la paradoxal capacitat d’imaginar-me que això que he viscut tota la vida no és tot el que hi ha, que hi ha molt més, moltíssim més, i que tot allò m’és negat i que mai, mentre visqui, no podré gaudir-ne. I després tampoc. Després l’oblit se n’endurà el meu cadàver, la pobra carcassa que es va pansint i que ni tan sols les bèsties més famolenques voldran rosegar, i aquestes cinc parets de vidre seran desballestades, o cobertes de fulles, o trencades i espargides pel món, o entaforades amb algú que s’assemblarà a mi o que, potser, en un etern retorn sense fi, seré jo mateix.

El vidre, de matinada, quan el sol despunta per sobre les altres gàbies, reflecteix la meva cara que sembla que m’estigui espiant des de fora, amb els ulls molt oberts, esbatanats, una mica esbiaixats, una mirada de maldat que il·lumina tots els meus somnis. Però no tinc por, no, en el fons no tinc més por que quan em miren els altres o quan em peguen els vigilants o quan plou i l’aigua regalima per la paret de vidre de l’oblit. No tinc por, no. Per què hauria de tenir-ne? El que em mira no és més que el pobre presoner de cinc parets de vidre.