dimarts, de gener 26, 2010

Sternuĕre


T’estires,

Com un gat, al llit,

És mandra o és delit?

Tens pessigolles als peus,

Ho veig per la forma de mirar-me,

Per com la llum et fa aclucar els ulls.

Esternudes, quan somrius.

Vols una tassa de xocolata calenta,

Un espai per fondre’t,

O en tens prou amb un altre petó?



diumenge, de gener 17, 2010

Abstract


TITLE: Gamma Andrade signs of intelligent civilization. Evaluation of the feasibility of peaceful interspecies interaction.

PURPOSE: A longitudinal, retrospective study was designed in order to analyze the electromagnetic information originating from Gamma Andrade which has been captured during the last 50 standard years. This research aims at contributing to the ongoing effort of establishing a peaceful relationship with near galactic space faring species in order to advance towards a common evolutionary ascension.

METHODS: A Beyond Cometary Cloud Long Range Scanner (BCCLRS_4) was programmed to retrieve and relay a range of electromagnetic frequencies emitted from within a 2 light year radius sphere centred on Gamma Andrade, a grade 3 planet 100 light years from our system. Frequencies ranging from 1 to 1000 MHz were examined for visual and audio data from which information could be obtained regarding the status of the Gamma Andrade civilization. All images and audio signals were automatically processed with a DeathRisk Algorithm© and the results were statistically compared with those of a control group of DR index = 0.

RESULTS: The total data volume weighted 29.33 Yottabytes and consisted mostly in visual bursts (mean = 121 MHz; SD = 23 MHz) captured between 13421 and 13431. Audio signals were mainly of a melodic nature and conveyed scant information for the purposes of the present study. Visual data was graded with a DR index = 6.3 on a maximum 10 scale, and remained constant throughout the time interval under evaluation. A statistically significant difference was encountered between Gamma Andrade and the control group (p < 0.001).

DISCUSSION: As the probability of peaceful interspecies interaction decreases exponentially with a DR index over 2, any communication with the intelligent civilization of Gamma Andrade is highly unadvisable and would result in immediate warfare and global Gamma Andrade species annihilation. Although the likelihood of survival of the Gamma Andrade intelligent civilization is not significant, the implementation of measures to avoid accidental trespassing of a 10 light year sphere centred on the Andrade star is highly recommended.

J. Gamma Cnc. Exobiol. 13432 © The Xffgxst Academy of Exobiology and Alien Encounters

dilluns, de gener 04, 2010

Cirque du Freak

Cada any, pels volts d’aquestes dates, la llarga caravana del Cirque du Freak s’atura al nostre poble. Els nens l’esperem més enllà del riu, enfilats als arbres per sentir-la venir de més lluny. Després correm al costat dels carros, acompanyant amb les nostres rialles l’alegre so dels cascavells de les mules i els crits esgarrifosos de les bèsties i monstres que viuen i moren sense tastar la llum del dia, tancats a les gàbies negres de la cua de la caravana. Tenim tanta por però tantes ganes de veure-ho tot.

La llarga corrua de carros s’instal·la sempre a la placeta de davant de l’església. El capellà és un dels seus més fidels patrons, i un dels més primerencs. Amb prou feines s’esfilagarsa el núvol de pols que el capellà ja ha entrat a un dels carros del cap davant, per sortir-ne ben aviat amb un parell o tres d’ampolles de licor aromàtic i un remujot de llibres. Més tard, a la nit, uns homes li portaran uns embalums més grossos i nosaltres, amagats a la foscor, sentirem els gemecs ofegats i sabrem que el capellà no passarà cap nit a la taberna, les properes setmanes.

Les dones hi compren pocions màgiques per fer trempar els seus marits, els homes busquen aquelles que adormin les seves mullers i encenguin els ulls de noies més joves i boniques. Passem les hores sota els carros, escoltant els tractes de la gent del poble amb aquells viatgers de pell daurada de la caravana.

La darrera nit s’obren les portes dels carros del Cirque du Freak i nosaltres demanem unes monedes a casa per poder-hi anar. Aquelles gàbies de fusta negra contenen tresors terrorífics, monstres que ens perseguiran els malsons durant una colla de nits, meravelles que no ens perdríem per res del món.

El que ens fa més por d’aquells éssers és la seva mirada. No és una mirada maligna, sinó trista, malenconiosa, d’enyorança i desamor. Mesos més tard, quan recordarem la nostra visita al Cirque du Freak, mai coincidirem en les descripcions dels monstres que hi hem vist. I és que no són monstres, ni bèsties, ni tampoc homes ni dones, nenes ni nens. Ho són tot i no són res. Sovint, els dies de nits llargues, juguem amb els altres nens prop del foc, i dibuixem ombres amb les mans que cal endevinar si són les d’un gos, un gat, un gall o una vaca. Mai podríem retallar amb les mans la figura d’un dels éssers d’aquells carros negres.

Alguns tenen els ulls blaus, com d’un nen, però porten ullals i urpes i la pell coberta de pèl fosc molt espès. Altres agafen objectes amb mans perfectament humanes però, alhora, costa identificar on són els ulls i on la boca. Altres, encara, semblen els troncs que s’acumulen al costat del riu un dia de pluja forta, un feix de braços i cames i de cabells rinxolats. Algunes vegades els seus crits podrien semblar paraules, com quan nosaltres provem de parlar sota l’aigua.

Sempre, cada any, una o dues dones del poble passen hores i hores dins dels carros del Cirque du Freak, com si volguessin fer companyia a aquells monstres. Els porten fruites i dolços, parlen amb ells, els expliquen contes, els renten i pentinen i els monstres, que no dubtarien a arrancar-nos el braç d’una queixalada, es deixen fer i llepen les mans i les cares d’aquelles dones. Són dones que han perdut un fill al bosc, o ofegat al riu, o mort a la guerra, que troben consol en aquells éssers deformes que nosaltres espiem, captivats.

Hi ha qui diu que a cada poble hi ha dues o tres dones com les nostres. També hi ha qui diu que els fills d’aquelles dones no són sota la làpida del cementiri, sinó dins dels carros del Cirque du Freak. Potser és per això que quan la caravana surt del poble i nosaltres tornem a casa, les nostres mares ens abracen molt fort i ens carreguen la cara de petons. Potser, en el fons del seu cor, tenen por que algun any el Cirque du Freak se’ns endugui en un d’aquells carros de la cua de la caravana i que, quan passi pel poble l’any següent, no siguin capaces de trobar el seu fill a la mirada d’un monstre.

divendres, de desembre 25, 2009

Edges


Nursing a bottle,
I disgrace myself, with my eyes, with my feet.
The edge of the glass, the edge of the table
Is too sharp for my ribs.

I spit blood, I spill blood,
But only when I breathe it stains my lips.
The edge of the word, the edge of the world
Is too sharp for my tears.

Nursing a wound,
I disgrace myself, with my pain, with my grief.
The edge of your eyes, the edge of your smiles
Is too sharp for me.
:

dimecres, de desembre 09, 2009

La màquina de la felicitat

“Molt bon dia tingui.”
“Bon dia.”
“Puc ajudar-lo en alguna cosa?”
“Doncs miri, potser sí.”
“Vostè dirà.”
“És cert que aquí vénen de tot?”
“Sí senyor, tot el que es pugui imaginar i encara més.”
“Voldria comprar una mica de felicitat, doncs.”

La porteta verda, arrecerada en un carreró tortuós del nucli antic de la ciutat, dóna a una botigueta minúscula on gairebé no hi ha espai ni per dues persones. Un cordillet, ancorat a la part superior de la porta, ha fet sonar una alegre campaneta, un so melòdic que reverbera uns instants entre unes poques lleixes plenes de flors. Només destaca un taulell baix, que separa l’entrada de la botigueta d’una part posterior, on s’intueix un magatzem de dimensions indeterminades.

“Felicitat ha dit?”
“Sí, sí, felicitat. No en tenen, oi?”
“Normalment sí, però se’ns ha acabat aquest mateix matí.” El dependent és un homenet petit, una mica geperut, vestit d’una bata blau marí no massa neta i amb una gorra al cap.
“Com pot ser que s’hagi acabat la felicitat? La felicitat és una idea, un concepte abstracte, no pot acabar-se com si fossin els cigrons que hi ha dins d’un pot.”
“Entén correctament la idea general, però no l’acaba de perfilar. Miri, la felicitat no és com una vaca, que pot munyir una estona cada dia per fer-se un got de llet amb Cola Cao. És, com bé diu, un concepte abstracte i, com a tal, és inabastable. Gràcies a l’experiència i als esforços de moltes generacions, però, hem après a destil·lar aquest concepte, a col·lapsar-ne la idea, de la mateixa manera que es col·lapsa un núvol de probabilitats per determinar la posició exacta d’un electró, a plasmar-la físicament en forma d’un líquid molt vaporós que llavors posem en ampolletes i que vostè pot comprar i endur-se cap a casa pel seu ús i consum particular.”
“I no els en queda gens?”
“Em sap greu però així és. Si vingués un altre dia li ensenyaria la màquina de destil·lació de felicitat que tenim al magatzem. És un instrument de gran precisió que requereix una quantitat mínima però acurada de cada un dels components. Malauradament, la felicitat comparteix ingredients amb altres productes que tenim a la venda, com ara l’amor, l’ansietat o les entrades pel proper concert de Prodigy, pel que, sovint, algun ingredient s’esgota i no podem posar en marxa la màquina.”
“No sé si el segueixo. Entenc que la felicitat comparteixi ingredients amb l’amor, però, amb l’ansietat també?”
“Així és. Com bé sabrà, si ha llegit el conte del camionet dels gelats que hi ha més avall en aquesta pàgina de vidre, la felicitat és relativa. No existeix la felicitat si abans no s’ha tastat l’amargor de la tristesa, si no podem comparar-la amb l’angoixa, l’odi, el desamor, l’oblit, la pèrdua. Si més no aquest és l’únic tipus de felicitat que ens deixa destil·lar la màquina, la única tècnica que va desenvolupar l’avi de l’avi del meu avi quan el món tot just començava a donar voltes.”
“I quin és l’ingredient que els falta?”
“Això no puc dir-li. Com comprendrà, és secret professional. Em dol decebre’l. Provi de passar d’aquí un parell o tres de dies, és probable que ja n’haguem pogut destil·lar unes gotes.”
“És que em feia falta per avui mateix.”
“No, no, per avui impossible”.
“Bé, doncs, passi-ho bé.”
“Adéu-siau. Torni un altre dia. Tenim de tot.”

La porteta verda torna a imprimir una efímera cadència a la campaneta d’estany. El carreró és desert a aquelles hores de la tarda. Comença a fer una mica de fred i l’home s’allunya amb les mans a les butxaques, potser rumiant on trobar una paradeta on venguin adjectius i preposicions. A la botigueta el dependent s’endinsa a la foscor del magatzem. El seu ajudant, assegut en un escambell de potes irregulars, se’l mira amb ulls tristos.

“Ja pots deixar de plorar i posar en marxa la màquina. Tenim tot el que ens calia.”

diumenge, de desembre 06, 2009

Alice (alt. verses)


It’s dreary weather,
When you’re dead and you’re gone,
The memory of your smiles,
Is all I call home,
Wrap them in cellophane,
With your name,
The seal of your lips,
Mine for the keeps,
It whispers
Alice.

dimecres, de novembre 25, 2009

Tard'or


El cel és del color d’una poma al forn, gairebé malaltís, com si poguessis punxar-lo amb un ganivet per veure si està tou per dins. És tardor, una tardor de veritat, de les que només se’n troba una cada cinc o sis anys i encara gràcies, de les que et fan tombar el cap, quan les veus pel carrer, com una noia bonica d’ulls tristos, humits, uns ulls que saps que acaben de plorar, encara que ella vulgui dissimular-ho amb un lleu somriure de llavis tremolosos.

La ciutat és deserta i els arbres ho noten. Plouen fulles en silenci, amb recança, amb ganes de demanar perdó. Plou records i el vent se’ls emporta fins l’oblit que s’obre a peu de quitrà. Plou llum lànguida que ho pinta tot de blanc i negre, no té pas forces per més, sembla que no hagi esmorzat.

Camino amb les mans a les butxaques, fent voltar fulles amb els peus. Rumio el final d’una història però m’adono que és el principi el que em falla, m’he oblidat de posar-hi adjectius. A la paradeta de castanyes i moniatos, al final del passeig, també en venen, i n’hi compro mitja dotzena, no en necessito pas més. Me’ls emboliquen amb paper de diari i noto com desprenen una agradable escalforeta. Quan arribi a casa els faré servir per acabar la història, o per començar-la, confio que no s’hagin refredat. Mentrestant, però, m’escalfen les mans i, caminant, m’endinso a la tardor com un explorador a la jungla amazònica. El cel vol posar-se a plorar i no sap si fer-ho de tristesa o d’alegria.

dilluns, de novembre 02, 2009

Son

Tinc tanta son, sempre. Tantes ganes d’aclucar els ulls i dormir. Dormir sense somiar, o somiar que dormo sense somiar, o somiar que somio que dormo sense somiar. Se’m tanquen les parpelles, arreu, sigui on sigui, a tota hora. Dormo i torno a dormir, però sempre tinc son. Com més dormo, més son tinc i sovint m’imagino que m’estiro i que no em desperto i que em creixen flors als cabells on fan niu els corbs de l’oblit i de la mort, ocells d’ales esqueixades i ulls de vidre. M’adormo si tanco els ulls, quan faig un petó, i només em desperta el següent petó. Per això sempre faig un nombre parell de petons. M’adormo si m’acosto al llit, per això sempre faig l’amor atrafegat, a la cuina, amb la llumeta de la nevera de tràgic testimoni. La son em defineix, és la ploma que escriu el meu llibre, és l’espai que visita la meva ombra. Si no tingués tanta son ja no seria jo, seria una altra persona que no comptaria els petons ni es passaria el dia somiant que no somia. És la son que m’arrela al present, que desfà a bocins les hores del dia com una aspirina en un got d’aigua. Ara mateix tinc son. Escric ben bé per no adormir-me i, com més escric, més son tinc. M’adormo i, dormint, tinc son.

dijous, d’octubre 15, 2009

El camionet dels gelats

Aquesta història comença i acaba al mateix lloc: al soterrani d’un edifici d’oficines de Portsmouth. És una història real, el que no vol dir que sigui veritat, i haurem acabat abans no encenguin els llums pel que, si ho preferiu, podeu aprofitar per fer una becaina.

Potser recordareu aquell indret. Solia haver-hi un descampat d’herba fina i arbres porucs, una illa verda dins la negror de la ciutat on els nens jugaven a futbol, les iaies feien de cangur i les parelles compartien petons. Cada tarda, a dos quarts de cinc, s’hi aturava un camionet tot llampant i virolat i els nens, les iaies i els nois feien cua per comprar-hi un gelat de maduixa, pistatxo, estratachela o taronja amarga. Cada tarda, a dos quarts de cinc en punt, sortia el sol d’entre els núvols baixos i grisos de Portsmouth i, si l’oloraves, feia olor de sucre i de melmelada.

El dia que vingueren els arquitectes, i els camions formigonera, i les excavadores, el camionet dels gelats no volgué moure’s de lloc i els nens, les iaies i els enamorats s’agafaren de les mans i no els deixaren passar fins que, més tard, entrada la nit, també comparegueren el jutge i una colla de policies amb casc, porra i projectils esfèrics de cautxú. L’endemà, però, a dos quarts de cinc en punt, la música alegre del camionet dels gelats tornava a fer vibrar les fulles dels arbres porucs, si bé ara gairebé tots jeien de costat a terra. El camionet s’enfilà a la base de ciment fresc del que seria el fonament de l’edifici d’oficines, rodolà fins al mig d’aquella nova placeta artificial i s’hi aturà per sempre més, ancorat fins els parafangs al ciment.

Els arquitectes feren números i resultà que foradar novament el ciment per alliberar el camionet era caríssim, pel que es decidí construir l’edifici al seu voltant, deixant-lo per sempre més presoner al soterrani fosc i de color aspre. Durant uns dies plogué sense parar a Portsmouth.

La venda de gelats, però, augmentà moltíssim. Tots els treballadors que deixaven el cotxe al pàrking del soterrani en sortien amb un gelat a la mà, de mandarina, de mango o de menta amb xocolata. Al sostre del camionet, que coincidia amb el terra de la planta baixa de l’edifici, hi esberlaren una finestreta i podies comprar-hi un gelat si t’agenollaves i estiraves una mica el braç. Entrevistaren al gelater al diari, li dedicaren un 60 minuts, i el posaren com a exemple d’emprenedor original en època de crisi a les escoles d’econòmiques més prestigioses d’Anglaterra.

El gelater estava trist, però. No recordava el color del cel, ni la textura de les fulles dels arbres porucs, ni els ulls brillants dels enamorats, ni l’olor de sucre i de mel del sol de mitja tarda. Sempre tenia moltes ganes de dormir i el metge, que baixà per la finestreta del sostre, li va receptar tot una col·lecció de pastilles de noms inversemblants.

Un dia, però, després de molts anys, el veieren somriure. Assegut a terra, a tocar de la finestreta del sostre del camionet, hi havia un noi amb una guitarra que tocava uns acords senzills al temps que explicava una història. El gelater li regalà un gelat immens. L’endemà una nena li descrigué el xisclet de les falcilles, i se n’endugué un gelat de franc. Més tard una iaia li portà una fotografia d’uns núvols, i rebé una ració doble de gelat de poma.

Des d’aquell dia el gelater no ha venut mai més cap dels seus gelats, sinó que els bescanvia per històries, per colors, per melodies, per somriures. Ja no fan tesis doctorals sobre el seu negoci, ni l’entrevisten per la contraportada dels diaris. Però és feliç. Potser no tant feliç com abans, quan voltava el món amb el seu camionet, però relativament feliç. La felicitat, al capdavall, és sempre relativa, no?

Per cert, us ve de gust un gelat?

dijous, d’octubre 01, 2009

Sky Brocade


She wears finely pencilled silk lacery,
I am on emerald philipino greens;
Sound velvety sights divide our virtualities,
Anchor our bodies with flimsy perspex veils.
A shade of blues and whites,
Beneath us, above us,
Revolves in a star-shaped background brocade,
A pale hue of sea and blasphemous sun.
Wine spills on metallic, gravity possessed floors,
Eats away magnetic flux of dreams,
and,
as night terminates in a cluster of city lights,
Bright orange yellow mushrooms billow,
Sparkling death, scattering purple rain clouds,
Across an empty low mid-western sky.