El recambró de les escombres

“Manel,… si no saps què fer, passa l’escombra de la saleta”

El Manel és un homenet de mitjana edat, força gris, força invisible, força mediocre, força de moltes coses però no suficient de res com per a destacar. No és un heroi ni un antiheroi, no composen cançons ni escriuen contes on ell sigui el protagonista. Vesteix clàssic, porta les ulleres una mica brutes, però no prou com per a convertir la seva neteja en una situació imprescindible. Sovint s’ajup i es trossa els cordons de la sabata esquerra. Pel carrer entafora sempre les mans a les butxaques i fa anys que no ha trepitjat un bar ni molt menys un cinema. No li agrada cap esport però els mira al televisor per passar l’estona ja que tampoc no li agrada llegir ni escoltar música.

El recambró de les escombres i els fregalls també conté diverses ampolles de lleixiu, un parell d’esprais pels vidres, un ambientador de recanvi pel lavabo, set rotlles de paper de cuina, una bossa plena de bosses cargolades, dotze pots de conserva de pebrots vermells en vinagre i un senyor vestit completament de negre, amb corbata, barret i mocadoret de fil sobresortint de la butxaca superior esquerra de l’americana, agenollat al mig del recambró.

“Perdoni si li sembla impertinent la meva pregunta però, podria dir-me, si li plau, què està fent vostè al recambró de les escombres i com ha entrat a casa meva?”, proposa el Manel com a qüestió introductòria al senyor de negre.

“Estic controlant una singularitat”, respon el senyor de negre, efectivament sense apartar els ulls d’un punt indefinit que podria portar, com a coordenades, i prenent com a centre cartesià el nas del senyor de negre, 10 centímetres a l’eix de les x i 2 centímetres a l’eix de les z.

“Si em permet interrompre’l un moment, doncs, li pregaria que m’expliqués que és una singularitat, quina funció està desenvolupant la mateixa al recambró de les escombres i qui és vostè”, el Manel ha encès la bombeta que penja del sostre com una aranya solitària, omplint el recambró de les escombres d’una llum grogosa, una mica somorta ja que la bombeta llueix una superfície on fa anys que s’acumula la pols.

“No em distregui, o perdré la singularitat de vista”, es permet transmetre el senyor de negre, amb prou feines movent el llavi inferior.

“Li sabria greu, si no ha de suposar una alteració de la seva percepció visual d’això que vostè anomena singularitat, d’allargar-me l’escombra que té a la seva dreta?”

“Amb molt de gust”, l’home del barret i el mocadoret estira el braç, captura l’escombra i la cedeix al Manel, que l’agafa per darrera l’espatlla esquerra del mateix.

“Bé, doncs, no era la meva intenció de molestar-lo. Fins una altra”. La resistència de la bombeta del sostre encara desprèn tonalitats ataronjades quan el Manel tanca la porta del recambró de les escombres i es posa, xiulant una alegre cançó de bressol, a escombrar la saleta.