Underwood

·

·

·

·

Luciérnagas

Me bebes despacio,

a sorbos pequeñitos,

de animal asustado.

Soy para ti

un final de primavera sin verano,

una noche negra en ojos desnudos,

la débil lucecita que, lejos de dar calor,

se fragmenta en mil luciérnagas

que vuelan deprisa, deprisa,

muy alto,

más allá de tu corazón

(poema inspirat en els versos d'Elvira Sastre)

Escriu

Escriu la poesia dels pobres:

escadussera d'adjectius,

manllevada de metàfores.

S’obre les venes i hi troba

el blau agrest de Yeats,

el negre irisat de Poe,

la melangia de rostoll de Margarit.

Escriu pels cadàvers,

com sospirava Baudelaire,

generant paradisos artificials d’incoherència,

on tota cuca viu

i tot poeta mor

a la bellesa d’un capvespre

Introspeccions sobre la creació poètica

Malgrat la seva advertència a Les Paradis Artificiels, on reflectia que per chercher l’infini de la composició poètica calia estimular la creació mitjançant la contemplació de la bellesa i la introspecció intel·lectual, Baudelaire era un assidu consumidor de làudanum. Com ho foren Abraham Lincoln, Wilkie Collins, Lord Byron, John Keats, i Thomas De Quincey, l’autor de l’opuscle Confessions of an English Opium-Eater, que després traduiria i adaptaria Baudelaire als seus Paradis Artificiels, tancant així el cercle. Alguns d’aquests poetes i escriptors reconeixen obertament l’ús medicinal i recreatiu del làudanum i, delerosos de mantenir un estat alterat de consciència que els resultés òptim per la creació poètica i literària, no feien cap lleig, davant de la necessitat d'un augment continu de la dosi de làudanum (mesurada en gotes), a visitar alguns dels fumadors d’opi dels chinatown de ciutats com Nova York, San Francisco o Londres. 

Altres poetes, pintors, compositors i fins i tot algun físic teòric i matemàtic ja gaudeixen de forma natural d’un estat alterat de consciència. La sinestèsia es caracteritza per connexions neuronals anòmales entre els sentits, de manera que un color verd ens pot evocar el so d’una campaneta o el regust àcid d’una llimona. Richard Feynman, per exemple, descrivia amb colors les seves equacions matemàtiques de teoria quàntica electrodinàmica. Kandinski combinava els quatre sentits, color, audició, tacte i olfacte, de manera que el tacte d’una superfície rugosa possiblement li suggeria un color vermell o un olor a cremat, el que es reflecteix en la seva obra pictòrica, sovint incomprensible als pobres mortals que amb prou feines som capaços de dominar un sentit a la vegada. Rimbaud ens parla de la sinestèsia, indicant que la poesia neix d’una barreja dels sentits i que, si bé això implica enorme sofriment, cal néixer fort per esdevenir poeta. Baudelaire, curiosament, també en parla, tancant novament el cercle. 

Els que no practiquem la sinestèsia natural ni tampoc l’artificial ens posem davant la pàgina en blanc, davant la tela pura i virginal, i emprem la única eina que tenim a l’abast: la imaginació. Però la imaginació beu de l’experiència. Difícilment un esquimal podrà imaginar-se el color d’una papaia, si no n’ha vist mai cap. Baudelaire, per darrera vegada, ens il·lumina en aquest aspecte, i ens dóna un bri d’esperança creativa, si bé, com Rimbaud, confessa que cal ser valent per gosar alçar els ulls envers aquest particular paradís natural. A la dedicatòria a una dama desconeguda, a Les Paradis Artificiels, Baudelaire descriu que la inspiració creativa es pot trobar, també, en el dolor, la tragèdia, la fatalitat. Per sort o per desgràcia, la vida és generosa en aquests fruits i només que tinguem una mica de perseverança a viure-la, la nostra experiència s’omplirà de totes les metàfores necessàries per la millor poesia.

Tarda de vent

El pare i la mare netegen la làpida de fullaraca i herba seca, posen flors vermelles i blanques al petit gerro blau. Després van a omplir la regadora i humitegen lleument la pedra cremada pel sol i pel pas del temps. Fa dotze anys que el fill és mort i ells van al cementiri un cop cada dues setmanes. Abans hi anaven més sovint, però al tornar a casa la mare es passava la nit plorant i no volia menjar res, i el pare s’hagué d’empescar diverses urgències a la feina per ajornar aquelles visites a la tomba del fill. 

Al costat del seu fill reposa un famós músic i poeta, un talent esfilagarsat en plena joventut, una vida esberlada de bat a bat per un cor que bategava amb massa força. Cada dia visiten la tomba del músic i poeta dotzenes de persones, centenars quan és l’aniversari de la tràgica mort. A sobre i al voltant de la làpida s’amunteguen els poemes, les flors, les fotografies, els objectes de tota mena que, per qui els deixa, signifiquen el lligam més íntim amb el poeta. Amb freqüència noies de mirada besllumada seuen hores i hores davant la tomba en melangiosa introspecció. 

Sovint, quan el pare i la mare van a visitar el seu fill troben flors i poemes sobre la seva làpida, alguns d’una bellesa indescriptible. En aquestes ocasions són més negligents amb l’escombra, van amb cura d’humitejar les flors però no els versos, amb la regadora. Els dies que són més tristos els poemes la mare no plora tant, al tornar a casa, té una mica més de gana, l’endemà. El pare ho sap, i les tardes que des del despatx on treballa veu bellugar amb força les fulles més altes dels plataners sempre truca a la mare i li proposa, discretament, d’anar al cementiri. 

Els monstres de Poe

Edgar Allan Poe fou un escriptor assetjat contínuament pels seus propis monstres. Als casalots destarotats del seu inconscient s’arrossegava constantment l’ombra d’un ésser esgarrifós, tot urpes i ullals, sempre prest a néixer del cor per devorar-li l’ànima. Poe sabia que és la por la que engendra monstres, però, i no pas al revés, i la por la conqueria donant-los forma, perfilant el seu contorn, posant vermell als ulls i alè fètid a la gola. Un monstre és especialment terrorífic si el veus de cua d’ull, si sents els seus passos a la foscor de l’escala, si notes la seva respiració primer sota el llit, després a cau d’orella. Poe obria la llum, i aquella figura desencaixada esdevenia un xaiet enjogassat, una bola de pèl moixí inofensiva. 

Un dia, a la tardor de claror fonedissa de Baltimore, però, Poe s’adonà que el monstre més perillós, aquell del que no podria escapar mai, que el perseguiria fins al final dels seus dies, era ell mateix. Al mirall, el seu reflex imprecís començà a declamar 'nevermore'.