dissabte, d’abril 19, 2008

El camí dels esclaus


Molt abans de veure’ls, se’ls podia sentir. La dringadissa de les cadenes i dels grillons, l’espetec agut del fuet estavellant la pell de l’esquena o de les cuixes, el ronc somort de les rodes dels grans carros que arrossegaven els esclaus. Centenars i centenars d’homes i dones, descalços, vagament coberts amb trossos de roba mig esparracada, amb retalls penjant aquí i allà, estripats pel mateix fuet que estripava la carn de sota. Molt abans de sentir-los, s’observava la polseguera que aixecaven les seves passes, la llum taronjada que il·luminava els núvols baixos, fruit de les fogueres que encenien a la nit, durant les poques hores que s’aturaven per reposar, arreplegar una estona de son, rosegar un tros de pa amb formatge, o estellar una llesca de carn seca, beure un glop d’aigua massa viscosa i d’un tint massa verós. Molt abans, encara, s’intuïa la seva propera arribada, el dia traspuava un color diferent, els ocells s’inquietaven, naixia una bèstia amb dos caps o cinc potes.

Quan passaven prop d’un poble la gent es tancava a casa, fermava portes i porticons, anava amb cura que no quedés cap nen jugant al carrer. Els oferien el poc menjar de què podien prescindir, encara que els calgués passar gana el proper hivern. Algunes dones provaven de seduir els guerrers i, així, un cop saciats els seus instints, tal vegada no se n’endurien per força les seves filles. Eren dies de terror i de tremolor, i fins que la llarga columna d’esclaus no s’enfilava més enllà de les muntanyes ningú no gosava ni amb prou feines respirar.

Ningú no sabia la procedència d’aquells grans carros, ni coneixia la llengua que parlaven els guerrers, ni identificava els colors de les seves armadures. Ningú no sabia el destí d’aquell etern caminar. Hi havia qui sospitava que la columna d’esclaus no era el mitjà, sinó la fi, que no hi havia cap rei ni emperador que els estès esperant a la capital del regne o de l’imperi, que els guerrers no tenien famílies a les que tornar quan tot s’acabés, que no hi havia cap guerra que justifiqués aquella dringadissa de cadenes.

Hi havia qui sospitava, i hi havia qui obria de bat a bat la porta de casa seva, convidava els guerrers a entrar, els preparava un bon sopar, els deixava dormir al seu llit. L’endemà al matí es descalçava, calava foc a la casa, acompanyava els guerrers fins la columna d’esclaus, avançava coll, braços i cames i esperava pacientment que es repiquessin els fragments de metall que ancoraven els grillons. Més endavant, quan ja no pogués caminar més i no tingués forces per arrossegar el carro, el fuet li escriuria el nom a l’esquena.

Molt després de veure’ls, se’ls podia sentir. Molt després de sentir-los, s’observaven les petjades, les roderes, la cendra dels focs, el color indefinit de la seva ombra. Molt després, encara, s’intuïa el seu pas, la gent tenia un somriure diferent, es parlava més fluixet, costava atansar-se a una de les cases cremades, les creences s’abraçaven des d’una altra perspectiva, i els amants també. Hi havia qui sospitava, i hi havia qui sabia, que caminar és una forma de viure la vida i que, sovint, només es pot viure arrossegant el carro de la consciència, de l’existència, el carro de rodes circulars, fràgil equilibri, etern moviment, de la vida.

2 comentaris:

meine_ruin ha dit...

+++++++++++++++++++++++++++++++++++


sentir...
no entiendo ese idioma jeje...
simplemente me gusta el arte..
saludos para ti
adios =)


+[M.E]+
++++++++++++++++++++++++++++++++++

digue'm ariadna ha dit...

... Parles de que molt després de veure'ls i de sentir-los, encara podien intuir-se les ombres de les petjades de la caravana, i això feia somriure, parlar i abraçar diferent a la gent, perquè, en alguns la intuició deia que la vida és un caminar, que consciència i existència són un carro d'equilibri etern en un fràgil moviment. Però, ¿i aquells que, molt després de veure'ls, de sentir-los i intuir les ombres de les petjades de la caravana, recordaven, amb vergonya i llàgrimes als ulls, el fuet gravant noms a les espatlles nues, la sang de les ferides regant la sorra, la violència dels guerrers sense pàtria ni senyor, amos dels cops i de les claus de cadenes i grillons, que ells havien callat, acotat el cap i girat la mirada?...