Aquesta història comença i acaba al mateix lloc: al soterrani d’un edifici d’oficines de Portsmouth. És una història real, el que no vol dir que sigui veritat, i haurem acabat abans no encenguin els llums pel que, si ho preferiu, podeu aprofitar per fer una becaina.
Potser recordareu aquell indret. Solia haver-hi un descampat d’herba fina i arbres porucs, una illa verda dins la negror de la ciutat on els nens jugaven a futbol, les iaies feien de cangur i les parelles compartien petons. Cada tarda, a dos quarts de cinc, s’hi aturava un camionet tot llampant i virolat i els nens, les iaies i els nois feien cua per comprar-hi un gelat de maduixa, pistatxo, estratachela o taronja amarga. Cada tarda, a dos quarts de cinc en punt, sortia el sol d’entre els núvols baixos i grisos de Portsmouth i, si l’oloraves, feia olor de sucre i de melmelada.
El dia que vingueren els arquitectes, i els camions formigonera, i les excavadores, el camionet dels gelats no volgué moure’s de lloc i els nens, les iaies i els enamorats s’agafaren de les mans i no els deixaren passar fins que, més tard, entrada la nit, també comparegueren el jutge i una colla de policies amb casc, porra i projectils esfèrics de cautxú. L’endemà, però, a dos quarts de cinc en punt, la música alegre del camionet dels gelats tornava a fer vibrar les fulles dels arbres porucs, si bé ara gairebé tots jeien de costat a terra. El camionet s’enfilà a la base de ciment fresc del que seria el fonament de l’edifici d’oficines, rodolà fins al mig d’aquella nova placeta artificial i s’hi aturà per sempre més, ancorat fins els parafangs al ciment.
Els arquitectes feren números i resultà que foradar novament el ciment per alliberar el camionet era caríssim, pel que es decidí construir l’edifici al seu voltant, deixant-lo per sempre més presoner al soterrani fosc i de color aspre. Durant uns dies plogué sense parar a Portsmouth.
La venda de gelats, però, augmentà moltíssim. Tots els treballadors que deixaven el cotxe al pàrking del soterrani en sortien amb un gelat a la mà, de mandarina, de mango o de menta amb xocolata. Al sostre del camionet, que coincidia amb el terra de la planta baixa de l’edifici, hi esberlaren una finestreta i podies comprar-hi un gelat si t’agenollaves i estiraves una mica el braç. Entrevistaren al gelater al diari, li dedicaren un 60 minuts, i el posaren com a exemple d’emprenedor original en època de crisi a les escoles d’econòmiques més prestigioses d’Anglaterra.
El gelater estava trist, però. No recordava el color del cel, ni la textura de les fulles dels arbres porucs, ni els ulls brillants dels enamorats, ni l’olor de sucre i de mel del sol de mitja tarda. Sempre tenia moltes ganes de dormir i el metge, que baixà per la finestreta del sostre, li va receptar tot una col·lecció de pastilles de noms inversemblants.
Un dia, però, després de molts anys, el veieren somriure. Assegut a terra, a tocar de la finestreta del sostre del camionet, hi havia un noi amb una guitarra que tocava uns acords senzills al temps que explicava una història. El gelater li regalà un gelat immens. L’endemà una nena li descrigué el xisclet de les falcilles, i se n’endugué un gelat de franc. Més tard una iaia li portà una fotografia d’uns núvols, i rebé una ració doble de gelat de poma.
Des d’aquell dia el gelater no ha venut mai més cap dels seus gelats, sinó que els bescanvia per històries, per colors, per melodies, per somriures. Ja no fan tesis doctorals sobre el seu negoci, ni l’entrevisten per la contraportada dels diaris. Però és feliç. Potser no tant feliç com abans, quan voltava el món amb el seu camionet, però relativament feliç. La felicitat, al capdavall, és sempre relativa, no?
Per cert, us ve de gust un gelat?
