divendres, de setembre 05, 2014

El Somriure de Leonardo

Al taller de Leonardo da Vinci a Milà s’esdevé l’impossible. I l’impossible porta un nom: silenci. La cridòria d’aprenents i ajudants, la vigilància austera de l’home d’Sforza, l’anar i venir de missatgers, orfebres i pidolaires, les corredisses de gossos, gats i altres bèsties, s’ha aturat en sec. Tot ésser animat i inanimat està pendent de la figura que ha aparegut al balconet que comunica amb la planta superior del taller, on té la cambra Leonardo. 

Aquesta figura no és altra que la del mateix Leonardo i la seva aparença desgavellada i asimètrica no recorda l’home de Vitruvi, però s’escau força amb el que s’espera de tot artista d’un cert pedigrí. No, no ha estat la seva sobtada aparició al balconet ni la seva desmanyotada visió el que ha aturat el pas del temps al taller. Allò que ha foragitat la respiració d’home i animal ha estat el crit de Leonardo.

“Cremeu-ho tot”.

L’home d’Sforza, acostumat als rampells de l’artista, és el primer a reaccionar. Agafant una gerra de vi s’enfila per l’escaleta interior que dóna al balcó i, prenent Leonardo del braç, el fa entrar dins la cambra. 

“Què collons et passa?”

La missió de l’home d’Sforza és vetllar per la ràpida execució dels encàrrecs que arriben al taller, tenir cura de la comissió que rep el seu senyor per cada obra lliurada, i de la picossada de la comissió que engreixa la seva pròpia butxaca. És un home que no s’està de romanços.

Leonardo li pren la gerra i se l’acosta als llavis. Després se la mira sense entendre per què l’ha agafat ni què és aquell objecte. Finalment, lleugerament més desemboirat, fa un llarg glop de vi. Clarament, es troba en un estat alterat, però això tampoc no és cap novetat per l’home d’Sforza.

“He tingut una visió premonitòria”

“I què has vist, la teva pròpia mort, com la darrera vegada?”

“Molt pitjor, he presenciat la mort de l’art, de la bellesa, de l’ànima mateixa, de Déu”

L’home d’Sforza pren aire per replicar, però Leonardo continua.

“He vist aquest miserable retrat, aquesta maleïda creguda que mentre pinto em mira com si fos el més fastigós dels insectes, amb el seu somriure burleta i aristòcrata, aquest encàrrec que estic desitjant treure’m de sobre, i l’he vist exposat com si fos la més fantàstica de les creacions de l’altíssim Llucifer. Centenars, milers, desenes de milers de badocs, d’ignorants, fent cua cada dia per admirar-lo un instant i donar pas al següent parell d’ulls atrofiats per la maldat i la decrepitud. M’ha calgut contemplar com aquesta refotuda desvergonyida era enfilada al panteó de l’Olimp mentre altres retrats, altres composicions infinitament superiors, fins i tot algunes del llepaculs del Botticelli o del bell Buonarroti, eren menystingudes, oblidades al racó més fosc, al soterrani farcit de rates i podrit d’humitat.  
    
“Ja has acabat?”

Leonardo, per tota resposta, fa un nou glop de vi. 

“Aquesta que tan odies, que et provoca, segons tu, aquestes visions apocalíptiques i aquesta febre als ulls i aquestes pústules a l’entrecuix, que tu i jo sabem d’on vénen, et recordo que és l’esposa de Francesco di Bartolomeo del Giocondo, i que fou el mateix Maximilià Sforza qui li assegurà, personalment, que el seu artista, i aquest ets tu, Leonardo, li pintaria el més fidel dels retrats, una obra on es reflectiria la seva bellesa angelical, la seva pell iridescent i la seva intel·ligència inabastable”

L’home de confiança de Maximilià Sforza, Duc de Milà, no és una persona a qui gosis interrompre quan parla. 

“I també et recordo que Francesco pagà a l’avançada pel retrat de la seva francament vulgar barjaula, i que gràcies a això fa tres mesos i mig que mengem tu i jo i la teva camarilla d’aprenents i ajudants, tan els que agafen els pinzells com els que agafen altres coses aquí a la teva cambra”

Leonardo mira l’home d’Sforza amb els ullets d’un nen que ha rebut una reprimenda de la seva mare per tornar a casa amb la roba bruta i esparracada. Sap que l’home d’Sforza té raó i que, per molt que li dolgui, li cal acabar aquell retrat. 

Derrotat, fa un darrer glop de vi i li torna la gerra, ja buida. 

“Demana’ls que continuïn treballant, si et plau”

L’home d’Sforza surt de la cambra i Leonardo s’estira novament al llit, es cobreix el cap amb els llençols. 

Pintarà l’esposa de Francesco, però s’assegurarà que l’obra acabi la seva existència al forat més miserable de la creació pictòrica. Només li serà necessari un darrer cop de pinzell per condemnar aquell retrat a la intempèrie de l’art i per desfer el nus de la seva visió profètica. L’artista d’artistes reflectirà al retrat la veritable bellesa de la seva model, no pintarà un ésser incorpori, ni una intel·ligència sublim a la mirada. Leonardo escollirà la perfecta combinació de colors per perfilar, a aquell rostre que tan odia, el seu somriure més enigmàtic.






2 comentaris:

novesflors ha dit...

Vaja, tornes amb un relat genial. M'ha agradat molt.

Fedora ha dit...

Quin plaer tornar a llegir-te!! Gràcies Poeta.