Vidres trencats

En sentir les seves paraules he volgut cargolar-me com un porquet de Sant Antoni, una boleta de potetes i exosquelet calcari, i baixar rodolant per un pendent ben costerut fins a estavellar-me contra el tronc d’un arbre o contra un roc enorme amb incrustacions de salt. El món m’ha donat voltes uns instants i realment he pensat que m’estava plegant sobre mi mateix, com una granoteta d’origami, i que, ben aviat, desapareixeria del reialme dels éssers vius. M’ha calgut seure a la cadira que tenia més a prop i recolzar el cap sobre els genolls, respirar profundament, tancar els ulls i concentrar-me en aquelles agulles, les seves paraules, que s’anaven clavant, poc a poc, per tots els òrgans vitals del meu cos. Les orelles m’han ressonat amb una dringadissa terrible, ben bé com si tots els homes acabats de casar del món agafessin una copa de cava, o una gerra de cervesa, i protagonitzessin un monumental brindis a la meva salut: sobre els seus caps penjaria una banderola, potser vermella amb lletres grogues, on podria llegir-se la paraula “Benvingut”.

Com poden unes simples paraules causar aquest insofrible dolor? Com si una colla de nans bellugadissos m’estiguessin esparracant per dins, viatjant d’un teixit a l’altre, amb l’alegria del saltimbanqui de fira, i retallant amb unes estisores ben esmolades tot allò que els semblés adient: os, múscul, tendrum, artèria. Allà assegut, amb el món donant voltes i les orelles apunt d’esclatar, he desitjat que tot s’acabés, que s’obrís la terra en una esquerda de fum i de magma i de negror i que en sortís una llengua que m’agafés per les cames i se m’endugués fins les profunditats de l’abisme. El mateix diable, burxant-me dia i nit amb el trident roent de foc, seria una grata companyia, una cara amiga i feliç que m’escoltaria, amb la seva malèvola intel·ligència, i em diria que ja ho sap, que el trident fa molt de mal, sobre tot quan es clava al cor, però que ell mai, mai de la vida, no gosaria dir-me unes paraules com aquelles que he sentit pronunciar, dels llavis que més m’estimo, aquesta tarda a començament d’estiu.

Obro els ulls, alço el cap i m’esforço per allargar la mà fins el got d’aigua freda que hi ha sobre la taula. Ella és allà davant, amb els braços plegats sobre els pits: no s’ha mogut ni un centímetre. És tan bonica com el dia que la vaig veure per primera vegada, a la cua del Mercadona, comprant un meló, dos pots d’espàrrecs, un formatge de bri, una ampolla de vi negre de les que considerava molt per damunt del meu magre pressupost, una bossa de cebes i uns iogurts desnatats. Em faig creus que d’aquells llavis tan delicats hagin pogut sorgir unes paraules tan feridores, una corrua de vocals i consonants que, disposades en l’ordre correcte, hagin encès tot aquest seguit de llumetes blanques dins dels meus ulls, hagin trencat dues esgarrapades de vidres a la meva gola i m’hagin incitat, amb aquella mirada blava d’aigua cristal·lina, a empassar-me’ls fins l’estómac, els pulmons, el cor, el fetge i el cervell. Aquells mateixos llavis, tantes vegades petonejats, que ara tornen a obrir-se, preciosos com el sol reflectit a la verdor agredolça d’una fulla d’enciam:

“No facis comèdia. No em puc creure que et costi tant d’entendre que, ara que som casats, la meva mare també vingui de vacances amb nosaltres aquest estiu.”