El cor del poeta

L’arqueòleg esqueixa amb un tascó de fusta el segell de la cambra mortuòria del faraó maleït, maleït i oblidat, aquell que mai aparegué als textos policromats de les columnes dels temples de Luxor. Per primera vegada en més de tres mil anys, un dèbil raig de llum penetra dins la cambra, bellugadís a la polseguera, tremolós com el gatet que espia darrera la porta. Aire podrit de tristesa s’escola per la boca de l’arqueòleg i l’obliga a tossir, a posar-se el mocador davant la cara. Per un instant, es trenca el silenci.

El faraó maleït obre els ulls dins l’eternitat i comprèn que res no és etern, ni l’oblit, ni la crueltat d’aquell desert inesgotable, ni la frisança dels escorpins. La negra nit del seu repòs ha esclatat en una claror esmorteïda que li encega l’ànima i els ulls, pintats al lateral del sarcòfag. Es pregunta si no hauria estat millor romandre enfonsat per sempre més al pou viscós de la inconsciència que no pas aquella fogonada de desig sobtada, aquelles noves ganes d’arrelar-se a la vida, de sentir pronunciat el seu nom, reverenciat el seu record.

L’arqueòleg i el faraó saben que tot plegat no és més que una metàfora, però. La cambra mortuòria o el cor del poeta. 

La quadratura del cercle

Entre glop i glop de mercuri l’alquimista investiga la quadratura del cercle. Comença posant un quadrat dins d’un cercle i mesurant l’àrea coberta pel quadrat i l’àrea coberta pel cercle. Li resulta evident que la del quadrat és inferior, si bé hi ha 4 punts de contacte entre ambdós, a les arestes del quadrat. L’alquimista fa un nou glop de mercuri i rumia. Agafa el quadrat i el gira 90 graus. La figura és exactament la mateixa. Ho torna a fer, ara més lentament. S’adona que, durant el gir, les arestes no han perdut mai el contacte, han viatjat sempre pel perfil de la circumferència que envolta el cercle. L’ampolla de mercuri pren una tonalitat virolada que recorda les escates d’un llangardaix, però això no impedeix que l’alquimista faci un darrer glop, ben generós. Creu haver trobat la solució. Pinta les arestes del quadrat d’un color ben viu, un vermell de Bengala. Després li fa un forat al centre exacte i hi posa un eix de revolució, com si fos una baldufa. Finalment, agafa l’eix entre els dits i li dóna una embranzida. El quadrat es posa a donar voltes a gran velocitat i les seves arestes es confonen en una sola línia vermella circular, perfecta. Ara, després de molts anys de recerca, amb els ulls il·luminats de bogeria i el mercuri cremant-li les entranyes, l’alquimista entén el missatge críptic deixat als llibres dels antics: “davant d’un problema aparentment irresoluble, dóna-li voltes”.

Min o'Taure

El Minotaure, al centre del laberint, llegeix Shakespeare i Spinoza. Si barreja Comèdia i Tragèdia a parts iguals el dia no se li fa tan llarg, i l’Ètica li resulta idònia com a lectura d’abans d’anar a dormir, si bé troba l’aproximació racionalista d’Spinoza una mica massa extrema, no li sorprèn que fes enfadar catòlics, protestants i jueus. Si d’ell depengués, eliminaria la raó i elevaria l’instint al pedestal del coneixement, com feia Shakespeare. O potser no ho feia, la veritat és que li costa d’entendre moltes de les ambigüitats i dobles sentits del bard anglès. A més, troba la majoria de les seves obres força vulgars i menors, no li entra al cap com és que rebin tantes lloances arreu.  

De tant en tant, per moure una mica les cames, fa un tomb pel laberint i derrota tres o quatres herois. Invariablement somriuen al morir, s’intueixen coronats de glòria a innombrables poemes èpics, encara que la seva batalla amb el monstre hagi estat força modesta, el crit de terror al contemplar els seus ullals més aviat poc heroic. El Minotaure reflexiona que caldria instal·lar un circuït de vídeo al laberint per poder retransmetre en directe aquelles gestes, i així posar tots els punts sobre les i.

Els dies festius es dedica a la introspecció. Es pregunta si existeixen altres laberints amb altres minotaures i altres herois disposats a morir en bàrbar combat. Li agradaria poder conversar amb aquests altres minotaures, demanar-los l’opinió sobre els seus filòsofs de capçalera, potser formar una associació que assegurés, mitjançant una mòdica quota d’inscripció, la ferocitat i la formació filològica dels seus associats, les seves competències transversals i extracurriculars.

S'esgarrifa de pensar que està sol, que és el darrer de la seva espècie. O encara pitjor, que és l’únic que encara es pren la feina seriosament. En un moment de lucidesa veu com altres minotaures empren una tarja magnètica personal per fitxar a l’entrada dels seus respectius laberints, com hi romanen del matí al migdia, amb una pausa per esmorzar, i després fitxen novament i marxen cap a casa en transport públic, no sense abans passar pel supermercat a comprar un entrecot i una ampolla de vi. Per contra, la seva casa és el laberint, la seva tasca consisteix a il·luminar somnis heroics, foragitar actituds massa existencialistes i abstractes. Li cal estar alerta, treballar vint-i-quatre hores al dia i set dies a la setmana, no recaure mai a una vida plàcida i sedentària.

Avui rellegirà La Tempesta. Li atrau especialment el personatge de Calibà però el troba exagerat, massa arrelat al passat, una mica enyorat. El vell Pròsper és diferent, en ell s’hi pot identificar i sovint, a la seva imaginació, posa els ulls d’Ariadna a la gentil Miranda. El minotaure sap que, en el fons, és un romàntic incorregible. Però és una petita llicència que es pot agafar.

El Somriure de Leonardo

Al taller de Leonardo da Vinci a Milà s’esdevé l’impossible. I l’impossible porta un nom: silenci. La cridòria d’aprenents i ajudants, la vigilància austera de l’home d’Sforza, l’anar i venir de missatgers, orfebres i pidolaires, les corredisses de gossos, gats i altres bèsties, s’ha aturat en sec. Tot ésser animat i inanimat està pendent de la figura que ha aparegut al balconet que comunica amb la planta superior del taller, on té la cambra Leonardo. 

Aquesta figura no és altra que la del mateix Leonardo i la seva aparença desgavellada i asimètrica no recorda l’home de Vitruvi, però s’escau força amb el que s’espera de tot artista d’un cert pedigrí. No, no ha estat la seva sobtada aparició al balconet ni la seva desmanyotada visió el que ha aturat el pas del temps al taller. Allò que ha foragitat la respiració d’home i animal ha estat el crit de Leonardo.

“Cremeu-ho tot”.

L’home d’Sforza, acostumat als rampells de l’artista, és el primer a reaccionar. Agafant una gerra de vi s’enfila per l’escaleta interior que dóna al balcó i, prenent Leonardo del braç, el fa entrar dins la cambra. 

“Què collons et passa?”

La missió de l’home d’Sforza és vetllar per la ràpida execució dels encàrrecs que arriben al taller, tenir cura de la comissió que rep el seu senyor per cada obra lliurada, i de la picossada de la comissió que engreixa la seva pròpia butxaca. És un home que no s’està de romanços.

Leonardo li pren la gerra i se l’acosta als llavis. Després se la mira sense entendre per què l’ha agafat ni què és aquell objecte. Finalment, lleugerament més desemboirat, fa un llarg glop de vi. Clarament, es troba en un estat alterat, però això tampoc no és cap novetat per l’home d’Sforza.

“He tingut una visió premonitòria”

“I què has vist, la teva pròpia mort, com la darrera vegada?”

“Molt pitjor, he presenciat la mort de l’art, de la bellesa, de l’ànima mateixa, de Déu”

L’home d’Sforza pren aire per replicar, però Leonardo continua.

“He vist aquest miserable retrat, aquesta maleïda creguda que mentre pinto em mira com si fos el més fastigós dels insectes, amb el seu somriure burleta i aristòcrata, aquest encàrrec que estic desitjant treure’m de sobre, i l’he vist exposat com si fos la més fantàstica de les creacions de l’altíssim Llucifer. Centenars, milers, desenes de milers de badocs, d’ignorants, fent cua cada dia per admirar-lo un instant i donar pas al següent parell d’ulls atrofiats per la maldat i la decrepitud. M’ha calgut contemplar com aquesta refotuda desvergonyida era enfilada al panteó de l’Olimp mentre altres retrats, altres composicions infinitament superiors, fins i tot algunes del llepaculs del Botticelli o del bell Buonarroti, eren menystingudes, oblidades al racó més fosc, al soterrani farcit de rates i podrit d’humitat.  

    

“Ja has acabat?”

Leonardo, per tota resposta, fa un nou glop de vi. 

“Aquesta que tan odies, que et provoca, segons tu, aquestes visions apocalíptiques i aquesta febre als ulls i aquestes pústules a l’entrecuix, que tu i jo sabem d’on vénen, et recordo que és l’esposa de Francesco di Bartolomeo del Giocondo, i que fou el mateix Maximilià Sforza qui li assegurà, personalment, que el seu artista, i aquest ets tu, Leonardo, li pintaria el més fidel dels retrats, una obra on es reflectiria la seva bellesa angelical, la seva pell iridescent i la seva intel·ligència inabastable”

L’home de confiança de Maximilià Sforza, Duc de Milà, no és una persona a qui gosis interrompre quan parla. 

“I també et recordo que Francesco pagà a l’avançada pel retrat de la seva francament vulgar barjaula, i que gràcies a això fa tres mesos i mig que mengem tu i jo i la teva camarilla d’aprenents i ajudants, tan els que agafen els pinzells com els que agafen altres coses aquí a la teva cambra”

Leonardo mira l’home d’Sforza amb els ullets d’un nen que ha rebut una reprimenda de la seva mare per tornar a casa amb la roba bruta i esparracada. Sap que l’home d’Sforza té raó i que, per molt que li dolgui, li cal acabar aquell retrat. 

Derrotat, fa un darrer glop de vi i li torna la gerra, ja buida. 

“Demana’ls que continuïn treballant, si et plau”

L’home d’Sforza surt de la cambra i Leonardo s’estira novament al llit, es cobreix el cap amb els llençols. 

Pintarà l’esposa de Francesco, però s’assegurarà que l’obra acabi la seva existència al forat més miserable de la creació pictòrica. Només li serà necessari un darrer cop de pinzell per condemnar aquell retrat a la intempèrie de l’art i per desfer el nus de la seva visió profètica. L’artista d’artistes reflectirà al retrat la veritable bellesa de la seva model, no pintarà un ésser incorpori, ni una intel·ligència sublim a la mirada. Leonardo escollirà la perfecta combinació de colors per perfilar, a aquell rostre que tan odia, el seu somriure més enigmàtic.