Si la pau, la bellesa, la melangia, la tristor i l'amor poguessin personificar-se, esdevenir no ja carn i ossos sinó pedra, figura, escultura, imatge,.... no seria un àngel la fisonomia que adoptarien? I després ens volen fer creure que els àngels no tenen sexe? I els dimonis, en tenen ells de sexe? Jo m'imagino Llucifer amb sexe, què voleu que us digui. I,... seguint amb aquest raonament,.... no són els dimonis àngels caiguts? En quin moment de la caiguda prengueren consciència de la seva sexualitat? Fou precisament la seva caiguda una simple conseqüència d'un increment sobtat de la seva massa corporal? Quina és la causa i quin l'efecte? Quin és l'ordre lògic de la tempesta? Com és que sigui més fàcil d'obrir una capsa i escampar els seus continguts pel terra que no pas de recollir aquests continguts i retornar-los a l'interior de la capsa? Com és que l'entropia de l'univers va sempre en augment? Els àngels cauen i, quan ho fan, esdevenen entròpics.
dijous, de febrer 22, 2007
dimarts, de febrer 13, 2007
Plom i Or
Els alquimistes cercaven la pedra filosofal (com el Harry Potter), aquell mineral de propietats màgico-esotèriques que oferia, d'una banda, la possibilitat de transformar plom en or i, d'una altra, l'eterna joventud.
Si mirem la taula periòdica (suposo que tots els lectors d'aquest blog en teniu un exemplar sobre la tauleta de nit), veurem que transformar or en plom és molt més senzill que la transformació inversa. De fet, en un procés de fusió nuclear com el que té lloc a l'interior del Sol, dos hidrògens esdevenen un heli. Sempre s'avança en la direcció dels elements més pesants, amb més quarks en els nuclis atòmics. I el plom en té més que l'or. Per a trasmutar plom en or caldria, doncs, un procés invers, una fisió nuclear que, amb pedra filosofal o sense, crec sincerament que estava fora de les capacitats tècniques dels alquimistes.
Pel que fa al tema de l'eterna joventud, si mirem un atlas de fisiologia humana (de ben segur tots els lectors en conserveu un exemplar sobre la nevera), veurem que aquesta només apareix en casos excepcionals, relacionats amb l'aplicació de forces galvàniques molt poderoses (bàsicament llamps), acompanyades de la ingestió de quantitats importants de moscatell. Així, els que preparin el Carnaval de Solsona ja tenen la segona condició assegurada i només cal que surtin al terrat de casa seva i esperin a què els caigui un bon llamp al cap.
I amb aquesta entrada podreu apreciar una petita distensió en el caràcter filosòfico-aburrit d'aquest blog que espero que els lectors més fidels (si és que en tinc algun) sabreu perdonar-me. Què voleu que hi faci? Avui estic content!!
Si mirem la taula periòdica (suposo que tots els lectors d'aquest blog en teniu un exemplar sobre la tauleta de nit), veurem que transformar or en plom és molt més senzill que la transformació inversa. De fet, en un procés de fusió nuclear com el que té lloc a l'interior del Sol, dos hidrògens esdevenen un heli. Sempre s'avança en la direcció dels elements més pesants, amb més quarks en els nuclis atòmics. I el plom en té més que l'or. Per a trasmutar plom en or caldria, doncs, un procés invers, una fisió nuclear que, amb pedra filosofal o sense, crec sincerament que estava fora de les capacitats tècniques dels alquimistes.
Pel que fa al tema de l'eterna joventud, si mirem un atlas de fisiologia humana (de ben segur tots els lectors en conserveu un exemplar sobre la nevera), veurem que aquesta només apareix en casos excepcionals, relacionats amb l'aplicació de forces galvàniques molt poderoses (bàsicament llamps), acompanyades de la ingestió de quantitats importants de moscatell. Així, els que preparin el Carnaval de Solsona ja tenen la segona condició assegurada i només cal que surtin al terrat de casa seva i esperin a què els caigui un bon llamp al cap.
I amb aquesta entrada podreu apreciar una petita distensió en el caràcter filosòfico-aburrit d'aquest blog que espero que els lectors més fidels (si és que en tinc algun) sabreu perdonar-me. Què voleu que hi faci? Avui estic content!!
dimarts, de febrer 06, 2007
Quadratura del Cercle
Un home una vegada buscava un impossible. Sortia cada dia de casa de bon matí i caminava hores i hores, buscant l'impossible. S'enfilava per les muntanyes, travessava rierols, s'aturava a rosegar un tros de pa amb formatge i beure un glop d'aigua d'una ampolla de plàstic de litre i mig. Buscava i buscava, perseguia amb la vista cada petit racó del món, cada viarany de la vida, cada gest, olor, sensació. Deixà la feina, l'esposa i els fills. Ho deixà tot. Perdé la salud. Perdé la gana. Perdé el desig de la carn. Buscava l'impossible. La seva cerca esdevingué obsessiva ja que el volia tan si com no. Era un home tan miop que, ignorant del que tenia davant dels nassos, no s'adonava de què l'estava trobant constantment. L'impossible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)