Imagina’t, estimada, una papallona que vola erràticament, dibuixa un parell d’arabescos de groc sobre cel blau i, com una fulla seca de tardor, cau lentament, ales plegades en un darrer batec, sobre l’herba acabada de tallar, fresca i neta, d’un petit jardí. Imagina que un nen l’ha vist, i ràpidament s’hi acosta, amb dits tremolosos, l’agafa i se la posa al palmell de la mà, hi acosta molt la cara per veure-la ben de prop. El nen la toca amb la punta del dit, li segueix les ales, impregnant-se la pell de partícules d’arena groga que semblen polsim d’or. Imagina que, de sobte, potser esglaiant el nen, que fa un breu crit de sorpresa, una rialla de pura felicitat, la papallona, reviscolada, obre les ales i es torna a posar a volar, dóna dos tombs al voltant del nen i, molt fràgilment, s’enfila de nou per pintar de groc el cel. El nen la segueix amb la mirada, corre amb els peus descalços sobre l’herba fins que arriba a la vora del jardí, just per observar com la papallona es perd per entremig dels arbres del bosquet fosc i amarg que hi ha més enllà de la tanca, a l’altre costat del caminet.
La nostra relació, estimada, és com el vol d’aquella papallona.
Breu (?) parèntesi en aquest blog. La producció (?) científica (?) mata la literària, em sap greu constatar... Mentrestant, però, podeu revisar altres llocs, com aquesta petita joia plena de Haikus : http://reculldehaikus.blogspot.com/
Seuen al voltant de la foguera. Ella canta, i els que l’escolten no gosen respirar. El seu silenci s’esqueixa a l’escalfor de les flames, es reflecteix als seus ulls, s’enfila cap el cel, xàldigues de foc que s’apaguen a l’aire fred de la nit o, potser, senzillament es converteixen en estrelles. Els troncs s’esberlen com la terra cremada pel sol, dibuixen arestes d’oblit a l’escorça que bateguen com petits cors cansats que ben aviat només seran cendra.
Les darreres notes de la seva cançó s’han clavat com fines agulles als pocs fragments d’ànima que s’arrauleixen darrera els pulmons d’aquells que han vist massa sang, massa mort, massa por. És una cançó preciosa, una veu com un xiuxiueig, una corda acaronada per dits finíssims. Una melodia d’altres temps, quan no calia fer torns per dormir, quan el soroll d’unes ales, més enllà de la claror del foc, no tallava la cadència de la respiració, quan les llàgrimes encara podien vessar-se per la contemplació de la bellesa.
No queda llàgrimes als ulls d’aquells que seuen al voltant de la foguera. El seu silenci està saturat dels crits de les persones que estimaven, de la mirada suplicant de tots aquells que vingueren a continuació, d’una corrua de rostres i de cossos i de formes de morir, de formes de matar, que és precisament a la proximitat quan es difuminen, quan es converteixen en una figura borrosa i fluïda, en un etern gemec d’agonia que els perfora els timpans i extirpa el cervell.
No és una nit diferent de cap altra. Un foc immens, una força destructiva que arrela la terra i el cel, unes flames on no costaria gens d’entrar i quedar-s’hi per sempre. Cada nit ella canta la mateixa cançó i cada nit les precioses petites agulles busquen fragments d’ànima i s’hi endinsen, deleroses, cecs dards plens de verí que només aspiren a trobar una resta d’allò que definia, abans de l’arribada de les ales negres, els xiscles i la mort.
Eren quinze, abans, però des de fa dos dies només són quatre els que seuen vora la foguera. Aviat no hi haurà ningú que escolti la seva cançó, i llavors pujarà al cim més alt per descobrir alguna altra foguera a la nit, per enlluernar, per uns instants, una altra col·lecció d’ulls esbatanats de por, de mans cansades de matar per viure.
Les agulles travessen teixit i costelles, membranes i cartílag. Sovint perforen, i les flames noten el dolor immens d’una mirada. Altres vegades, però, aquells breus dards de verí surten per l’esquena, deixen esvorancs a la pell, només troben foscor dins l’embolcall d’ossos. Ella sap que potser aquella mateixa nit, potser d’aquí uns dies, un a un, en silenci, sense escarafalls, sense comiats, s’aixecaran i sortiran del cercle de claror de les flames. Més enllà, a la nit, la seva foscor només coneixerà ales negres.
Visqueren junts mitja vida, compartiren moments bons i moments dolents, tingueren fills, anaren de viatge un parell de cops l’any, aprengueren a conèixer el significat d’una mirada, la dualitat d’un somriure, l’ambigüitat d’una afirmació. Es seduïren, al principi, i ho tornaren a fer, de manera diferent cada vegada. Gaudiren de moltes fondues, de formatge i de xocolata, de moltes tardes al cinema, de molts dinars sobre l’herba, de molts sopars sota les estrelles, de moltes nits de carícies, sota les mantes i els llençols, en aquell piset tan fred però tan alegre.
Però s’acabà. No entenien l’amor de la mateixa manera. Estimaven persones diferents. Ell l’estimava a ella, i ella a ell.
Hi havia una vegada un home que, cada matí, després de dutxar-se i afaitar-se, agafava la seva ombra i la desava dins d’una maleta, sota el llit. Primer doblegava els braços, després les cames, després el cap. Finalment plegava el rectangle dues vegades per la meitat, sempre amb molta cura que no quedés cap vora torçada, ni cap replec, que no li calgués planxar-la, a la nit, abans de tornar-se-la a posar.
No volia que l’ombra s’embrutés amb la tristesa, por, misèria i crueltat del món, així que la deixava a casa, dins d’una maleta sota el llit. Fins i tot alguns dies, la majoria, si mirava les notícies de la tele, o si llegia algunes pàgines del diari, aquelles que més li agradava de llegir, es treia l’ombra i l’amagava sota els coixins del sofà, on feia companyia, durant uns instants, a una moneda d’una pesseta, a un fragment de patata ondulada i a una agulla de cabell d’una antiga novia d’aquell home.
L’home sortia de casa sense ombra, i passejava pels carrers bruts i foscos, plens de tolls i d’escombraries. Dinava a un restaurant petit i ofegat, de parets espellofades i greixoses. Treballava fins l’extenuació sense que el seu treball li aportés cap alegria. Bevia, sovint, massa, i alguns vespres, quan tornava a casa, oblidava de posar-se l’ombra i la deixava dins la maleta sota el llit, tota la nit.
No sabia, l’home, que tota ombra s’alimenta de llum, que sense sol no hi pot haver ombra, que, precisament, protegint-la com feia d’aquell món que ell creia mort, l’estava matant. L’ombra, tancada dins la maleta sota el llit, poc a poc s’anava marcint, s’anava convertint en penombra, s’anava esfilagarsant i difuminant, besllumant i transparentant. Fins que arribà un dia que l’ombra deixà de ser ombra, i fins i tot penombra, i s’esblanqueí completament, i desaparegué de dins la maleta de sota el llit.
Aquell vespre l’home tornà a casa begut, com solia fer-ho, i s’estirà al llit sense sopar, i s’adormí sense adonar-se que l’ombra ja no era dins la maleta de sota el llit. Tampoc la trobà a faltar, però. Una ombra no té ombra.
