Tresor

Primer són dues-centes passes cap endavant, fins a l’arbre vell. Després són trenta-dues cap a l’esquerra, seguint la línea imaginària que enllaçaria l’arbre i la cúpula de vidre del palauet que hi ha més enllà del llac, però sense que et mullis els peus. Si arribes a l’aigua i encara comptes passes és que les fas massa llargues. És millor que giris cua, tornis a l’arbre, i comencis de nou.

No esperis trobar-te una X pintada al terra, quan siguis al lloc adient, ni un roc amb una forma insistent, cobert d’inscripcions curosament camuflades sota anys de creixement vegetal de líquens i molsa. No confiïs que el primer raig de llum que travessi la cúpula de vidre la matinada del solstici d’hivern dibuixi un encenall de colors a les fulles tornassolades dels plataners i dels pollancres. No esperis res de tot això. No esperis res però espera-ho tot.

D’alguna manera notaràs que has encertat el lloc exacte, com si l’atzar solidifiqués la seva estrafolària existència i planés sobre teu en un semicercle d’ales esteses, com si totes i cadascuna de les petites i insignificants decisions que has pres durant la teva vida no fossin més que les molletes de pa que t’han guiat pels viaranys del temps fins arribar a l’indret precís, al moment idoni. Quan hi siguis ho sabràs, no en tindràs cap dubte, els teus peus s’endinsaran a la terra com les arrels dels arbres centenaris que ens han vist néixer i que ens veuran morir.

Queda’t quieta, llavors, no et moguis. Tanca els ulls i no gosis gairebé ni respirar. Deixa’t endur pels corrents del temps, nota com flueixen a través teu, el cos transparent com l’aigua del llac, lluminós com les infinites reflexions a la cúpula de vidre del palauet. Queda’t quieta i obre les mans, frega el vent amb els palmells, encisa’t amb els remolins que forma l’aire entre els dits, amb l’olor de mil somriures inventats.

Queda’t quieta. Queda’t ben quieta i no et moguis. Queda’t quieta i espera.

La cúpula del temps

El cel sembla un tirabuixó de corbs, ales esbandint les llargues columnes de fum negre que s’enfila des del terra glaçat. El fang d’ahir al migdia, aglevat de sang, forma curioses figures geomètriques on s’arrapen les aus que, amb cridòria de plaer, fan torns per picar la carn exposada dels homes morts. Algú s’ha distret, durant la nit, a clavar dotzenes dels cascs lluents de la legió a la llança d’un hoplita, i a plantar-la, com una estela, al punt més alt d’aquell prat on, a la primavera, solien néixer roelles vermelles, oracles del que havia de venir.

Els tancs enemics són fora de l’abast dels seus tristos coets però, malgrat tot, els enginyers continuen calculant trajectòries i donant ordres precises sobre angles de foc a la seva artilleria. La majoria dels explosius cauen, erms, sobre les quatre cabanes de fusta i palla que separen, com una trinxera natural, la posició de l’enemic de la seva. Alguns, però, esclaten sobre aquells habitacles, reflectint metralla a les cares i als cossos d’aquells que ja no tenen on amagar-se.

El pols electromagnètic ha fregit la xarxa de portals amb la potència de mil sols. Naus lluents s’encenen en silenci i precipiten a òrbites menors fins a esmicolar-se a l’entrada atmosfèrica. No totes porten tripulació exclusivament AI. El núvol de fragments metàl·lics i orgànics dibuixa un anell viu al voltant del planeta, com si volgués proposar-li matrimoni. La distorsió d’espaitemps difumina els colors en un efecte Doppler impossible, l’aurora boreal més preciosa mai enregistrada.

Són prop del rierol, collint maduixes i mores. Els més petits juguen dins l’aigua que els arriba fins als genolls, si bé alguns gosen capbussar-se al toll de sota la roca alta i perseguir peixos fonedissos com la llum d’aquella tarda d’estiu. Les pedres cauen del cel a dotzenes, trenquen ossos i vides en un instant. Els esgarips procedents del bosc impliquen captura i derrota abans no comenci la fugida. Quan tot s’acaba, molt més tard, encara queden moltes maduixes per collir.

Invisible, camino entre els vius i els morts, em costa, a vegades, diferenciar els uns dels altres. No sóc ni àngel ni dimoni, el blanc i negre no dibuixa els perfils de l’eternitat. No recullo els caiguts, ho he fet massa vegades per saber que, després d’unes poques passes vacil·lants, tots tornen a caure. L’herba cremada em fa pessigolles a les cames, hi pinta arcs argentats com la cúpula del temps.

La Fi del Món

A la fi del món hi ha unes muntanyes tan altes que, quan surt el sol, els seus cims nevats semblen estels penjats del cel. A la fi del món l’aigua només es gela si fa fred, la neu sempre cau en silenci, el vent bufa cap amunt les ales dels ocells. A la fi del món als diccionaris no existeix la paraula guerra, ni fam, ni tristesa, ni mort. De fet, a la fi del món no els cal cap diccionari ja que els homes i les dones coneixen totes les paraules necessàries per dir-se “t’estimo”.

No hi ha trens, ni autobusos, ni avions, que viatgin fins la fi del món. No existeix cap mapa de carreteres que hi porti, cap brúixola que magnetitzi el seu nord, cap sextant enfilat de lents i prismes que dirigeixi la mirada del qui el cerca. Els caminants que marxen cap a l’est, un peu darrera l’altre, tornen per l’oest, passats molts anys, més savis i més cansats però sense haver arribat a la fi del món.

A la fi del món tot s’acaba i tot torna a començar. Hi ha una espècie de granotes que canta colors enlloc de sons, un tipus de girafa, de coll llarguíssim, que sempre diu la veritat però que només respon una pregunta cada vegada, un homenet, molt vell, que seu a la porta de casa seva i saluda amb el barret el pas del temps, una parella de gatets acabats de néixer que, cada vegada que miolen, afegeixen un element a la taula periòdica.

La fi del món és molt lluny d’aquí, ningú que hi hagi estat ha tornat per explicar-ho. Però tanqueu els ulls, deixeu que la claror del sol us acaroni les parpelles, que el so fresc de mitja tarda entri per la finestra, que les mans us tremolin de felicitat. Estic segur que, si ho intenteu, podeu imaginar-vos la fi del món. I, si us l’imagineu, qui us impedeix d’anar-hi?

Sabates vermelles

Al carrer hi ha una noia que fa petons als homes que li passen pel costat, però només si porten les mans a les butxaques de l’americana, les espatlles una mica arronsades, una mica cargolats de fred, i els ulls tristos, mirant cap els peus. La veig des del balcó, entre la porta de la pastisseria i la reixa metàl·lica de la joieria, tancada des de fa anys. La llum del capvespre dibuixa impossibles reflexos daurats al seu cabell negre, s’escampa per les seves mans de dits finíssims, perfila llavis prims, amorosits. Du un abric fosc que li arriba fins a sobre genoll, mitges negres, sabates de xarol vermell com els llavis. No li veig els ulls, però asseguraria que són blaus, o potser verds, amb unes pupil·les bellugadisses, flames de claror infinita. Quan fa un petó, s’enfila de puntetes, tanca els ulls, i les pestanyes, llarguíssimes, gairebé acaronen la galta de l’home, preciosos pinzells que, com si els brandís un arqueòleg, desfan la brutícia, la sorra, la tristesa, i alliberen aquella peça de ceràmica plena de filigranes que fa tant de temps que espera, pacient, sota terra. Tots els homes, després, continuen caminant amb les mans a les butxaques de l’americana, però potser porten les espatlles una mica menys corbades, potser miren el cel amb ulls espurnejants.

Tinc ganes de posar-me l’americana i baixar al carrer, abans no se’n vagi. Passar-li pel davant, amb les mans entaforades a les butxaques, el cor saltant dins el pit, la mirada perseguint els junts de les lloses. Seria descobert? Em faria un petó? Li podria entreveure el ulls blaus, o verds, i les pupil·les d’ànima feliç?

La puc imaginar, cada tarda a un carrer diferent, a una plaça diferent, amb el seu vestit negre i les seves sabates de xarol vermell, escombrant tristeses i germinant il·lusions. Dreta a casa seva, abans de sortir, davant del mirall, cordant-se els botons de l’abric, comprovant, una altra vegada, que ells llavis estiguin ben perfilats, que no hi hagi gens de pols a les sabates. Al portal de casa, escorcollant la bústia, de puntetes, a la cerca d’aquella carta d’amor que sap que mai no arribarà.

El cel es tenyeix de nit, la llum de la ciutat impregna l’aire i foragita els estels. Des del balcó veig com la noia marxa, caminant a poc a poc, amb les espatlles una mica enfonsades, les mans a les butxaques de l’abric, com si carregués totes les tristeses que ha bescanviat per petons aquella mateixa tarda. Si baixés corrent l’escala encara potser la podria atrapar.

Em quedo quiet, amb el nas a tocar de la finestra. L’alè forma una pel·lícula semitransparent al vidre, entrebanca els colors en una escala de grisos. Abans no es perdi a la llunyania, segueixo amb la punta del dit la silueta de la noia a l’alè condensada al vidre fred. Igual que la noia, la seva forma, al vidre, s’evapora en un núvol de minúsculs cristalls, invisibles, eteris. La nit esdevé densa com la xocolata negra, gairebé costa de respirar. Si la noia em veiés, ara, de ben segur em regalaria un petó i em faria pessigolles a les galtes amb les pestanyes. No és fins que sento tocar les campanes de la catedral que m’adono que, aquella, és la nit de Nadal.

Teulades

La flor es panseix com una llumeta molt tènue, un ble tan fonedís que la flama ja és més blava que groga. Al cul de l’ampolla de licor de cirera només romanen un parell de dits d’alcohol, suficients per fer plorar els ulls, si me’ls bec d’una glopada, sense respirar. La nevera és més buida que la reflexió que m’ofereix el vidre verd i convex de l’ampolla. Al carrer, les poques bicicletes que hi ha tenen les rodes aixafades, com si les haguessin llençat des del terrat, les barnilles, trencades, apunten els seus dits metàl·lics en totes direccions, burxen l’espai com si fossin tristos paraigües sense tela. La vida és com l’alumini d’una finestra, agrest, precís, angular, disposat a tot per mantenir la intempèrie fora. Si el toco, amb la punta del dit, comprovo que està glaçat, que hi deixo una empremta dactilar semitransparent, una alè d’escalfor que, com els anys, es va fonent a poc a poc en la fredor fins a desaparèixer completament dins la superfície lluent de l’alumini. Per sobre les teulades, el sol s’arrossega, esbiaixat.

Cal·ligrafia

Si fos pinzell, pintaria negres línies al cel, li dibuixaria un enreixat per on només poguessin respirar la lluna i les estrelles. Si fos cel, esperaria el sol amb la llum de la tauleta de nit encesa, li llençaria una sabatilla quan entrés de puntetes, a la matinada, ebri de giragonses. Si fos nit, m’estaria ben quieta, com qui vol passar sense ser vista, i observaria, només observaria, com el blanc i el negre poden formar tots els colors. Si fos color, em trencaria a bocins a cada gota d’aigua, a cada floc de neu, a cada granet del polsim lluent d’una ala de papallona. Si fos papallona, pintaria d’espurnes grogues el cel, volaria fins l’horitzó i, allà, abans no es fes fosc, m’ofegaria dins el vermell de la posta de sol.

Pomes

Engrapades, surten a passejar sota el sol lluent de tardor, arrossegant una mica els peus per enlairar petits núvols de fulles mortes. El fred els gela la punta dels dits, el nas, les orelles, i aviat frisen per tornar a casa, per estirar-se dins el forn i caramel·litzar, en els seus llavis, un petó, d’encís, vermell i groc. Dins el cor, però, neix una llavor negra.

Clorur de sodi

Va plorar fins que va notar que no li quedaven més llàgrimes a dins i, llavors, va sorprendre’s del fet que, malgrat tot, les llàgrimes continuaven naixent i rodolant per les seves galtes. Era una tarda d’estiu i tot el poble era tancat a casa fent la migdiada. Sota el sol vertical com una llança, assegut a la pedra picada que rodejava la fonteta d’aigua bruta, tremolava de fred. Les mans, gelades, les va posar dins l’aigua i va observar com els canells es torçaven en un angle impossible, com els poquets peixos vermells i blancs que encara no suraven panxa enlaire s’acostaven delerosos per engolir aquells cucs gruixuts i blancs que havien aparegut de sobte al seu particular cel. L’aigua viscosa amb prou feines li mullava la pell, formava una pàtina de greix tornassolat d’una olor força desagradable que li costaria esforços i treballs de netejar. Les llàgrimes, d’una en una, anaven repicant sobre la superfície de l’aigua, es convertien en ones circulars, per uns instants, i distorsionaven la imatge dels peixos i de les llaunes buides de cervesa del fons de la font. Els peixos devien pensar que estava plovent aigua de mar i, a mesura que augmentava la salabror de l’aigua, s’anaven tombant panxa enlaire, sacsejaven una estona la seva vida, per treure-se-la de sobre, i morien. Hi havia monedes lluents sota l’aigua, com minúscules ciutats subaquàtiques plenes de llum. Possiblement uns amants, asseguts a la mateixa pedra picada on seia aquella tarda d’estiu, les havien llençat, les mans presoneres en un sol moviment, per desitjar que quan fossin vellets poguessin tornar, agafats de les mans, a aquell mateix indret. Plorava i les llàgrimes feien pujar el nivell de l’aigua de la font, els forats de drenatge, obturats de deixalles i de larves d’insectes, no treballaven gens ni mica. Quan l’aigua li va començar a mullar els pantalons, els dos peixos que encara eren vius, un de vermell i un de blanc, van desplegar ales membranoses i van posar-se a volar al seu voltant.

Papiroflèxia

Si s’enfila molt amunt creu que sortirà del cel i podrà veure les estrelles i el sol a la vegada. Està cansat dels compromisos, de cedir una sabata per aconseguir una espardenya, d’haver de deixar la forquilla per agafar el ganivet, de tancar els ulls cada vegada que fa un petó.

La tarda cau a batzegades, com si la llencessin a trossets des de dalt. El temps flueix i és un riu d’aigües fonedisses, esperitades, enjogassades en salts d’aigua i remolins que esquerdillen d’humitat la vegetació que s’arrauleix a la riba. Els passos esdevenen feixucs, pendent amunt, i la suor tenyeix la roba, ferint-la de mort.

És una respiració concentrada la que l’acompanya. L’alè surt d’entre les dents, serrades, buida els pulmons per finíssimes escletxes d’esmalt i de geniva. El sol és com un persimó madur que rodola per l’espatlla d’un llangardaix verd.

Hi ha núvols per sota dels seus peus. Són esponjosos, esfilagarsats en un eixam de cèl·lules que, mitocòndria a mitocòndria, ribosoma a ribosoma, ofereixen una lleu i elàstica resistència al pas de la llum. De lluny li sembla sentir el xivarri que fan els fotons de color blau quan ensopeguen amb les molècules de vapor d’aigua. És un soroll que recorda les notes d’un banjo, o potser només són els enllaços covalents quan es trenquen. Es pregunta si hi ha fotons de color negre i quin soroll farien. També es pregunta si els àngels fumen tabac ros.

Si s’enfila molt amunt s’haurà d’arrapar a la terra per no caure. No hi ha orenetes a aquella alçada, i tot el que vola ho fa amb ales de cel·lofana.

William Butler Yeats (1865 - 1939)

When you are old and grey and full of sleep,

And nodding by the fire, take down this book,

And slowly read, and dream of the soft look

Your eyes had once, and of their shadows deep;

How many loved your moments of glad grace,

And loved your beauty with love false or true,

But one man loved the pilgrim Soul in you,

And loved the sorrows of your changing face;

And bending down beside the glowing bars,

Murmur, a little sadly, how Love fled

And paced upon the mountains overhead

And hid his face amid a crowd of stars.

·