Sabates vermelles

Al carrer hi ha una noia que fa petons als homes que li passen pel costat, però només si porten les mans a les butxaques de l’americana, les espatlles una mica arronsades, una mica cargolats de fred, i els ulls tristos, mirant cap els peus. La veig des del balcó, entre la porta de la pastisseria i la reixa metàl·lica de la joieria, tancada des de fa anys. La llum del capvespre dibuixa impossibles reflexos daurats al seu cabell negre, s’escampa per les seves mans de dits finíssims, perfila llavis prims, amorosits. Du un abric fosc que li arriba fins a sobre genoll, mitges negres, sabates de xarol vermell com els llavis. No li veig els ulls, però asseguraria que són blaus, o potser verds, amb unes pupil·les bellugadisses, flames de claror infinita. Quan fa un petó, s’enfila de puntetes, tanca els ulls, i les pestanyes, llarguíssimes, gairebé acaronen la galta de l’home, preciosos pinzells que, com si els brandís un arqueòleg, desfan la brutícia, la sorra, la tristesa, i alliberen aquella peça de ceràmica plena de filigranes que fa tant de temps que espera, pacient, sota terra. Tots els homes, després, continuen caminant amb les mans a les butxaques de l’americana, però potser porten les espatlles una mica menys corbades, potser miren el cel amb ulls espurnejants.

Tinc ganes de posar-me l’americana i baixar al carrer, abans no se’n vagi. Passar-li pel davant, amb les mans entaforades a les butxaques, el cor saltant dins el pit, la mirada perseguint els junts de les lloses. Seria descobert? Em faria un petó? Li podria entreveure el ulls blaus, o verds, i les pupil·les d’ànima feliç?

La puc imaginar, cada tarda a un carrer diferent, a una plaça diferent, amb el seu vestit negre i les seves sabates de xarol vermell, escombrant tristeses i germinant il·lusions. Dreta a casa seva, abans de sortir, davant del mirall, cordant-se els botons de l’abric, comprovant, una altra vegada, que ells llavis estiguin ben perfilats, que no hi hagi gens de pols a les sabates. Al portal de casa, escorcollant la bústia, de puntetes, a la cerca d’aquella carta d’amor que sap que mai no arribarà.

El cel es tenyeix de nit, la llum de la ciutat impregna l’aire i foragita els estels. Des del balcó veig com la noia marxa, caminant a poc a poc, amb les espatlles una mica enfonsades, les mans a les butxaques de l’abric, com si carregués totes les tristeses que ha bescanviat per petons aquella mateixa tarda. Si baixés corrent l’escala encara potser la podria atrapar.

Em quedo quiet, amb el nas a tocar de la finestra. L’alè forma una pel·lícula semitransparent al vidre, entrebanca els colors en una escala de grisos. Abans no es perdi a la llunyania, segueixo amb la punta del dit la silueta de la noia a l’alè condensada al vidre fred. Igual que la noia, la seva forma, al vidre, s’evapora en un núvol de minúsculs cristalls, invisibles, eteris. La nit esdevé densa com la xocolata negra, gairebé costa de respirar. Si la noia em veiés, ara, de ben segur em regalaria un petó i em faria pessigolles a les galtes amb les pestanyes. No és fins que sento tocar les campanes de la catedral que m’adono que, aquella, és la nit de Nadal.

Teulades

La flor es panseix com una llumeta molt tènue, un ble tan fonedís que la flama ja és més blava que groga. Al cul de l’ampolla de licor de cirera només romanen un parell de dits d’alcohol, suficients per fer plorar els ulls, si me’ls bec d’una glopada, sense respirar. La nevera és més buida que la reflexió que m’ofereix el vidre verd i convex de l’ampolla. Al carrer, les poques bicicletes que hi ha tenen les rodes aixafades, com si les haguessin llençat des del terrat, les barnilles, trencades, apunten els seus dits metàl·lics en totes direccions, burxen l’espai com si fossin tristos paraigües sense tela. La vida és com l’alumini d’una finestra, agrest, precís, angular, disposat a tot per mantenir la intempèrie fora. Si el toco, amb la punta del dit, comprovo que està glaçat, que hi deixo una empremta dactilar semitransparent, una alè d’escalfor que, com els anys, es va fonent a poc a poc en la fredor fins a desaparèixer completament dins la superfície lluent de l’alumini. Per sobre les teulades, el sol s’arrossega, esbiaixat.

Cal·ligrafia

Si fos pinzell, pintaria negres línies al cel, li dibuixaria un enreixat per on només poguessin respirar la lluna i les estrelles. Si fos cel, esperaria el sol amb la llum de la tauleta de nit encesa, li llençaria una sabatilla quan entrés de puntetes, a la matinada, ebri de giragonses. Si fos nit, m’estaria ben quieta, com qui vol passar sense ser vista, i observaria, només observaria, com el blanc i el negre poden formar tots els colors. Si fos color, em trencaria a bocins a cada gota d’aigua, a cada floc de neu, a cada granet del polsim lluent d’una ala de papallona. Si fos papallona, pintaria d’espurnes grogues el cel, volaria fins l’horitzó i, allà, abans no es fes fosc, m’ofegaria dins el vermell de la posta de sol.

Pomes

Engrapades, surten a passejar sota el sol lluent de tardor, arrossegant una mica els peus per enlairar petits núvols de fulles mortes. El fred els gela la punta dels dits, el nas, les orelles, i aviat frisen per tornar a casa, per estirar-se dins el forn i caramel·litzar, en els seus llavis, un petó, d’encís, vermell i groc. Dins el cor, però, neix una llavor negra.

Clorur de sodi

Va plorar fins que va notar que no li quedaven més llàgrimes a dins i, llavors, va sorprendre’s del fet que, malgrat tot, les llàgrimes continuaven naixent i rodolant per les seves galtes. Era una tarda d’estiu i tot el poble era tancat a casa fent la migdiada. Sota el sol vertical com una llança, assegut a la pedra picada que rodejava la fonteta d’aigua bruta, tremolava de fred. Les mans, gelades, les va posar dins l’aigua i va observar com els canells es torçaven en un angle impossible, com els poquets peixos vermells i blancs que encara no suraven panxa enlaire s’acostaven delerosos per engolir aquells cucs gruixuts i blancs que havien aparegut de sobte al seu particular cel. L’aigua viscosa amb prou feines li mullava la pell, formava una pàtina de greix tornassolat d’una olor força desagradable que li costaria esforços i treballs de netejar. Les llàgrimes, d’una en una, anaven repicant sobre la superfície de l’aigua, es convertien en ones circulars, per uns instants, i distorsionaven la imatge dels peixos i de les llaunes buides de cervesa del fons de la font. Els peixos devien pensar que estava plovent aigua de mar i, a mesura que augmentava la salabror de l’aigua, s’anaven tombant panxa enlaire, sacsejaven una estona la seva vida, per treure-se-la de sobre, i morien. Hi havia monedes lluents sota l’aigua, com minúscules ciutats subaquàtiques plenes de llum. Possiblement uns amants, asseguts a la mateixa pedra picada on seia aquella tarda d’estiu, les havien llençat, les mans presoneres en un sol moviment, per desitjar que quan fossin vellets poguessin tornar, agafats de les mans, a aquell mateix indret. Plorava i les llàgrimes feien pujar el nivell de l’aigua de la font, els forats de drenatge, obturats de deixalles i de larves d’insectes, no treballaven gens ni mica. Quan l’aigua li va començar a mullar els pantalons, els dos peixos que encara eren vius, un de vermell i un de blanc, van desplegar ales membranoses i van posar-se a volar al seu voltant.

Papiroflèxia

Si s’enfila molt amunt creu que sortirà del cel i podrà veure les estrelles i el sol a la vegada. Està cansat dels compromisos, de cedir una sabata per aconseguir una espardenya, d’haver de deixar la forquilla per agafar el ganivet, de tancar els ulls cada vegada que fa un petó.

La tarda cau a batzegades, com si la llencessin a trossets des de dalt. El temps flueix i és un riu d’aigües fonedisses, esperitades, enjogassades en salts d’aigua i remolins que esquerdillen d’humitat la vegetació que s’arrauleix a la riba. Els passos esdevenen feixucs, pendent amunt, i la suor tenyeix la roba, ferint-la de mort.

És una respiració concentrada la que l’acompanya. L’alè surt d’entre les dents, serrades, buida els pulmons per finíssimes escletxes d’esmalt i de geniva. El sol és com un persimó madur que rodola per l’espatlla d’un llangardaix verd.

Hi ha núvols per sota dels seus peus. Són esponjosos, esfilagarsats en un eixam de cèl·lules que, mitocòndria a mitocòndria, ribosoma a ribosoma, ofereixen una lleu i elàstica resistència al pas de la llum. De lluny li sembla sentir el xivarri que fan els fotons de color blau quan ensopeguen amb les molècules de vapor d’aigua. És un soroll que recorda les notes d’un banjo, o potser només són els enllaços covalents quan es trenquen. Es pregunta si hi ha fotons de color negre i quin soroll farien. També es pregunta si els àngels fumen tabac ros.

Si s’enfila molt amunt s’haurà d’arrapar a la terra per no caure. No hi ha orenetes a aquella alçada, i tot el que vola ho fa amb ales de cel·lofana.

William Butler Yeats (1865 - 1939)

When you are old and grey and full of sleep,

And nodding by the fire, take down this book,

And slowly read, and dream of the soft look

Your eyes had once, and of their shadows deep;

How many loved your moments of glad grace,

And loved your beauty with love false or true,

But one man loved the pilgrim Soul in you,

And loved the sorrows of your changing face;

And bending down beside the glowing bars,

Murmur, a little sadly, how Love fled

And paced upon the mountains overhead

And hid his face amid a crowd of stars.

·

La daga màgica

El mag passa els ulls per sobre de la daga, estudiant les runes gravades a l’empunyadura, comptant els reflexos de les gemes, maragdes, òpals i diamants, encastades a l’or brillant, treballadíssim. El venedor, un home de cara pigada, mig coberta amb una caputxa, identificat amb un tatuatge al temple esquerra com a membre del gremi dels adoradors de Màndors, sosté la daga amb recel, conscient de la seva vàlua.

“És una daga mata-dracs”, informa el venedor, amb la ganyota del qui espera una possible resposta violent.

El mag somriu una mica, un riure absolutament fals i maligne. És un mag de l’orde dels Capa Fosca de Carcassona, un home específicament perillós, cruel i curosament refinat en l’art de la tortura. Durant anys i anys va estudiar els conjurs més fabulosos, memoritzant cada gesticulació, cada so, cada cadència de respiració. Després va viatjar pel món, d’orient a occident, augmentant la seva saviesa i experiència amb nombrosos volums de màgia oblidada. És coneixedor de la vida i conscient dels qui gaudeixen d’ensarronar mitjançant la retòrica del llenguatge.

“Perdona’m si et causo enuig amb la meva ignorància”, replica, “però considero que la tasca de matar un drac, una bèstia de més de vint metres d’alçada i trenta de llargada, de cap a punta de cua, posseïdora de poders màgics tan interessants com el polimorfisme, l’adopció de forma humana, o la inducció de feblesa mental a l’enemic, capaç de volar distàncies descomunals sense haver d’aturar-se, coberta d’escates més rígides que una armadura de metall èlfic, plena d’ullals i d’urpes, i d’haver de matar-lo amb una daga de poc més de deu centímetres de fulla, per molt detallada que sigui l’obra d’artesania que li perfila les arestes, em sembla, des del meu modest punt de vista, repeteixo, ignorant i potser una mica inexpert, una impossibilitat”.

El venedor s’encoratja davant d’aquesta mostra d’humilitat per part del mag. La clariana on es troben s’obre, per un costat, en un rierol de muntanya, ple de cascades i salts d’aigua, poblat, molt més avall en el seu curs, per una raça molt peculiar de gnoms silvestres dedicats al cultiu de la mandràgora.

“És que es tracta d’una daga màgica”, respon, alçant els ulls de dins de la caputxa i gosant creuar la mirada amb el mag.

El mag està fart de treballar amb objectes màgics. Des de les pedres de visualització fins a les bosses de capacitat infinita. Fa anys i panys que sap reconèixer l’àuria d’un objecte màgic, sap classificar-la dins de les diferents escoles de màgia, la de conjuració, la d’abjuració, la de nigromància, la del control dels elements físics, la del control mental, i sap desarmar els conjurs de protecció corresponents, aquells que fan que l’objecte màgic estavelli a les mans del mag inexpert que pretén usar-lo.

“Novament demano disculpes de la meva limitada capacitat intel·lectual i de raonament, però jo tenia entès que els objectes màgics irradiaven una calor especial, fàcilment identificable pels que som més o menys instruïts en les arts màgiques. I aquesta daga no mostra cap signe aparent d’aquesta calor, és més, la seva fulla és freda com el gel”.

El venedor no recula i troba la resposta ideal per rebatre la preocupació del mag.

“És que es tracta d’una arma molt especial. D’aquí ve l’elevat preu que goso demanar-ne. La característica que la fa única és la seva habilitat de camuflatge, és a dir, és capaç d’amagar el seu propi poder màgic. Només en la presència d’un drac en la seva fisonomia original és quan la daga mostra la seva força màgica”.

El mag mira la daga amb més curiositat, dubtós, encara, de la seva adquisició.

“I en el cas, no t’ofenguis si malfio, hipotètic, de l’encontre cara a cara amb el drac, si la daga resulta no tenir poders màgics de cap tipus, serà difícil que torni per a reclamar-te les monedes d’or que vols que pagui per ella”.

Amb un moviment àgil el mag agafa la daga per la fulla, la fa girar dins la seva mà i la clava fins a l’empunyadura d’or i pedres precioses al coll del venedor. La daga s’escalfa, adquireix una tonalitat vermellosa, sembla despendre batecs de colors, blancs, blaus, verds, grocs, taronja, blancs de nou. El venedor, en els seus darrers espasmes, creix, li surten ales, cua i escates, els ulls se li dilaten i allarguen, recobra la forma d’allò que era.

“Efectivament, es tracta d’una daga mata-dracs”, remuga el mag, tot netejant-la al rierol i posant-la dins d’una de les múltiples bosses d’ingredients màgics que porta penjades del cinturó. Després, allunyant-se una mica de la carcassa del drac mort, cull unes fruites i sopa ran d’un foc encès de rametes seques. Dorm molt bé aquella nit, i somia que, mica a mica, tots els artefactes màgics que poden destruir-lo acaben al seu sarró. Al matí es lleva, es renta la cara a l’aigua freda, es treu la roba, desplega les ales i vola cap a l’horitzó. La daga brilla alegrement.

Feixes rovellades de somriures

Feixes rovellades de somriures,
dues passes més enllà,
inabastables,
vagament intuïdes per la remor de l’òxid:
un xerric de nostàlgia,
de núvols tornassolats després de ploure.
Pluja disciplinada, vertical com el dolor,
tenyeix,
inabastables
feixes rovellades de somriures

Cinc parets

Tota la vida tancat entre aquestes cinc parets de vidre, maleïda existència, maleït el dia que vaig néixer. Dia rere dia sotmès a l’escrutini de centenars d’ulls, a aquesta mirada esbiaixada que després, a la nit, no em deixa dormir i em retorna, una vegada i una altra, per il·luminar de maldat els somnis més angoixants que pugui somiar mai un ésser viu, per despertar-me, després, amb un crit a la gola, un crit que no goso cridar, no, que no vinguin els vigilants i em peguin.

No desitjaria res més que deixar de viure. Res té sentit. Res em dóna la il·lusió de viure un dia més, de mantenir aquesta trista aparença de felicitat darrere el vidre, d’oferir un somriure al vigilant de torn que em porta la cassoleta amb el menjar i el beure, de despullar les meves vergonyes a la mirada desinteressada de tota aquesta gentada que m’observa cada moment i que no em deixa ni intimitat per fer les meves necessitats al racó més allunyat dels seus ulls penetrants.

L’aigua repica, quan plou, sobre el sostre de vidre i, per uns instants, el món es fa tèrbol i sembla desaparèixer, m’aïlla en el meu particular infern. És quan estic sol que encara és pitjor, és molt pitjor, és llavors quan les pors s’arrapen al cor i als pulmons i quan em costa de respirar i quan em repeteixo fins a quedar afònic que no s’han oblidat de mi, que tan aviat com deixi de ploure segur que tornaran i em portaran la cassoleta i em miraran les vergonyes i, si em porto malament, em pegaran fins a marcar-me de blau el perfil de les costelles. M’ho repeteixo però no m’ho crec, no, en el fons del meu enteniment nego fins i tot la meva pròpia existència i, fins que no ho veig, fins que el vigilant no frega el vidre amb un parrac gruixut de color verd, no és fins aleshores que torno a respirar sense que em tremoli l’ànima.

Tota la vida presoner d’aquest vidre descolorit, sense poder caminar per sota els arbres, sense poder parlar amb ningú, sense que ningú m’abraci i m’estimi, però amb la paradoxal capacitat d’imaginar-me que això que he viscut tota la vida no és tot el que hi ha, que hi ha molt més, moltíssim més, i que tot allò m’és negat i que mai, mentre visqui, no podré gaudir-ne. I després tampoc. Després l’oblit se n’endurà el meu cadàver, la pobra carcassa que es va pansint i que ni tan sols les bèsties més famolenques voldran rosegar, i aquestes cinc parets de vidre seran desballestades, o cobertes de fulles, o trencades i espargides pel món, o entaforades amb algú que s’assemblarà a mi o que, potser, en un etern retorn sense fi, seré jo mateix.

El vidre, de matinada, quan el sol despunta per sobre les altres gàbies, reflecteix la meva cara que sembla que m’estigui espiant des de fora, amb els ulls molt oberts, esbatanats, una mica esbiaixats, una mirada de maldat que il·lumina tots els meus somnis. Però no tinc por, no, en el fons no tinc més por que quan em miren els altres o quan em peguen els vigilants o quan plou i l’aigua regalima per la paret de vidre de l’oblit. No tinc por, no. Per què hauria de tenir-ne? El que em mira no és més que el pobre presoner de cinc parets de vidre.

Tria de colors

Tauletes baixes, cadires de ferro negre cargolat com l’esperit d’un penitent, coixins vermells on seuen homes i dones de cames llargues, amb els genolls fregant el sota del marbre blanc de les tauletes, una mica geperuts, abocats sobre les seves particulars consumicions, una postura que s’escau pels secrets, pels xiuxiuejos, per les confessions a cau d’orella de petites i grans aventures amoroses, per la mirada ensinistrada dins d’aquells ulls blaus que tan m’encisen. Tauletes baixes que condensen cercles de vapor d’aigua, entortolligant tasses de cafè, de xocolata calenta, de té de menta, tancant cada línea de gotetes en una fragància individual, un minúscul dimoniet presoner en el cercle màgic d’un perfum agradable, ara que ja fa una mica de fred, a mitja tarda.

El riu baixa mandrós, més enllà de la placeta, amorosint barquetes petitones que semblen nenúfars amb màstils pintats d’un groc tan llampant que, amb el seu balanceig, dóna la sensació que estiguin marcant el pas del temps, grocs metrònoms que tallen l’horitzó de l’altra riba del riu i hi fan esvorancs pels que passaria una corrua de camells. M’imagino, per uns instants, un món en el que tot fos aigua i en el que suressin, una a tocar de l’altra, cobrint tota la superfície del vast oceà, aquelles barquetes de màstils grocs, efectuant un vaivé sincrònic que imprimiria impuls al món i el portaria a visitar els racons més feréstecs de la galàxia.

El cel fa estona que està tenyit de vermell, d’un color un parell de nanòmetres més curt que el dels coixins. S’escurça el dia i cedeix pas, en el seu ball nostàlgic, a una nit d’estels fins com una agulla de fer ganxet. Algú podria dir que els àngels retallen el blau del cel amb unes tisores gegants, i que cada dia en separen una fina llesca més que va a parar al cubell de reciclatge. En algun lloc hi ha un contenidor de recollida selectiva de cel blau, i un altre de flors de cirerer, i un altre, potser, de fragments de cor.

Les pastes de té són delicioses a aquella terrasseta, i te’n porten tantes com puguis menjar-ne. Si la tarda no és fes nit tan aviat valdria la pena quedar-s’hi a sopar i esperar la mitjanit contemplant el groc dels màstils a través de la verdor del té de menta.

Davant la porta de la llibreria de segona mà, dues noies de faccions orientals toquen melodies de la tradició celta, la caixa oberta dels seus violins convidant a tothom que vulgui a dipositar una moneda, una poma o un somriure. El llibreter les escolta des de dins la botiga, il·luminat per aquella cadència on la bellesa, si fos música, faria niu.

Tauletes baixes de marbre blanc que s’arrelen a la placeta, envoltades de cadires de ferro negre amb coixins vermells. Ulls blaus, té verd, màstils grocs. Negra nit que comença, per l’est. Podria donar la impressió que algú ha pintat aquesta escena, que sóc dins d’un quadre, tancat en un marc de fusta amarga, penjat de la paret d’un museu o d’una col·lecció particular, potser sobre l’escalfapanxes d’una habitació amb un balcó molt gran, amb vistes al mar. Tant de bo fos així i, mica a mica, amb la petjada imperceptible de les hores, pogués quedar-m’hi per sempre.

...ànima...ció...

Ben aviat, potser, unes tauletes de ferro treballades amb filigrana i unes cadires amb coixins vermells, una terrasseta a Dresden, o Bruixes, un té amb una ració generosa de delicioses pastes, una tarda de tardor..... però, mentrestant, una animació: menys de tres minuts per explicar una història d'imaginació i de fantasia

A SHORT LOVE STORY IN STOP MOTION from Carlos Lascano on Vimeo

[...]...[...]

[…] sovint et poses a escriure sense saber què vols escriure ni quina història vols explicar. És una dèria que tens, una mania, i no hi ha manera que entenguis que així no es fan les coses, que si vols escriure i vols penjar el teu escrit a aquest blog que dius que tens el mínim que pots fer és rumiar una estoneta abans d’abocar-te sobre el teclat, donar quatre o cinc tombs al tema, buscar-li el fil i anar tibant-lo fins a desembolicar el cabdell. No pots posar la pizza al forn sense treure-la del plàstic, home, que no ho veus que després l’hauràs de llençar al cubell de les escombraries, malaguanyada, amb la de fam que hi ha pel món. Mira, ja no et demano que et posis amb la farina i els ous i el tomàquet i la mozzarella i la tonyina i les anxoves i l’orenga, que inventis una sopa d’all que fa molts anys que està inventada, però no pots anar pel món fent beure a galet a la gent sense ni tan sols demanar-los permís abans i disculpes després. Ets un pocavergonya i un irresponsable i el més greu és que ho saps perfectament. Si fossis un nen et clavaria un mastegot que la paret te’n donaria un altre. I sort en tens que avui m’agafes de bones i que no m’ho prenc a la valenta. Però és que això no pot continuar així. I no em posis aquesta cara de sóc jo el que escric i escric com vull, quan vull i del què em dóna la gana escriure que després sóc jo la que sóc la riota de mig barri. Fins i tot l’altre dia al mercat, mentre comprava aquelles albergínies que després vas trobar tan bones per sopar, em va semblar que unes dones em miraven de reüll i xiuxiuejaven, les molt xafarderes. Com si elles t’haguessin llegit mai. Barjaules. Però em vaig posar vermella com un pebrot i jo per aquí no passo. Què t’has cregut? Per passar vergonyades estic jo. O sigui que s’ha acabat d’escriure sense solta ni volta, només per les ganes de fer moure els dits. Si et convé exercici digital compra’t una guitarra però quan t’assentis a escriure fes-ho com cal. Estaríem frescos. I res d’allò tan modern del flux de consciència. Si vols escriure un altre Ulisses ves-te’n a viure a Irlanda però aquí, mentre siguis a casa meva, posa tots els punts sobre les is, fes un començament, un nus i un desenllaç i, si m’ho demanes bé, igual et deixo escriure un gir final sorprenent ara i adés. Au, va, no em vinguis amb romanços, espavila’t. I que no t’ho hagi de tornar a dir [...]

Olor de canyella a Leipzig

El camí cap a Leipzig, aquells dies de principi d’hivern, ja descobria petites obagues on la neu començava a arrelar-se fermament a la terra, desdibuixant els branquillons més fredolics i formant una llesca finíssima on sovint podia observar-se el pas efímer d’alguna bestiola, un conill o un esquirol. A mesura que m’anava acostant a la ciutat les roderes de les tartanes eren més profundes i, amb freqüència, em creuava amb pagesos que tornaven de vendre part de la seva collita, a preus cada vegada més baixos ara que s’havia aturat la guerra i no hi havia tanta fam. Les mules que arrossegaven aquests carros eren animals molt feixucs, d’una gran solidesa, segurs de poder transportar un carregament de bocois plens de cervesa des del port d’Amsterdam fins a les estepes de l’est del Neva. Molt de tant en tant l’aire semblava espetegar amb l’esclat del fuet i llavors calia fugir de sota les peülles de formosos cavalls negres, de sota les rodes d’un elegant carruatge, l’escut d’armes pintat amb els mateixos colors vius que vestien les dames que viatjaven arrecerades darrera de cortinetes de finíssim brodat. Aristocràcia francesa, tal vegada, amb missatges urgentíssims per l’equilibri de poders, tan precari aquells darrers anys.

Passades les grans portalades de fusta s’apreciaven perfils de palaus, la pedra torrant-se delerosa al sol de mitja tarda. Cap a ponent, prop del riu, s’esplaiaven carrerons on la gentada comerciava alegrement sota barbacanes perillosament inclinades per facilitar el treball de les corrioles, que pujaven mercaderies cap sota teulada. Les tavernes eren a tocar l’una de l’altra allà, i la única cosa que les distingia era el gremi al que pertanyien la majoria dels seus respectius patrons. La que aglomerava el gremi dels llibreters solia ser la més tranquil·la, i la que protagonitzava menys trencadissa, cridòria i esbatussades. No sempre era així, però, i encara els més vells de Leipzig recordaven la sanguinària que s’hi originà a resultes de l’enfrontament entre el bàndol que defensava els enginys d’impressió i el dels que anunciaven que aquells enginys eren obra del diable i que el propi Gutenberg era l’Anticrist en persona.

Aquell dia pràcticament no hi havia ningú assegut als banquets de fusta que envoltaven unes taules llargues com l’ombra projectada pels esclamalls que penjaven davant del foc. Em vaig apropar a l’escalfor amb ganes de notar el pessigolleig a la punta dels dits i a les orelles. El vi aromàtic calent era deliciós, ho puc recordar com si encara hi fos. Sempre m’ha agradat el deix de la canyella, i aquella taberna, potser per reflectir la flaire del paper encara moll de tinta, era generosa amb les espècies. L’home que la regentava, petitó i fonedís, afirmava haver viatjat cap a l’orient, més enllà del Ganges, i haver-hi vist meravelles que, quan les descrivia a llibreters moderadament ebris, l’encerclaven amb una llunyana melangia i li humitejaven els ullets com els d’un nen que veu nevar per primera vegada.

Era aquell home a qui havia anat a trobar aquell dia en aquella taberna fosca però agradable com el tacte del vellut. Aquell homenet tenia una història per explicar-me i jo estava disposat a pagar totes les monedes d’or que portava al sarró per sentir-la. Era una història que ell havia sentit de llavis d’un savi d’orient, d’un immortal, i que només explicava un cop l’any, durant aquells dies en què el gel de les basses encara s’esqueixava sota el sol del migdia, una mica abans del solstici.

La canyella em recordava, aquells dies, el color d’uns cabells. Leipzig, a la nit, es tenyia del vermell dringadís de les torxes i del silenci dens de l’hivern que s’acostava.

Inversions

El Manel és un home de quaranta-set anys, treballador d’una sucursal bancària, petit però molt primet i de parla fluïda i elegant i amb una característica molt peculiar que tothom coneix. El Manel parla al revés.

Les frases les construeix totes justament a la inversa del que les normes gramaticals aconsellen i, fins i tot en alguns casos, imposen. Les paraules les enuncia perfectament però l’ordre en què col·loca les paraules per tal d’edificar sentències és just el contrari de l’ordre normal. Així, per exemple, diu:

“Dia bon, avui estàs com?”

o també:

“Content ben llevat m’he matí aquest.”

Aquesta estranya idiosincràsia del Manel és apreciada pels seus amics i coneguts i sovint se’n fan un bon tip de riure, no pas a la seva esquena, sinó davant seu. El Manel també riu de valent i afirma que “pocavergonyes uns sou”. Les persones que no el tenen tan tractat, però, es fan creus d’aquesta impossible manera d’enraonar. Els clients del banc mateix, per posar un cas, sempre que poden van a la caixa on es troba el Manel, només per a sentir-lo amb la seva especial cantarella. “Compte de número seu el plau us si digui’m”.

Val a dir que fa uns anys, quan començà a patir per primera vegada d’aquella inversió lingüística, anà al metge de la mútua. Aquest, en visitar-lo, el va remetre a un logopeda i, després, a un otorinolaringòleg i, encara més tard, a un neuròleg. Les proves que li feren donaren sempre i en tot moment els resultats esperats. El Manel no tenia cap anomalia de tipus fisiològic ni anatòmic que li provoqués la seva síndrome. Els escàners i Tacs no demostraren cap lesió ni cap alteració patològica. Els millors especialistes (el Manel fins i tot va viatjar fins Amèrica) no trobaren cap solució. Havia de ser, deien tots, una condició de tipus psicològica.

El Manel es dedicà, llavors, a recórrer psicòlegs i psiquiatres. El feien estirar en butaques reclinables en grau de comoditat creixent i li demanaven que els expliqués la seva infantesa i els seus somnis. De somnis no els en podia explicar gaires ja que no solia recordar-los i la seva infantesa havia estat tan estèril i rutinària que no suposava cap font d’inspiració ni pels seguidors de Freud ni pels de Jung. Finalment el donaren per inútil i li receptaren teràpia de parla.

Durant nou setmanes el Manel aprengué a parlar correctament. Algunes vegades en solitari, però generalment en grups de cinc o deu persones, el Manel assistia dia si dia no a una sessió de teràpia de parla, en un estudi situat al centre mateix de la ciutat. Allà li ensenyaren a construir mentalment les frases al revés per poder-les dir, després, al dret. Allà discutí de política, ciència i religió amb els seus contertulians i amb la logopeda. Allà, també, va conèixer la que seria la seva futura muller, la Sílvia.

Malgrat la teràpia, quan dos anys i mig més tard es casà, a la pregunta del capellà respongué amb un “vull si”, resposta que hauria donat una connotació de caire condicional si no fos pel fet que el capellà ja estava avisat. I és que el Manel ja tornava a parlar al revés. Les nou setmanes de teràpia havien servit per a què enraonés adequadament durant, exactament, nou setmanes.

Ara, als pocs mesos de casar-se, el Manel celebra el seu aniversari. Al pastís, una preciosa obra mestra de nata i xocolata encarregada per la Sílvia a la pastisseria de la cantonada, hi ha tantes espelmes com anys fa el Manel. Després d’apagar-les les compta, a mesura que les va arrancant de la superfície del pastís, abans de llepar-ne la base. En acabat de comptar-les, el Manel es gira cap a la Sílvia i somriu amb complicitat. Quaranta-sis espelmes per a quaranta-sis anys. La Sílvia també somriu i, fent-li un petó ben gros, li diu a cau d’orella “estimat felicitats moltes”.

Ἀποκάλυψις

I quan es trencà el setè segell el cel s’aturà durant una estona i tot es feu quiet. I llavors Déu donà una trompeta a cada àngel, fins que tots set en tingueren una i no hi hagué més enveja ni rancúnia a la cort celestial. I Déu s’assegué, per veure-ho tot molt bé, i el primer àngel feu sonar la trompeta, i tot de foc i de pedra i de sang va caure sobre la Terra, cremant una tercera part de la seva superfície en una gran flamarada. I, quan la tocà el segon àngel, un meteorit s’enfonsà dins el mar, però l’anomenaren muntanya de foc ja que la paraula meteorit encara no s’havia inventat, i una tercera part dels oceans es tornen sang, una tercera part dels peixos mai serviren per sushi i una tercera part dels vaixells foren destruïts. Amb la tercera trompeta una estrella caigué a una tercera part de les fonts i dels rius, tornant-los verí i repartint la pesta a qualsevol que begués de les seves aigües. I el quart àngel tocà la quarta trompeta, ja que el tercer ja havia tocat la seva i l’ordre era molt estricte, i s’enfosquí una tercera part del sol, la lluna i les estrelles, deixant una tercera part del món a la penombra. I després d’aquestes desgràcies un àngel avisà tothom que l’escoltés que el final de la festa seria encara molt més espectacular, i tothom se’l cregué ja que qui l’organitzava podia fer i desfer amb una sola paraula. I, llavors, el cinquè àngel, que estava frisós per sortir a l’escenari, tocà la trompeta, i s’obrí l’abisme, i vomità insectes de tot tipus, molts ortòpters, que s’enfilaren pel camal dels pantalons de tots aquells que no portaven el segell de Déu als seus fronts, turmentant-los durant llargues temporades. I quan tot això s’acabà, el sisè àngel feu sonar la seva trompeta amb una melodia tan estrident que alliberà els quatre àngels que estaven presoners a l’Èufrates, i amb ells un exèrcit de 200 milions de genets capaç d’executar una tercera part de la humanitat. Però el setè àngel, amb la trompeta més lluent de tot l’estol de querubins i de serafins, contemplava tota aquella matança i plorava i s’eixugava les llàgrimes amb el faldó de la túnica blau cel que portava per tapar-se les vergonyes. I quan Déu li demanà de tocar la trompeta no tingué forces per fer-ho, i la llançà més enllà de les estrelles perennes, més enllà de la corba de l’espai i el temps. I Déu s’enfadà molt i li digué que ja no era fill seu, i que li retirava el privilegi de volar, i la túnica blau cel, i els cabells rinxolats. I l’àngel se’l mirà amb molta por i li demanà clemència i s’esgarrifà quan veié que Déu tenia una immensa sala curulla de setens àngels, tots amb la mateixa trompeta lluent com una cistella plena de pedres precioses. I l’àngel caigué, ja que ara no tenia ales per volar, i mentre queia sentí la setena trompeta, i era un so preciós, un so de destrucció total i absoluta, de caos, de venjança, de mort, de desesperança. I quan hagué caigut es donà un cop molt fort al cap i li sortiren unes banyes i s’adonà que, si bé tot s’havia acabat, tot plegat només feia que tornar a començar.

Contes de matinada

La llum del carrer entra a batzegades per les llesques verticals de vidre nu, on els porticons no s’arrapen a la finestra. La grogor esblanqueïda de la farola s’amplifica momentàniament quan passa algun cotxe pel carrer: en aquestes ocasions, dues llances de llum intensament groga persegueixen les esquerdes del guix del sostre i, si tanca els ulls, pot imaginar-se que dorm a la serena i que els llamps trenquen la negror desdibuixada dels núvols baixos.

Cada dia es desperta passades les tres de la matinada i ja no dorm més fins poc abans que el despertador l’obliga a llevar-se, a tres quarts de set. Cada nit la vida li dóna més de tres hores i ell voldria aprofitar-les, però no pot. La contemplació de la fina fosforescència de les agulles del despertador, a mesura que les hores cargolen el món, esdevé gairebé melòdica, es transforma en una cançó que acaba adormissant-lo, ara en un son molt profund, quan pràcticament ja és hora de llevar-se. És la mateixa cançó que li obre la imaginació cap a mil i una nits, cap a una riuada sinuosa d’històries que després voldria ser capaç de recordar i d’escriure.

Aquelles tres hores de vetlla són un pou sense fons de contes, poemes, rondalles, aventures èpiques, tragèdies gregues, on ell aboca una galleda buida rere una altra i on, sempre, tibant la corda, n’extreu aigua pura i cristal·lina, destil·lada per les mateixes nou muses de l’Olimp. És una aigua que li cal beure’s en aquell mateix moment, li cal consumir, encara que no tingui set, durant aquelles tres hores. Després, quan el cargolar etern del despertador el faci adormir, oblidarà tot el que ha begut i no trobarà, ran de llit, ni mitja galleda d’aigua tèrbola que li permeti imaginar-se aquell conte, aquell poema o aquella tragèdia, per molt insípida i diluïda que sigui la versió que romangui en el racó més arrecerat del seu subconscient.

Moltes vegades ha pensat a llevar-se, engegar el portàtil o agafar el bloc espiral de la tauleta de nit, i escriure aquell conte o història que, en aquells moments, és més real que la seva pròpia existència. Però sempre descobreix que no té forces per moure’s de llit. De fet, en algunes ocasions ha reflexionat que molt possiblement estigui dormint i que aquelles tres hores, des de més enllà de les tres fins poc abans de tres quarts de set, no són més que un somni que es va repetint, cada nit, el somni més meravellós, però alhora, el més angoixant, que hagi pogut somiar mai.

El dia que compra el magnetòfon i el posa sota el coixí s’adona que, per molt que li sembli que està parlant en veu alta, que descriu cada una de les escenes dels fabulosos paisatges que s’alternen darrera les seves parpelles, en realitat la cinta, al matí, no fa altra cosa que projectar el silenci més blanc i amortidor, puntuat ara i adés pel soroll somort d’un cotxe, al carrer, o d’un colom, quan comença a fer-se de dia. Ho intenta diverses vegades però el resultat és sempre el mateix: ell està convençut que està despert i que explica amb tota mena de detalls aquells prodigis de la imaginació però, mentre esmorza, la cinta només l’obsequia amb buidor.

La seva germana, preocupada per l’absència, és qui el troba, estirat al llit, amb el braç allargat cap el magnetòfon, la postura solidificada a la rigidesa de la mort. El metge anuncia mort per causes naturals, no podia ser de cap altra manera: el cor se li aturà mentre dormia i, molt possiblement, ni tan sols es despertà.

Uns dies després del funeral la germana torna a aquell piset petit i melangiós, acompanyada d’un grup de nois d’una ONG, que s’enduran roba, llibres i mobles. El magnetòfon és prop del llit, on el van deixar quan van endur-se’n el cos cap el tanatori. La germana s’ajup i en cull la cinta, esgotada, i se la posa a la butxaca de l’abric. L’escoltarà al vespre, a casa seva. Els nois són molt eficients i poc després d’una hora ja tenen una furgoneta carregada fins dalt, aturant, momentàniament, el trànsit del carrer. Encara els falta un segon viatge per emportar-se’n el llit i l’armari, però la germana els dóna una còpia de les claus i els demana que les llencin a la bústia, quan hagin acabat. Li donen les gràcies per la confiança.

Passen tres mesos fins que la germana es troba prou animada com per escoltar la cinta del magnetòfon. Una immobiliària li ha estat fent ofertes per comprar el pis del seu germà però potser el llogarà per estudiants, molt bé de preu. Posa la cinta al radiocasset, la rebobina, i seu prop del balcó, el sol fugisser de tardor acolorint-li les galtes. La cinta només deixa escoltar el soroll d’algun cotxe, potser una respiració una mica feixuga, si posa el volum molt fort. Res més. L’extreu del radiocasset i la posa a la calaixera. Després, amb els ulls humitejats, rumia què farà per sopar.

Al cementiri municipal, cada primavera, a l’herba que acompanya una làpida de granit negre, neix una multitud de flors blanques, blaves i grogues, sense que ningú les planti. L’encarregat del cementiri se’n fa creus i gairebé no gosa acostar-s’hi: només hi passa breument la regadora, quan la calor és molt forta. Cada any les flors dibuixen formes diferents amb els seus colors, sempre, d’una gran bellesa.

Vidres trencats

En sentir les seves paraules he volgut cargolar-me com un porquet de Sant Antoni, una boleta de potetes i exosquelet calcari, i baixar rodolant per un pendent ben costerut fins a estavellar-me contra el tronc d’un arbre o contra un roc enorme amb incrustacions de salt. El món m’ha donat voltes uns instants i realment he pensat que m’estava plegant sobre mi mateix, com una granoteta d’origami, i que, ben aviat, desapareixeria del reialme dels éssers vius. M’ha calgut seure a la cadira que tenia més a prop i recolzar el cap sobre els genolls, respirar profundament, tancar els ulls i concentrar-me en aquelles agulles, les seves paraules, que s’anaven clavant, poc a poc, per tots els òrgans vitals del meu cos. Les orelles m’han ressonat amb una dringadissa terrible, ben bé com si tots els homes acabats de casar del món agafessin una copa de cava, o una gerra de cervesa, i protagonitzessin un monumental brindis a la meva salut: sobre els seus caps penjaria una banderola, potser vermella amb lletres grogues, on podria llegir-se la paraula “Benvingut”.

Com poden unes simples paraules causar aquest insofrible dolor? Com si una colla de nans bellugadissos m’estiguessin esparracant per dins, viatjant d’un teixit a l’altre, amb l’alegria del saltimbanqui de fira, i retallant amb unes estisores ben esmolades tot allò que els semblés adient: os, múscul, tendrum, artèria. Allà assegut, amb el món donant voltes i les orelles apunt d’esclatar, he desitjat que tot s’acabés, que s’obrís la terra en una esquerda de fum i de magma i de negror i que en sortís una llengua que m’agafés per les cames i se m’endugués fins les profunditats de l’abisme. El mateix diable, burxant-me dia i nit amb el trident roent de foc, seria una grata companyia, una cara amiga i feliç que m’escoltaria, amb la seva malèvola intel·ligència, i em diria que ja ho sap, que el trident fa molt de mal, sobre tot quan es clava al cor, però que ell mai, mai de la vida, no gosaria dir-me unes paraules com aquelles que he sentit pronunciar, dels llavis que més m’estimo, aquesta tarda a començament d’estiu.

Obro els ulls, alço el cap i m’esforço per allargar la mà fins el got d’aigua freda que hi ha sobre la taula. Ella és allà davant, amb els braços plegats sobre els pits: no s’ha mogut ni un centímetre. És tan bonica com el dia que la vaig veure per primera vegada, a la cua del Mercadona, comprant un meló, dos pots d’espàrrecs, un formatge de bri, una ampolla de vi negre de les que considerava molt per damunt del meu magre pressupost, una bossa de cebes i uns iogurts desnatats. Em faig creus que d’aquells llavis tan delicats hagin pogut sorgir unes paraules tan feridores, una corrua de vocals i consonants que, disposades en l’ordre correcte, hagin encès tot aquest seguit de llumetes blanques dins dels meus ulls, hagin trencat dues esgarrapades de vidres a la meva gola i m’hagin incitat, amb aquella mirada blava d’aigua cristal·lina, a empassar-me’ls fins l’estómac, els pulmons, el cor, el fetge i el cervell. Aquells mateixos llavis, tantes vegades petonejats, que ara tornen a obrir-se, preciosos com el sol reflectit a la verdor agredolça d’una fulla d’enciam:

“No facis comèdia. No em puc creure que et costi tant d’entendre que, ara que som casats, la meva mare també vingui de vacances amb nosaltres aquest estiu.”

Elizabeth

I ride through the graveyard on my way home, stealing askew glances at the moon. Some tombstones reach through the frozen ground like pale bony fingers; they seem eager to grab the ankles of my horse. The weary beast paces carefully, exhaling long tendrils of cloudy breath through its nostrils. I cannot remember so many graves.

The war lasted more than ten years. It was a bloody mess at the beginning and it ended the same. Corpses littered the fields, shattered remains of countries, kings, beliefs. Banners flapped with the echoes of too many senseless deaths, with the happy sound of oblivion, with remorse. It’s been a long time since I last saw such a white as that of the tombstones. Screams and pain are colored red and black. Frozen fingers and toes turn blue. Rotten flesh is another color.

I am impatient to see Elizabeth after all these years of absence. We’d been married for only five months when I went away. I can still see her crying on the porch, a child growing in her belly. I have cherished her last kiss like the greatest treasure, her lips lingering for an instant on mine, her smell of cornflower and cinnamon.

The moon peaks through the bare branches of the willow trees and beams upon the frail path I follow. My horse sneaks its way among the tombstones, almost tiptoeing in silent reverence. I imagine I can see the lights of my house, far away, beyond the shallow stream that embraces the northern border of the graveyard. Perhaps Elizabeth is reading by candlelight one of the poetry books she used to love, next to the window. Perhaps she is reading the Bible to our son, or our daughter.

There are so many graves here. The war was treacherous and far reaching; famine widespread, pestilence ubiquitous. I spur my horse. The moon keeps on shining upon tombstones etched with names I don’t have the courage to read, not now. Tonight I shall not keep Elizabeth waiting. It is time I come home.

·

·

·

Noia de vidre, noia de cristall

Li dèiem noia de vidre però ningú no sabia ben bé per què. Li dèiem noia de cristall i, sovint, després de dir-ho, romaníem una bona estona amb els ulls girats cap el cel, rumiant les paraules. Era una noia trencadissa, però això ja ho sabeu. El coll era com un branquilló d’herba seca, acaronada pel vent torrat d’una tarda d’estiu, les mans llargues i primes com els rajos de sol que entren per la fusta esqueixada d’un porticó, les cames com teranyines plenes de neu.

Li dèiem noia de vidre, noia de cristall. La seva bellesa costava d’oblidar, i molts giràvem la mirada per por de perdre-hi el senderi. Feia un caminar tan precís que hauríem jurat que escrivia un poema a la sorra, amb aquells peus de cristall: potser l’hi escrivia, però ningú no era prou valent com per acostar-s’hi i llegir-lo.

Noia de vidre, noia de cristall. El seu cos era transparent, només si nedava les onades sospiraven el seu moviment, només els ulls no es fonien en el blau i en el verd de l’oceà. La llum passava a través seu, semblava provocar-li una frisança com d’unes paraules d’amor xiuxiuejades a cau d’orella.

Noia de vidre, noia de cristall. Tenia un ull de cada color, un de blau i un de verd, però això ja ho sabeu. Era impossible de mirar-la més d’un instant sense que se’t trenqués alguna cosa, molt endins. Potser per això li dèiem noia de vidre: tal vegada qui es trencava érem nosaltres, en veure-la.

Noia de vidre, noia de cristall. Tots l’estimàvem, però això ja ho sabeu. Tots ens trencàvem a bocins i volíem trencar-nos-hi. Tots buscàvem la seva ombra, volíem aixoplugar-nos-hi, morir-hi, difuminar-nos-hi com el més minúscul dels cuquets, cargolats de plaer sota aquells peuets que pintaven melodies a cada pas.

Noia de vidre, noia de cristall. Com n’era de bonica. Potser era un àngel, potser no. Tenia un ull blau i un ull verd. No tenia ombra, però això ja ho sabeu. Potser per això li dèiem noia de vidre. Potser per això li dèiem noia de cristall.

Gos quan fuig

[…]
"I de quin color dius que era?"
"Verd."
"Això ja m’ho has dit abans. Però, quin tipus de verd? Verd poma? Verd pi? Verd enciam?"
"Potser una mica del color del gos quan fuig."
"La veritat és que em costa una mica de visualitzar-lo amb aquestes definicions teves tan peculiars."
"El problema no és meu, doncs. És teu. Et falta imaginació."
"Potser sí, potser sí, no t’ho negaré. Però estaràs d’acord amb mi que el color d’un gos quan fuig costa d’imaginar, en principi."
"Paciència. Practica i te’n sortiràs."
"I et va dir alguna cosa"
"No."
"Així, què vàreu fer?"
"Ens vam mirar una estona en silenci."
"Així, i ja està?"
"Si."
"I no va passar res més?"
"No. "
"..."
"Bé, al cap d’uns minuts va marxar."
"Com que va marxar?"
"Doncs això, que ens estàvem mirant però se’n devia atipar i va marxar."
"I no li vas dir res tu?"
"Què volies que li digués?"
"No ho sé, alguna cosa."
"No."
"I cap on va anar?"
"No ho sé. No el vaig pas seguir jo."
"I no tenies curiositat?"
"No."
"Ets ben estranya."
"Què vols que t’hi faci?"
"I després què va passar?"
"Res."
"Com que res?"

"Res, que vaig demanar un altre beure, vaig pagar-lo i, més tard, vaig marxar cap a casa."
"I no el vas tornar a veure?"
"No."
"Ni vas demanar si algú més l’havia vist?"
"A qui volies que ho demanés? Tampoc tinc ganes que em prenguin per boja o drogoaddicta."
"No ho sé. Al segurata de la porta...."
"Prou feina té a controlar que si entren menors de setze anys si més no no provoquin cap merder i hagin de cridar els mossos."
"O sigui que no l’has vist més?"
"No."
"Ni saps ningú que l’hagi vist?"
"Ja et dic que no!"
"Noia, doncs em sap greu."
"El què?"
"Tot això."
"Ja veus."
"Tia, que no passa cada dia..."
"El què?"
"Doncs això. Trobar-te l’amor."
"Ja veus."
"Però,... va,... explica’m-ho millor."
"Ets pesadeta, eh!"
"Ja saps com sóc."
"No te’n saps avenir."
"No."
"Ja veig, ja."
"Així...."
"Què?"
"De quin color dius que era?"
[...]

Bellesa

L’Edgar Allan Poe, quan ens parla de la bellesa que persegueix la composició poètica, incideix de manera repetida en el fet que la poesia, en el millor dels casos, és simplement un mitjà que pot conduir-nos a experimentar aquesta bellesa enyorada. Una i una altra vegada Poe subratlla la tricotomia cap, cor i ànima. Només l’ànima s’il·lumina per la bellesa, per molt perfecta que sigui una composició o per molta passió que dibuixin les seves paraules. La bellesa, seguim destil·lant Poe, es troba a la melodia del poema, a la musicalitat que transmet la seva cadència, a com les paraules, les vocals i les consonants deixen de ser tals per esdevenir notes en un pentagrama imaginari que recorre els versos com el rierol de muntanya s’escapa pendent avall, imprimint a cada petit còdol una freqüència que ens ressona harmònicament, amb aquella longitud d’ona idònia que es reflecteix dins l’ànima, amplificant-se, progressivament, fins a omplir-nos-la de joia. Una bona poesia ens evoca una preciosa melodia que, al seu torn, ens eleva l’ànima fins més enllà de les estrelles. La música de Loreena McKennitt, vam poder-ho comprovar novament ahir nit al Poble Espanyol, és aquest ideal de bellesa descrit per Poe. La Loreena, i els seus músics, són artesans: amb molt de compte, amb precisió matemàtica, construeixen, jonc a jonc, cançó a cançó, una barqueta de fràgil equilibri i, amb la cura d’una mare vetllant pel seu nadó, la dipositen sobre les aigües del rierol, s’acomiaden d’ella amb un somriure, potser amb els ulls una mica humitejats. Nosaltres, dalt de la nostra barqueta, ens enfilem rierol avall, naveguem unes hores, uns dies si som afortunats i el solc és profund, i ho fem fins més enllà de les estrelles.

Loreena

Després del Tom Waits, amb la veu arrossegada sobre el quitrà moll d'un carreró qualsevol, volem cap a prats verdíssims on encara, en nits màgiques, en solsticis i equinoccis, poden observar-se donzelles de pell blanquíssima, cabells de foc i ulls de cel dansant sota les estrelles, amb els peus acaronats per la humitat d'una boira que sembla enganxar-se a la pell, que fa tremolar de plaer els branquillons més tendres i que difumina una bellesa que, si es mira d'aprop, igual que les històries del Tom Waits, també és capaç d'estavellar l'ànima. És la Loreena McKennitt. Us deixo tres retalls del seu DVD Nights From the Alhambra. La darrera, Dante's Prayer, és indescriptiblement melangiosa: aneu amb molt de compte si l'escolteu.

Rain Dog

(poesia)

(cabaret)

(blues esparracat)

(circ)

(melangia)

(bellesa que trencaria el cor si cantés la Norah Jones)

(amb la seva veu: estavella l'ànima)

(concert inoblidable)

Estrella'm

Esclaten en silenci quan s’alliberen de la succió mecànica de la nau, formant núvols de cristalls de gel com petites flors argentades. Són càpsules de caiguda. La nau es desintegra a trossets i cada breu fragment porta una vida dins, delerosa de veure-ho tot plegat des de la perspectiva de la proximitat.

Sóc la tercera a caure, i abans de desprendre’m de la nau els monitors m’avisen que provi de respirar amb normalitat. L’acceleració és pràcticament imperceptible, al principi, un rosec a la panxa, una mica com abans de fer el primer petó. Després, com aleshores, només la monotonia de la caiguda envers el pou gravitatori de l’estrella.

La primavera esdevé estiu dins la càpsula i els monitors indiquen 43 graus Celsius. L’hidrogen sublima, generant una crisàlide reflectant allargada que m’envolta, acordillada amb un camp magnètic. La papallona que en reneix passades unes hores viu minuts. Els monitors passen de vermell a negre a mesura que es socarrima l’instrumental electrònic extern.

El vidre de la càpsula, en liquar-se, em recorda una glacera de colors violents. Flueix com la mel, caient-me a grans gotes sobre els genolls, sobre els pits, al coll, perforant, amb paciència, les capes de teixit. No percebo dolor.

La bellesa de l’estrella, quan tot s’acaba, és indescriptible. Crema, em crema, i ho fa només per mi.

Sinestèsia

El terme modern és sinestèsia, però el metge del poble li va dir al pare que es tractava d’una malaltia dels pollastres i que potser em passaria, potser no. El pare li va donar una cistella plena de rovellons i de llenegues i, quan marxàvem cap a casa, es va fregar molta estona els ulls amb el mocador.

La verdor de l’enciam, a l’hort, em recorda el so de les flames quan rosseguen troncs d’alzina, a l’hivern. Si passo els dits per sobre les fulles noto una forta olor a palla humida i el món se’m torna de color blau. Els altres nens, a l’escola, se’n reien de mi i em picaven al cap amb els llibres i els quaderns. El mestre, quan em cridava pel nom, em provocava una esgarrifança tan terrible a les cames que em semblava que me les estès recorrent una corrua de formigues. Em quedava quiet com un estaquirot, immòbil, amb la boca oberta, sense sentir ni veure res. Fou el mestre qui li digué al pare que calia que em dugués al metge del poble i també fou ell qui, anys més tard, recomanà a la mare (el pare havia mort a la guerra) que em portés al Santuari del Miracle per veure si podia ajudar a l’hort o a la cuina.

L’espelma fa pampallugues mentre escric això, i el joc de llums i ombres m’evoca el so de les campanes, quan toquen a primera hora del matí. Sóc monjo, se’m va despertar l’amor a Jesús, poc a poc, mentre pelava trumfos i els abocava a l’olla que penjava dels esclamalls. La rugositat de la pela, la vivor entortolligada dels grills, els notava amb un regust agredolç, em feien empassar saliva una vegada i una altra, com si estigués deixant fondre a la boca un tros de xocolata negra. Només els fills segons de casa bona podien fer-se monjos, i jo era el tercer fill dels masovers de cal Caragirat. Suposo que devia despertar certa tendresa, amb el meu posat de no ser-hi tot i amb la gran facilitat que tenia pels números.

Els números són els únics que només són el que són i prou. Un set és un set, i no un set i una alenada de pètals de rosa. Un catorze és només un catorze, sense que noti pessigolles al clatell. Un vuit és un vuit, i no és ni groc, ni verd, ni virolat. De seguida em van demanar que m’encarregués dels comptes del santuari, que mirés de treure el màxim profit del gra i dels conills que es venien al mercat de Solsona, que vigilés que els pobres rebessin el que els era just i necessari. També vaig aprendre les pregàries i em vaig adonar que per parlar amb Déu Nostre Senyor no cal tancar els ulls a la solitud de la cel·la ni a la foscor aromàtica de la capella, sinó que també pot fer-se seient sota un pi, trepitjant la neu acabada de caure o espiant les formes dels núvols.

La petita flama dibuixa ombres que ballen entre les lletres que escric en aquest paper, a una hora que ja hauria d’estar dormint. Tinc dificultats per dormir, darrerament. Els somnis se’m confonen i quan desperto no sé si estic despert o si continuo dormint somiant que em desperto. Els números han estat la meva vida i encara ara, malgrat que em van dir que ja n’hi havia prou si ajudava una mica a l’hora de l’eucaristia del diumenge, si ningú no em vigila, repasso els comptes que fa el Manel amb la maquineta. El Manel és un noi vingut de prop de Tremp, amb qui comparteixo cel·la (diuen que ja no tinc edat per dormir sol). Té una vocació fortíssima, fins i tot potser excessiva, però no s’estima gens els números.

Em sembla que plego d’escriure. Estic cansadot i aviat no sabré distingir si les campanes que sento són les que criden a oració o les que em desperta aquesta flama ballaruca. Si no fos que les de veritat em ressonaran en color groc, és clar, i que el Manel és llevarà per anar a la capella.

Balancí

Mitja tarda i el sol s’escampa pels finestrals com si fos una tortuga feixuga que persegueix una fulla amorosida d’enciam. Fa calor. El terra sembla tremolar davant l’esclat de llum, fa pampallugues com una bombeta fluixa, liqua l’aire mateix en un riu de pluja incandescent.

Estic assegut al balancí i em gronxo lentament, sense pressa, seguint l’arc creixent, i cruixent, de la fusta. Recordo com m’agradava gronxar-m’hi, de petit, davant la mirada esgarrifada de la iaia, que sospitava trencadissa a qualsevol moment. O, més que trencar-se, la fusta s’esqueixa, s’estavella, com l’ànima: els cors es trenquen de tristor, les ànimes s’estavellen de fred.

Tinc un llibre a les mans, recolzat sobre la falda, un llibre pesant que gairebé em talla la circulació de les cames. No recordo quin títol tenia quan el vaig començar a llegir ni tampoc no pateixo massa pel fet d’haver-lo oblidat. Llavors pesava tant que vaig decidir d’arrencar-li les cobertes i llençar-les al foc (encara era hivern). Cada pàgina porta un encapçalament diferent, una combinació de paraules que, en algunes ocasions té sentit, en moltes altres no en té cap ni un. O potser sóc jo que no li se trobar.

Però no em ve de gust de parlar del llibre. Algun dia explicaré la seva història, si m’ho permet la pèrdua de memòria i l’arteriosclerosi. La iaia sempre deia que els anys es posen als colzes, als artells, als genolls i al cap i jo no entenia què volia dir ja que al cap no hi ha ossos que es belluguin com ara al braç o a la cama. La iaia va morir abans de la guerra, i sempre m’explicava quan va veure el gran cometa al cel, l’any 1909, i com molta gent es pensava que era un zepelí com el que havia volat per sobre la ciutat poc després de tombants de segle. Era una dona menuda, amb ulls blavíssims que no es cansaven mai de fer ganxet, ni quan li va créixer un tel dins d’un ull i va perdre-hi gran part de la vista.

No tinc ni fills ni nets. No hi ha cridòria per casa i des de què vaig tornar de França que no he conegut cap dona que em pugui estimar com m’estimava la Jacqueline. No és que tingui por de trair el seu record, ni que li degui algun tipus de fidelitat malaltissa després de tants anys, ni que cregui que sóc un vell xaruc i mig dement que només camina fent tentines del llit al balancí, senzillament és que no en tinc ganes. Sóc feliç, no us cregueu pas el contrari. No em sento ni sol ni desemparat.

La iaia sempre deia que la llum, quan és tan intensa, pot arribar a fer moure les coses. Recordo que ens vam passar una tarda d’estiu, quan era petit, espiant com el sol s’enfilava pels braços del balancí, esperant, un al costat de l’altre, percebre-hi la mínima oscil·lació. Després la iaia es va morir, i el pare va marxar al front, i la mare i jo vam fugir a França, i la gent parlava i jo no els entenia i em pensava que ens miraven malament per què havíem portat la guerra, i encara que fos una guerra diferent, feia la mateixa por.

Les bombes van trencar tots els vidres però no van esqueixar el balancí. Ara m’hi gronxo, però ho faig amb prudència, a poc a poc. L’escalfor dels finestrals em fa pessigolles a les cames, sembla un gatet melindrós que demani ser amanyagat. Sec i reposo, en tinc prou amb això. La iaia sempre deia que qui fa el que pot no està obligat a fer més.

Bukowski

L’Angelet havia decidit que de gran volia ser com el Charles Bukowski. Amb poc més de nou anys s’havia enfilat a uns prestatges de la part menys transitada de la biblioteca municipal i hi havia descobert Erections, ejaculations, exhibitions and general tales of ordinary madness. Aquest llibre, que anys més tard trobaria llistat sota el títol més inofensiu de The most beautiful woman in town and other stories, havia il·luminat el petit Angelet d’una manera particularment encegadora.

De fet, l’Angelet no es deia Angelet, sinó Miquel, però, com que era considerat tan rosset i tan bon nen, la seva mare, l’àvia i totes les dones de mitjana edat cap amunt deien constantment: “aquest nen és un angelet”. De fet, l’Angelet no tenia ni idea d’anglès, i li costà dos o tres anys de desxifrar uns pocs paràgrafs d’aquell llibre que havia manllevat de la biblioteca en una època en la que encara no hi havia detectors preventius de furts a les sortides. Però l’Angelet notava l’esperit de la lectura, notava que allò era el que ell volia escriure i, el que era més intoxicant a la seva ment innocent, allò era el que ell volia viure.

Amb el temps, a mesura que l’Angelet esdevenia un adolescent gens rosset i poc angelical, la lectura d’aquell llibre resultà innecessària: l’havia memoritzat paraula a paraula, escena a escena, borratxera a borratxera, seducció a seducció. L’Angelet era el Charles Bukowski en tot menys en allò que calia, és a dir, alcohol, dones i talent literari, si bé creia encertadament que aquest darrer factor tampoc no li era imprescindible per mimetitzar el seu ídol.

La seva experiència amb l’alcohol es limitava a la vegada que havia passat la nit a casa d’un amic seu i havia compartit amb ell una ampolla de ginebra barata. Fou el mateix dia o, per ser més precisos, el dia següent, que intuí que li caldria patir de valent per convertir-se en un alcohòlic com cal i enllaçar una borratxera amb una altra bo i seduint dones i enduent-se-les al llit sense haver d’aturar-se a cada cantonada per agafar aire fresc i empassar coll avall una glopada d’agror francament poc romàntica.

L’experiència de l’Angelet amb les dones no era gaire més enriquidora que la que li havia proporcionat aquella primera ampolla de ginebra. És veritat que una vegada una nena li havia fet un petó a la galta quan l’ajudà a pescar el barret que les seves males amigues li havien llençat al riu. I també és cert que sota el llit guardava una capsa de sabates plena de revistotes on dones força poc atractives mostraven els seus encants i desencants de forma impúdica, emmarcades en somriures tristos. Però també estava pràcticament convençut que això no era suficient per convertir-se en el nou Charles Bukowski.

Sigui com sigui, l’Angelet es casà i tingué tres fills, i també un gos. No es feu famós per les seves borratxeres i seduccions, sinó per la seva constant participació a l’AMPA del col·legi del barri i per la seva intransigència davant del soroll, el consum de gormanderies i els petits furts a la biblioteca municipal on treballava sis dies a la setmana per pagar la hipoteca i els bolquers. Mai aguantà la beguda i fou fidel tota la vida fins que morí, amb setanta-tres anys, com el seu ídol, molt després que aquesta petita història hagi estat oblidada.

Núvols

Cada batec fa ressonar el vidre. Sístole, diàstole. Miro lluny: no veig ni l’edifici blanc del davant, ni els arbres que coronen el turonet, més enllà, ni la meva pròpia reflexió, a tocar del nas. Sístole, diàstole. Els núvols de tempesta s’arrepleguen al cel i les falcilles volen baixes, com heralds de la pluja que ha de venir. Sístole, diàstole. Hi ha parallamps a les teulades de davant, i també antenes de televisió i, si la mirés, veuria l’entramat d’una grua enfilant centenars de quilos cap amunt. Sístole, diàstole. Tristos timons i romanins, a les jardineres blanques de plàstic, enyoren l’aigua que caurà, encoratgen les falcilles a volar més baixes encara, a xisclar més fort. Sístole, diàstole. Els colors se’m barregen i em costaria descriure’ls, si fes falta, em caldria rumiar-hi molta estona i, possiblement, no me’n sortiria. Sístole, diàstole. A cada cantonada vénen sacs de metàfores, a preu fet, i ningú es queixa a les forces d’ordre públic ni oblida que una metàfora és una cassola on abocar paraules falses. Sístole, diàstole. Els poetes fan cua per vendre l’ànima al diable, per bescanviar-la per un altre vers, per trobar una paraula verdadera que descrigui la bellesa de la melangia: el diable, malauradament, ja no compra. Sístole, diàstole. Passen falcilles ran de finestra, fan una cridòria com si s’hi juguessin la vida: tafaneres, em miren de reüll i somriuen, sense saber que no les veig. Sístole, diàstole. Esclata l’horitzó, amb els núvols cargolats de llamps i, a la cantonada, la revenda de metàfores continua: tota moneda és bona, fins i tot un tros de cor. Sístole, diàstole. La pluja només entra si la convido, i ho fa amb força: cada gota ressona al vidre, m’humiteja la cara, dilueix la salabror de les llàgrimes. Sístole, diàstole. El diable es posa un barret per no mullar-se els rínxols i accepta a desgana l’ànima descolorida d’un desconegut: li bescanvia per un plat de calamarsets rostits i per dues consonants sonores de final de síl·laba. Sístole, diàstole. Les falcilles s’han entaforat sota teulada, a escletxes per les que no passaria ni mitja metàfora, tallada en juliana. Sístole, diàstole. El batec s’atura.

Annabel Lee

El darrer poema complet escrit per Edgar Allan Poe abans la seva mort, extremadament musical (llegiu-lo en veu alta), Annabel Lee és una història bellíssima i tristíssima (aquests dos adjectius solen anar associats) que cal que protagonitzi per uns dies aquesta pàgina de vidre

·

It was many and many a year ago,
In a kingdom by the sea,
That a maiden there lived whom you may know
By the name of Annabel Lee;
And this maiden she lived with no other thought
Than to love and be loved by me.

I was a child and she was a child,
In this kingdom by the sea:
But we loved with a love that was more than love---
I and my Annabel Lee;
With a love that the winged seraphs of heaven
Coveted her and me.

And this was the reason that, long ago,
In this kingdom by the sea,
A wind blew out of a cloud, chilling
My beautiful Annabel Lee;
So that her high-born kinsmen came
And bore her away from be,
To shut her up in a sepulchre
In this kingdom by the sea.

The angels, not half so happy in heaven,
Went envying her and me---
Yes!---that was the reason (as all men know,
In this kingdom by the sea)
That the wind came out of the cloud by night,
Chilling and killing my Annabel Lee.
But our love it was stronger by far than the love
Of those who were older than we---
Of many far wiser than we---
And neither the angels in heaven above,
Nor the demons down under the sea,
Can ever dissever my soul from the soul
Of the beautiful Annabel Lee,
For the moon never beams, without bringing me dreams
Of the beautiful Annabel Lee;
And the stars never rise, but I feel the bright eyes
Of the beautiful Annabel Lee;
And so, all the night-tide, I lie down by the side,
Of my darling---my darling---my life and my bride,
In the sepulchre there by the sea,
In her tomb by the sounding sea.

·

Recitat aquí: http://www.youtube.com/watch?v=QmTv7O40SR8

Traduït aquí: http://en.wikisource.org/wiki/Annabel_Lee?match=es

El bufó més vell

“Dues caixes de picarols pels turmells, trenta-dos barrets virolats, mitja dotzena de mocadors de seda groga, tretze mandolines, una cítola amb dues cordes trencades, un bagul de somriures falsos, una cinquantena de deformitats físiques aparents, una caixa petita, de fusta, plena de llàgrimes vertaderes....”

El gremi dels bufons ocupa un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, a tocar de la catedral. Sovint, quan les campanes toquen a morts, el ressò fa tremolar els vidres de la planta baixa i la reflexió dels llangardaixos de ferro colat de les finestres sembla cobrar vida i estremir-se, com si el sol els fes bullir la sang. És un edifici vell que ja ocupava el gremi de cistellers molt abans, amb un soterrani fosc i humit on, si convé baixar-hi a cercar alguna andròmina, la llum de la flameta d’oli no troba aturador, i s’escampa pels racons, a través de teranyines plenes de pols i per sota d’embalums indefinits on fa molt de temps que ningú no ha buscat cap record. Davant de la porta que dóna al carrer sempre fan paradeta uns bessons rossos com un camp de blat a l’estiu, i hi vénen taronges, llimones i, quan és temporada, figues, magranes, codonys i escarrassos de raïms dolç com la mel.

El bufó més vell ha viscut molta vida i ha arribat a la conclusió que, al final, tot s’equilibra, que els mals moments i els bons no són més que la inspiració i l’expiració d’alguna bèstia mitològica que viu al fons d’un llac. És ell l’encarregat de pesar les monedes d’or i de plata que paguen els patrons i també, un cop a la setmana, de fer inventari. És ell qui vigila que les llàgrimes vertaderes i els somriures falsos siguin retornats al seu lloc després de cada actuació, que mai cap bufó jove i tarambana se’ls emporti a casa seva i en pagui les conseqüències amb una nit sense dormir i una ampolla de licor.

“... tres dotzenes de mitjons foradats, aparellats en colors dispars, tres llaüts, un joc sencer de titelles de roba, cinc esferes de cristall pels jocs malabars, mig quilogram de tristesa, una gerra de vidre transparent plena de cuques de llum, cinc ombres xineses, dues gotes de tendresa....”

El bufó més vell es recolza a un dels bocois que configuren tot el perímetre de la sala més gran de l’edifici, allà on s’emmagatzemen tots els estris de la professió. Està cansat i tindria ganes d’anar-se’n a casa, asseure’s prop del foc i prendre’s una tassa d’herbes amb una esgarrapada de prunes. No defugiria d’estirar-se una estoneta i tancar els ulls i somiar amb la seva esposa, farà vint-i-tres anys que és morta. Però primer li cal acabar de comptar els pots de pintura blava, groga i verda, les esquelles, els pergamins enrotllats que reciten cançons d’amor, de sàtira política i d’aventures llegendàries, els didals plens de màgia i les gàbies amb ocells de paper.

Els bessons de les taronges ja han plegat la paradeta quan el bufó més vell tanca la porta del carrer del gremi de bufons amb una clau llarga com l’ombra del diable. El cel distreu uns instants la foscor amb una agrupació de núvols baixos molt vermells. La taberna, a l’altre costat del carrer, rep alguns dels feligresos més penitents, tan bon punt surten de la catedral. El bufó més vell demana un plat de brou de pollastre, molt calent, un parell de llesques de pa i un got de vi. Ningú li demana que expliqui cap rondalla ni que faci de saltimbanqui. Amb prou feines el veuen, petit i cargolat prop del foc. No li descobreixen el parell de llàgrimes vertaderes a cada ullet, ni el gram de tristesa a la butxaca. S’escalfa una mica més i, després, s’aixeca i s’encamina cap a casa. Xiula una cançó, molt fluixet: una melodia que parla de l’equilibri. Sense ni adonar-se’n, fa un saltiró, i els picarols, als turmells, dringuen feliçment.

100

Algunes vegades escriure un conte és com collir una patata: agafes l’aixada i la claves al terra, amb una mica de compte de no tallar la patata pel mig ja que, si bé intueixes on és, no ho saps del cert. Sovint el resultat, per molt curós que siguis, són dues mitges patates (no necessàriament de la mateixa mida) que pots descartar, donar de menjar als porcs, o aprofitar per tornar-les a plantar i esperar que no s’empestin i no agafin escarabats ratllats com les franges d’interferència de la llum tornassolada. En altres ocasions és com si et truquessin a la porta de casa i, en obrir, t’aparegués un carter que et fes signar un rebut i et lliurés un petit paquet embolicat amb paper d’embalar i, en desembolicar-lo, et trobessis el conte allà, tot somrient, amb una nota escrita amb cal·ligrafia ensucrada donant-te permís per fer-ne el que vulguis. Finalment, encara hi ha dies (o setmanes, o mesos) en els que el conte és com un peix (que no cal que sigui necessàriament de vellut vermell) que, quan proves d’agafar-lo, et rellisca de les mans una i una altra vegada, deixant-hi, com a molt, un parell d’escates lluents com el sol vist a través d’una copa de vinagre i una certa olor no massa agradable. Si aconsegueixes que no rellisqui, encara et queda el dubte de si posar-lo a la planxa, fer-hi un brou amb verduretes, tancar-lo al forn i esperar a veure què en resulta o tornar-lo al riu (opció força assenyada).

L’eterna por al paper en blanc que assalta molts escriptors, similar a la por a l’escenari dels artistes de la faràndula, és un rau-rau que poc em preocupa. Fixem-nos que es tracta d’una síndrome que assetja els escriptors. No costa gaire d’asseure’s davant per davant del teclat, com si fos el contrincant en un concurs local de parxís, i tocar una melodia que no tingui cap mena de lògica, només cal que repasseu alguna de les darreres entrades d’aquest blog per comprovar-ho. Donar un tomb al conte i agafar-lo per la cua ja és més complicat, o per les banyes. I és que els contes porten banyes, no només per què sovint te’n vas al llit amb un altre, sinó també per què, si no prens moltes precaucions, tenen la mania d’abordar-te i clavar-te’n una al cor, l’altra als pulmons, l’altra al fetge, l’altra a l’ànima (sí, els contes no es limiten a dues banyes). Els contes no respecten l’autor, s’hi encaren, li poden arribar a fer mal de valent, a portar-lo a l’hospital amb un parell o tres de costelles trencades i una vèrtebra dorsal enfonsada. I, d’alguna manera, tenen raó per fer-ho, no ho negaré pas. Moltes vegades ens aprofitem d’ells i la seva resposta, justificada, és defensar-se.

Hi ha un cementiri on van a parar tots els contes inacabats, aquells que es descarten a una o dues línies del final, els que han envellit prematurament i els que s’han suïcidat. Sempre hi plou i mai hi neix cap quintet de floretes grogues ni cap rosa vermella. Algunes nits poden descobrir-s’hi llums, com focs follets, que es mouen entre les làpides: són els ulls d’alguns escriptors, àvids d’absenta o d’absència, cargolats sota el pes del sac que porten a l’espatlla, el sac on entaforen fragments de conte, un fèmur d’aquesta làpida, un crani d’aquella, un parell de metacarpians de l’altra. Més tard, a casa, ho cosiran tot i esperaran que el nou conte s’alci i camini. Durant el dia, però, el cementiri és desert, ningú no el visita, ningú no recorda com arribar-hi ni té cap interès per esbrinar-ho. Els contes reposen sota l’herba, o sota el fang, o dins del nínxol, i mica a mica va passant el temps i es van oblidant i ni tan sols l’escriptor del sac gosa molestar-los. Fins que un bon dia, quan ja sembla que només són pols i parracs de roba vella, senten la cridòria de l’atzar i, de sobte, esdevenen allò que mai haurien cregut possible: una patata, o un peix, o un paquet curosament embolcallat amb paper d’embalar, enviat amb tot l’amor del món, difuminat sota la claror vermellosa d’una posta de sol.