El monstre

“Què fas que no dorms?”
“Tinc por”
“Por? De què tens por?”
“Del monstre blanc que hi ha dins l’armari”
“Un monstre? A l’armari?”
“Sí, mira, es veu des d’aquí, està allà amagat, esperant que marxis i apaguis la llum per sortir i menjar-se’m”
“L’únic que veig és l’anorac que et poses per anar a l’escola. Va, tanca els ulls i a dormir”
“No, que tinc por”
“Els monstres no existeixen i tu ho saps. Només són aquí, dins del teu caparró, a la teva imaginació. O sigui que si el vols fer desaparèixer només has d’imaginar que ja no hi és. Ja ho veuràs: imagina que el monstre de dins l’armari ja ha marxat cap a casa, amb la cua entre cames, i que ell, també, té tanta son que ja ha anat a dormir. Fa uns roncs i unes ganyotes que fan molt riure. Fins i tot la seva senyora, la senyora monstre, li pica a les cames amb els peus, i a la panxa amb el colze, per fer-lo callar i que pari de roncar, però ell ronca que roncaràs”
“Es difícil”
“Prova-ho. Què? Encara és dins l’armari?
“No ho sé, no el veig ara”
“Ho veus. Va, ara a dormir”
“Deixa la llum encesa, però”
“Ja ets grandet per dormir amb la llum encesa”
“Es que el monstre té por de la llum”
“Deixa’t de monstres. No t’hauria d’haver deixat mirar aquells dibuixos a la tele. Va, dorm”

La mare surt de l’habitació del nen i deixa la porta una mica oberta, la llum encesa. Va a la cuina, renta plats, frega el fogó i passa l’escombra. Després seu al sofà i es posa a llegir. S’adorm, com gairebé cada dia, a la pàgina que fa quatre.

Es desperta una bona estona més tard. Espia a l’habitació del nen i el veu adormit, amb un braç aferrant el gosset de peluix que li va comprar el seu pare el darrer cap de setmana que li tocava passar-lo amb ell. Apaga la llum i, sense fer gens de soroll, surt de l’habitació i ajusta la porta.

L’endemà al matí la mare crida el nen, des de la cuina. Li diu que es llevi, que farà tard a l’escola i haurà de marxar sense esmorzar. El nen no respon i la mare el torna a cridar. Cansada, entra a l’habitació del nen per donar-li pressa.

El troba dormint. El desperta i, malgrat que s’afanya tant com pot a vestir-se i esmorzar, malgrat que ni tant sols té temps de rentar-se les dents, torna a fer tard a l’escola i la mestra s’anota a la llibreta diària que aquell mateix vespre trucarà a la mare per demanar-li que la vingui a veure.

La mare, a casa, posa una rentadora i rumia què farà per dinar i si li cal sortir a comprar o en té prou amb el que hi ha a la nevera. Ordena la seva habitació i també l’habitació del nen. És quan s’ajup per recollir el gosset de peluix, que ha caigut a terra, que descobreix, sota el llit, el blanc cadàver del monstre.

Opereta en un sol acte

La mort no permet assaigs generals, el dia abans de la primera posada en escena. No és com quan de petits jugàvem a ser soldats, amb espases de fusta i pistoles de plàstic, i ens preparàvem per les trinxeres, la metralla i la sang. No és com les noies del poble, que aprenien a ballar entre elles i, després, potser, amagades darrera la tarima dels músics, també aprenien a fer petons. No és com aquells enamoraments platònics d’actrius fermes i seductores, de mirada incitant dins de fotografies en blanc i negre en pàgines de revistes entaforades sota el matalàs, efímers preliminars de l’amor que vindria, del cor trencat una i múltiples vegades. No, la mort no ofereix un tastet, no et deixa una estoneta per a què la provis i, si no t’agrada, la puguis tornar.

La mort ho sap, i per això, abans de sortir a l’escenari, es passa molta estona al camerino. Es maquilla bé, marcant perfectament el blanc a clavícules, estèrnum, costelles i pòmuls, es burxa els ulls, per enfonsar-se’ls al crani, passa la pedra d’esmolar per la dalla, es passeja per davant del mirall, amb l’embolcall de seda negra, i comprova la cadència de la tela, els reflexos morats que neixen de l’interior de la caputxa. Repeteix diverses vegades el moviment que farà amb la dalla. Cal que li surti perfecte. L’espectador s’ho mereix. Quan creu que està preparada, quan sona l’avís del director, s’enfila per les escaletes que comuniquen el camerino amb l’escenari. En el moment que la diva es posa sota els focus, però, abans que l’espectador hagi tingut temps d’aplaudir, el taló baixa i s’acaba l’únic acte de l’opereta.

El vol de la papallona

Imagina’t, estimada, una papallona que vola erràticament, dibuixa un parell d’arabescos de groc sobre cel blau i, com una fulla seca de tardor, cau lentament, ales plegades en un darrer batec, sobre l’herba acabada de tallar, fresca i neta, d’un petit jardí. Imagina que un nen l’ha vist, i ràpidament s’hi acosta, amb dits tremolosos, l’agafa i se la posa al palmell de la mà, hi acosta molt la cara per veure-la ben de prop. El nen la toca amb la punta del dit, li segueix les ales, impregnant-se la pell de partícules d’arena groga que semblen polsim d’or. Imagina que, de sobte, potser esglaiant el nen, que fa un breu crit de sorpresa, una rialla de pura felicitat, la papallona, reviscolada, obre les ales i es torna a posar a volar, dóna dos tombs al voltant del nen i, molt fràgilment, s’enfila de nou per pintar de groc el cel. El nen la segueix amb la mirada, corre amb els peus descalços sobre l’herba fins que arriba a la vora del jardí, just per observar com la papallona es perd per entremig dels arbres del bosquet fosc i amarg que hi ha més enllà de la tanca, a l’altre costat del caminet.

La nostra relació, estimada, és com el vol d’aquella papallona.

Flors

:

aquí: http://revistacriteri.blogspot.com/2010/06/flors-als-cabells.html
:

Breu parèntesi i recomanació

Breu (?) parèntesi en aquest blog. La producció (?) científica (?) mata la literària, em sap greu constatar...
Mentrestant, però, podeu revisar altres llocs, com aquesta petita joia plena de Haikus
:
http://reculldehaikus.blogspot.com/

Desert

aquí...

·

http://revistacriteri.blogspot.com/

Flames

Seuen al voltant de la foguera. Ella canta, i els que l’escolten no gosen respirar. El seu silenci s’esqueixa a l’escalfor de les flames, es reflecteix als seus ulls, s’enfila cap el cel, xàldigues de foc que s’apaguen a l’aire fred de la nit o, potser, senzillament es converteixen en estrelles. Els troncs s’esberlen com la terra cremada pel sol, dibuixen arestes d’oblit a l’escorça que bateguen com petits cors cansats que ben aviat només seran cendra.

Les darreres notes de la seva cançó s’han clavat com fines agulles als pocs fragments d’ànima que s’arrauleixen darrera els pulmons d’aquells que han vist massa sang, massa mort, massa por. És una cançó preciosa, una veu com un xiuxiueig, una corda acaronada per dits finíssims. Una melodia d’altres temps, quan no calia fer torns per dormir, quan el soroll d’unes ales, més enllà de la claror del foc, no tallava la cadència de la respiració, quan les llàgrimes encara podien vessar-se per la contemplació de la bellesa.

No queda llàgrimes als ulls d’aquells que seuen al voltant de la foguera. El seu silenci està saturat dels crits de les persones que estimaven, de la mirada suplicant de tots aquells que vingueren a continuació, d’una corrua de rostres i de cossos i de formes de morir, de formes de matar, que és precisament a la proximitat quan es difuminen, quan es converteixen en una figura borrosa i fluïda, en un etern gemec d’agonia que els perfora els timpans i extirpa el cervell.

No és una nit diferent de cap altra. Un foc immens, una força destructiva que arrela la terra i el cel, unes flames on no costaria gens d’entrar i quedar-s’hi per sempre. Cada nit ella canta la mateixa cançó i cada nit les precioses petites agulles busquen fragments d’ànima i s’hi endinsen, deleroses, cecs dards plens de verí que només aspiren a trobar una resta d’allò que definia, abans de l’arribada de les ales negres, els xiscles i la mort.

Eren quinze, abans, però des de fa dos dies només són quatre els que seuen vora la foguera. Aviat no hi haurà ningú que escolti la seva cançó, i llavors pujarà al cim més alt per descobrir alguna altra foguera a la nit, per enlluernar, per uns instants, una altra col·lecció d’ulls esbatanats de por, de mans cansades de matar per viure.

Les agulles travessen teixit i costelles, membranes i cartílag. Sovint perforen, i les flames noten el dolor immens d’una mirada. Altres vegades, però, aquells breus dards de verí surten per l’esquena, deixen esvorancs a la pell, només troben foscor dins l’embolcall d’ossos. Ella sap que potser aquella mateixa nit, potser d’aquí uns dies, un a un, en silenci, sense escarafalls, sense comiats, s’aixecaran i sortiran del cercle de claror de les flames. Més enllà, a la nit, la seva foscor només coneixerà ales negres.

Mantis

“Se’t menjaria de viu en viu”, digué la pregadéu de rostoll femella, enduta per la passió desbordada.

I se’l va menjar.

Sol

aquí...

·

http://revistacriteri.blogspot.com/2010/03/sol.html

El final de l'amor

Visqueren junts mitja vida, compartiren moments bons i moments dolents, tingueren fills, anaren de viatge un parell de cops l’any, aprengueren a conèixer el significat d’una mirada, la dualitat d’un somriure, l’ambigüitat d’una afirmació. Es seduïren, al principi, i ho tornaren a fer, de manera diferent cada vegada. Gaudiren de moltes fondues, de formatge i de xocolata, de moltes tardes al cinema, de molts dinars sobre l’herba, de molts sopars sota les estrelles, de moltes nits de carícies, sota les mantes i els llençols, en aquell piset tan fred però tan alegre.

Però s’acabà. No entenien l’amor de la mateixa manera. Estimaven persones diferents. Ell l’estimava a ella, i ella a ell.