Bellesa

L’Edgar Allan Poe, quan ens parla de la bellesa que persegueix la composició poètica, incideix de manera repetida en el fet que la poesia, en el millor dels casos, és simplement un mitjà que pot conduir-nos a experimentar aquesta bellesa enyorada. Una i una altra vegada Poe subratlla la tricotomia cap, cor i ànima. Només l’ànima s’il·lumina per la bellesa, per molt perfecta que sigui una composició o per molta passió que dibuixin les seves paraules. La bellesa, seguim destil·lant Poe, es troba a la melodia del poema, a la musicalitat que transmet la seva cadència, a com les paraules, les vocals i les consonants deixen de ser tals per esdevenir notes en un pentagrama imaginari que recorre els versos com el rierol de muntanya s’escapa pendent avall, imprimint a cada petit còdol una freqüència que ens ressona harmònicament, amb aquella longitud d’ona idònia que es reflecteix dins l’ànima, amplificant-se, progressivament, fins a omplir-nos-la de joia. Una bona poesia ens evoca una preciosa melodia que, al seu torn, ens eleva l’ànima fins més enllà de les estrelles. La música de Loreena McKennitt, vam poder-ho comprovar novament ahir nit al Poble Espanyol, és aquest ideal de bellesa descrit per Poe. La Loreena, i els seus músics, són artesans: amb molt de compte, amb precisió matemàtica, construeixen, jonc a jonc, cançó a cançó, una barqueta de fràgil equilibri i, amb la cura d’una mare vetllant pel seu nadó, la dipositen sobre les aigües del rierol, s’acomiaden d’ella amb un somriure, potser amb els ulls una mica humitejats. Nosaltres, dalt de la nostra barqueta, ens enfilem rierol avall, naveguem unes hores, uns dies si som afortunats i el solc és profund, i ho fem fins més enllà de les estrelles.